Quin és el compromís de la rigidesa?

Fa uns dies a la sortida que varem fer amb la colla per la zona de Cadaqués vaig patir un incident amb la meva Yeti ASR-SL

En un moment, just abans d’aturar-me, quan ja estava pràcticament aturat, una branca va entrar entre el canvi i la roda. Com no podia ser d’un altre manera va quedar ben posada en el raids de la roda i va arrossegar el canvi en el sentit de gir de la roda. La bici es va moure poc més de dos pams des de que vaig notar que la branca tocava el canvi, però això va ser suficient per a fer una bona destroça.

Quan veus que el canvi en comptes d’estar a la part de baix està a la part de dal del triangle del darrera, encastat contra el tirant superior del triangle i que la cadena i les rulines son dins dels raids de la roda la cosa pinta malament.

Tampoc entenc massa bé com va poder passar, però veient com va quedar la tanca de la roda, imagino que el canvi va picar-hi a sobre i la va desplaçar fins a mig treure la roda de lloc.

Miraculosament el canvi XTR va resistir la tivada, i només es va trencar el cargolet que ajusta la tensió de la molla per que la cadena quedi més o menys tensa. Treure’l no va estar fàcil, ja que encara no se com va quedar com clavat i no podíem de cap manera treure’l tivant amb les mans. El varem desmuntar i el varem collar a la posició correcte, i en Miquel amb una fe infinita amb la resistència de la patilla la va anar desdoblant fins que va quedar en una posició similar a la seva.  

Així va quedar, vista des de l'interior

L'escletxa entre la puntera i la patilla no és el que toca

Ajust mínim per tenir tres pinyons operatius i per sort gairebé tot era baixada fins el final de ruta.

Un cop a casa cal reparar els danys, així que vaig buscar algú que pogués subministrar-me patilles de canvi per la Yeti i tret d’un lloc on si varen respondre correctament la resta varen demostrar el perquè moltes empreses estan condemnades a tancar. Poc interès, poques ganes i cap solució o proposta lògica i amb terminis i preus raonables.

Finalment i amb l’ajuda de la xarxa vaig comprar dues patilles originals Yeti a Anglaterra per menys diners dels que em demanaven aquí per una i amb un termini de lliurament més curt. Al cap de tres dies ja tenia el material a casa. A més cada patilla amb el seu set de cargols i dos més de recanvi per si en perds algun al muntar-la.

Les patilles noves, en un tres i no res des d'Anglaterra

Al desmuntar la patilla vaig veure les marques que varen quedar de doblegar-se com ho va fer. Era evident que aquell punt va patir i molt estirant la patilla i deformant el punt de fixació de l’eix de la roda. Sortosament les patilles es poden substituir, si no un bon problema.

Després d’una bona neteja de la zona i de repassar amb una llima petita les rascades que tenia la part fixa del basculant vaig muntar la nova patilla i tot perfecte.

Al voler muntar la roda vaig notar que costava collar la tanca i en mirar-la en detall vaig tenir clar que calia substituir-la. A banda d’un cop a la part exterior del cargol, aquest estava totalment deformat i no era possible que solés bé amb el basculant. Mirat en més detall encara tenia una esquerda a la que anava des de l’eix cap al exterior.

Finalment munto un altre tanca de les que tenia per casa i està clar que caldrà demanar-ne un altre.

Un bon cop i una esquerda (a dalt a l'esquerra)

Totalment deformada, impossible que faci la seva feina

Ajust del canvi i la bici llesta per rodar, per tant la cosa va passar prou be pel que podia ser. El que si em vaig preguntar desprès es si el fet de que la tanca cedís i la patilla es dobles molt havia estat be o malament.

Així de malmés va quedar

El material substituit

El fet de que tot cedís va fer que no es trenqués cap raid de les Easton, i que el canvi XTR segueixi funcionant. Si tant la patilla com la tanca no haguessin cedit no tinc massa clar que hagués passat, o si, un canvi nou i la roda un munt de dies aturada a l’espera de rebre els raids específics que fa servir.

Així que ara no se que fer, les tanques MSC ultralight tenen l’eix de titani i la resta d’alumini, el que fa que no siguin molt valentes i que a vegades costi una mica més d’obrir/tancar que per exemple les equivalents de KCNC o que unes Tune, que a més tanquen més be la roda.

