dilluns, 31 de desembre del 2012

Resumint el 2012


Avui s’acaba l’any, per aquest any  ja no hi haurà més bike al 2012 caldrà pensar en el 2013, però això ja serà demà.

Aquest any ha estat intens, he fet més bici que mai, més quilòmetres que mai havia fet i més que n’hagués fet si la cosa no s’hagués complicat aquest estiu.

Gener
11 sortides, 510km, +6651
S’inicia l’entrenament per la Transpyr i coma novetat important entra a casa la primera bici de carretera, la Ghost Race Actinum 6500. Aquesta bike te com a objectiu ajudar-me en el treball de fons i en especial en el rodar a baixes pulsacions.

Febrer
21 sortides, 896km, +13400
Fem per primer cop una sortida on hi som tots els components dels equips Transpyr. Fem una volta al massís del Cadiretes, una sortida una mica llarga per anar entrant en matèria 91km i 1600 de desnivell.

Març
21 sortides, 892km, +12479
Pedalar, pedalar, i pedalar, encara quedava molt per fer.

Abril
21 sortides, 950km, +17766
Segueixo pedalant, aquest mes vaig fer un viatge a Dubai que em va obligar a fer bici estàtica a l’hotel cada dia per tal de seguir el pla d’entrenament.

Maig
23 sortides, 1012km, +18797
Fem el primet test seriós. Fem la meitat de la segona etapa anar i tornar i fem 100,2 km i +3200 de desnivell (i un arròs muntanyes de tres parells de coll..s). Al dia següent fem la marató del cap de creus amb 80km i 2152 de desnivell.  La marató la faig amb en Marcos i finalitzem en la 17 posició
També fem la sortida anual per terres Terrasenques, hi ha costums que hem de mantenir.

Juny
12 sortides, 568km, +12809
Fem la marató de Navata amb en Josep Mª, ens va millor del que jo pensava i fem els 102km i +2761 metres de desnivell a una mitjana de 15,8km/h i finalitzo a la 17ª posició, que be!!
Stop!!! Tot i que iniciem el més molt be a la meitat del mateix m’ingressen a l’hospital per una prostatitis aguda durant una setmana i m’anuncien que no podré fer la Transpyr per la que tant m’he preparat.

Juliol
12 sortides, 349km, 7858
Voltar poc i patint més del que toca degut a les altes dosis d’antibiòtic que prenc. Els companys han fet la Transpyr, ara sembla que tothom està una mica saturat de tanta bike.

Agost
15 sortides, 518km, +12997
Encara ambient post Transpyr, l’ambient segueix enrarit, està clar que l’experiència no va estar interpretada per tots de la mateixa manera i això costa de pair.
Sopar de germanor i anar sortint.
Començo a treure bikes de casa, surt la Ibis Mojo i la Niner EMD. A canvi entra la Santacruz Highball. Pocs dies més tard surt la Maverick Durance. Mara meva quina moguda de bikes!!

Setembre
11 sortides, 346km, +6232
Per fia aconseguim pujar al Puigmal, desprès de dos intents fallits, la tercera ha estat la vençuda. Una bona sortida, alguna d’altre en seguira.

Octubre
12 sortides, 417km, +7448
Poca motivació, surto però sense masses ganes i sense objectius

Novembre
13 sortides, 528km, +10725
Fem la Tramobike un total de 121km i +4185 de desnivell en dos dies. La idea és una sortida tranqui-la per passar-ho be i començar a trobar objectius 2013.

Desembre
15 sortides, 443km, +8621
Una nova bike surt de casa, la Yeti ASR-SL ja no es esperant sortir. Amb aquesta durant l’any 2012 4 bicis han sortit de casa!!
Ara però ha entrat una Highball d’alumini que te objectiu nova etapa, així que el mateix any han entrat dues Highball, una de carboni, l’altre d’alumini.

Resum 2012
187 sortides, 7436km, +135784
Això és més de l que mai he fet, de fet ben repartit he sortit més de un dia si un dia no, que és un munt d’anar en bici. El quilometratge està també més que be per algú que és nomes un simple afeccionat a la BTT. El desnivell es el que ha sortit, penso que per fer-ho be caldria que fos més, però vist com ha anat tot a mi ja m’està bé.
Ara només queda acomiadar l’any i rebre damà mateix el 2013 sobre la bici.

FELIÇ 2013 !!

diumenge, 30 de desembre del 2012

Paint Works History

Aquests dies he anat fent feines de pintura per tal de personalitzar la forca de carboni rígida i preparar-la per el nou projecte.

Cada cop la cosa està més preparada, de fet ja n'he pogut observar el resultat final, un resultat que penso és prou bo i que segurament donarà un punt diferent a la bike.

La cronologia en imatges és aquesta:
Original, carboni amb acabat mate

Blau elèctric amb text sobre una primera emprimació

Primeres imatges del logo de Santacruz

Ara tot negre?

Sí, tot negre, negre negre.

Una mica de blau camuflat

Prop del resultat final
Be, tot això és per tal de que els colors lliguin amb els de la Santacruz Highball A que forma part del nou projecte.


