dimarts, 31 d’agost del 2010

DUC32 OK, Monolink KO?


Aquesta es la realitat, no sortim d’una que entrem a un altre. El passat dimecres la DUC32 feia un soroll considerable al passar per sobre d’obstacles de dimensions considerables, molt més encara si la velocitat era elevada. El soroll era un “cleck” metàl·lic i sec que no donava gaire confiança tot i que el funcionament seguia essent bo i en cap cas es notava que la forca tingués un problema.

El divendres a la tarda vaig aprofitar per a desmuntar l’ampolla dreta de la DUC32 que es la que incorpora el mecanisme hidràulic i el pas a “climb mode” escurçant el recorregut en 50mm. La part pneumàtica no sembla presentar cap problema, així que no la vaig desmuntar.

La forca sorprèn per la seva simplicitat, ja que al ser invertida cada una de les barres surt sola només desfent els comandaments de regulació de rebot i de canvi a “climb mode” que estan fixats els dos per un petit cargol d’estrella, es te accés a un cargol que es desfà amb una clau de tub de 10mm i ja està. La barra sencera surt per la part de baix. Cal fer atenció en el moment en que la barra surt del retén, ja que en aquell moment comença a caure l’oli de lubricació (uns 8 ml) i si no s’ha previst es pot fer un bon merder.

Un cop la barra a fora es iguala que la del Monolink, però amb una cursa molt mes llarga. En el meu cas crec que la cambra pneumàtica interna no tenia la pressió adequada, ja que en treure la pressió abans d’obrir-la l’aire que va sortir no semblava que estès a 60PSI . Revisió ocular i funcional accionant els mecanismes amb les mans i muntatge de nou.

Era evident ja al desmuntar-la que la quantitat d’oli de la cambra hidràulica no era ni de bon tros la que tocava i en posar-hi el que recomana el manual va quedar clar que allí no hi era tot.

Muntatge de nou i verificació en parat, el funcionament era bo, no espectacular, però la DUC ja es així. Posar la forca en “climb mode” ara es mes fàcil, es bloqueja millor i és molt mes dura que abans al estar en aquest mode, que s’assembla i molt a un bloqueig.

En ajustar l’equilibri de pressions entre el davant i el darrera i tocar la velocitat de rebot del amortidor, s’escolta un xiulet hidràulic molt pronunciat, possiblement amb barreja de bombolles d’aire, però a banda del xiulet el problema es que l’amortidor a vegades no fa l’extensió i al comprimir-se queda “plegat”. Jugant amb la regulació, en tenir una velocitat ràpida aquest fenomen desapareix i funciona correctament.

El dissabte sortida amb la Durance per fer el test i si be la forca funciona be (crec que es possible que calgui desmuntar en cos de la cambra de regulació de rebot per a mes ajust) l’amortidor de tant en tant queda bloquejat. Jugant amb el comandament trobo una posició en la que funciona correcta i així el deixo, es un retorn un pel ràpid però absorbeix molt be.

Crec que el problema es que o be hi ha aire o brutícia dins de la cambra hidràulica de regulació del rebot i que a l’estrènyer el pas de l’oli per disminuir la velocitat aquesta brutícia bloqueja el retorn.

Caldrà tornar a verificar-ho i si continua amb el problema a desmuntar s’ha dit.

Es evident que cal fer manteniment, de fet al manual de la DUC diuen que cal canviar l’oli de la cambra externa cada 100 hores i que si al desmuntar-la per qualsevol altre motiu aquesta ja té més de 50 hores també fora. Jo no he fet mai aquests intervals de manteniment, així que no puc queixar-me massa si ara surt tot de cop.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Feta

Ja l’he feta la sortida del dimecres i tal i com estava previst ha fet calor molta calor, menys que la setmana passada, no per la temperatura que de ben segur era superior avui, però la sensació de xafogor no era ni de bon tros com la setmana passada.

Avui he anat millor que la setmana passada, no mes ràpid, però si mes be físicament. No cal pensar que no m’he cansat, però era un cansament que a mi m’ha semblat el que corresponia al esforç realitzat.

Es cer que m’agradaria rodar millor, però de moment no pot ser, no se perquè però es així, anirem millorant mica a mica, crec que un bon descans es fonamental i en això estic.