Realment el millor es que no cedeixi res i així el tren posterior és més robust o millor que cedeixi alguna part i no les trenquem totes. Quin és el millor compromís?

Canvi d’estació

La EMD9 ha estat la companya de ruta d'avui

Això és el que s’ha deixat notar en les dues últimes sortides, un canvi que no només te a veure amb el canvi de l’estació per el fet d’arribar a una determinada data, si no que ja és la natura qui ens fa veure que l’estiu s’ha acabat i que comença la tardor.

El dimecres a la tarda vàrem fer el recorregut de la cursa de la copa Gironina / Baronia de SAS amb en Xavi. Ell va venir amb la Tallboy i jo anava amb la Yeti, així que una 29er i una 26, les dues però doble suspensió i amb 100mm de recorregut a les suspensions.

Tot i que la temperatura inicial no semblava molt alta, i de fet no ho era,  vaig tenir des del principi molta calor. El recorregut que es va fer a la cursa va esser sobretot molt corrioler i trencacames enllaçant gairebé tots els corriols de la zona.

De fet aconseguir fer més de 30 km en un espai tant reduït fent un munt de corriols sense repetir cap zona ni trepitjar cap carretera no es pot fer en gaires llocs més.

Vàrem començar a un ritme suau fins arribar al primer corriol on el varem incrementar una mica. No era el meu dia, tocat possiblement per la rinitis del dilluns em costava portar un ritme ràpid i la calor no em va ajudar gens.

En arribar al km 20 vaig demanar a en Xavi de parar uns minuts, la darrera pujada que possiblement fos la mes llarga m’havia deixat fos. A partir d’allà cada pujada costava i les sensacions no eren les que haurien de ser.

Al final una mitjana de poc més de 12km/h per fer 32km i prop de 1100m de desnivell + el que en cap cas es pot considerar un bon ritme. El dijous em notava les cames cansades, no tinc la sensació d’haver forçat en cap moment, però de ben segur l’estat de forma no és el millor.

Avui dissabte he sortit al matí tot sol, ho he fet amb la Niner EMD9 que feia dies tenia ganes d’agafar i veure si ja podia fer circular sense problemes. El braç ha reaccionat be i ja puc començar fins i tot a pedalar dret estones el que fa més divertit el fet d’anar amb una forca rígida.

Quan he estat al carrer m’he adonat de que estava força més núvol del que jo pensava, però he seguit en direcció al meu objectiu: Sant Grau.

La idea era de pujar per el camí de les tres fonts i baixar per St. Gregori, així que tenia uns kilòmetres de planer per escalfar, que de fet m’han anat d’allò més be, ja que sentia les cames molt pesades, segurament del dimecres.

En apropar-me al inici de la pujada he sentit el primer avis de la natura de que la cosa es complicaria. Un tro considerable s’ha sentit prop de on jo era, tot i que de moment res d’aigua i el cel era mes gris que negre, el que m’ha animat a seguir.

Mentre pujava els trons s’anaven sentin i queia alguna gota de tant en tant. Mentre pedalava anava observant els canvis del bosc, ja no és un bosc d’estiu, els colors i les plantes han canviat. Al cap de poc ja he vist el primer símptoma inequívoc de que entrem a la tardor: al terra un grupet de boletes vermelles molt característiques, les “cireretes d’arboç” ja comencen a estar madures i cauen al terra.

Nous avisos de la natura, ara llamps i trons, han fet que guardes l’electrònica dins la bossa de plàstic amb tanca hermètica que sempre porto al damunt mentre queien les primeres gotes de forma insistent. Al passar sota una zona de castanyers el so de la pluja canvia totalment, les fulles actuen com a amplificadors de la fressa de cada gota d’aigua.

A partir d’aquell moment la pujada l’he feta sota la pluja, insistent però no intensa i que a mida que anava acostant-me al cim anava disminuint fins que a la fi un tro molt potent ha semblat marca el fi de la pluja i he fet el darrer quilòmetre sense pluja.

