diumenge, 19 de juny del 2011

Fragilitat

Avui fa 12 dies que em van operar la fractura del radi del braç esquerra i si be sembla que l’evolució mèdica és correcta tot i les evidents molèsties i dolors associats a aquest tipus d’intervencions, estic força cansat d’aquesta situació.

A vegades m’agradaria tenir un comandament amb el que poder fer avançar ràpid el temps fins a un punt on la meva recuperació ja fos acceptable i còmode, com si es tractés de fer avançar els anuncis a les pelis gravades de la televisió en els ja antics vídeos VHS.

La incomoditat que em genera el només poder fer servir una ma, la calor que noto sota el guix i l’embenat, el notar que al fer un petit esforç el dolor es molt, veure lluny el poder fer servir el “rodillo” i molt més llunyà el poder sortir a pedalar sobre la bike, son alguns dels punts que em porten a pensar : ”prem el >> FF

D’altre banda, a vegades, ens cal assumir conseqüències. Actualment es parla molt del assumir conseqüències, molts son els que volen o volem que la gent assumeixi les conseqüències del que fan o han fet, llavors en aquest punt no seria just demanar als altres que ho facin i no fer-ho jo.

Igualment dins la nostra vida hi ha moments, normalment els difícils, que ens costen de passar, l’experiència de viure’ls tot i que mentre és viu no és bona sempre ens aporta noves maneres d’encarar les coses per tant tot i no ser agradables cal viure-les. Això és allò que ens diuen les iaies, “va que no n’hi ha per tant” i que un cop vist en perspectiva se’ls ha de donar la raó.

Igualment passar de llarg els meus dies  de recuperació em feria perdre d’altres moments joiosos o no, junt amb els que m’envolten , per tant crec que no hi tinc cap dret a fer passar ràpid el temps.
El temps també és un altre punt que controlo menys, be millor dit que controlo menys el seu transcórrer, ja que de ben segur jo no puc fer-hi res per modificar la seva velocitat implacable. El fet de no portar el rellotge al canell com ho faig habitualment, ha fet que m’adoni de que estic lligat constantment al temps, a uns horaris que si be no son en el meu cas molt estrictes, marquen clarament el ritme dels dies. M’he adonat que el saber menys l’hora  fa que certes tasques les realitzi de maneres diferents, hauré d’aprofundir en aquest punt.

No hi ha dubte, que en aquests moments es on t’adones realment de la nostra fragilitat, i que per molt que ens pensem que dirigim les nostres vides, i en certa manera ja ho fem, en un moment de mala fortuna, de manca de criteri o de seny, d’un petit error, de manca d’atenció, o en fi del que sigui, perdem el control.

Aquestes pèrdues de control, si no tenen conseqüències massa greus, ens fan pensar i buscar sistemes de control alternatiu per fer que el curs organitzat no varií massa del previst. En resum, el que cal es aprendre de la fragilitat per a fer-nos més forts i per agafar consciència de que ens cal aprofitar al màxim els moments en que estem be.

dissabte, 11 de juny del 2011

XIII TRAMUNBIKE. La 1ª que he fet

La Tramunbike sempre havia estat una cursa mítica, especial si més no.
Jo no soc una persona a la que m’agradi anar a les curses, de fet la multitud de gent a la sortida sempre ha fet que no em senti especialment còmode els primers quilòmetres. Com que no tinc cap objectiu clar, sobre quin és el paper que vull fer, sobre quin pot ser un bon resultat per a mi, crec que em manca motivació per afrontar aquells primers minuts que tant em costen, més encara si començo a un ritme alt com acostuma a passar a les curses.

Puc dir que el meu objectiu principal és el de passar-ho be durant la sortida, i això ja acostumo a fer-ho en les sortides amb els companys, de manera que el que m’aporta una cursa és el rodar per paratges nous, llocs pels que no acostumo a rodar.
En els últims tres anys no crec haver participat a més de 6 o 7 curses en total, però he de dir que segurament pel fet de que el meu nivell físic és més elevat l’experiència ha estat prou satisfactòria, i en les pedalades realment populars he fet bons resultats.

Això és un fet que et dona una satisfacció interior, ja que tot i que els anys passen veus com els resultats milloren i que queda molt per fer, molt per pedalar, molt per compartir.

L’any passat ja vaig estar a punt d’anar a la Tramun, però no va ser. Aquest any ja ho tenia decidit, però a més el fet de fer alguna petita ajuda a l’organització de la cursa era encara més motivant.