Avui la DUC 32 feia uns “clock” en extensió desprès de un impacte important que no eren normals. Amb el robot tancat al màxim anava millor, possiblement la calor faci que l’oli sigui menys dens del que hauria. De totes maneres he decidit desmuntar.la i fer un bon manteniment, de fet al fer això amb l’amortidor del darrera aquest va millorar i molt el seu comportament.

Tret d’aquesta incidència només la cerca de fonts per emplenar els bidons ha estat una tasca interessant i que a mes ens ha permès fer una xerradeta a la fresca escoltant el caure de l’aigua.

Ah, el crack ha punxat, i be els que el coneixem sabem el que passa quan punxa, de tossut n’és una estona i ha inflat unes 6 vegades per tal d’arribar i no posar càmera. Ara a més segurament arrestarà la bike uns mesos per haver-li fet la guitza!!

En espera

Torna a ser dimecres, tornarem a sortir a pedalar a la tarda com cada dimecres desde fa ja forces anys.

Anuncien calor, molta calor. De fet les mínimes superiors a 20º ja deixen entreveure que passarà la resta del dia, per tant aquesta tarda tocarà patir calor.

De fet fa dies que patim calor al sortir, però això no fa que no tingui ganes de sortir, segueixo esperant que sigui la tarda per sortir a fer un volt amb els companys, a passar una bona estona, i si ara toca passar calor en passarem, que quan fa fred també en passem i si plou en mullem.

Som un grup de bikers que exceptuant situacions extremes sortim sempre els dimecres, això segur vol dir alguna cosa possiblement que preferim pedalar a treballar!!

Be espero ja la sortida de la tarda impacient.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Sumant kilòmetres

Be, seguim sumant kilòmetres dia rere dia, mai fins al punt de sortir tots els dies, però si que en sortint 3/4 dies per setmana amb una mitjana de 110Km que tot i no ser res de l’altre mon està be si ho mirem en termes de constància, el desnivell ronda els +3000 els que fa que en termes generals siguin sortides d’uns 25/30 km i uns 800/1200 de desnivell.

Els ritmes de sortida son diferents en cada cas, alguns per el company o companys, altres pel tipus de bike, de terrenys, la temperatura,... les mitjanes es mouen entre els 13,7 km/h i els 19,9km/h (amb en Marcos el passat divèndres).

Els darrers dies està fent molta calor i això jo ho noto especialment, cal hidratar-se molt mes i tot i així la pèrdua de sals es molt elevada, aquest punt es una assignatura pendent pel que fa a la correcta restitució de les mateixes abans, durant i després de l’exercici.

La sortida del diumenge va esser una gastronòmica amb esmorzar inclòs als Metges. Tot i sortir d’hora al matí el calor ja era molt intens i no feia gens d’aire. El recorregut d’anada pujant al Puig d’Arques des de el Rio de Oro, coll del matxo mort i cal a Sant Cebrià de Lladó, la tornada a la inversa però baixant cap el coll de la Ganga i direcció a Fitor per tal d’acompanyar una estona en Pepe que ve venir des de Calella. A la sortida va acompanyar-me l’Aleix que a l’anada va aguantar força be i que a la tornada va seguir el ritme d’en Pepe tot i que en alguns moments va costar-li. Ha millorat molt el ritme en les baixades ràpides, traçant molt millor i perdent la velocitat justa en les frenades, això li va permetre seguir la roda d’en Pepe i fins i tot fer-li algun avançament en les apurades de frenada.

La sortida al final un total de 32 km i +893 de desnivell a una mitjana de 13,7km/h que es una bona mitjana per l’Aleix.

divendres, 20 d’agost del 2010

Sense Lladres

Ja era previsible, però ahir va quedar confirmat. No anirem a la cursa del Pas dels Lladres que organitzen a Planoles aquest dissabte.

De fet cap dels que hem parlat del tema hem mostrat un interès alt en anar a realitzar aquesta cursa, dons si be tots hem fet el recorregut al menys una vegada i sabem que la baixada des del Pas dels Lladres cap el collet de les Cabanes es impressionant i que el descens pel PR/GR desprès del collet de les cabanes encara ho es mes, també sabem que les pujades després de la creu de Maians son el que son: inciclables.

Fins i tot el crack ha de posar peu i això ja nostra quin es el grau d’exigència d’aquestes pujades. Llavors els quilòmetres que queden d’ascensió son durs psicològicament ja que la pista es un munt de rocs (garden rock que en dirien els anglosaxons) que allarga tot el que la vista es capaç de veure que es molt, i el saber que quan arribes al lloc on penses que ja s’acaba encara continua fa que la motivació general sigui baixa.