Desde el mirador de Sant Grau

Dalt del cim la visió es la d’un dia de tardor, el dia gris miris on miris, els núvols, la boira sobre les muntanyes fa capritxoses formes  blanques sobre el verd fosc del bosc.

Fins i tot en dies grissos, llueix i oneja orgullosa de ser qui és

La Niner a St. Grau

Inici de la baixada desprès de fer unes fotos i baixar una mica la pressió de la roda del davant. Baixada prudent, el terra és moll i les pedres rellisquen molt i en cap cas l’objectiu és patir una caiguda.

En arribar prop de Salt hi ha basses d’aigua prou importants sobre el camí que en el moment de marxar no hi eren. Em queda clar que encara he tingut prou sort i que tot i mullar-me he passat amb poc.

Al final 31km 518m de desnivell + i una mitjana de 17.8km/h que ja està molt millor que la del dimecres.

Dues sortides, una a l’estiu i l’altre a la tardor. No hi ha cap dubte la tardor ja és aquí, de fet fa uns dies algú ho va anunciar i ho va encertar.

Rodant en companyia

El dissabte vaig sortir a pedalar pel matí des de Calonge. Aquesta setmana tenia un component especial, ja que l’Aleix venia a pedalar amb mi desprès de moltes setmanes de no fer-ho per diversos motius, alguns d’ells motivats pel fet de tenir 16 anys acabats de fer, un fet que prioritza altres coses que les de sortir a pedalar amb el pare.

Feia temps que volia rodar per la zona que queda entre la carretera de la Ganga i Fitor, on ja una vegada ens vàrem endinsar amb en Miquel i en Xavi.

Aquest cop varem anar decidits cap a aquesta zona, iniciant l’ascens fins el coll de la Ganga per la banda esquerra de la carretera que varem travessar a dalt de tot per agafar direcció a Fitor.

Primers trams de pista direcció a Fitor

En arribar al dipòsit de l’aigua ens varem desviar cap a Santa Llúcia d’arboç, un recorregut que varem fer per pista tot i que hi ha algun corriol que segurament enllaça allà mateix.

Vista de Sta Llúcia

Arribada a Sta Llúcia, des de allí agafem direcció al GR11 que agafarem per tal de baixar cap a la casa de Colònies que està prou del pou del glaç. El darrer cop el vaig fer en sentit contrari, es a dir pujant i no hi ha dubte que és millor baixar. El corriol es entretingut i divertit, algun punt molt tècnic que donada la meva situació actual prefereixo fer a peu tot i que segurament és ciclable.

Inici del GR

El ritme de baixada no és molt elevat, ja que l’Aleix en els trams tècnics és prudent i baixa a poca velocitat, això si sempre sobre la bici.

Passem pel costat de la casa de colònies i ens dirigim per pista cap a Sant Pol on fem una parada a la plaça per refrescar-nos una mica. Seguim direcció a Fonteta, però ens desviem aviat cap a la dreta entrant en una mena de val interior que ens va conduit entre masies desocupades i camps de conreu direcció a Mas Calç que més tard deixarem a l’esquerra per seguir cap el lloc en el que em iniciat ruta cap a Sta Llúcia.

Parats a Sant Pol al costat de la font

Seguirem direcció a Fitor però l’Aleix em diu que ja no te gens d’aigua, així que ens desviem i agafarem el trencall que porta cap a una antiga cantera i que surt a Mas Pere.

En un tres i no res som a casa, una pedalada suau amb molta calor, es el que té sortir a pedalar passades les 10 del matí.

Dimecres polsos

Sortida entretinguda la d’ahir a la tarda, be com gairebé totes les sortides amb bike. Ens trobem a les 4 al lloc habitual, abans però mentre jo en posava les sidi en vaig demanar a en Xavi que treies 5 psi a la forquilla de la Tallboy per tal de mirar si amb això la terralogic era una mica més suau i permetia que el meu braç esquerra no patis tant.

Comencem a anar direcció a la Bisbal, com no, enfilant tants corriols com era possible, passant per Millars, Sant Sadurní de l’Heura per travessar la carretera i voltar per uns corriols que de seguir-los en la direcció apropiada ens portarien als Metges. 

