dimarts, 22 d’octubre del 2013

Llarg recorregut


Això és el que estic fent amb la recuperació dels dits.
El dilluns en sortir del metge, les notícies eren que encara falta, al menys 10 dies. Un cop passats aquest dies veurem si cal o no fer recuperació, i ara veient el que va passant no hi ha res que em faci pensar en que serà ràpid i fàcil.
Ahir feia un mes de la caiguda, i els dits encara no s'han soldat del tot, un d'ells esta gairebé soldat, l'altre encara ha de tancar la meitat de la fractura.
Sembla que això dels arrancaments és una fractura lenta de curar, res a veure amb una fractura al mig d'una falange, que si be pot ser dolorosa acostuma a soldar-se millor.

Jo pensava poder pedalar el proper cap de setmana, però això no serà, possiblement tampoc ho podré fer l'altre.

Ara mateix ni em deixen ni puc físicament obrir totalment la ma, els dits no s'estiren i cal anar amb compte amb fer-ho, ja que els tendons podrien tornar a arrancar l'os.
Frustrant es que tampoc la puc tancar, tot i que ara amb una modificació de la fèrula que em varen fer ahir he de començar a exercitar aquest moviment.

Necessita temps per curar, això és tot. Jo imagino que necessito temps per assimilar que tardo a recuperar, que res es fa en un dia, i que amb els anys les recuperacions son mes lentes.
Fa molts anys que vaig en BTT i no havia tingut lesions que m'impedísin pedalar fins ara fa una mica mes de 2 anys en trencar-me el braç.
Be de fet un any abans en vaig fracturar una costella i vaig estar 3 setmanes aturat.
Sembla però que tinc una extranya habilitat per fer-me mal en moments que impedeixen realitzar els projectes preparats.
El primer cop amb les costelles vaig fer retardar la pedalada en grup dels pedals del cister. L'any següent durant la Tramun, en un any on les meves sensacions sobre la bici eren les millors que he tingut mai, deixant-me aturat una bona temporada.
Una inoportuna prostatitis va impedir-me participar a la Transpyr, un projecte d'equip que havia preparat molt i que va quedar truncat 10 dies abans de començar.
Aquest estiu una caiguda tonta acaba amb 7 punts al colze, i si be no va impedir anar en bici, ara encara em fa mal al arrepenjar el colze a la taula, reposabraços o altres.
Finalment els dits durant l'Euskadi Extrem a la primera etapa.
Si miro el currículum no es massa engrescador, o potser es que passo per un moment baix.

Per acabar d'adobar-ho, ara per poder caminar per la muntanya he de portar una genollera per ajudar la ròtula esquerra, te desgast pel que sembla. La darrera caminada va anar millor.

Qui sap potser això és el primer símptoma de recuperació

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Segueixo aturat

Aquesta és l’ultima setmana,  això espero, en la que he de portar els dits totalment immobilitzats. El proper dilluns tinc hora al metge per veure com està tot i depenent del estat podré pensar en fer alguna cosa sobre la Bike.

Avui ha estat el primer dia en que m’he dutxat sense la fèrula, i ho he fet per que noto que sense que els dits estiguin protegits no hi ha perill de fer-me mal. Al posar o treure la fèrula ja no em fan mal, la inflor ha desaparegut gairebé del tot com també ho han fet els blaus que tenia al llarg dels dits i de la ma.

Moure els sits no és fàcil. El lloc per on es varen trencar es mou força be, però doblar la falange mitjana és dolorós a més de que no hem permet fer correctament el seu joc, es queda en una 25% aproximadament. Espero que això sigui només pel fet de que porta 24 dies immòbil i que quan comenci a bellugar-se la cosa anirà més be.

Començo a tenir ganes de pujar a la bici i sortir a fer una bona pedalada, sembla que el període de descans que inicialment va anar be ja ha fet el que li tocava i ara el que demana el cos és anar a fer un tomb.