La culpable del color
El resultat de tot plegat arribarà aviat, espero que tot quedi be i sigui una bike amb la que passar bones estones.
Aviat ho sabrem.

dissabte, 29 de desembre del 2012

Treballs de pintura

Be això és el que estic fent. De color carboni no m'acabava de convencer així que una mica de color.

Pintura i serigrafia
A veure el proper pas com queda.

divendres, 28 de desembre del 2012

Preparant nova etapa

Fa molts de dies que no escric res, de fet darrerament em costa trobar el moment de fer una entrada, ja que el temps disponible es poc i el destino a altres coses.

No per això deixen d'haver-hi projectes, al contrari, tot de novetats arribaran aviat. El primer de tot es que ja no tinc la Yeti ASR-SL, una cosa que gairebé tots ja sabeu, però que fa que ara mateix ja no em quedi cap 26" amb la que sortir que sigui competitiva, perquè tot i així a casa encara en queden dues, la meva primera BTT i la Cannondale F600 que va marcar la meva entrada real al mon de la BTT.

Ara està arribant material per poder anar cap a una nova manera de pedalar, o al menys per provar-ho, i es que si no es prova no es pot dir res. Es per això que tot avança cap a una nova direcció, que en tot cas, al menys per el moment, és un complement al que venim fent fins ara i no un canvi radical cap a un altre manera de fer les coses.

Fa uns minuts que he rebut un component que m'ha fet venir ganes de compartir amb vosaltres. Tornem uns anys enrere a finals del 2009 quan ens varem iniciar en el mon de les 29er amb una forca de carboni.
Ara torna una forca de carboni, això si, ara és tapered.



diumenge, 25 de novembre del 2012

Sarrià de Ter


Avui sortida de diumenge, i a més nombrosa pel que venia essent habitual els darrers diumenges que sortíem en Marcos i jo i prou.

Aquest matí ens hem trobat a Sarrià de Ter per fer la marxa que es va fer aquest any. Érem cinc bikers, en Pepe, en Marcos, en Xavi, en Miquel i jo. Avui les bikes eren dues dobles amb roda de 26”, una rígida amb roda de 26” i dues rígides amb roda de 29”.

Hem iniciat el recorregut per una pujada d’asfalt que ens ha portat prop del golf, i que ens ha escalfat les cames nomes de començar. Hem seguit una estona per asfalt i llavors ja l’hem deixat per començar a fer corriol rere corriol amb algun tram de pista de tant en tant. El terreny estava ben humit, i pel tipus de terreny calia fer atenció a no relliscar, ja que es feia una mena de fang que lliscava força, i les rodes brutes sobre les arrels i pedres humides no responien massa be.
Apa, que fa baixada

Pujant i baixant línies moltes vegades
El ritme tot i que podia ser molt més alt ha estat tranquil, en part per tal de no castigar més del compte a en Pepe que ha passat uns dies aturat i tampoc cal posar-se a fons de bones a primeres. De fet al final de la volta ens ha anat molt be el anar tranquils, ja que hi havia uns quants pujadors potents que et feien donar-ho tot i si arribes tocat segur que ho pagues.

La volta ha estat molt distreta, amb trams fàcils i amb algun de més tècnic. Recordo nomes tres llocs on he baixat de la bici per pendents difícils de baixar i un parell de pujada, en tots els casos han estat uns pocs metres i llavors a sobre la bici de nou.
Això no es puja!!
Una volta divertida que m’ha fet descobrir una zona on hi ha molt per voltar, de ben segur que cal invertir-hi una mica de temps en anar trobat connexions entre tots els corriols i pistes que hi ha.

Com que he sortit amb la bici des de casa fins a Sarrià el total de km ha estat de 47km i +866 metres de desnivell, que semblen pocs, però son del tot trencacames i amb unes “xinxetes” que feien suar de valent.
Un perfil de dent de serra

dissabte, 24 de novembre del 2012

Dues més al sac


Aquesta setmana de moment dues sortides més fetes, aquests dies em costa trobar el temps per sortir, però tot i així de moment dos dies pedalant, i tots dos amb molt bona temperatura donada l’època de l’any.

El dimecres cap a Bordils, sortida amb en Xavi i en Miquel. Aquesta setmana anem tots amb bicis de roda 26, cosa que últimament és molt poc freqüent. Jo em vaig decidir a fer rodar una mica la Yeti ASR-SL, que feia molts de dies que no sortia a fer quilòmetres i be que s’ho mereix també.

