dijous, 30 de desembre del 2010

5000?

No, no han estat 5000, no ho han estat per ben poc, al menys totalitzats al GPS ja que al final n’hauran faltat uns quants per arribar als 5000 km durant el 2010.

En mirar el registre de les accions fetes en buidar el GPS al PC he vist que en el darrer any he fet ni mes ni menys que 4627 km i un desnivell positiu de 116.330 metres. 

Vist així no està gens malament, el que passa es que ara sap greu no haver arribat als 5000 per tant poquet.

Demà si tot va be serà la darrera sortida de l’any, no seran molts de quilòmetres, però l’important es que sempre sumen.

De fet han estat el febrer i el març que han fet baixar el llistó, però es que tot no pot ser. Caldrà mirar de que el 2011 sigui l’any que aconsegueixi aquesta xifra dels 5000km, una xifra que fa una anys m’hagués semblat impossible, però que ara veig perfectament assumible.

Per poder arribar a aconseguir el repte es necessari que cada setmana es facin uns 100km a sobre la bike, sembla poc però tampoc ho es, ja que cal trobar el temps per poder fer aquestes sortides. 

Segons el GPS he passat 350h anant en bike, que si ho passem a jornades laborals de 8 hores son ni mes ni menys que 43 dies, es a dir uns dos mesos que en comptes d’anar a la feina caldria sortir en bici.

En fi que jo crec que està molt be el que s’ha fet i si el 2001 es igual de bo que el 2010 ja m’està mes que bé.

dimecres, 29 de desembre del 2010

El darrer dimecres del 2010

Això es el que ha estat avui, el darrer dimecres de l’any.

Pot semblar que es evident i que no te cap importància, però això no es així. Els dimecres sempre tenen quelcom d’especial, és el dia en que si es pot (normalment es així) a la tarda es surt a fer una pedalada amb la Bike.

Normalment sortim a Bordils, però avui per circumstàncies especials ho em fet a Girona. El fet que a NY nevés de valent i fos necessari tancar l’aeroport finalment ha permès que en Xavi es pogués afegir a la festa, que ja estava organitzada per sortir a gaudir de la bike.

Normalment els dimecres ni en Ricard ni en Pepe s’apunten a la festa, però aquesta setmana en Pepe va quedar amb ganes de mes bike desprès de la sortida del diumenge i ell ha estat qui ha fet que en Ricard també s’apuntés a la pedalada.

Així, que dimecres 29 de desembre de 2010 a les 15:00 a punt de pedalar un grupet de quatre davant el pavelló de Salt.

Potser en Pepe no ho sabia, però en Ricard ho devia imaginar (per la bike que ha triat) i jo n’estava segur de que la sortida seria ràpida. De fet es el que son normalment les sortides de dimecres, i si no és així es perquè jo no puc anar mes ràpid.

Així que sense decepció possible em iniciat la sortida a ritme ràpid o molt ràpid mentre em rodat per pistes sense massa desnivell. Al entrar a zones on els pendents eren del 20% o de mes i el ferm ja no era tant bo el ritme ha baixat i ràpid. Tot i així s’ha mantingut un ritme alegre a totes les pujades mirant de no perdre a cap membre, però en cap cas posant-ho fàcil pel mes lent.

Pujada a Sant Grau per les Serres per un cop a dal baixar per la banda de Sant Gregori. Primer tram trialera tècnica i complicada que si be fa uns dies vaig fer amb un cero avui la he fet amb un 1.

Segon tram format per trialera menys tècnica però amb un final molt pendent o cal der atenció a no perdre el control.

Tant en el primer com en el segon tram tots els bikers hem arribat sense problemes al final. Especial menció per en Pepe, que no ho dubte i baixa per on faci falta, potser a un altre ritme, però un master50 no es el mateix que un master40, felicitats.

Tram de pista molt ràpid, fins i tot la Niner EMD amb la forca de carboni ha fet algun vol rasant en els trenca aigües que hi ha a la pista. Potser fins i tot massa ràpid.

Tram final ràpid i mes corrioler, amb traçades concretes per poder passar els revolts ràpid o molt ràpid.

Val a dir que el terrenys avui era perfecte per poder baixar ràpid, el grip era excel·lent tant al revolts com a les frenades.

Tornem per pista cap al lloc de sortida ja amb un ritme ràpid que en Pepe s’encarrega d’accelerar, ell no en té mai prou!!

 En fi, que ha estat un molt bon dimecres, digne de ser el darrer de l’any, tant per la ruta, com pel ritme i de ben segur per la companyia.