Tardaré encara forces dies a fer alguna cosa, ja que si el dilluns em treuen la immobilització, el dimarts marxo de viatge fins el dijous, així que serà com a molt aviat el dijous al vespre o el divendres que estaré en situació de sortir, llavors faltaran les condicions necessàries per fer-ho (que no plogui, que en tingui ganes i que disposi de temps).

En tot cas sigui com sigui, si no hi ha cap contratemps el proper cap de setmana serà el darrer que estaré aturat pel que fa a la bici.

Tinc ganes de poder moure la ma lliurement, el colze i l’espatlla se’n ressenten més del que podria semblar lògic i l’esquena també pateix aquest treballar forçat amb el braç esquerra.


Amb tot estic animat, ara ja començo a notar en els propis dits que la fi d’aquest episodi s’acosta, i això ja és prou engrescador.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Video resum Euskadi Extrem

Aquí teniu el video resum de l'Euskadi Extrem.
Bones imatges, preferiria més muntanya i menys asfalt, però entenc que els que filmen anessin on els era més fàcil. Tot i això bones imatges, llocs coneguts i una petita aparició nostre al segón avituallament.

També sortim a vàries fotos flickr

i també a les del facebook

dijous, 10 d’octubre del 2013

Contradiccions d'un biker

Resulta que fa uns dies que estic aturat (pel que fa a la bici) i resulta que tinc uns sentiments contradictoris al respecte.

És evident que no m’agrada gens estar aturat per el motiu que ho estic. Els dits els fem servir més del que pensem, encara que siguin els de la ma menys destre, i això fa que per gairebé totes les activitats del dia a dia em vegi afectat i amb més o menys dificultats per realitzar-les.

Així, abans de que ningú mal pensi, assegurar que en cap cas m’agrada estar lesionat i que desitjo estar al 100% ben aviat.

El cas es que el  fet de no poder anar en bici no em genera cap estrès, de fet es una mica com una alliberació, com si de cop algú m’hages donat permís per no anar-hi i que jo així ho preferís.
En cap cas m’ha resultat mai un problema sortir a pedalar, tampoc he notat que necessites un esforç suplementari per fer-ho, mai m’ha hagut d’insistir per sortir, així que puc dir que ho he fet lliurement i per voluntat pròpia sempre.
Ara però al estar aturat, al contrari de les altres vegades que he tingut algun problema, no he sentit cap neguit per no sortir a pedalar, de fet és més al contrari, ara que no hi vaig penso que això està la mar de be.

Ara fa 19 dies dels 33 que segons el metge estaré recuperant-me de la trencadissa, que no surto a pedalar i penso que el meu cos ho agraeix. Possiblement siguin masses dies, setmanes, mesos, sense descans i això segurament el cos ho troba i ara agraeix les vacances.

Tenia dubtes de quan temps feia que no estava aturat més de una setmana, així que he tirat de informes del Garmin i he vist el següent:

La darrera aturada de més de 1 setmana va ser el període del 5 de juny del 2011 al 2 d’agost del 2011 amb el motiu del trencament de cúbit i radi del braç esquerra mentre feia la Tramunbike. Val a dir que mentre durava aquest període vaig rodar amb el rodet (bkool) i recordo que vaig fer-ho als 15 o 20 dies de l’operació.

Passat aquest període no he estat cap més vegada aturat mes de una setmana, de fet en el resum setmanal d’activitats només en 3 casos hi ha una sola sortida a la setmana, la resta sempre son superiors i queden amb una mitjana de 3,4 sortides per setmana.

Des del 2 d’agost del 2011 han estat 111 setmanes, 387 sortides, 14.986 km amb un desnivell positiu de 247.859 metres i un consum de 610597 calories que he realitzat en 920 hores i 38 minuts.

Després de veure les dades m’adono que si be poden fer-se més km i més sortides, segurament l’esforç que això suposa, més l’activitat del dia a dia que es prou intensa, i el fet de que ja quasi son 46 els anys que tinc, segurament un descans serà ben merescut.

Es cert però que no m’he quedat a casa quiet sense fer res, porto alguns dies fent sortides a caminar per la muntanya amb l’objectiu de alliberar una mica l’esperit i de mirar de no pujar massa de pes, ja que la ingesta no baixa i això pot ser perillós.