Les sensacions inicials varen ser molt bones, els darrers tractaments que faig per resoldre el meu dolor a l’esquena, en especial a la zona lumbar sembla que donen bon resultat, i pedalar sense dolor és una sensació magnífica.
Comencem a pujar als Àngels pel camí vell i quasi d’immediat les bones sensacions desapareixen i les cames no van !! Com pot ser, si tant sols acabem de començar? Sí, és veritat penso que encara no portaríem 5 km i la sensació de cames era de portar-ne al menys 80. Les pulsacions en un no res passen ràpidament per sobre de les 180 i es planten a les 186! Col...s no pot ser culpa de la bike això, soc jo que no vaig, no ho entenc, però és així. Miro de reduir una mica el ritme aprofitant un lloc menys pendent i baixen només a 174, més pujada i un altre cop a fons, tot disparat. El ritme no és per rés ràpid, al menys no ho és comparat amb la última vegada que vaig pujar-hi on si vàrem dur un bon ritme.
En Miquel, sempre vigilant proposa un canvi de ruta que em permeti rodar amb menys pendent i això fem, planegem una estona, un altre petita pujada i ja ens dirigim cap a Madremanya. A partir d’aquest moment anem fent corriolets o pista de les que tenen un munt de puja baixes, però cap d’ells és massa llarg i això em va molt millor. Continuem cap a Millas, Monells, ens acostem a Pedrinyà, la Pera, Riuràs, visita als treballs de neteja de la part del bosc que es va cremar aquest estiu, Sant Joan de Mollet i final a Bordils.
Les cames han seguit sense triomfar en cap moment, les pulsacions han seguit més altes del normal, però ja nomes feia alguna punta de 180 en moments molt concrets.
Una bona bike, ràpida i eficaç
El sortir amb la Yeti i la seva roda de 26” ha estat prou divertit. La bici funciona molt be, és nota molt ràpida (si les cames van!!), puja be i baixa molt be, de fet l’ajust de la SID abans de sortir ha donat un tacte molt bo a la forquilla. Tret dels primers km en els que tens un petit temps d’ajust a les reaccions d’una bike de roda petita, la resta molt be.

En total 39km, un desnivell de +818m i una mitjana de velocitat de 16,2 km/h. Les pulsacions mitjanes han estat de 156 bpm, quelcom no funcionava be del tot.

Aquest dissabte he sortit amb en Marcos, la bike escollida ha estat la Tallboy, ràpida i còmoda, el primer terme nomes si tu estat a l’alçada.
Hem sortit direcció a Bescanó, per desviar-nos cap a Vilablareix i dirigir-nos cap a Aiguaviva passant pels corriols que passen prop de la Bellsolà. Llavors direcció a Estanyol i allà ens hem liat a fer els corriols que hi ha entre la carretera que va a Bescanó i la de Mas Lluners.

En un dels corriols, per sort era de pujada i la velocitat és molt més reduïda en Marcos ha patit un incident en no veure un tronc que travessava el corriol a l’alçada del cap, i es clar si fots un bon cop de cap sense esperar-ho la os..a és d’allò més. Per sort el cas ha fet el que ha de fer i ha protegit el cap, això si, per fer-ho s’ha trencat !! La resta, sembla que quedarà amb una bona estrebada a les cervicals i poca cosa més. Es que ja ho diuen que anar cap jup no és mai bo.
La Tallboy, possiblement a la que estic millor adaptat, equilibri entre prestacions i comoditat.
Hem continuat fen corriols i pistes que ens han dut a Bescanó on ens hem aturat a la plaça a fer un esmorzar mentre paràvem el sol. Amb la panxa plena hem tornat cap a casa pel bici carril. 

Total 28km i +471 de desnivell a una mitjana de 14km/h, més un passeig que res més, però es que avui a mi ja m’ha estat be aquesta volta, demà qui sap si la cosa serà més ràpida o no.

divendres, 16 de novembre del 2012

Dies de tardor i BTT

Sortir a la tardor te la seva compensació

El passat divendres i dissabte han estat dies de bike, be la bike era un dels components imprescindibles, però també ho eren els companys amb els que he pedalat durant aquests dos dies.
De fet podem dir que el més important eren els companys, i les bicis han estat el component que ens ha permès passar junts un parell de dies.

En aquesta ocasió hem fet una ruta que estava propera a casa, no cal anar sempre molt lluny per tal de pedalar per indrets diferents i interessants. Tenim la gran sort de viure en un indret on disposem de un munt de terrenys diferents a molt poca distància i val la pena aprofitar-ho.

Al final vàrem decidir-nos per la Tramo bike-pro, una ruta que s’inicia a Santa Coloma de Farners i que te un total de 121 km i 4185m de desnivell positiu. La ruta està prevista de realitzar-se en dues jornades una de 71 km i l’altre de 50, les dues amb més de 2000mts de desnivell.
A punt de pedalar
Iniciem la sortida 6 bikers, 5 amb roda de 29” i una amb roda de 26”, nomes dues d’elles son de doble suspensió, ambdues amb roda de 29”, la resta rígides.
Comencem a pedalar i durant una estona pedalem sense guanyar alçada, el que ens permet escalfar les cames. La temperatura no és molt baixa, així que en general anem poc abrigats i durant una estona que no toca el sol en alguns moments tinc una mica de fred.
Al cap de poca estona comencem a fer un puja baixa que ens fa entrar en calor, pujades curtes i baixades curtes. Així anem fent camí fins que decidim parar a esmorzar, més que per la gana o el cansament per tal d’adaptar una mica el planing horari amb l’hora a la que està previst dinar a Sant Hilari.
Esmorzant
Entrepà ràpid i seguim, comença a ploure una mica i el cel està amenaçador, un fet que ens inquieta una mica, ja que pedalar hores sota la pluja no és plat de gust.