Aviat tornarà a ser dimecres, però serà ja al 2011 !!
Seguin amb un comentari posat ahir per en Xavi sobre el llarg temps que cal esperar en decidir comprar una bici nova, he recordat que ja fa uns dies vaig trobar en un dels post del foromtb una entrada amb aquest nom: CLUB DE ESPERADORES DE BICIS 29ER. 

En fer-hi un cop d’ull bàsicament es un grup de gent que tenen el mateix problema que nosaltres, únicament que en altres marques, bàsicament amb les Cannondale que també porten un retard important. 

Sembla que en el cas de les Cannondale, aquestes se’n van cap a Itàlia en comtes de arribar a aquí, en el cas de les Santacruz no se on van, però aquí no. 

Costa d’entendre com marques tan conegudes dins del mon del MTB poden patir retards en les entregues tant importants, no se si les Scott o les Specialized tenen aquest problema o no. 

El que si es cert, es que en la majoria de casos el retard sembla que està en els quadres d’alta gama i menys en els de gama baixa o mitja. 

No se que vol dir això, potser que en venen tant pocs que els fan en comptagotes o al revés, que en venen tants que no donen l’abast? 
En tot els casos el problema es el de sempre, que finalment algú espera una bike i no la té. 

Ara, penso que potser si tarda gaire, en comptes de tenir un grup d’última generació ja en tindré un d’obsolet. Qui sap si en el moment en que farà falta el material per muntar la bike potser trobaria un XTR nou a un preu raonable? 

Possiblement això sigui el preu de muntar una bici de gamma alta, amb components específics triats per el propietari en comptes de comprar una bike bona i feta. 

No ho tinc massa clar, però no crec que sigui una bona manera de potenciar el mercat ni la venda de bicis que no siguin de serie. 

En fi seguirem esperant.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Maverick

Sortida de Sant Esteva, a les vuit del matí com marca la costum del diumenge. Un matí  fred, ja que hem iniciat la sortida a -2ºC i tot i anar equipats per l’ocassió, les mans ho han notat al cap de poca estona.

Grup de quatre, Marcos,Pepe, Josep Maria i jo, tots amb bikes de 26”, totes de 140 de recorregut menys la d’en Pepe que es queda en 120.

Iniciem pujada cap a Sant Miquel pel camí clàssic, al comença a pujar el cos comença a entrar en calor i per tant les mans es retornen. En Josep Maria marca un ritme lent, de fet molt mes lent que les darreres vegades que havíem pedalat plegats. De ben segur acusa els torrons i la manca d’entrenament.

Afluixem el ritme i fem reagrupaments de tant en tant. Pugem per el camí que es fa a peu. El terreny està moll però les pedres seques el que permet pujar sense masses problemes.

La Maverick va fantàstica, el compromís entre tracció i eficàcia de pedalada es perfecte. Aconsegueixo fer tota la pujada amb un cero, cap peu a terra. Pugem fins el castell, la tramuntana ha deixat el cel net de núvols i la vista es fenomenal. En aquell moment la tramuntana bufa molt poc i es agradable estar al cim aprofitant la calor del sol.

Fem un ajust a la posició del seient d’en Josep Maria tirant-lo una mica enrere per tal d’anar una mica mes estirat i un cop fet iniciem el descens per el corriol que comença al final de les taules.

El terreny està moll però gairebé no hi ha cap bassa, el que fa que l’adherència sigui bona i les ganes de baixar ràpid arribin al moment. Deixo baixar la bike i agafo els revolts i els obstacle a una velocitat considerable. La bici funciona perfecte, el grau de seguretat baixant es màxim, mica en mica agafo mes seguretat deixant que pedres, arrels, graons passin per sota la bike sense ni mirar d’esquivar-ho. Només la prudència fa que abaixi el ritme, la sensació era de poder anar molt mes ràpid.

Agafem direcció al Àngels per un cop passat el Puig d’estela baixar per el corriol fins a la pista inferior que va paral·lela a la principal. En sortir a la principal tornem enrere per agafar el trencant que porta cap el banc de l’escon. Abans d’arribar-hi girem a la dreta i baixem per el corriol fins a la variant.

Feia temps que no m’ho passava tant be baixant. Que be que baixa la Maverick!! 
He anat esperant els companys per tal d’anar mes o menys junts en cas d’algun problema, de fet millor, si hagués baixat a fons fins a baix qui sap el que podia haver passat.

Alguna queixa dels companys en fer un tram una mica mes tapat on calia fer servir els colzes per obrir-se camí.
En arribar a la font del ferro iniciem pujada fina a Can Max, En Josep Maria comença a estar maduret, així que fem petites sèries i l’esperem.