Així que tot d’una soc a una setmana de la Tramun, la meva primera Tramun. El meu dilema és quina bike fer servir, està clar que si és molt baixadora segur que ajuda, però també cal pujar el pes, possiblement en algun tram amb la bici a l’esquena. Això fa que descarti la Maverick, baixa molt be, puja molt be però pesa una mica més de12kg. Tinc clar que no es pot anar amb una rígida total, al menys si es disposa d’altres opcions més còmodes, així que tot i que per el seu pes es sense dubte la més lleugera de les que disposo, la Niner no serà la meva companya.

Queden la Mojo SL y la SC Tallboy, una amb roda de 26” i 140 de recorregut i l’altre de roda de 29” i 100 de recorregut de suspensions. El pes una mica menys de 11kg per la Mojo i 11,3Kg per la Tallboy. Desprès de donar-hi moltes voltes, tot i haver fet una prèvia d’una part del recorregut amb la Mojo SL em decideixo per la 29er, que possiblement en els pocs llocs rodadors i en els 15 darrers km pot donar-me una mica més de ritme.
La bike
Arriba el dia Tramunbike, en Marcos i jo som dels primers en anar a buscar els dorsals. Mica en mica va arribant més gent, es nota ambient de cursa, però sobre tot de bikers que van a passar-ho be. Molts son bikers que competeixen habitualment, això fa que entre ells es coneguin i comentin aspectes de la cursa, en especial el de si el temps ens respectarà o no.
Mica en mica arriben els bikers
El temps passa ràpid, carreguem la bici al camió i pugem al bus. Al nostre costat seu un noi amb qui ja em coincidit abans i la fem petar una mica, ell ja ha fet varies edicions de la tramun i el seu consell és anar conservadors i acabar-la, més encara essent la primera edició.
Inici del viatge en bus, que passa ràpid i be, en arribar a les Preses tothom te ganes de començar ja, es nota en l’ambient una tensió/emoció especial.
Recollida de bikes
A punt de sortir
A punt per la nostra primera Tramun
Recollida de bicis i fem uns quants puja baixa per el polígon per verificar la bici i per escalfar una mica, tot i que poc és el que escalfem en els pocs minuts que pedalem.
Tot és apunt per la sortida i comencem a pedalar per la carretera fins a trobar el desviament que puja a Xenacs. Hem sortit del últims, la gent pedala ràpid, la fressa dels pneumàtics de tantes mountainbikes  rodant per l’asfalt sembla un vesper. Accelerem una mica el ritme per avançar algunes posicions fins que comença la pujada.

Molts de bikers rodant plegats a un ritme similar fa que fins i tot costi trobar per on passar. Comentem la pujada amb en Marcos i ens diem que cal buscar un bon ritme però no massa alt i així anem pujant i guanyant posicions. A mida que els metres passen noto les cames, aniria més be una mica més lent, però en Marcos manté el ritme i el vaig seguint. Mica a mica vaig escalfant i em sento millor, anem avançant posicions, mica en mica però sense parar de progressar.
Fi de la pujada a Xenacs
S’acaba l’asfalt i ja tenim el primer tap, cal pujar a peu, la pujada, que és tècnica esta plena de gent caminant i plena de fang, el que fa que provar de pedaler sigui absurd. Algun tram sobre la bici, altres a peu son la dinàmica a seguir fins l’inici de la baixada. La baixada de Xenacs és técnica, amb un pendent important, sobre lloses de pedra en molts de casos. La pluja de la nit anterior, propera als 100 l/m2 en aquella zona fa que tot estigui molt relliscós i no cal plantejar-se pujar a la bici. Una rua de bikers baixa caminant la majoria de la baixada i això mateix fen en Marcos i jo.
Ja som al coll d’en Bas ara toca pujar de nou, no sense abans travessar una zona més aviat planera on el fang és el protagonista. Surt aigua per tot arreu, el camí és com un petit rierol de fang, ja que el pas de les bicis fa que l’aigua es converteixi en un fang clar i profund en molts de llocs.