Miraré d’aprofitar aquesta pausa per carregar piles i que quan torni a agafar la bici les sensacions siguin les millors.

Ara per ara el que si puc assegurar que ja estic fins els nassos de portar els dits immobilitzats !!

divendres, 4 d’octubre del 2013

Euskadi Extrem

Finalment ja tinc enllestida una part de la crònica. Escric molt més lent i entre això i una setmaneta de feina potent la cosa ha tarda un munt!
Ha passat una setmana llarga des de que vaig anar a la cinquena edició de l’Euskadi Extrem, una marxa cicloturista, be així és com la tenen classificada que es composa de dues etapes en dos dies consecutius.

En aquesta edició la primera etapa segons l’organització eren 101km i +2200m i la segona 53km i +1700m, les mesures dels GPS ens varen mostrar més desnivell de l’indicat, el km era correcte.
Només teníem referència d’aquesta proba pel que ens havia explicat en Miquel, la resta no en sabíem rés, només que era un repte diferent al que fèiem habitualment  i que els recorreguts acostumen a ser bonics i durs.

A final ens varem apuntar els 7 que acostumem a pedalar junts en les sortides i el divendres ja vàrem iniciar la marxa cap a Vitòria que es on començava la proba. Sortida aviat al matí pujats al bus on passaríem un munt d’hores fins arribar a mitja tarda a Vitòria. Un cop a lloc ens instal·lem a l’hotel i ens acostem per fer la recollida de dorsal, fer el lunch de benvinguda, escoltar el briefing, sopar normalet ja per el nostre compte i a dormir.
Recollida de dorsals
El meu dorsal, darrera te el xip de cronometratge

El lunch, un bon berenar

En Marcos, fet un xaval

En Josep Maria sembla que ja diu adeu

Anem a dormir tard i ens hem d’aixecar aviat per tal de poder esmorzar, l’hotel obre tard i nosaltres volem menjar aviat, al final no anem tan aviat ni mengem gaire be, be, gens be. Està clar que aquest punt cal millorar-lo si fem altres sortides d’aquest tipus, tant el menjar com les hores de son.

Ens acostem cap a la plaza de los fueros amb el bus, muntem les bicis agafem les bosses i ens plantem al lloc de la sortida. Jo estic cansat ja abans de sortir, la setmana ha estat intensa i el divendres amb el viatge, dormir tard, aixecar-se aviat, esmorzar malament, per tant estar cansat és força normal. La sensació de cansament penso que em marxarà al començar a pedalar, ja que de no ser així no aniré massa be.
Descarregant

Un pilò de xatarra

Es dona la sortida, comencem a pedalar neutralitzats al principi fins arribar a una via verda. En aquest tram en Ricard ha de parar a posar aire a la roda que ha començat perdent aire, en Marcos es para amb ell, i en Xavi, en Josep Maria i jo seguim amb el grup.
En Pepe fa la seva cursa, sense pressions 
El ritme a la via verda és elevat, però no es dur al menys al inici, ja que s’ha de seguir els que tens al davant i no els pots avançar. Això segueix així uns quants km, llavors desprès de passar un poblet per on pugem unes escales a peu i baixem un corriolet s’arriba a una zona més ample on es pot avançar. En Xavi es posa davant marcant el ritme, en JM i jo anem seguint-lo a bon ritme mentre anem avançant posicions. Arribem a la zona del embassament, que voregem per uns senders que ressegueixen les vores de l’aigua amb un paisatge molt bonic. Ara si que anem ràpid, el ritme per l’estat del camí és elevat ja que en qualsevol revolt pots relliscar i caure. Tenim un grupet de llepa rodes al darrera, però al travessar un pont llarg i estret fa una mica de pujada i un punt més en el ritme fa que ens escapem del grupet.

Primer avituallament, decidim no parar tenim beguda i estem be, així que seguim. Al cap de res comença la primera pujada, el ritme cau en picat i passem d’anar voltant els 30km/h a pujar entre 6-8km/h. Arribem a un punt passada una font on cal fer uns metres caminant ja que el pendent és molt fort i està ple de pedres. Son pocs metres però trenquen el ritme i al pujar de nou sobre la bici tinc una mala sensació al beso de la cama dreta que per sort marxarà aviat.