Baixada pel camí que surt davant del Biocenturi i de retorn cap a casa.

Han estat una mica més de 32km i un desnivell de 800mts. El ritme suau, però a les baixades NO, m’ho he passat d’allò mes be.

Ha estat un matí Maverick.

divendres, 24 de desembre del 2010

"Vaya Semanita"

Setmana complicada la que estem tinguen, tenim present el record de un molt bon company que ens va deixar ara ha fet un any i que no l´oblidem. sempre estarà amb nosaltres.

Per la pluja, que no ens acaba de deixar i no ens permet poder sortir a pedalar, però es qüestió de tenir paciència. Espero el diumenge poder sortir a fer un vol, si mes no, per poder cremar tot el que es menja en aquestes dates, ja que a partir de dilluns estaré uns dies fora amb la familia i no podré pedalar. Donarem vacances a les bikes perque es recuperin de tot l´any.

Us desitjo en aquestes dates que a vegades son complicades per molts records que tingueu unes Bones Festes.

dijous, 23 de desembre del 2010

No va ser

Ahir va passar, no va ser dia de pedalar, finalment al darrer moment la climatologia ens va impedir sortir.

Ja durant el matí el cel ens anunciava que hi havia aquest risc, ja que amb un mantell de pluja fina anava cobrint la ciutat.

Optimistes com som a mig dia una petita pausa en la pluja ens dona les esperances de sortir a pedalar així que a l’hora prevista preparats per sortir.

Uns minuts abans en dirigir-me al punt de sortida la pluja va tornar a insistir llavors de forma més intensa tot i que no era forta, el que ja  feia veure que tocaria mullar-se. En baixar del cotxe, la pluja segueix i ara l’acompanya el vent.

Dos companys ens ho mirem des de sota el porxo, el dia no es el millor per sortir. Anem xerrant mentre esperem que es confirmi el diagnòstic que cada cop mes sembla ja mes que decidit.

Al cap de uns minuts la proposta d’un cafè calent s’accepta amb ganes i ens asseiem a seguir xerrant, ara però calentets i amb un cafetó.

Una tarda de pluja ens va donar una tarda de converses diverses, una tarda que ja era trista fes el temps que fe,s va acabar fent-la petar una bona estona.

Finalment que es més important, pedalar o compartir una bona estona? 
L’ideal es fer les dues coses al mateix temps, però quan no es pot fer la primera a mi la segona ja m’està bé, molt be. 

dimarts, 21 de desembre del 2010

Loteria?

Aquesta era la pregunta que em feia aquest matí, que és la loteria?

Normalment es aquell joc en el que previ a comprar una papereta pots tenir la sort de ser afortunat i guanyar una bona suma de diners, però hi ha altres loteries.

La vida en si és una loteria, una en la que no cal comprar papereta, ens l’han donat en començar el joc; per tant estem obligats a jugar ens agradi o no.

Aquesta loteria de la vida normalment mai es justa, ja que premia o castiga als jugadors aparentment sense cap criteri, al menys sense un criteri que ens sigui entenedor als que juguem.

Quantes vegades pensem que ens hauria de tocar i no ho fa? Quantes vegades veiem que li toca a un altre i pensem quina sort que té?

El problema es que normalment només ens parem a mirar quan es un altre qui se’n beneficia o això ens sembla. Moltes menys vegades valorem com en som d’afortunats amb el que ja tenim, en poder fer el que fem un dia rere l’altre, en com compartim els nostres moments amb els altres i ells amb nosaltres.

Per desgracia aquesta loteria no sempre ens premia, a vegades ens elimina del joc, a vegades marcant el jugador com a descartat en breu, d’altres amb una expulsió directe.

Esperem que la loteria ens deixi seguir jugant, així, mentre ho fem, podrem seguir recordant als jugadors que ja no son i gaudint dels privilegis del nostre dia a dia.

Que tinguem sort!

dilluns, 20 de desembre del 2010

Amb una roda

Ja sé que nosaltres estem a un altre nivell, que en fem servir dues en comptes de una, que estem fets uns "xavals".
Tot i això, encara que només sigui per que ens quedi una mica de motivació o per si només tenim la meitat de pressupost us deixo aquest video



Ara que ja sabeu que es pot fer amb una roda, potser que comencem a pensar que fem nosaltres amb dues.

dijous, 16 de desembre del 2010

Ràpida i freda

Així va ser la sortida d’ahir.