Iniciem la pujada per unes grans lloses de pedra, la majoria de bikers ni tant sols proven de pujar i van directament caminant. Jo pujo sobre la bici fins que comença el corriol on hi ha un petit tap de gent pujant caminant.
Trams en bici, alguns caminant depenent majoritàriament de qui tens davant. Moltes vegades pedalo molt poc a poc per anar al ritme dels que van davant meu caminant. Mica en mica la cursa es va estirant i és més fàcil trobar el teu ritme. Toca novament baixar, aquí no hi ha lloses, però si molt si fang, el que fa que calgui extremar les precaucions per no caure. Començo a passar-ho be, molt be, no pateixo físicament i el recorregut tot i que tècnic és molt bonic i distret.
Avituallament, parem i mengem una mica de fruita, jo prenc una cola, en Marcos crec que aigua. A la pregunta de “com vas”, en Marcos em diu que carregat de cames però be, així que seguim. Una llarga pujada sobre lloses de pedra ens espera, i tot i no ser molt pendent les lloses llisquen d’allò més i pugem algunes zones caminant, ràpidament tot és ciclable i a pedalar, pujar, baixar, pujar,... que dur i que divertit. Està clar que les Sidi Dragon no son per caminar, a banda de lliscar molt em fan mal a un taló i ràpidament em surt una butllofa. Arriben a la zona dels prats, baixada ràpida i gens complicada. S’agraeix poder descansar una mica.
No son per fer la Tramun, i menys amb fang
Seguim per la pista fins a trobar un corriolet que baixa, i com baixa!! La baixada és tècnica, pendent però ràpida en alguns llocs. Ara no tenim ningú que ens marqui el ritme, anem al nostre aire. En dos o tres punts la prudència ens fa baixar de la bici i fer uns pocs metres  caminant, per tornar a pujar i seguir baixant. Que be ho estic passant!!
Avituallament novament, en Marcos fa estona m’ha dit que estava cansat i que li aniria be de parar una mica, hem quedat de fer-ho al avituallament, i així ho fem. Menjar fruita, veure cola, una mica d’aigua, més fruita, esperar uns minuts i tornem-hi. Sé que el meu company hagués volgut esperar algun minut més, però després costa molt tornar-hi.

Pujada novament, inici per pista per passar ràpidament a corriol, un corriol que es puja molt be, alguns petits escalons donen un punt tècnic a la pujada que la fa més divertida si es pot. En arribar a la darrera pujada abans de iniciar el descens cap l’hostal del fang trobem una acumulació de bikers, molts pugen caminant ocupant tot el camí, estic a punt de demanar pas, però penso que això farà que en Marcos s’hagi d’esforçar més i també penso que cal ser prudents, encara queda molt recorregut. Pujo pedalant lent metre puc i quan no poso peu a terra i camino com la resta. Iniciem la baixada, precaució però passant-ho be. En el proper avituallament només agafo un got d’aigua passant que llenço al piló que hi ha uns metres més enllà.

Rodo poc a poc per esperar en Marcos que arriba en un no res i seguim. Rodem per un “falso llano” que acaba en pujada i en Marcos em diu “ així que tot baixada fins l’hostal del Fang, ehhh!!” Finalment baixada i ja som al hostal del fang.
Avituallamant del Hostal del Fang
Fins i tot ple de fang va funcionar be
Parem a l’avituallament, un conegut d’en Marcos li aconsella veure molt per reduir el risc de rampes. Menjo fruita i aprofito per veure un parell de gots d’aigua, soc conscient que el haver arribat aquí és un punt important i que no hi haurà problemes per arribar a Salt. Físicament estic perfecte, no em fa mal res i la bike funciona perfecte tot i el fang. El funcionament del XX és fins el moment perfecte, tot és ple de fang, però al prémer el polsador els canvis son perfectes, estic molt satisfet del seu rendiment.
No podem quedar-nos aturats més estona:” Va Marcos que tenim feina per fer” i comencem a pujar per una rampa amb pòrtland que castiga desprès d’haver parat. En Marcos em diu:”quin mal que em fan les cames”, li responc que afluixi i que posi plat petit, xino xano ja arribarem.  

La pujada és llarga, un cop s’acaba el paviment el pendent no és molt fort, en tornar-se corriol hi ha molt de fang i el grupet que tinc davant avança lent per al meu gust, no vaig còmode. Al final decideixo tirar i anar al meu ritme, ja esperaré en Marcos al avituallament. Agafo un bon ritme, en cap cas el més ràpid del que soc capaç, podia anar més ràpid, però no calia m’ho estava passant molt be. La bici pujava con si fos un tractor sense parar mai, imagino que les rodes de29” ajudaven en aquest cas. Vaig avançant gent, de fet la majoria en sentir-me arribar ràpidament em cedeixen el pas, i no em deixen descansar gens. Rodo gairebé sol i tinc les millors sensacions, que be m’ho passo. El recorregut es perfecte, ple de fang però perfecte.

Comença la baixada, ara no és molt forta ni molt tècnica, baixo sense córrer, aprofito les bones sensacions, arribo a un baixador una mica més dret, el miro i l’enfilo. La roda del davant rellisca, perd la bona traçada i surto per davant.
Els que heu llegit les entrades anteriors ja en sabeu la resta.