Afortunadament la cosa no va a més i podem anar seguint. El recorregut és majoritàriament per pistes estretes i per alguna carretera secundària amb poc tràfic així que de cotxes pocs. Travessem alguna riera, aquestes porten aigua, no en excés però la suficient per donar un toc de tardor a la sortida.
Per dins de la riera
Anem fent camí cap a Santa Bàrbara, Sant Feliu de Boixalleu, Joanet amb l’objectiu de dinar a Sant Hilari. Mentre fem això a Sant Feliu de Boixalleu ens aturem a reparar una punxada a la bike d’en Ricard i ens entretenim a ajustar una mica la forca d’en Josep Mª que estava molt baixa de pressió.

A la poca estona d’aquesta aturada comença a ploure, plou el suficient per fer-nos posar els paravents i pedalem una estona sota la pluja que per sort no és intensa. Crec que al cap d’uns 30 minuts la cosa es calma i fins i tot surt el sol.
Pedalem sobre el terreny moll però sense fang fins arribar a St Hilari on dinem. En Josep Mª ens diu que ell abandona, no te ganes de seguir, diu que li suposa un esforç massa gran, en fi cada un es coneix i ja som tots grandets per saber el que ens toca fer.

A ben dinat una cap a Girona i els altres a seguir la ruta. Ara aquesta ens porta cap el pla de les arenes mentre passem per uns boscos d’avets prou bonics i tenim unes vistes de tardor que ens mostren tot el seu color.
Vistes de tardor
Mes tardor
Ascensió curta i ja comencem a baixar per una pista fàcil i ràpida però amb un paisatge molt bonic. A la fi de la baixada travessem un pont molt ben conservat i ens acostem cap a un corriol que ens farà anar algun tram caminant, ja que si be els pendents podrien ser ciclables el terreny es ple d’una pedra solta que fa molt difícil pedalar.
Bonic indret, i tranquil!!
Això no es puja sobre la bike

Un cop fora d’aquest corriol anem fent trams de camí ràpid i divertit i trossets d’asfalt fins arribar a Vilanova de Sau, que deixem ràpidament per anar cap el nostre final de ruta on arribem desprès d’una petita perduda al no seguir be el track.
Anem a missa?
Tenim tot l’hotel per nosaltres, sembla que el divendres la gent encara es queda a casa, per a nosaltres millor.
Una dutxa i trobada al bar on fem un toc, després fem un visionat de les fotos de la Transpyr amb la idea de motivar-nos a trobar un objectiu per el 2013.

Anem a sopar, un bon sopar, i amb la panxa plena tornem a mirar de trobar projecte 2013. Com passa sovint ningú té clar que fer, ni tant sols quans dies vol marxar, així és difícil posar-se d’acord per fer rés. Al final cal buscar una alternativa, que no sembla que ningú es vulgui entretenir a fer, be encara no som a 2013.

Ens aixequem amb la idea de començar a pedalar a les 8. Per sort no plou, a la nit ho ha anat fent i ara  sembla que ha parat. El dia està ennuvolat però no fa fred i no plou, que per pedalar està prou be.
Fem la primera part de la ruta seguint l’embassament de Susqueda per una pista lateral fins que comencem a enfilar-nos cap al cim de St. Benet. Renoi quina pujada, son uns quants quilòmetres de pujar i pujar en algun punt amb un fort desnivell.
Arbres imponents
Observant el paissatge

Aquest seria el punt més alt de la ruta, per sobre dels 1100mts d’alçada, i tot i que el dia no era esplèndid les vistes si que ho eren i valia la pena el pujar.
Paga la pena el fer el cim
La baixada era en part pel GR i donat que el terra era moll i la tardor fa que un llit de fulles ho tapi tot, la baixada va transcórrer sense cap caiguda per cap de nosaltres.

A Osor reposem forces en una mena de esmorzar-dinar, ja que no era ni hora d’una cosa ni de l’altre, però està be agafar energia per seguir, ja que ens queda una altre pujada important per fer. Fem la pujada que ja havia fet entrenant la transpyr i la trobo més assequible que en les anteriors ocasions que l’havia realitzat. Tot i això el dolor a les lumbars que fa massa temps que m’acompanya em fa ser prudent i no forço el ritme, nomes miro d’anar seguint els companys, això si sempre amb la companyia d’en Miquel que em fa costat mentre pugem.