 D’una banda la tramuntana que bufava tot i que podia ser mes intensa era ràpida, sobretot si et tocava de cares, també era freda. Per sort no hi havia neu a muntanya i això va fer que no fos gèlida.

D’altra banda els tres bikers (Xavi, Miquel i jo) no se si per combatre la fred, varem imprimir un ritme ràpid, que podia ser-ho mes, però que a mi ja em va estar be. Si puc anar rodant a aquest ritme s’anirà consolidant un bon ritme de pedalada. Un cop consolidat pujarem un graó mes.

Iniciem pujada cap els Àngels amb la idea de posar-nos a raser del vent.  Pugem per el camí de Can Valldemia  a bon ritme. Allí no toca l’aire i pedalar es força agradable, només el tros del final se’m fa una mica feixuc de mantenir el ritme. En arribar a dalt aprofito per alinear el seient ja que no estava del tot recte i feia que la cama esquerra treballes malament. De fet avui el genoll esquerra m’està fent la guitza tot el dia.

Seguim pujant i anem a buscar la carretera dels Àngels, baixem un trocet direcció a Madremanya per pujar cap el dipòsit de l’aigua, seguint la pista direcció cap a la Font Picant.

Decidim mirar si es pot arribar a la tanca de Can Llac, el primer tram que es pista ja està net, be net d’aquella manera que deixen tot el brancam a la pista, però es pot passar. En arribar al corriol, només podem fer uns 70 metres, desprès un munt d’entrebancs ens barren el pas i decidim tornar enrere.

Fent una mica de volta anem direcció a Madremanya, el dia es molt curt i no queda massa temps per pedalar. Un cop a Madremanya fem el retorn clàssic per l’interior evitant circular per la carretera al menys la primera part. En algun punt la tramuntana es deixa notar de valent.

Sortim a la carretera i direcció a Sant Marti Vell i Bordils.
En arribar veig que tinc la roda del davant punxada. Feia molts de mesos que els dimecres no teníem cap punxada. El motiu es una punxa considerable clavada a la roda i de ben segur a dins no hi ha líquid segellador.

En arribar a casa la vaig treure i era una punxa similar a un clau. Efectivament no hi havia líquid. Un cop reomplert, inflar i ja està, a punt per rodar de nou.

Varen sortir 30km i 700metres de desnivell + en 1:53, el que fa una mitjana de 16.3km/h, la més ràpida dels darrers 30 dies.

Queda molt camí per fer, quina sort. L’anirem fent amb la bike si es possible. Miraré d’anar millorant, al menys en el passar-ho cada cop mes bé.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Montigalà

Dalt del cim del Montigala

Anem recuperant el ritme de sortida que mica a mica s’havia encallat i per diferents motius no ens permetia fer pedalades una mica amb cara i ulls.

Aquesta setmana, ja vàrem començar a millorar amb la nocturna del divendres i el diumenge varem seguir amb una bona tònica.

Sortida de tres 29er i una 26, iniciem ruta direcció a la Creueta per seguir direcció al Biocenturi i seguir per el camí de mes cap a la dreta que puja cap a la pista de Quart/Can Mascort. El fred inicial desapareix ràpidament en començar a pujar i ja hi ha els primers intents d’escapada que fan que algun faci de perseguidor per neutralitzar l’escapada.

Baixada cal el Celrer per desviar-nos pel corriol de la esquerra i seguir en direcció a la cas on sempre hi ha els gossos. Just passar la casa agafem el pujador que hi ha a la dreta. Uf, que n’és de dur, tot i que feia temps que no el pujàvem no tardes en recordar alguns trams de pujada. Seguim fins a la Pista dels Àngels a Montnegre i ens dirigim direcció als Àngels. 

Agafem el camí que porta cap a la riera de la vall interior sense passar per la casa, es a dir agafem el primer corriol on hi ha el cable que tanca. En arribar a baix, veiem que els arbres que bloquejaben el camí estàn tallats, un indicador que ens anima a pensar que el camí està net i que es ciclable. Seguim pel camí que ara es pas de un o a certs llocs de mig, ja que els esbarzers s’encarreguen de tancar el camí sovint. Per sort anem equipats d’hivern i les rascades i enganxades les pateixen les nostres jaquetes i pantalons. La riera porta aigua, no molta, però la suficient per donar un toc mes d’aventura.

En arribar al lloc on es separa el camí cap a la tanca de can llac? o de seguir cap a la pista  veiem que les motos han passat per el costat de la tanca, però nosaltres decidim anar en direcció al Montigalà. Recordem amb en Ricard el dia que vàrem trobar el Francès amb el 4x4 que volia anar als Àngels.