El resultat de la meva primera tramunbike ha estat una fractura de rel radi de la ma esquerra, també coneguda com a fractura de colles, una intervenció quirúrgica, una placa i 7 cargols de fixació.
Millor no tornar-hi
Tot i el mal final, he de dir que m’ho vaig passar molt be, i que si res ho impedeix espero poder participar a la XIV edició de la Tramunbike.

El que és segur és que recordaré sempre aquesta meva primera participació a la Tramunbike.

dimarts, 7 de juny del 2011

TRAMUNBIKE 2011, Agraïments

Fa dos dies ja que la cursa es va acabar, però per a mi aquesta continua, i de fet continuarà durant setmanes.
La primera part, la que va arribar fins el quilòmetre 41, a una de les primeres baixades desprès de l’hostal del Fang va esser un cursa de BTT, plena de tot el que és el BTT quan és en estat pur i concentrat tant en duresa com en tecnicitat.
Ara en la segona part, la que segueix el quilòmetre 41, el patiment va ser i és diferent. En poc més d’un segon vaig passar d’estar damunt la bike a estar estirat al terra.
El dolor de la caiguda va passar a un segon pla, un cop al terra el primer pensament es els de fer un anàlisi ràpid dels danys, verificar la bike i seguir. En aquells pocs segons. Desprès de girar-me, al intentar moure el braç esquerra el dolor era molt intens. Al dirigir la mirada al punt on sentia el dolor ho vaig tenir clar: “Noi aquí s’acaba la cursa”
El meu braç feia una torta estranya abans d’arribar al canell i qualsevol moviment de la ma feia molt de dolor.
Al cap de pocs instants arriba un corredor i em demana si estic be, li dic que no, que m’he trencat el braç. No ho recordo amb detall, però a mida que arribaven més corredors la pregunta era la mateixa, i jo em sentia com un tap que impedeix que tot avanci bloquejant el pas a la resta de bikers. Recordo haver collit el bidó de l’agua i posar-lo al seu lloc a la meva bike, també que vaig demanar que apartessin la bike per deixar passar la gent. Jo mica a mica em vaig assentar el costat del camí.
Crec que el primer biker que va parar va cercar el número que ens havien donat per si calia avisar algú, amb algun operador no hi havia cobertura, així que altres bikers treien el seu telèfon, un d’ells va trucar i amb dificultats va parlar amb els responsables de carrera. Només recordo està al km 41, res més. Ja amb el camí transitable els corredors anaven passant, tots interessant-se per mi  i donant-me ànims. Va arribar el meu company de ruta, en Marcos. Crec que jo ja estava dret, una mica marejat al principi, però calia sortir d’allí, era un lloc molt estret i podíem fer caure a més gent. Estava clar que d’aquell punt n’havia de sortir jo sol, no era gens accessible.
Uns metres més avall creuava una pista estreta i segurament no transitada en molt de temps. Em vaig asseure al terra i en Marcos i el noi que havia fet la trucada van provar de comunicar amb direcció de cursa, però cap dels dos tenia cobertura. Molts corredors seguien demanant com estava i en saber el que tots deien que al arribar al control avisarien.
Calia seguir a peu, en Marcos amb una càmera fa un cabestrell que m’aguanta el braç més quiet i comencem a caminar.
Varen ser tres quilòmetres els que varem caminar, la majoria d’ells en Marcos empenyia les dues bicis mentre caminava pel fang o les pedres. Jo feia el cor fort i marcava el pas caminant davant d’ell. En algun tram el pendent era molt fort i el camí molt estret, llavors en Marcos feia viatges: primer una bici, baixar i desprès l’altra.
En un lloc mes planer i ample vaig portar una estona la meva bike amb la ma bona, sabia que en Marcos estava mort tot i no dir res. A mi em va semblar un bon tros, segurament va ser molt menys, però passat aquest tros, jo no podia més i en Marcos anava fent Tramun amb dues bicis, segur que pocs ho han fet.
Al cap de 51 minuts de caminar que és el que marca el GPS com a temps en moviment des de la caiguda va arribar un 4x4 amb personal de l’organització i mèdic.  Em varen immobilitzar el braç, carregar les bikes i iniciar el retorn.
Mentre tornàvem varem recollir un noi que ens esperava, ja que no podia fer un pas degut a les rampes que tenia. El descens fins a Amer on ens esperava l’ambulància va ser tot un poema. Realment els 4x4 passen per llocs molt complicats. No recordo quant de temps va passar, però fàcilment el nostre retorn fins a Amer fos proper a una hora.
Ja a l’ambulància la cosa es veia millor, més còmode i ja vies a solucionar el problema camí a l’hospital. A partir d’aquest moment no val la pena recordar massa res, el resum: males noticies, el radi trencat i cal fer intervenció quirúrgica per deixar-ho be.
L’escriure aquestes ratlles era per poder agrair als que em varen ajudar l’esforç que varen fer, i destacar la solidaritat rebuda per la gran majoria de bikers que al passar pel meu costat s’interessaven pel meu estat  i em donaven ànims.
Especial menció al conductor del 4x4 per arribar fins allí i per baixar amb la màxima suavitat possible per aquells camins plens de rocs. Al sanitari que va fer el viatge de tornada a la caixa del 4x4 junt amb els altres dos bikers passant molta estona encongits i sacsejats.
Finalment vull agrair especialment l’esforç que va fer en Marcos fent-me costat i arrossegant la meva bike durant quilòmetres.
Moltes gràcies a tots.
Ara marxo cap a la clínica on en breu m’operaran, fins aviat!!!