Seguirem per diferents corriols en un puja baixa continu, fins arribar a una masia deshabitada, que no abandonada, ja que es troba en un bon estat de conservació. Curiosament mai hem trobat ningú en aquella casa, però aquest cop fins i tot i havia un petit ramat de xais pasturant pels voltants de la casa.

Com a totes les masies, prop de la casa hi ha una figuera, que està força carregada de figues així que ens varem aturar a fer un proveïment d’energia. Com és normal els fruits mes baixos ja no hi son i finalment en Miquel puja a l’arbre per anar-nos tirant els fruits que estaven al punt.

Barretes de fruita natural. que hi ha res millor?

Inicien ja el camí de tornada, però decidim sortir de la pista per fer un corriol que segons en Miquel havia d’estar net i que en molt del seu recorregut va esser així, únicament a la part central, una neteja de bosc va fer que el camí estès ple de branqués i fos pràcticament impossible fer-lo tot dalt de la bike.

Els camins i corriols estan molt i molt secs, tot era ple de pols. Una mica de pluja aniria d’allò més be per que el bosc es recuperés una mica

El comportament de la Tallboy amb la nova pressió a la forquilla és molt més absorbent. Cal sumar-hi que vaig passar de la posició 1 de propedal a la posició 2 i això va fer que tota la bici fos més dolça sense que perjudiqui al pedalar. Caldrà veure quan pugui pedalar dret si és massa tova o no, però de moment el comportament va ser bo i el braç i el canell ho veren agrair molt.

Mentre tornàvem una columna de fum ens indica que hi ha foc, per la posició ens va semblar que era al bosc i per tant podia ser perillós en cas de propagar-se. Varem veure tot seguit un helicòpter de comandament i un dels que llencen aigua. En arribar a Sant Marti Vell veiérem que el foc era molt proper, però ja arribaven diferents unitats de bombers i la tasca de l’helicòpter havia fet, feia que ja quasi no surtis fum. Una alegria el veure que tot era sota control i que no calia patir per la muntanya.

En total varen sortir 43km amb +850 de desnivell a una mitjana de 16,5 km/h en un recorregut entretingut i ple de corriols.

Cada sortida vaig millor, aviat podré rodar a un ritme semblant al que tenia abans de la caiguda. Això es deixa veure en que ja farà tres setmanes que faig més de 100km i mica en mica les bones sensacions van tornant.

BTT a Cadaqués en imatges

Diuen que una imatge val més que mil paraules, així que seguint aquest sabi consell només posaré una imatges la la sortida que vàrem fer a Cadaqués el passat dissabte, una sortida que ja és una tradició i que esperem ho sigui per molts anys. 

Inici de jornada, pujada. No podia ser de cap altre manera

Rodar per les vies romanes en aquesta zona és un plaer.

Corriols que es perden entre les muntanyes

Reagrupament a Sant Baldiri

Mar i muntanya, i bike!!

Sense paraules

Pedalar per aquí no suposa cap esforç

Un miratge

Les companyes de ruta

Mentre esmorzem a Port de la Selva

Dalt dels cims les vistes son magnífiques

Satisfacció en finalitzar una llarga pujada

La barraque d'en Misses, aturada cultural.

Baixar també és molt divertit

Jo diria que té alguna llei que d'altre i que no és gens autoritari....

En Miquel desprès de ser advertit, està serios, no?

Ep, que aquesta baixa i molt !!!!

Més vies romanes, aquesta amb uns records especials

I al fons Cadaqués

Ja gairebé em arribat, però és obligat aturar-se

Asseguts a taula, a recuperar forces i a hidratar-se

Els valors de la bike

Durant la setmana he anat fent sortides en bike, cada una d’elles diferent, cada una d’elles igual.

Costa d’entendre que la mateixa cosa pugui ser igual i diferent al mateix temps, o potser no massa, únicament cal pensar en el perquè fem les coses de manera repetida una i altre vegada per adonar-nos que sempre cerquem repetir el que ens agrada.

En el cas de la bike per a mi és exactament així. Cada sortida pujo damunt la bici i començo a pedalar, ara un peu, ara l’altre, i la bici comença a moure’s. Un cop s’inicia el moviment son mils les vagades que en una sola sortida les meves cames fan girar les bieles, aquestes els plats, la cadena, els pinyons, les rodes, i els quilòmetres es succeeixen els uns darrere els altres, a vegades per indrets nous, altres per llocs de sobra coneguts, amb calor, vent, fred pluja, de nit,...