Desprès de fer les pujades exigents que porten al creuament que permet anar cap a la carretera, seguim cap a l’esquerra envoltant el Montigalà mentre gaudim d’unes vistes de Roses i de Torroella amb les Medes d’allò mes espectaculars.

Trenquem novament, ara cap a la dreta fins trobar el camí de pujada que agafem i pujem. En Pepe es menja un altre mosquit, ara sembla que hi ha agafat gust a empassar-se mosquits. Corriol final de pujada fins on es ciclable, allí trobem una bike. Deixem les nostres bikes a baix i pugem a peu fins el cim on trobem dos bikes (un amb bike, l’altre no) Les vistes son espectaculars, la fem petar una estona, fem les fotos de rigor i iniciem la baixada, primer a peu i desprès en bike.  

Baixem per lloc contrari del que hem pujat, en arribar a la carretera seguim direcció Sant Mateu i iniciem el descens en direcció a Quart per la ruta habitual que inclou el corriol de les senglaneres.

Parada a Can Gigi per reposar forces i cap a casa des de Quart, passant per la creueta.

En total vàrem fer 40,5 km i un desnivell de 1036 m+ a una mitjana de 14,4km/h.

En Xavi m’ha fet mirar els Km que he fet, i des del dia 6 estic en els 149km i 3526 de desnivell que no està gens malament.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Nocturna

Girona de nit des de Sant Grau
Ahir nocturna, com toca cada divendres. L’anterior no l’havia fet per motius de desplaçaments, però de fet es difícil que em salti un divendres, com també ho es que em salti un dimecres.

Darrerament les sortides del divendres no eren tan llargues com haurien de ser. No se si es per mandra, per que es tard, perquè es de nit, en fi que eren voltes curtes, de fet les dues darreres varen esser accidentades, una per avaria, l’altre per caiguda.

En fi, sigui pel motiu que sigui el record de les darreres nocturnes era de sortides curtes.

La nocturna d’ahir va ser diferent. Inicialment havíem de ser tres els components del grup, però un entrebanc d’última hora va fer que només fóssim dos: en Marcos i jo.

Les bikes, dues americanes una Santacruz Blur LT i una Maverick Durance, jo en el meu cas vaig escollir sortir a rodar amb una doble, ja que a la nit a vegades anar rígid 100% pot donar algun problema.

L’ inici de la sortida ens porta direcció a Bescanó per buscar la passera que travessa el riu. La temperatura inicial, fresca però confortable. Equipat amb pirates, mallot de màniga curta i jaqueta d’hivern prima.

Una nit especialment fosca, ja que la lluna creixent està en la seva primera fase i pràcticament no fa cap llum. Decidim pujar a Sant Grau per la font d’en Coromines i seguir per la pista tradicional fins a dalt. A mida que pugem sentim calor i es necessari descordar-se la jaqueta. El ritme es lleuger, però no es ràpid com ho va ser el dimecres.

Anem equipats amb dues llums cada un, un Power leed i un karma en Marcos i jo amb dos Karma, durant la pujada la potència de les llums al mínim es suficient per tal de rodar correctament. Comentem que feia molt de temps que no pujàvem per aquella banda, possiblement un any.

En arribar a la primera torre elèctrica sortint de la zona dels castanyers es nota una aire mes fred, però la pujada que ens queda per fer fa que no ens amoïnem per la fred i que ens esforcem en pedalar cap amunt. En arribar al peu de la última  pujada, on hi ha el creuament decidim parar uns moments per gaudir de la vista. Les llums de la ciutat llueixen d’una forma especial en la foscor.

Hem trigat uns 50 minuts per arribar fins aquest punt,. Mentre estem aturats el soroll d’algun animal nocturn es deixa sentir molt proper a nosaltres, possiblement un senglar, ja que el soroll es força important. Penso amb en Xavi que surt sol de nit, es normal que algun lloc doni mal rotllo, de fet en aquell moment som uns animals mes a la natura.

Decidim baixar per la baixada dels saltants, però resulta que trobem una autovia. Han netejat i reparat la pista fent-la molt ample i perdent així el seu encant. El terreny està  molt solt, caldrà temps i pluges per compactar-lo. Baixant cal extremar les precaucions, no et pots confiar, la roda del davant perd molt fàcilment l’adherència i no es pot anar massa ràpid.

A mig baixar agafem el corriol que fa la transversal amb l’altre pista. Quin canvi, fins i tot la part ample sembla estreta venint de on venim. La zona final que es mes corriolera es fantàstica, el camí no es veu, sembla que s’obri en arribar-hi. Fins i tot amb les llums a la màxima intensitat no es veu mes enllà de uns 5 metres, en perdre la visió un mur verd de natura es tot el que es veu. En apropar-te el camí apareix davant teu com si les branques s’apartessin, es màgic.