diumenge, 5 de juny del 2011

TRAMUNBIKE 2011

Avui he fet la meva primera tramun, be una mica més de la meitat de la tramun. No faré la crònica avui, tot i que no canviaria res del que escriuré més endavant quan la faci.

Tot anava molt be, una primera part una mica conservadora feia que al km 41 les sensacions fossin les millors. 

Just en aquell moment, quan tot va perfecte a nivell físic, en una zona de baixada amb uns escalons, al afrontar el primer la roda del davant ha lliscat i he perdut la traçada bona. La roda ha encarat una pedra que no ha superat i he sortit per davant. Poca velocitat, poca alçada, no crec que passes del metre i mig, però en caure he posat la ma esquerra per mirar de parar una mica el cop i CRACK!!!!

Ela canell ha deixat d’estar alineat amb la ma i un dolor intens m’ha recorregut tot el braç.

Una aventura ha estat arribar a un lloc on em poguessin ajudar, però això anirà a la crònica.

De moment el que es segur es que el canell està dislocat, el radi trencat, el braç enguixat i segurament demà tocarà cirurgia.

Us deixo unes fotos.

Ara que hi ha retallades, gastan sanitat a tot drap!!! Sort que hi ha assegurança!

Això no va així

De moment un guix i a esperar a demà al matí.



dissabte, 4 de juny del 2011

Puigmal 2007

Ahir, recordant una mica l’aventura del dimecres al Puigmal, vaig pensar en buscar les fotos de la darrera vegada que vàrem mirar de fer el cim. Es veritat que moltes vegades la memòria ens juga una mala passada, i tot i recordar el recorregut i amb qui el vàrem fer, el factor temps no estava massa controlat.

Així que sense pensar realment en quan temps feia que hi havíem anat vaig començar a buscar les fotos i va esser necessari retrocedir fins el 2007 per trobar-les. Està clar que ja sabia que feia mes de dos anys, però no pensava en cap cas que ja en fes 4.

En veure les fotos, la memòria entra en mode detall, i mica en mica va recordant detalls que no tenies presents en un primer moment.

Aquella sortida agrupava la majoria dels que havíem fet l’any anterior el pedals de foc, que va ser podríem dir la nostra primera pedalada per etapes en grup. Un any desprès tornàvem a fer una sortida per etapes, aquesta però organitzada per nosaltres mateixos.

La segona etapa, sortia des de Planoles i tenia com a objectiu pujar al Puigmal per finalitzar a Ribes de Fresser.  En aquell cas érem 8 els components del grup i la sortida va ser el 30 de setembre.
Curiosament el dia 28 va fer una nevadeta que va enfarinar els cims, i es que a alta muntanya, ni tant sols l’estiu és estiu.
Els prats abans de la creu de Meians
Recordo que superar els prats que hi ha abans de la creu de Meians em va costar proporcionalment  molt més que no pas en la darrera ocasió, i això que al més de setembre l’herba era seca i curta. El meu nivell de forma tampoc era el d’ara i els més de 70km i +2000 del dia anterior es deixaven sentir.
La Creu de Meians
Sortosament tot el grup, exceptuant en Miquel, estava en una situació similar, per tant era qüestió d’anar fent.
Recordo les vistes infinites de muntanya per pujar, veure que la pista serpenteja muntanya a munt fis a perdre-la de vista era un miratge que incrementava la sensació de fatiga. Que cansat que estic, quant que queda per fer. Aquest pensament em va acompanyar molta estona.
Pujades infinites
Finalment en arribar al pas dels Lladres, alguns companys estaven massa cansats per fer el cim passant-ho be, i vàrem decidir modificar el recorregut i baixar pel pas dels Lladres.
L'objectiu no assolit
Quina baixada!! Un petit senderó baixava seguint la carena entre prats i tarteres. La baixada va ser ràpida, molt ràpida. 
Baixant del Pas dels Lladres
Allí els frens de la meva KTM Speed RC1.0 que eren de 160 varen demostrar que no eren els mes indicats per aquest tipus de baixada. Recordo encara el estar prement la maneta del fre a fons i veure com la bici seguia baixant, ufff, quina baixada.
Corriol magnific de baixada
Desprès un cop al collet de les barraques, seguint en Miquel per el GR que porta direcció a Queralbs, quina sensació de cabra que tenia. Pendents Increibles pel mig del bosc, rieres,... una experiència magnífica.
Pel GR desde el coll de les Barraques
Quins records aquells, ara son gairebé tant frescos com els del dimecres, bé els del dimecres encara son freds. Ata caldrà que no deixem passar tant de temps abans de tornar a provar de fer el cim.