Seguim per llocs coneguts fins que arribem al inici de la trialera de la Trona del Rei. No estava massa engrescat per baixar-la, la darrera vegada ho vaig fer amb una fissura a una costella i no va ser el millor descens possible tot i anar amb la Mojo SL amb 140 de recorregut. Pocs mesos desprès vaig trencar-me el cúbit i el radi en una caiguda i això no dona massa confiança.
Part inicial de la Trona del Rei
Iniciem el descens sense preses, el primer tram es fàcil i divertit, i mica en mica van apareixent noves dificultats que es van passant sense massa problemes. On la cosa es complica massa poso peu a terra per fer els metres compromesos i a seguir, al final faig molt més tram en bici del que imaginava inicialment.
Els punts complicats, excepte en Miquel la resta peu a terra

Sortim a la carretera sense cap problema important durant la baixada, únicament alguna pèrdua d’aire d’en Marcos que ha desllantat per anar amb massa poca pressió. Fem els quilòmetres finals per carretera i entrem cap el parc de Sant Salvador tot travessant-lo per arribar als cotxes on ens esperen amb les bosses i el mallot de record.

Una bona sortida, estic força satisfet del meu rendiment i del de la resta del grup. Hem rodat pràcticament sempre en grup amb menys diferències de ritme que en ocasions anteriors i això és per que el nivell dels més lents ha pujat una mica.

Caldrà anar pensant en que fer el 2013, si no com sempre acabarem fent quelcom a corre-cuita.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Poca motivació?


No n’estic massa segur, però podríem dir que potser el que falta és motivació, i no per una cosa en concret, sinó potser per tot en general.

Be, primer cal dir que no hi ha cap problema seriós que m’impedeixi fer o em forci a no fer, o això és el que jo penso.

La feina està complicada i no em deixa massa temps per estar amb el pensament lliure, així que fins i tot quan no soc a la feina aquest em persegueix, i això mica en mica va causant un efecte de fatiga que es deixa notar.

El fred no acaba d’arribar, i tot i que els darrers dies ja no fa calor, tampoc fa fred. Jo soc força sensible a la calor, i per norma en finalitzar l’estiu acostumo a estar més cansat del normal. Això acostuma a millorar amb l’arribada del fred i el canvi d’hora (horari d’hivern), imagino que per algun tipus de rellotge intern que biològicament necessita fer un canvi o que se jo.

Aquest estiu amb la prostatitis, han estat 8 setmanes d’antibiòtic a dosis molt elevades i això ja em varen dir que em passaria factura, i sembla que es la que estic pagant en forma de poca motivació i poca força vital.

Des del mes d’agost que tinc molèsties a l’esquena en forma de dolor intens a la zona lumbar. Per sort aquest dolor durant el dia em deixa fer sense donar massa la llauna, també em deixa pedalar, el que no em deixa és dormir. Quan fa una estona que soc al llit, be dues o tres hores la cosa comença a emprenyar i es va intensificant fins que al final el que vull és sortir del llit per no sentir més l’esquena. Al cap d’una mitja horeta d’estar aixecat deixo de semblar en robocop i mica en mica es normalitza tot i ja funciono be, diem raonablement be. Això el que provoca és un descans poc efectiu i per tant es fàcil que m’adormi a la que em relaxo una mica, però això no compensa la pèrdua de son nocturn. Demà em fan una ressonància, a veure si en traiem l’entrellat d’una vegada.

Pel que fa al pedalar anem a menys, a molt menys, de fet des de principis de juliol fins avui he fet un total de 1527km amb 32811 metres de desnivell positiu, el que equival a una mica menys de 500km al mes. El més de maig, el darrer que vaig pedalar sense problemes en vaig fer més de 1000 de km, el que fa veure que ara el que pedalo es la meitat.

No m’amoïna massa aquest deix, de fet de tant en tant va be fer menys activitat. He recuperat pràcticament el pes que vaig perdre preparant la Transpyr i això segur que tampoc ajuda a sentir les mateixes sensacions.

Darrerament les sortides amb els companys no son molt llargues, però estan bé, de fet avui hem fet 38km amb 844 metres de desnivell a una mitjana de 16,7km/h uns valors que per a mi no estan malament.

Ara el que ens cal es el repte pel 2013, quelcom que ens posi un objectiu a assolir, segur que així serà més fàcil. 

dilluns, 10 de setembre del 2012

Track del Volcans diurns


Avui hem fet la part final del que va estar la nostra segona etapa dels tracks dels volcans, una etapa que vàrem finalitzar  tard, de nit, amb les bateries dels GPS avisant de “low batery” i cansats pels més de 95km per terreny exigent.

Així que aprofitant que jo havia d’anar a Olot hem anat amb en Marcos a fer la part final del recorregut, a veure que era el que en el seu dia no vàrem veure.

En arribat a les 8 del matí a l’àrea d’aparcament del volcà de sta. Margarida, on hem fet de despertadors involuntaris a dues parelles que havien passat la nit dins del cotxe, imagino que fent turisme rural econòmic.
Hem preparat les bikes i ens hem acabat de vestir sense preses. El track de la ruta no passa per aquest punt i per tant calia mirar com ens aproximaríem. Un cop més o menys clar iniciem la marxa direcció al volcà del Croscat, deixant els veïns vestint-se per anar d’excursió.