Intercanviem les posicions amb en Marcos per que pugui gaudir e l’experiència, llavors anant al darrera, segueixo una bike que s’endinsa en el bosc fins a sortir a la pista de les tres fonts.

La temperatura ha baixat molt, això sumat al fet de que nosaltres també em baixat fa que comencem a notar el fred a les mans i peus.

Iniciem el retorn per la pista que va seguint el riu. Rodar per la pista comporta un sacseig constant, ja que pel pas dels camions el terreny fa unes petites i constants ondulacions que son força molestes.
La humitat i l’aire que corre prop del riu fan que les mans i especialment els peus vaguin agafant cada cop mes fred.

Arribada a casa amb 28 km y un desnivell de 528 metres, una mitjana de 15,7 km/h.

A veure s anem agafant bon ritme de sortides nocturnes. Potser també podem quedar algun dia amb en Xavi, així no anirà sol.

dimecres, 8 de desembre del 2010

A bon ritme, millors sensacions

Avui la sensació al sortir a pedalar ha estat diferent, no era per res la del passat dilluns, no era perfecte, ni molt menys, però ja tenia el caire que cal tenir al sortir.

Tot i que al aixecar-me al matí encara persistia la sensació de fatiga, aquesta ja era molt menor que en dies anteriors i després d’esmorzar ja em sentia preparat per anar a fer una bona pedalada.

La temperatura de primavera, o de inicis de tardor. En cap cas es corresponia a la normal per l’època de l’any. A les 8 del matí ja estàvem a 16,5ºC i hem finalitzat a 20ºC.

Avui el fet de ser quatre, no pel fet del numero de bikers, si no del fet de ser els que érem (Xavi, Marcos, Ricard i jo) ja era un pressagi de que el ritme seria elevat, al menys mes del que hem estat rodant els darrers diumenges. 
Efectivament en començar a pedalar, desprès de respectar el primer km a un ritme suau per escalfar i coincidint amb el fet de deixar l’asfalt, el ritme s’ha començat a incrementar ja en el primer pujador al dipòsit de l’aigua i ha seguit així fins arribar a la carretera. Un cop allí, el guia en veure que l’esperit era de guerra ens ha portat tota la sortida a ritme ràpid, de fet en alguns moments molt ràpid, en el que era un estira i afluixa per portar als components del grup un puntet per sota del màxim.

Si les pujades es feien a bon ritme, les baixades encara eren més ràpides. De fet eren gairebé el màxim de ràpides sense entrenar-les, be per pista o per corriol.

Durant el recorregut no hi ha hagut descans, en els moments que el terreny era planer el plat feia la seva funció llançant les bikes a una velocitat elevada i fent que els bikers no tinguessin cap moment de repòs.

Tram final de corriols per dins del bosc, be mes que corriols hauríem de dir que eren passos pels que es podia passar, però en molts de trams, la marca del corriol no era gaire perceptible, s’assemblava a l’esquí fora pista.

Tot i les branques, no hem tingut cap incidència en les bikes, segurament per que el nivell dels bikers ja es comença a notar en rodar per aquest tipus de terreny, i l’habilitat de pedalar o no en el moment adequat s’ha anat desenvolupant bastant.

Bona sortida, bon ritme, bones sensacions. Jo ja estic a punt per tornar-hi, el ritme ja m’està be,  de fet si no ens hi esforcem una mica, no hi ha patiment.

Que be ho he passat!!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Sant Grau


Avui he pedalat, feia mes d’una setmana que no ho feia i en tenia moltes ganes. Les ganes però no fan que la sortida sigui una gran sortida, i la d’avui ha estat una sortida amb unes sensacions diferents.

El recorregut he de dir que m’ha estat molt be, corriols, pista, pujades fàcils, d’altres més tècniques, altres senzillament mes dures. Com sempre desprès de pujar toca baixar, i d’això també hi ha hagut una bona varietat: trialeres, trams ràpids, de molt ràpids, en fi un popurri que estava be.

Avui no l’he encertat amb la roba i he passat calor, molta calor. Això juntament amb la fatiga que porto aculada dels darrers dies han fet que tot i les ganes de pedalar, el meu cos no estigues “por la labor” així que treta la pujada de la font d’en Coromines, la resta ho he fet amb un ritme baix, suficient per seguir el grup, però que no m’ha deixat un bon regust de boca.