dimecres, 1 de juny del 2011

Puigmal, no hem fet el cim

Aquests dies he anat sortint com faig normalment, però el dimecres passat es va produir tot el necessari per que aquest dimecres fos diferent i en comptes d’una sortida de tarda fos una sortida de tot el dia.

Donat que en Miquel s’està preparant per anar a la TransAlp Challenge, vàrem pensar que podia ser una bona idea la de fer una ruta que fos de duresa similar tant en quilometratge com en desnivell a algunes de les etapes de la TransAlp.

Va aparèixer el nom del Puigmal, i com que som gent decidida ens va faltar temps per dir sí!!!

Aquest matí, com estava previst hem sortit a les 7h direcció a Planoles, que seria el punt de sortida i arribada de la ruta. A les 8:30 ja érem a lloc i si bé lluïa el sol i es veien alguns núvols allunyats, la temperatura era de 6 graus.
Preparant-nos per sortir
Preparem les bikes i ens equipem per sortir. Decidim que amb equipament d’estiu, el maneguets i l’armilla serà normalment suficient per fer la ruta, però tot i així decidim per si cal portar cada un una peça d’abric. En Miquel i jo un paravent de goretex i en Xavi una tèrmica interior d’hivern i les mànigues de l’armilla que la fan un molt bon paravents.  

Iniciem el recorregut direcció a Dorria tot seguint el GR que passa pel costat del camping que hi ha a Planoles. El GR, està clar és un GR i te una mica de tot, llocs on es pedala be i llocs on cal esforçar-se, be per el fort pendent o per la dificultat tècnica. Mentre anem seguint el GR hem d’anar parant per treure els filats elèctrics que es fan servir per tancar el bestiar, creuant rierons i rieres d’aigües netes i fredes metre gaudim d’unes vistes fantàstiques.
Bones vistes desprès de Dorria
En un punt ha estat necessari fer un tram caminant, ja que el pendent era molt elevat i a més el terreny era molt tècnic. De fet en Miquel, coneixedor de la ruta ens ha dit: això no es fa en bici” i si en Miquel ho diu no cal discutir ni un segon, peu a terra i a empènyer la bici.
Travessant rieres
La temperatura mentre pujaven era fresca, però en cap cas freda per l’equipament que portàvem. En algun lloc tocava una mica el vent i l’aire molestava més, però en cap cas dificultava de forma notable el fet de pedalar.
En arribar a Dorria en Miquel a punxat la roda de darrera, així que paradeta per arreglar la roda i menjar una mica. En aquell punt el vent és una mica més intens, però fins i tot parats al sol s’està molt be.

Continuem l’ascensió cap a la Creu de Maians igualment pel GR que en aquest tram ja comença a pujar de valent, però el terreny permet pujar molt be. Mentre pujen en un dels rierols que surten de la muntanya i troben un munt d’estalactites de gel i veiem que les pedres del vol estan cobertes de un bon gruix fe gel, un símptoma inequívoc que a la nit ha fet fred.

Per arribar a la Creu de Maians cal travessar uns bonics prats que fan una bona pujada, que donada la immensitat dels prats sembla que sigui menys pendent del que és. L’herba dels prats, acompanyada d’un terreny humit feia que fer avançar la bici per aquest punt requerís un esforç extra.  Aquest fet ja el coneixíem d’altres vegades, però el que no teniem previst era que just al sortir del bosc per entrar als prats un vent molt fort i fred ens empenyeria de costat o directament per davant fent que aquest recorregut fos molt mes dur del previst. Al cap de pocs minuts de pedalar en aquestes circumstàncies, a la cara i les orelles es notava un efecte lífting  gens agradable que no era rés més que la reacció al fred i al vent. Mentre pujàvem costava molt mantenir una trajectòria, el vent, estava entossudit en treure’ns de la nostra traçada i fer-nos baixar.