El ritme és massa ràpid, he d’anar més lent del que vaig, tot i això les sensacions no son dolentes, les cames van bé i la respiració també, però ni en broma així fins el final. En JM va més lent que jo, de fet molt més lent si ho comparo amb els dies precedents on hem pedalat plegats i el seu ritme era molt bo. Això no sé si é bo o dolent, si ell no va be jo tardaré més o menys però també petaré. En un moment on anem de costat decidim baixar un punt, no estic segurs de que ho féssim, però això decidim. Avancem per una zona on hi ha boira i el pendent es suavitza fent uns puja baixes no molt forts fins que arribem al darrer pujador de la primera pujada. Trobem una xinxeta amb terreny de formigó que puja de valent, la pujo a bon ritme, al final ho poso tot i tiro de cadència, em sento be, bones sensacions anem fent, continuem en pujada, ara bona vista, ja no hi ha boira, la temperatura ideal, ja que una estona abans feia mitja fred i ara amb el solet s’està be.
Comença la primera baixada, en veure-la ja saps que no es podrà baixar ràpid. El camí és tècnic per que està ple d’escalons de pedra en alguns punts humida i no dona confiança, es pot baixar be, precaució i prou. Una mica més avall la cosa es complica, més pendent i més pedres, ara les pedres estan soltes i has de deixar que la bici baixi sense frenar massa, ja que si no el risc de caure és gran.
Difícil fer-li una foto, sempre va davant i jo amb la llegua fora !!
Arribada a una vall interior molt bonica, en Xavi m’espera a mi i plegats esperem en JM. Pedalem plegats ara més tranquils mirant el paratge que és molt bonic. S’acaba el descans, petit pujador i tornar a baixar. La baixada és dolenta, plena de pedres que estan humides en molts llocs i dona molt poca confiança. Anem nosaltres tres sols, nomes hi ha un altre biker que va sol que tenim al davant, per tant no hi ha pressió i baixem prudents mirant de controlar al màxim. En un mal moment la roda del davant em rellisca i no la puc controlar, acabo per terra, una caiguda lenta pel costat esquerra aterrant sobre un munt de pedres. Malament si al km43 ja vaig per terra! M’aixeco ràpid, noto un cop a la cuixa l’espatlla i la ma esquerra però sembla nomes un cop i no hi ha sang per enlloc. Seguim baixant amb més precaució si cal, jo dolorit però be. 

En arribar al avituallament decideixo treure’m l’anell, la ma em fa mal i en cas d’inflar-se millor sense anell. Emplenem beguda, una mica de menjar i seguim baixant, el dolor de l’espatlla i de la cuixa va marxant, el de la ma es manté i augmenta. Baixem per un corriol estret, típic single track amb fang, pedres i arrels fàcil de caure a la mínima i així ens ho mostra el biker que va davant nostre en una caiguda sense conseqüències.

Sortim a una carretera asfaltada i ja ens preparem per la segona pujada. El problema es que hem baixat i no hem pogut descansar gens. Les baixades son molt tècniques i no et pots relaxar ni un pel. Pujada en asfalt, comença amb un tram força pendent on mirem de buscar cada un el seu ritme. En Xavi es reté, però tot i així puja massa ràpid per a mi i per en JM que ja estem una mica cansats. Busco el meu ritme pensant que la pujada asfaltada em costarà molt i que els companys em deixaran, però incomprensiblement en JM que puja molt be aquest tipus de ports va més lent que jo i això em permet buscar un ritme en el que em senti còmode.
El crack tot sol davant nostre, molt davant nostre

Ell tant tranquil i nosaltres tant concentrats

Ells van de menys a més, bona tècnica segur.
Anem pujant i atrapem algun biker que avancem, altres ens avancen a nosaltres, son pocs tant en un cas com en l’altre. Darrer pujador i arribem al pròxim avituallament, es un pujador potent que anem fent fins arribar i parar per menjar una mica de pasta.
Menjo poc, no m’entra, beure bastant, una plàtan, la pasta no hi ha manera, un altre plàtan a la butxaca i marxem. Al marxar ens trobem en Ricard i en Marcos que arriben, els veig molt be, bona senyal en Ricard segurament fa el de menys a més que sap fer be.