Un altre factor determinant es la inversió de temps que cal fer, ja que vol dir marxar de casa a les 6:30 i tornar com a molt aviat a les 17-18, un horari que per les circumstancies i les dates fa que sigui complicat de compaginar.

Així que desprès de la conversa d’ahir amb en Ricard el tema queda tancat, quedarà per a un altre ocasió o per cap, qui sap, el temps ens ho dirà.

Interessant com a repte físic i mental si que ho era, de fet tots haguéssim acabat si no es presentava cap problema, però tot i sabent això una cursa sempre es un punt de comparacions, un moment on mires de donar el millor de tu fins i tot desprès d’haver acordat amb els companys que anirem tranquils (recordo Tortella...)

Ens caldrà un repte global, que ens faci competir a tots en equip, cal que tornem a les 24h, de Ligure o no ja es un altre cosa.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Quina calor

Vista des del Montigalà

Avui sortida de dimecres amb en Xavi i en Miquel, en Xavi com ja havia anunciat tenia ganes de saber on érem ( coll..s mira que és fàcil saber on ets!!) i per això hem iniciat una volta que es preveia llarga i intensa.

Comencem pujant als Àngels pel camí vell, per baixar fins agafar la pista que va a Montnegre, seguim fins a Sant Mateu de Montnegre i un cop allí fem el bucle que ens porta gairebé a Montnegre. La baixada era plena de sauló i petites pedres que sumades als pilons de fulles generats per la força de l’aigua al escorre muntanya avall feia que la confiança en la bike fos entre poca i molt poca, així que baixant amb prudència hem arribat a la riera i llavors a pujar fins a trobar la carretera asfaltada.

Hem agafat direcció a Sant Mateu un altre cop, per agafar el pujador que va fins el Montigalà, que deu-n’hi do. Un cop a dalt en Miquel ens ha fet pujar fins el cim, ja que si no, que hi fem aquí? Dos han pujat la bike fins al cim amb ella a coll el tram que s’ha de fer a peu, jo no, jo l’he deixada al cap d’uns 10 metres de pujar a peu pel caminet que porta al cim. Allò no és ciclable ni pujant ni baixant!!

Baixem direcció a Monells, per anar fent variacions per pistes que ens han conduit a la carretera de Santa Pellaia just a les Pinedes que indiquen com pujar als Metges. Allí hem decidit pujar per sota la línia, el crack ha dit “si fins hi tot hi passen les motos”, llàstima les marques eren el rastre del pas d’un ramat forces vegades. Tot i així un cop a dalt la línia el camí era ciclable, però en la seva part final les nevades van fer-hi mal i ningú ho ha netejat, així que una mica de “pista americana” amb allò d’ara salto per sobre, ara passo per sota, ara m’arrossego, ara no, en fi BTT. Tornada per aquella granja que no recordo mai el seu nom, però diria que es Mas Vidal, que condueix a la meva pujada preferida, enllaç per la pista fins a Madremanya i retorn per carretera (a petició meva) fins el punt de sortida.

En total han estat 47 km i 1233 m de desnivell positiu a una mitjana de 15,5 km/h. He de dir que avui no se ben be perquè algunes estones m’ha costat seguir el ritme, ja que les cames no estaven per gaires alegries amb dolor a la cuixa i el maluc durant tota la pujada als Àngels i a més tenia la sensació d’estar “buit” amb les piles descarregades. Es cert que la temperatura no era molt elevada, uns 30ºC, que per l’època està molt bé, però el nivell d’humitat era molt alt el que feia que no paréssim de suar i que al menys a mi el pedalar se’m fes feixuc.

Segurament el que el diumenge fes la darrera part de la volta (pujada al Puig d’Arques) sempre amb el 40 posat tot i que el ritme no era molt elevat i llavors no vaig notar que sobrecarregués ni les cames ni les lumbars, han estat els culpables de les molèsties que he tingut avui.

Be no se si amb això en Xavi ja sap on som o no, jo ja ho sabia abans de sortir!!, però es el que te rodar en grup, s’ha de fer de tot. Aquestes sortides exigents, que no extremes ni molt menys t’ajuden a entendre que fas, perquè, i el que queda per fer, que en el meu cas es molt, però mica a mica anirem fent camí.

Rodant amb la 29er


Els darrers dies he rodat sempre amb la Niner, va estar dies parada i ara sembla que recupera el temps perdut.