Nosaltres que de tossuts ho som un munt, hem seguit fins la Creu. En aquell punt el GPS marca una alçada de 1998 metres, i just a la creu el vent toca menys directament i l’escalfor del sol fa que tot i no ser una temperatura confortable, la cosa es suporti be.
La creu de Maians a 1998 metres d'alçada

A partir d’aquest punt els coneguts i temuts pujadors impossibles, tres rampes que arriben al 39 % i es mantenen una bona estona al 26% de desnivell i amb un terreny trencat i difícil.
En Xavi i jo em pujat la primera complerta, i prop de la meitat de la segona, també em pujat una quarta part de la tercera. En Miquel ho ha fet gairebé tot dalt de la bici, un fet que sembla impossible quan ho veus mentre tu pateixes i molt per pujar-ho caminant.
Un cop superats aquests punts ja som a la zona de prats on hi ha el filat que separa la part francesa de l’espanyola, seguim una estona per la part espanyola i travessem el filat per tal d’agafar la pista, o el que en queda que transcorre per la part francesa.

La pista va una estona planejant i pujant amb un pendent suau, en aquest punt el vent es molt fort, si el vent et be per darrera t’arrossega muntanya a munt, si be de costat, sembla que fem windsurf, anem tombats cap el costat esquerra per mirar de mantenir la bici dins del cami.

La temperatura ha baixat força, el vent és molt fort i decidim abrigar-nos amb la roba que portem a les motxilles. Amb el vent que fa serà impossible posar-se res a sobre si no ens protegim una mica, així que busquem un lloc on estem una mica a raser del vent. És molt complicat, ja fa estona que degut a l’alçada no hi ha arbres, estem a 2200 metres d’alçada, en una zona de prats!! Una mica d’ondulació del terreny fa que troben una mica de refugi on el vent encara toca i molt, però menys que en els altres llocs.

Ens abriguem amb tot el que tenim,  cal tenir la precaució d’agafar be la roba, si s’escapa segur que ja no l’agafarem més. En Xavi ens diu que ja te fred a les mans, de fet que té molt de fred a les mans. En Miquel també, però es que ell anava amb els guants d’estiu i curts. Sota els guants d’estiu curts es posa uns guants de seda i ja està. En Xavi i jo portem guants d’estiu però llargs.

Ens abriguem amb tot el que tenim
Un cop abrigats la cosa està millor. En Miquel i jo que portem buff ens el posem fins a sota de les ulleres, en Xavi no en porta. Decidim seguir una estona més per veure si abrigats anem be o no i si el vent toca de ple o no a la pujada que porta al pas dels lladres, un punt per el que es pot baixar cap el punt de partida sense assolir el cim.

Ja veiem la pujada, fem un petit baixador, el vent ens empeny amb molta força, veiem com l’aigua que corre per el corriol que seguim s’està glaçant a tots els llocs en els que toca la terra. Com si entréssim a un congelador gegant notem com tot i anar ben abrigats el nostre cos es refreda ràpidament, les mans ja les tinc molt fredes, comencen a fer-me mal. Parem al peu de la pujada, ens mirem i ja sabem el que hi ha:cal fer marxa enrere.
El cap baix, però tots ho temin clar, cal tronar enrrere

És impossible seguir amb aquestes condicions, a més seria una temeritat amb un risc molt gran. Fins el pas dels Lladres queden uns 300 metres de desnivell, ja seriem a cota 2600 i en aquell punt entraria a més l’aire procedent de l’altre carena. La baixada seria pràcticament impossible sobre la bici i caminant son molts de quilòmetres fins arribar a les zones boscoses que ens resguardarien del vent.

No ho pensem més i girem cua. Com costa pedalar amb el vent de cara! A més per acabar-ho d’adobar fa pujada durant uns centenars de metres. Cada cop fa més fred, pedalem tot lo ràpid que podem, en un punt en Xavi i en Miquel deixen el camí i diuen que cal tornar per un altre lloc, jo que seguia el camí principal no els sento degut al vent tot i que han cridat i molt. En girar-me no els veig, paro un moment i veig aparèixer en Miquel que em fa senyals de tornar cap endarrere.

Seguim per un camí que no era el bo, però pensàvem que enllaçaria amb l’altre, no és així i baixem uns metres per on no toca. El vent encara és més fort. Al girar la bici per canviar de sentit, tot d’una no la puc moure, el vent es tant fort que quedo amb la bici a l’aire i no la puc baixar!! Un cop la bici a terra, ni provem de pedalar, fa pujada i molt de vent, així que caminem una estona fins a trobar un senderó que va en la direcció que creiem correcta i el seguim. Ens sembla que per el senderó podrem anar en bici, però en provar-ho el vent ens tira a terra, es impossible aguantar-se dalt de la bici.