Un cop comença ja tot gira, i mica en mica la meva ment entra en un moment de desconnexió, una estona on no faig res del que és habitual, o podria dir res de directament productiu. 

Si pedalo sol s’inicia sovint una tasca d’anàlisi, de reflexió. On soc, on vaig,  perquè, aquestes son preguntes que m’arriben sovint, totes elles apareixen sense generar una tensió o esperar una resposta en aquell mateix moment.

De fet la sensació és semblant a la de sortir fora d’un mateix i mirar com es veu tot des d’un altre perspectiva. En aquests casos, en fer un cim i gaudir de la visió d’un determinar paisatge o indret em fa adonar de que tot és relatiu: La distancia, la mida, la fressa, la llum, l’esperit.

Aquí tot és relatiu

Tinc la sort de que no acostumo a rodar sol molts dies seguits, això vol dir que ho faig acompanyat, envoltat de companys. Amb la majoria d’ells fa ja molts anys que hi pedalo, i podria dir que el fer de sortir a pedalar es més una excusa per poder passar una estona amb ells que res més. 

Cada sortida es diferent, en cada una d’elles existeixen temes de conversa nous, o no, però sempre hi ha alguna cosa que explicar, que proposar, que compartir.

Algunes vegades es parla mentre es pedala, altres mentre s’està aturat. Passa sovint que parlem asseguts al voltant d’una taula menjant o prenent un refresc. També passa que costa marxar cap a casa en finalitzar la volta i les converses forces vegades s’allarguen fins i tot hores.

També i perquè no dir-ho hi ha el repte físic, el competir de manera encoberta amb els companys. És cert que tant li fa qui arribi primer o últim, però poder seguir el ritme o marcar-ne un de determinat també és part de la sortida.

M’agrada això de la bike, cada sortida diferent, cada sortida igual. De totes maneres davant el fet d’haver d’escollir segurament em quedaria amb la part igual, amb el poder compartir les estones amb els companys, amb una manera especial de gaudir de l’amistat.

Millora continuada

Cada dia que passa vaig millor sobre la bike. Més quilòmetres, menys patiment, millor ritme, podríem dir que una millora general que lentament va portant-me a un estat de forma ja una mica acceptable.

En mirar el resum del garmin veig curiosament que els quilòmetres per setmana no pasen de 75, però que la velocitat ha passat de una mitjana de 10,3km/h de la primera setmana d’agost on tot era prudència i dolor a 18,1km/h d’aquesta setmana on la prudència ja és poca i el dolor apareix desprès de una bona estona de pedalar i amb una intensitat molt inferior.

Molta feina queda per fer, just abans de la caiguda el quilometratge per setmana era entre 140 i 160 km a la setmana, per tant estic encara molt lluny del nivell de principis de juny.

Tot es farà, ara ja començo a sentir-me més còmode quan rodem en grup i de ben segur que ja no l’alenteixo tant com els primers dies. Rodar amb altres companys es sempre un element que ajuda i estimula, seguir el ritme mai m’ha estat fàcil els dimecres on els companys em porten sempre amb la llengua fora, però és un moment de la setmana que espero amb ganes.

La sortida d’aquest dimecres amb 53km fets per les terres del baix i alt Empordà varen posar-me a  proba i varen fer que m’hagués d’esforçar de valent en alguns moments. El no poder pedalar dret condiciona el meu ritme en alguns moments on un parell de pedalades dret permeten mantenir el ritme sense problemes.

La Maverick Durance incansable, jo no

La pujada al Puig Sagalar que mai havia fet em va fer descobrir una vista del Montgri i l’alt Empordà fins ara desconeguda.

Vistes inèdites per a mi del Montgrí

Ahir amb el Ricard vàrem rodar una mica amb la Niner EMD9 fent una vintena de kilòmetres molt rodadors. Ahir ja vaig començar a pedalar dret en algunes ocasions amb unes sensacions més acceptables.

Miraré de rodar el diumenge i fer una volta mes llarga, ampliant el quilometratge i el desnivell si el temsp ho permet.