Era millor quedar-se i fer mig diada, la pujada que venia era dura i no venia gens de gust desprès de uns 60km seguir amb aquella pujada. Per sort com que la parada ha estat curta les cames van molt be i no he de tornar a escalfar. Passem per un tram ple de fang amb molta pujada que fem a peu i segui per una pujada d’herba on la bici roda força be però pitjor que sobre terra o porland. En fer una corba es veu una nova vessant de la muntanya i cal alçar el cap per veure el cim. Al fer això la imatge desmoralitza, la pujada és impossible sobre la bike, veig els bikers que tinc al davant caminant empenyent la bici o amb la bici a coll i els veig molt de tros, la imatge visual es per a mi en aquell moment destructora.

Pujo fins on puc sense forçar massa i a caminar. Costa caminar amb el pendent i la bici, per sort el ferm és bo i tot i caminar el terreny en aquest aspecte es amable. Sort que he vingut amb les shimano que permeten caminar be, les sidi en aquesta pujada em farien mal als peus, soc delicat en aquest punt jo.
Desprès de uns 5-10 minuts caminant ja es pot tornar a anar en bici cosa que agraeixo ja que a banda de caminar la ma esquerra em fa força mal i tinc que fer-la servir per nassos per pujar la bici. Pedalem per un tram més o menys planer que s’agraeix un munt després del que hem fet, bones vistes ens acompanyen. Veiem una baixada molt bonica, un prat per baixar tranquils i reposar forces, però ens fan baixar de la bici. És el tram que ens varen advertir que calia fer caminant dins del parc natural, així que ja ho sabem  i 1,5km de “pateo”, una llàstima donat que era una baixada on relaxar-se una mica.

Superada aquesta zona tornem a pedalar, la meva ma no va be, em fa mal, cada cop més, deixar el manillar i frenar em costa i els sotracs son cada cop més una tortura. Començo a pensar més del compte i això unit a la fatiga que tinc fa que el meu ritme s’alenteixi. A posteriori penso que segurament amb una millor alimentació la cosa hagués anat millor, molt de consum i poca ingesta no funciona i jo això ho noto molt.

Anem fent algun tram planer, altres de pujada, però jo espero ja amb ganes el km71 que és on comença la baixada ja més continuada que ens ha de portar a lloc. Un cop més les baixades son tècniques, molta pedra i molla en molts de punts. Els pendent son forts o cal anar amb compte de no caure. Entrem a la calçada romana, i tinc clar que els romans no anaven en bici, ja que és difícil circular-hi, pedres i més pedres, un sotrac rere l’altre fan que un lloc molt bonic sigui molt dur per a mi, cada cop que freno o moc la ma la sento més, la puc moure tota però això no va be.
Arribada al túnel de San Adrian, posem tots peu a terra, son uns pocs metres, però son molt complicats i cap ens la volem jugar, de fet algu de l’organització t’aconsella que baixis caminant. El lloc és com a mínim pintoresc, un túnel mig natural que es feia servir de pas fronterer en el passat i que segur que tampoc es feia amb la bici en aquella època.
Una baixadeta i arribarem a l’avituallament, uns metres abans, en un tram planer en Josep Maria pateix unes rampes a les dues cames, i es que caminar quan estàs cansat de pedalar a vegades ja ho te això de les rampes.