Un cop arribem al Croscat el GPS troba en track i anem seguint el recorregut sense masses problemes. Tal i com recordava tot està ple de pedres, Garrotxa en estat pur, i a més sempre puja. Al cap d’una estona un portal ben nou ens barra el pas per on marca el GPS, i està massa ben tancat com per saltar i continuar, així que fem una mica de volta per anar a buscar el track més endavant i en troben sense problemes.

Sota la campana

Curiosos noms, fins i tot pels Sants
A partir d’aquest moment ja venen rampes més dures, ja que ens acostem a Sant Abdó i Sant Senen una ermita amb campana per tocar quan arribes. Aquest cop si bé les rampes eren dures les hem fet sense problemes, de fet hem quedat sorpresos en veure l’ermita del poc que havíem patit per arribar-hi, està clar que l’estar fresc ajuda i molt.
Comencem la baixada, aquesta és trialera i en forces punts cal anar a peu. Les pedres, els escalons, el pendent i el terreny molt sec ho recomanen si no volem patir cap caiguda.
Un cop a baix, després d’una zona de transició que es ciclable sense problemes, comencem a pujar en direcció a Sant Julia del Mont, ara sí, uns forts pendents plens de pedra solta que et fan esforçar de valent.  No ha estat possible pujar-ho tot sobre la bici, hem fet uns metres caminant, empenyent la bici fins que el terreny era menys vertical i hem pogut reprendre la marxa.

En arribar al cim hem recordat el lloc on vàrem posar els llums mentre fèiem els tracks del volcans, just abans de començar a baixar per corriols plens de pedres i en mig de la foscor.
Està clar que fer-los a llum de dia et permet gaudir molt més del recorregut. Els corriols son plens de pedres, no s’hi val a badar si no vols anar per terra, es roda ràpid però en cap cas el que podria ser amb un altre tipus de terreny. 
Ple de pedres, Garrotxa 100%
De tant en tanc algun escaló més alt del compte ens fa posar un peu o fins i tot fer unes poques passes per evitar una possible caiguda o cops al quadre de la bici.

El camí em sembla força llarg, i fins i tot em sorprèn que fóssim capaços d’anar seguint el GPS de nit i amb nomes alguns llums a les bicis. Arribem al prat on comença la pista de baixada, recordo perfectament el desconcert que teníem el darrer cop fent-ho de nit. Iniciem la baixada per la pista, ara ja si a un ritme ràpid, tot i que el terreny dona poca confiança. Seguim a la garrotxa, i fins i tot la pista és plena de rocs que fan que em cansi gairebé més baixant que pujant.

Final de la baixada, arribem al punt on el darrer cop vàrem seguir pel la carretera, aquest cop però seguim per el GR. El corriol va seguin el riu, es distret, una mica tècnic en algun punt però això ja m’agrada.
Tot d’una escoltem soroll d’aigua, molt soroll d’aigua i el sortir dalt d’un pont ens troben uns bonics salts d’aigua i una gorga que convida a fer un bany. Aquest cop no disposem del temps que caldria, però quedarà pendent.
Un miratge, val la pena aprofitar-lo
Aprofitant per refrescar-se
On soc???
A prop de casa uns paratges espectaculars

Seguim i alguna estona el camí ens recorda l’ascensió al K2, pedra, pedra, pedra. Ho passo be, es divertit aquest tipus de corriol.
Corriol tipus K2
La cosa es suavitza i tornem a fer pistes i corriols, però ja més planers i menys tècnics fins que arribem a Santa Pau. Fem una ràpida volta a la plaça del poble i continuem ara per carretera cap al punt de partida davant del volcà de Santa Margarida.

Finalitzem la volta amb 30km i 919 metres de desnivell positiu en un total de 2hores i 31 minuts.

El resum de la volta és que de dia i menys cansat es gaudeix molt més, i que el tram que varem fer de nit i per carretera val la pena fer-lo per on toca ja que és una molt bona ruta.

dimarts, 4 de setembre del 2012

Retorn?


Cal tornar-hi, al tornar a fer el que ens agrada, cal tornar a compartir, a il·lusionar-nos, a passar bones estones, a gaudir de cada instant, cal que hi tornem sense cap dubte.

Podem dir a el nostre grup de bikers està encara una mica resacós, ha tornat de festa i costa tornar a engegar. La calor de les darreres setmanes, les vacances, el rodar en solitari, el no tenir objectius, tot això i alguna cosa més fan que ens costi tornar a sortir a pedalar de la mateixa manera que ho fèiem abans del gran repte 2012.

Potser aquesta és la meva percepció, però crec que no parlo només per a mi, ja que alguns dels comentaris amb els companys ja van en aquesta línia.

Tot i que ens pugui semblar que no, l’esforç per participar a la Transpyr ens ha deixat tocats. Han estat moltes les hores que s’ha pedalat, molts el quilòmetre realitzats, moltes les hores compartides amb els companys preparant aquest esdeveniment.
Ara, tot d’una, un cop ja està tot fet, costa tornar a agafar el ritme, la motivació per sortir a pedalar dia si, dia també.
Possiblement hi ha més factors que juguen, com poden ser l’entorn familiar, les complicades situacions que viuen les empreses, la complicada situació del nostre país i del país veí, la manca de motivació general per tal de fer qualsevol projecte, l’estat anímic i físic.