Caminem pel senderó, el vent de cara, costa molt caminar. Tot d’una la bici s’aixeca de terra, està volant!!! Només s’aguanta pel manillar. Tinc la certesa que si la deixo anar hagués volat tant lluny que ara ja no tindria bici. Ens mirem i flipem, en Xavi te la cara molt vermella per el vent i la fred, sembla que el pintin de vermell.

Veiem la pista que hem d’agafar, ara fa baixada i es un prat, per tant amb l’objectiu la pista a uns 800 metres. Pugem a la bici i fem Wind bike deixant-nos portar pel vent i corregint la trajectòria en viratges amplis que ens van acostant a la pista. Un cop a la pista ja veiem les primeres zones amb arbres, baixem, però tenim tant de fred i fa tant de vent que baixar és molt difícil i perillós. Arribem a les rampes que abans hem pujat, ara les baixem. Pensem que el millor lloc per parar és a la última rampa abans d’arribar a la creu de Maians, els arbres i matolls son mes nombrosos i quedarem més arrecerats.

Parem, i ens estirem a terra, darrera uns matolls i uns pins que ens fan de protecció. Ara el vent ens toca, però res a veure amb el que em passat. El sol que per sort llueix, escalfa però no molt. Estem glaçats, en Xavi fa molt mala cara, només de veure’l saps que ho està passant molt malament, ell no és un dels que es queixa per res.
Te molt de fred a les mans, li fan mal. Es treu el guants com pot i les té morades, totes morades, fins i tot el palmell de la ma. Amb el buff d’en Miquel i el meu li emboliquem les mans i bufant a través del teixit l’aire calent de respirar estic uns minuts mirant de retornar a en Xavi. Tots tres estem tremolant, en Xavi més que cap, ha passat uns moments molt durs. Mica a mica es comença a refer, segueix amb les mans embolicades amb els buff, en moure-les li fan mal. Calculo que hem estat parats uns 12-15 minuts per refer-nos una mica del fred.
Mirant de refer-nos del fred
Comencem a baixar cap a la creu de Maians i travessem els prats. Aquí el vent torna a bufar de valent, No aconsegueixo que la meva cala del peu esquerra s’enganxi al pedal. Parem un moment per veure que passa i resulta que he perdut un cargol i la cala s’ha mogut i està torta. No és el millor lloc per fer res, així que seguim baixant fins que trobem un lloc menys fred.

Per sort en entrar al bosc i canviar cap a la cara sud de la muntanya, la cosa canvia i molt. Ara fa vent però ja es pot rodar be sobre la bici. Fa fred però tal com anem equipats podem pedalar sense patir fred. Al cap de potser un kilòmetre, ja molt mes protegits del vent parem i poso la cala be fixant-la amb l’únic cargol que em queda.

Desfem el GR que hem fet per pujar ara baixant. Baixar és més fàcil, i exceptuant petits pujadors es fa còmodament.
No tenim cap incident i en poca estona som al cotxe. La temperatura del cotxe parat al sol a les 14:30 es de 10 graus. Ens canviem de roba i pensem on podem anar a dinar, Ventolà ens be de camí i es menja be, així que anem a Ventolà i ens disposem a dinar.

Mentre dinem comentem la jornada, sabia decisió la de tornar. La propietària del restaurant ens ha explicat que el seu germà al mati ha pujat al Puigmal caminant (possiblement per la cara sud que és la lògica des de Ventolà) i l’hi ha dit que hi havia un bon gruix de neu i gel prop del cim.

No et pots refiar mai de la muntanya si puges a mes de 2000 metres, ni tant sols si és el dia 1 de juny, que sembla que ja ens marca que anem cap el bon temps.

Al final la sortida d’avui ha estat de 34km, + 1533 metres de desnivell a una mitjana de 10.3km/h.

En arribar a casa, he buscat les dades dels observatoris propers al Puigmal per tal de comprovar la força del vent i la temperatura. Els observatoris propers han registrat -1ºC a 1600 metres i -4ºC a 2300 que era la nostra cota entre les 11 i les 12 del matí. El vent era de 29,7 metres per segon que equival a 106,92km/h.
És evident que feia molt de fred i molt de vent, unes condicions que no son per anar en bici!!!


El Puigmal haurà d’esperar a un altre ocasió, de ben segur que avui no era el dia.