Les vistes des de Sant Grau eren bones, no les millors, però la llum del dia i els colors del bosc feien que la vista fos agradable.

El que compte es sortir, demà espero poder sortir a rodar mes estona que avui, no se ni la hora ni el recorregut, serà quan en tingui ganes, ara toca anar a dormir, es el que necessito per recuperar forces.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Rodes per nens grans

Unes rodes noves sempre son una joguina amb la que passar-hi una estona, de totes maneres el primer es triar la mida, en el meu cas com la imatge ensenya son de 29 polçades, que rar, no?


Cal que els pneumàtics es posin sobre alguna mena de suport per tal de que es mantinguin al seu lloc i quedin ben rodonets, el millor que hi ha son les llandes, que les fan amb aquest propòsit. Per primer cop seré el propietari d'unes llandes de aquesta marca. espero que donin el resultat esperat.




Per fer-ho voltar i no ser menys soroll`s que en Ricard quan fa servir la seva intense, un eixos de la casa Hope, en concret el model Pro2. Es ben cert que el soroll dels trinquets es ben particular. 




Per fer que tot plegat quedi en un un sol conjunt el raids hi jugen un paper important, aquestes rodes estan muntades amb uns Sapim D-Light.


Fins aquí el pes de les rodes es queda en 754gr. la davantera i en 880gr la del darrera ja amb  la seva cinta tubeless i la vàlvula. el que deixa el conjunt en 1634gr.




En aquesta ocassió la transmissió es la Sram XX de 10 velocitats, la pinyonera es espectacular per la seva construcció i pel seu pes que en la versió 11-36 es queda en 212gr.


 Els discs de fre de 185 per ambdues rodes, tot i que inicialment s'havia previst 185 al davant i 160 al darrera. Discs flotants que recorden els Hope. El pes es queda en 135gr. cada un. La nota curiosa es que porten una advertència de que no es pot fer conducció agressiva, només XC. A veure si ara no podrem correr a les baixades!!



El conjunt de pinyonera i disc tot muntat te com a resultat aquesta imatge.



Finalment les rodes senceres muntades amb els seus corresponents pneumàtics queden així


 el Continental Race King en mesura de 2,2 es queda en un pes de 660gr. i el WTB Prowler SL 2,1 en 715gr.
Un cop muntades, el conjunt de rodes amb tots els components es queden en un pes de 3491gr. que es si no fallen els numeros una mica mes de un terç del que pesarà la bici sencera.

dijous, 25 de novembre del 2010

Espero impacient

Caixes, caixetes, sobres, es que vaig rebent d’arreu d’Europa per tal de recopilar els components necessaris per tal de poder equipar com cal el nou projecte.

Cada un dels diferents paquet l’obro com si fos el regal de reis, be de fet ho es, i en veure el que hi ha dins ja vaig imaginant-me la bike sencera.

En el meu cas una nova marca entra a formar part dels meus components, ja que si be fins ara era Shimano qui equipava les transmissions de les meves bikes (exceptuant les rotor 3d), aquest cop es Sram qui ho farà. 

No se quin serà el seu funcionament, però el que si puc assegurar es que la seva presencia es molt bona. El nivell d’acabat de la majoria de component es extraordinari. Costa pensar que aquests components es muntaran sobre una bike i que es sotmetran a un tracte exigent sense mes mirament que el de passar-ho el millor possible damunt la bike.

Cada cop falta menys per ajuntar tot el necessari i poder sortir a pedalar.

Espero impacient... 

dimecres, 24 de novembre del 2010

Fred, BTT i Ermites


Es el que hem fet durant una bona part del dia. 

La temperatura avui era baixa, no extrema, però baixa i el sol no ens ha acompanyat gairebé mai durant la nostra sortida. En els moments en que el sol lluïa, ho feia de manera feble i escalfava poc. He començat per aquest punt ja que el fred ens ha acompanyat molta estona, de fet no ens ha deixat mai, únicament les pujades mes intenses ens feien entrar en calor. Les baixades ens recordaven ràpidament la temperatura del dia.

L’objectiu era de fer la ruta de les 10 ermites, n’hem fet menys, tant se val. La sortida en termes absoluts ha estat be, només que el recorregut era majoritàriament pista i nosaltres som molt de corriol. El paisatge estava be, molt be, em vist despertar la plana sota un sol feble que feia enlairar les boirines molt lentament.

Alguna ermita millor que d’altres, de fet grans diferències entre elles, ja que si be algunes eren molt boniques, altres eren construccions de totxo i no tenien cap encís arquitectònic.