La darrera sortia juntament amb un altre 29er, la Air9 d’en Marcos que ja està apunt de rodar desprès de la substitució del quadre. Sobre la Air9 val a dir que el darrer canvi que ha fet el seu propietari ha estat la substitució de les bieles i pedalier XT per unes Rotor 3D de doble plat, així que ara per ara 3 de les quatre 29er del grup porten el mateix grup de bieles i plats.

La sortida ha estat similar els darrers dies, rodant per la mateixa zona, el darrer ha estat pràcticament el circuit que es pot fer per els 100km de las Gavarres previstos (encara sense data) i va sortir un recorregut de 37km i 1293m de desnivell positiu.

De fet si faig la suma dels darrers tres dies amb la 29 la cosa queda en 87 km 3104m de desnivell +, que no està malament per sortir a estones.

No sé si vaig millorant la forma física o no, ja que les voltes no han estat molt llargues i el nivell d’intensitat en molts en casos ha estat condicionat a la companyia que he tingut a la ruta, el que si es segur es que em sento be damunt la bike i això sol ja es positiu. No tinc dolors ni a les cervicals ni a les lumbars, les cames be, únicament un genoll va fer-me una mica la guitza però en pujar una mica l’alçada del seient es va solucionar.

Seguirem com fins ara, sortint quan sigui possible i que sigui el que tingui de ser!

dissabte, 14 d’agost del 2010

Castell de Vila-romà

Dos dies fent una volta similar amb la Niner EMD, una volta que pot servir per completar els 100 de les Gavarres amb uns 30-35 km i 1100-1200 de desnivell positiu. La d’avui ha estat la versió més exigent, dons finalment he aconseguit minimitzat tant l’asfalt que ara deu d’estar en uns 850 mts en total en tot el recorregut i afegir-hi algun km de corriol, que d’una banda ha millorat respecte la volta inicial ja que un canvi de traçat en la baixada del primer corriol ha minimitzat els trams a fer a peu i els ha deixat el tres peus puntuals en comptes de uns 500 mts de baixada extrema a peu.

La pujada també ha canviat, ja que si be ara hi ha una part que transcorre per una pista que té el ferm millor el pendent de la pujada arriba en viaries ocasions a mes del 25% el que fa que amb una 29 i doble plat calgui esforçar-se de valent en algun moment.

Val a dir que dues baixades una mica llargues tècniques i exigents amb moltes pedres que formen escalons considerables fan que físicament et retenteixis una mica dels braços i dorsals si es fa amb una bike 100% rígida. Jo he fet varies vegades les mateixes baixades amb una doble i a banda de que físicament es més descansat es pot baixar mes ràpid, però això ja son fets coneguts i contrastats altres vagades.

El mes interessant es que hi ha un bon recorregut per fer, que es pot fer exigent o molt exigent depenent del que calgui en arribar en aquesta part del recorregut.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Rodant en companyia


Aquests darrers dies he fet majoritàriament sortides curtes de uns 20 km i entre 400 i 600 mts de desnivell positiu. Gairebé en tots els casos les he fet acompanyat de l’Aleix que sembla mes motivat que altres vegades a sortir a pedalar.

Quan vaig acompanyat evidentment el ritme es mes lent, sobretot al inici, ja que al cap de una mitja hora ja comença a agafar un ritme força bo, que a mes pot mantenir una bona estona. Les baixades son per a ell el mes divertit, tot i que encara li falta molt per baixar-les a ritme ràpid. Els darrers dies es troba estancat en una zona de prudència, li cal anar agafant confiança mica en mica i a poder ser sense cap caiguda aparatosa. Les pujades tècniques l’obliguen a posar el peu a terra, però de seguida proba de continuar a sobre la bike, això l’ajudarà segur a completar-les d’aquí a poc temps.

Jo per la meva banda he rodat majoritàriament amb la Ibis i la Maverick ja que les dues han rebut treballs de manteniment per tal de solucionar petits problemes de desgast o de sorolls i calia verificar que les tasques realitzades fossin correctes. Finalment el soroll de la Maverick es va solucionar collant els plats, ja que dos dels quatre cargols estaven una mica fluixos i això era el motiu del soroll, que en la seva recerca m’ha fet revisar els rodaments del monolink. La caixa de pedalier, els pedals, en fi tot el que te moviment.