En el meu cas particular, he de dir que els dos darrers anys han estat difícils en el sentit d’acceptar que el físic és el que és, i que els anys comencen a jugar en contra en comptes de a favor. El 2011 vaig patir dues caigudes, la primera em va fer una fissura en una costella i la segona en trencament del cúbit i el radi del braç esquerra. Tant una com l’altre van afectar els plans que teníem per fer sortides, i em van afectar anímicament en el sentit de que veus com per no res cal estar aturat molt de temps.
Aquest any, la prostatitis m’ha deixat sense Transpyr i amb un munt de setmanes de tractament amb antibiòtics, el primer punt ha estat un cop moral important i el segon un punt que encara ara arrossego en forma de cansament.
Darrerament una lumbàlgia m’està donant la llauna, un tema que ha estat molt de temps controlat i que ara torna a aparèixer.

Tot i això surto a pedalar, a vegades sol a vegades acompanyat, i sense cap dubte prefereixo anar acompanyat que sol.

Ahir va ser un dels dies de sortir a fer una volteta per estirar les cames. Vam sortir amb en Ricard amb les bicis de carretera a fer una volta per la zona de Canet un cop passades les 7 de la tarda.
Al iniciar la ruta una fina pluja ens mullava, però va durar poc i vàrem poder seguir pedalant sense mullar-nos. Alguna estona amb un pedalar feixuc per les meves cames que ahir semblava que feia mesos que no pedalaven, una sensació estranya si es té en compte que el diumenge no vaig sortir.
Per sort un cop ets dalt la bici les sensacions es succeeixen sense parar i normalment marxen les dolentes per quedar les bones.

Tot d’una mentre pedalàvem sota els núvols i el vent mentre el dia anava perdent intensitat i els colors grisos s’anaven apagant, davant nostre va aparèixer una imatge que va fer que sense cap dubte la sortida fos profitosa. Un raig de sol feia lluir Girona respecte el seu entorn ja gris i trist. Una llum que transmetia vida, força, alegria, energia positiva.
Quin goig veure això
Possiblement el que em cal és gaudir de més estones com aquesta i deixar que aquesta positivitat m’ompli fins dalt.

Arriba com cada any la fi de l’estiu, una estació que m’agrada però que també m’esgota, una estació que en finalitzar em deixa cansat, més cansat del que voldria. Ara toca el canvi de ritme, acostumar-me a la tardor, agafar mica a mica un ritme més fred, mes tranquil i relaxat, un ritme menys calorós on cada dia transcorre preparant l’hivern i mica a mica ens prepara per acabar un altre any.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Pujada al Puigmal 2012


No se ben be que passa últimament, però no trobo el temps per escriure les entrades al post. A vegades no son res de l’altre mon, però en aquest cas, tot i en retard val la pena fer-ne un petit escrit.

El passat divendres 17 d’agost era el dia indicat per realitzar l’ascensió al Puigmal. Aquest mateix repte ja l’havíem iniciat un parell de vegades més sense èxit.

El primer cop el 2007 com a part d’una ruta de dos dies, que s’iniciava a Llanars i que desprès de fer nit prop de Planoles havia de coronar el Puigmal. En aquella ocasió ens varem quedar al pas dels Lladres, ja que ni el temps ni la forma física d’alguns dels membres del grup ens va permetre arribar més lluny. 
Possiblement els 2000 metres de desnivell acumulats el dia anterior també van tenir-hi a veure.

El segon cop el 2011, ara fa poc més d’un any. En aquella ocasió va ser una decisió del grup que va optar davant d’una situació meteorològica adversa fer enrere i desfer el camí fet per evitar cap risc major. L’endemà vam poder verificar que el vent era de més de 100km/h i les temperatures de -4ºC, així que de ben segur la retirada va ser una bona decissió.

Així que la cosa quedava pendent, no hi havia Puigmal. Aquest any, els companys que han fet la Transpyr estan molt valents i tot els sembla poc, així que el Puigmal semblava que era un bon repte.

Varem trobar-nos tots els bikers a Ribes de Freser ja que un parell venien directament des de Llanars on estan instal·lats. Així que ens trobem en Ricard i en Juan que venien de Llanars i en Xavi en Miquel en Marcos i jo que veníem de Bordils, Calonge i Girona respectivament.

Per afer aquesta ruta vaig escollir la Tallboy, de les bikes que tinc ara és la més pesada, però em sento molt còmode sobre la bici i penso que pel tipus de terreny aniré més be amb una 29 que amb una 26. De fet soc l’unic que va amb una doble, la resta ja sigui amb 29 (tres) o amb 26 (els altres dos) van tots amb bicis rígides.