Alguna pujada dura ens ha fet esforçar-nos de valent per pujar-les damunt la bike, de fet ha estat el tram mes dur el que a nivell de recorregut ens ha agradat mes.

La baixada de retorn anticipat, la pista del sobirà, es molt aborrida, no te res mes que munts de sauló i els reguerots de  l’aigua que et castiguen les mans fredes durant un munt de quilòmetres.

El dinar de germanor ha estat be, de fet al voltant de la taula no acostumem a tenir problemes.

Tot i el fred, podem tornar a sortir quan es vulgui.

La crònica de la sortida amb el recorregut la podem veure al blog d’en Xavi crònica Xavi, el mes ràpid preparant còniques. A mes té la memòria suficient per recordar el nom i cognom de cada lloc que hem visitat!!

diumenge, 21 de novembre del 2010

A Recuperar


Això es el que toca, recuperar el temps perdut. 

Les dues darreres setmanes no han estat massa actives esportivament parlant,  de fet he sortit 4 vegades en 15 dies, que no es massa, però a més les voltes tampoc han estat molt exigents o llargues, degudes a múltiples factors, entre ells la manca de temps i els dies molt mes curts.

De totes maneres en el resum del darrers 30 dies la suma de quilòmetres no està malament , ja que es situa 446 km i +10445 mts de desnivell. Val a dir que la sortida del Bassegoda ajuda i molt a fer pujar la xifra.

En principi aquest dimecres passarà el mateix, una bona quilometrada ajudarà a fer pujar el global del mes.

Les darreres sortides han estat amb les 26 (la Niner no te caixa de pedalier) i he de dir que he anat la mar de be. Avui amb la Maverick ho he passat d’allò mes bé baixant darrera en Ricard amb la seva Intense.

Cada bike funciona diferent, unes s’assemblen a les altres, però tenen peculiaritats que les fan diferents.

Que afortunat que soc per poder sortir amb diferents bikes i passar-ho be amb totes elles.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Accessori per les Sidi Dragon Carbon

Per a tots els que utilitzem Sidi amb sola de carbó, o qualsevol altre marca que també tingui la sola de carbó i que a mes utilitzem pedals de la marca Brack Brothers, he trobat un accessori de la mateixa marca per tal de protegir el desgast que els pedals fan a la sola.

El producte es una plaqueta metàl·lica d’acer inoxidable que es posa entre la cala i la sola de carbó que impedeix que el pedal toqui directament a la sola evitant així el desgast de la mateixa.

Aquí hi ha unes fotos del abans i el desprès.






Sembla que ja no caldrà patir mes.

Tallat


Les neteges de boscos i camins no sempre son el que haurien de ser, o com a mínim no son com ens agradaria que fossin.

Ahir amb en Marcos ens vàrem trobar això al seguir el corriol lateral que puja cap els Àngels seguint la carretera. El darrer tram que fins ara era transitable només en bike, ara ho es fins i tot per camions de gran tonatge. En arribar al final, on s’agafava el pujador que ens feia entrar dins el corriol de pujada per dins el bosc que ens portava cap a la carretera vàrem trobar això.

Per sort, al menys si el corriol es fa baixat, a mes de tapar-lo amb branques, hi ha posat cintes de senyalització. Esperem que en acabar la feina el recuperin, però segurament ho tenim malament.

Ja hi tornem a ser

No es la primera vegada, això ja ha passat anteriorment. En anar a agafar la Niner per fer una sortida ràpida el dissabte resulta que vaig trobar el pedalier totalment gripat, era gairebé impossible fer-lo girar amb les mans.

Que estrany vaig pensar, però tot d’una vaig recordar que la setmana anterior havíem travessat varies vegades el celrer mentre ens dirigíem cap a Quart i sembla que va ser aquella aigua qui li va fer mal.
Així que vaig sortir amb una altre bike, i a la tarda vaig desmuntar-lo per tal de veure com estava tot i comprar els recanvis necessaris.


Això es el que vaig trobar, es evident que aquesta tapa no hauria d’estar així i que de ben segur així no es estanca.
De totes maneres els rodaments haurien de ser estancs tot i que la tapa estes trencada, i això no es així.


També queda clar que el cromat de les bieles no es de la millor qualitat, ja que en alguns punts ja salta i aquestes bieles  es varen estrenar el passat mes de març fa així només 9 mesos.


Es també evident que l’agua arriba ben endins, si no, com s’explica aquesta oxidació.

Cal substituir la caixa, es evident, però no serà per una caixa Rotor, jo d’aquestes BB1, ja n’he fet malbé dues en 9 mesos.