Només una sortida amb la 29er, una de les que he fet jo sol. La sortida ha estat molt ràpida, de fet si tinc en compte que en el recorregut no hi ha cap tros planer (sempre es puja o es baixa), el fer una mitjana de gairebé 18km/h es un ritme ràpid per a mi, de fet dubto que jo el pogues fer mes ràpid. La sensació al pedalar sobre la Niner es que cada pedalada et mou més del que et mou en una 26, però la bike et demana que cada pedalada sigui tant o mes intensa que l’anterior, el que fa que sovint pedali dret per tal de mantenir la velocitat en determinats punts. La transmissió de 2x9 fa que el plat sigui mes aprofitable, també mes destructor, ja que si be es pot utilitzar mes temps el ritme es mes elevat i finalment et passa factura en forma de fatiga. Caldrà seguir pedalant de forma intensa amb el plat a veure si així aconsegueixo aguantar-lo mes estona.

Miraré de seguir pedalant a poder ser cada dia, encara que sigui poca estona, però el mes important es sortir a pedalar, passar-ho be, i si es acompanyat millor, encara que això condicioni les voltes que es poden fer.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Realment avancem?

Això es el que fem, pensem que anem endavant i resulta que o molt m’enganyo o anem enrere.

Ja fa dies que en transitar determinats camins pedregosos, però no de pedra solta, pedregosos perquè la muntanya es pedregosa veia marques que em feien pensar, però passa el que passa que entre la pujada dura i exigent o la baixada ràpida i tècnica els pensaments no connectaven amb la base de dades del coneixement que tots portem integrada.

Això passava cada cop que feia aquella ruta, cada cop aquella sensació de que et diuen quelcom i no ho escoltes o no hi pares atenció. Així que tornem-hi que ara puja, ara baixa i el que faig es anar en bike i passar-ho el millor que puc, no m’amoïna que existeixi un missatge que no veig o no soc capaç d’entendre.

Però caram, que pot tenir un camí de carros amagat que jo no vegi? La meva vista ja no busca la millor traçada, ni evitar aquella petita pedra que em pot desestabilitzar, estic buscant pistes.
Unes línies marquen el camí de tant en tant, a vegades a un costat a vegades a un altre, en alguns casos en els dos costats. Aquestes línies a vegades son llargues, a vegades curtes, uns cops poc visibles, altres de tant visibles son invisibles, el que es cert es que son presents a molts dels camins pels que transito.
Fondes i marcades permanentment aquestes línies esculpides a la pedra segueixen sinuosament els camins, a vegades amagades per la terra moguda per la pluja i el pas de les persones i els vehicles, recorden els temps on les coses eren diferents, on sobreviure era la feina principal, on les comunicacions eren directes, lentes però directes, on el temps es mesurava diferent, sempre hi havia temps, sempre calia estar actiu, els homes, els animals i la natura estaven mes en contacte, de fet eren un equip que ho compartia tot.
Les línies son el resultat del treball conjunt de l’home i els animals, que conjuntament avancen fent camí. Un camí que sovint es fa per tal de transportar matèries primeres o productes de primera necessitat, uns productes que donat el seu pes i volum eren difícils de portar d’un lloc a l’altre, per això l’home i l’animal treballen plegats per fer avançar un enginy de fusta i metall que pot transportar el materials d’un lloc a l’altre: Un carro.

Ara ens sembla poc interessant, però de ben segur que a aquells homes del passat no els semblava pas el mateix. Sense ell no podien transportar les seves collites, els materials necessaris per construir una casa, o qualsevol altre element pesat i gran. Els carros comptaven amb dues enormes rodes de fusta amb un anell de metall que les envoltava per tal d’evitar el desgast de la fusta amb el continu voltar per sobre les pedres. Aquest anell de fusta es el que mica a mica anava solcant les línies per sobre les pedres, de fet anava fent un tall a la pedra i marcava el camí que dia rere dia feien els nostres abans passats.

Això es el que em deia el camí: “soc un camí de carros, un camí on grans rodes han anat marcant per on passar, per on fer que l’esforç de l’animal sigui mes petit, on els forats i els escalons siguin mes petits per tal de facilitar la feina.”

Aquí es on he trobat la connexió entre el passat i el present. Els nostres avantpassats ja ho tenien clar, el que necessitaven era dues rodes grans, molt grans per tal de poder transitar per els camins plens de pedres i forats. Els romans, per exemple no ho tenien tant clar i feien grans vies que travessaven països sencers per tal de tenir un ferm mes planer i uniforme o poder rodar amb carretons amb rodes mes petites, però els que de veritat anaven a la muntanya sabien que calien rodes grosses.