Al avituallament quan anàvem a marxar arriben en Ricard i en Marcos, decidim esperar-los i seguir els cinc junts. Les baixades a partir d’aquell moment tenen fang, aigua, pedres i arrels, una mica de tot. Son estones pel mig del bosc amb paisatges bonics, que de ben segur no vaig apreciar prou donada la tensió que duia dalt de la bici, ara el dolor de la ma comença a ser intens i baixant he de reduir el ritme. Els company em deixen anar davant i ser jo qui marqui el ritme, vaig fent el que puc, tampoc vaig parat, però no em sento massa be.
Al arribar a la zona final els corriols es tornen pista i la velocitat augmenta, baixades amb porland que son de vertigen i cal controlar la bici per evitar que s’enveli, ja que el verdet que te a sobre garanteix la relliscada en cas d’apurar una frenada.

Entrem a la via verda i el ritme augmenta, ja ens veiem al final i tots anem més ràpid. En JM te un ensurt amb uns trams de via que eren prop d’un pont amb una relliscada que salva in extremis. Entrem a les afores de Beasain, allà la gent t’espera, et dona ànims, aplaudeix, no et coneixen de res i t’animen amb moltes ganes. És una sensació molt bonica, sento una reconeixement important per part d’uns estranys que em fa sentir be.

Fa una tros que hem vist un biker que ens porta una bona avantatge, però en Xavi s’ha proposat neutralitzar-lo i tira de valent. Fem puntes de més de 40km/h tot posat i a fons com si en comptes de 101km en portéssim 10. Cada cop que he de frenat per fer una rotonda o corba, em costa un munt tornar a agafar la roda d’en Xavi que frena menys que jo per pujar o baixar les voreres del carril bici pel que circulem. Avancem el biker que mira de seguir-nos a roda, però el ritme dels 5 es massa per ell i al final el deixem una miqueta.

Cada cop més gent, més aplaudiments, més ànims, ja es veu l’arribada que fa una petita rampa per passar per sota del arc. Entrem els cinc més ràpid del que toca i ens cal fer una bona frenada per entrar be a la plaça.
Aqui s'acaba la cosa
Hem tardat 7:09h a fer els 103km i +2541m de desnivell segons el meu GPS a una mitjana de 14,4km/h. No sé si és anar ràpid o no, tot depèn del teu nivell de forma, el que si sé és que hem arribat de la posició 77 a la 81 de 255 que finalitzen la primera etapa, no està malament.
El testimoni
No m'atreveixo a treure'm el guant esquerra

Satisfet per acabar la 1º etapa

Anem cap el pavelló per netejar bikes, dutxar-nos i preparar-nos per a nit. En arribar en Miquel ja ens espera i te la paradeta feta, quina sort portar un crack que a més de pedalar és un bon company i ens prepara el llit.
El dormitori
Ja més cap el tard , més matalassos i més bikes
Al treure’m el guant de la ma esquerra ja veig que la cosa no va be. Els dos dits del mig no els puc ajuntar i tinc una inflor i edema a la part superior de la ma i al palmell. Em dutxo i ja veig que aquesta ma no va, així que al sortir aviso a l’organització i fan venir a la creu roja i el metge que estaven a l’arribada. Desprès de la visita el metge malfia i pensa que hi ha trencadissa, així que m’envia a l’hospital de Zumarraga per fer RX. Transport en ambulància fins a lloc, radiografies, i es confirma que hi ha dos dits trencats, un d’ells amb fractura múltiple.
Jo al hospital i ells Pinxo i Pote !!!
Enguixat fins el colze i amb els dits a l’aire (cosa que no entenc) em deixen marxar. M’espera en Lander, uns dels nois de l’organització de la cursa que m’ha vingut a buscar i m’acompanya fins el restaurant on els companys ja estan asseguts a taula.
Un bon sopar, uns Gin’s i una mica de xerinola ens fan passar una bona estona i ens ajuden a relaxar-nos per anar a dormir.
Recuperació activa
Abans de dormir una mica de broma als nois de Maestre als qui demano si em poden muntar les dues manetes de fre al costat dret per poder córrer al dia següent, la seva cara ho deia tot.

La nit no és plàcida, dormir al matalàs inflable dins del sac de dormir està prou be, però el guix es molt incòmode i no em puc bellugar gaire.


Al matí ja no em queda res més que recollir la paradeta i anar a veure els compays, jo estic aturat. Això ja ho explicaré una altre estona...
Jo i el meu trofeig