L’hora de sortida es una mica passades les 8, possiblement a les 9:30 i iniciem el camí cap a Planoles tot seguint la carretera que va a la collada. A mi em va be començar a rodar sense exigir molt esforç a les cames i així deixar que mica en mica s’escalfin. En el tram d’asfalt es nota els que han fet la Transpyr, ja que porten un ritme que sense ser molt ràpid és rodador i tot i que pot no semblar-ho ens fa avançar a bona velocitat.

En arribar a Planoles anem a buscar el GR que va cap a Dòrria, que es fa més distret que per la carretera. El ritme baixa una mica, ja que per una costat el pendent és una mica més elevat i per que ja no rodem per sobre de l’asfalt.
Pel GR travessant quasi la única riera amb aigua
El camí és molt diferent de quan el vaig fer el 2011. Tot és sec, tret d’un parell de punts no trobem aigua en lloc, una cosa que si vàrem trobar abundantment l’any anterior.

Passem Dòrria i seguim pujant, ara per pista en direcció a la Creu de Meians. Fa calor tot i que es suporta molt be, s’agraeix el passar per zones amb arbres una mica a l’ombra. En arribar als prats previs a la creu de Meians es clarament visible la falta de pluges dels darrers mesos.
EL grup a la creu de Meians


Esmorzem una mica i continuem pujant. Només de començar hi ha dues rampes molt fortes que fem en gran part caminant, de fet en algun moment el GPS marca 39% de desnivell.
Fins i tot per ell era massa dura!!
Aquí tots varem empenyer una estona
Passades aquestes dues rampes el pedalar és més plàcid i anem avançant en constant ascensió. Nomes un parell esses que son més dures i amb el terreny mes pedregós ens fan una mica la llauna abans d’arribar al pas dels lladres. 
Avançant per els prats camí al pas dels Lladres

Vista fins l'infinit metre pedales


Reagrupament
Fem una mica de reagrupament i seguim camí del cim passant per les instal·lacions de les pistes d’esquí que ens porten cap a la zona final que deixa aviat de ser ciclable.
Principi dels punts complicats
Es en aquesta zona on en Ricard te una estoneta de “ratllement” i parla de tornar enrere i baixar pel pas dels lladres. Una mica a contracor el fem seguir, ja falta poc i cal mirar de fer l’objectiu.

L'objectiu ja és a la vista

Ascensió de la zona final, ara ja no hi ha opció a pedalar

Comencem a pujar caminant amb la bici a coll, en cap cas el terreny és ciclable i no nomes pel pendent, ja que el camí es ple de pedres i escalons.
En una de les ocasions que em descarrego la bici de l’esquena, aquesta toca amb la roda de darrera en una pedra, i aquesta com una ganiveta talla el lateral del pneumàtic del darrera. Surt un munt de líquid, però és un tall massa gran i el líquid no el tapa. Segueixo pujant i al cap d’una estona juntament amb en Ricard i en Marcos fem un petit descans que aprofito per muntar una càmera a la roda i així ja tenir-la a punt per baixar.
Arribant al Cim
Un cop reparada la roda iniciem el darrer tram d’ascensió, en Xavi i en Miquel ja han arribat al cim, de fet en Miquel baixa sense la bici a buscar el bidó que ha perdut pujant. En pocs minuts som al cim.

Hi ha força gent al cim, fa bon dia i la temperatura tot i estar propers als 3000 metres d’alçada es agradable. Fem algunes fotos i iniciem el descens per la banda que baixa cap a Fontalba, el primer tram és ciclable des del mateix cim, però al cap d’una estona la cosa es complica fins arribar el moment de baixar de la bici i anar caminant.
6 bikers al Puigmal

El testimoni de la meva Tallboy al cim
El pendent és molt fort i es impensable fer-lo sobre la bici. Per sort caminant es fa be i en uns 15-20 minuts ja hem fet el tram complicat i tornem a pujar a la bici. 
Potser millor anar caminant
El tram més complicat 
Quasi a punt de finalitzar el tram
Des d'aquest moment fins pràcticament Fontalba no baixem de la bici, però el camí és molt tècnic i cal estar atent ja que la pedra engrunada i seca llisca molt.

Baixada pedregosa, precaució en tot moment
Encara molt per baixar
En arribar a Fontalba decidim baixar pel la pista en comptes de pel corriol de les mines. Se’ns ha fet una mica tard i si volem dinar de forquilla cal que anem per feina, així que deixem baixar les bicis per la pista i les 29ous agafen una velocitat molt elevada, i així en tres i no res ens plantem a Queralbs.
Al fons Fontalba
Ens queda una estoneta d’asfalt fins a Ribes, però no se si era per la gana o que, el ritme és ràpid i ens plantem molt ràpidament a Ribes i ens dirigim als Caçadors per dinar. Un punt a tenir en compte es que disposen d’un garatge per guardar les bicis, molt millor que deixar-les a fora sense cap dubte.

Un bon dinar i bones converses al voltant de les BTT ens deixen tips i satisfets a punt de tornar cada una cap el seu lloc d’origen.

Aquest cop si que ha estat allò de que a la tercera va la vençuda i hem pogut coronar el cim tal i com estava previst, així que ara ja puc dir que he fet el Puigmal en BTT.