Nosaltres mateixos definim moltes vegades un camí amb el nom de “camí de carros” per indicar un camí difícil i poc transitable, llavors resulta que els carros eren com les BTT del passat, anaven on altres vehicles no podien.

Ara ens interessem per les bikes amb roda de 29 polzades, amb un diàmetre mes gran que les nostres BTT de 26 i en provar-les ens diem: “Caram que be que passem ara pel escalons i les arrels” i ens sembla que hem descobert qui sap que.

Possiblement el que ens passa es que sovint no ens parem a mirar d’entendre el que feien els nostres avantpassats, pensem que tot està obsolet, que el mes modern es el millor. Potser en alguna ocasió sigui així, però de ben segur en moltes d’altres valdria la pena pensar com ho feien abans i perquè ho feien així, no sigui cas que un dia ens trobem re inventant la roda.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Ibis Mojo

Finalment la Mojo s’ha tornat a reencarnar, en el que es la seva tercera vida. El quadre ha passat per ser una 140 en el moment de la seva compra,una 160 durant un poc temps mentre compartia components amb la SC Heckler i desprès de un temps d’estar tancada al traster dins d’una caixa ara he reviscut muntada amb 140, el seu disseny inicial.

Mica a mica he anat ajuntant components per tal de poder muntar-la per l’Aleix, i finalment i gracies a en Xavi que ens ha deixat unes rodes Cross Max SL i a en Ricard que ens ha deixat una tija, la compra d’uns shifters i un canvi hem completat tot el necessari.

El Muntatge reprèn alguns dels components originals de la bike, ja que aprofita la forquilla una FOX RLC 140, els frens que son uns Hayes nine carbon amb discs de 180, i el seient un fi'zi:k – aliante.

La resta en diversos casos es material reciclat, procedent de altres bikes o muntatges. La transmissió es una barreja de deore en el pedalier i les bieles )procedents de la Orbea), XT el desviador i el cassete (del muntatge de la època 160 de la Ibis), i SLX el canvi i els shifters que son nous per l’ocasió.

La direcció una Cane creek IS3 també procedia del muntatge de la Ibis 160, la potencia una goka 110-5º procedeix de la època de la KTM així com el manillar scrath de doble alçada.

L’amortidor es un rock shoch monarch que vaig comprar per el muntatge 160 de la Ibis.

Hem iniciat el muntatge amb l’Aleix i mica a mica hem anat muntant els components i desmuntant-ne altres de la Cannondale com per exemple els frens. Mica a micaanem veient els resultats del treball i val a dir que la Ibis es maca, molt maca i amb l’acabat carbon per a mi te un toc especial.

La majoria de components son negres, menys les rodes la forquilla i els frens, el que li dona una imatge interessant tot i que els components son de gama mitja.

Les Cross Max tenen una imatge molt maca, habitual en les Mavic, que donen un aire especial a la bici, de fet les rodes i la forquilla crec que son responsables de la imatge de la bike, la resta no destaca però no desmereix.

Ajustatge de canvi i frens, posició del seient i ajust de les pressions dels amortidors. Es curiós que amb la diferència de pes de l’Aleix i la meva que es de uns 15 kg cal baixar molt la pressió de la Fox, deixant-la a 45 psi, impracticable per a mi per massa tova però molt efectiva i absorbent per ell. El monarch ha passat de 170 psi a 110 psi i amb això obté un sag del 20% però no te moviment al pedalar.

El pes de la bike amb aquest muntatge es de 12,385kg un pes que no està malament si es te en compte que es un muntatge amb components aprofitats i que es tracta de una bike de 140/140.

Les primera sortida per fer el ajustos clàssics de pressions de suspensió i el canvi, de totes maneres ha estat de uns 20km i gairebé 500 m. de desnivell +

L’Aleix molt satisfet després de la sortida, troba la Ibis més còmode que la Cannondale, puja millor i baixant no hi ha color, en paraules seves “uala, com traga”, be es una sensació que molts de nosaltres hem sentit alguna baixada al provar una nova bike o suspensió, per tant ja sabem que vol dir.

Ara falta anar rodant dies i dies per tal de consolidar la bike i sobre tot el biker, un esport que segur l’ajudarà a entendre moltes coses de la vida.

Que maques son les Ibis !!!