dilluns, 10 de setembre del 2012

Track del Volcans diurns


Avui hem fet la part final del que va estar la nostra segona etapa dels tracks dels volcans, una etapa que vàrem finalitzar  tard, de nit, amb les bateries dels GPS avisant de “low batery” i cansats pels més de 95km per terreny exigent.

Així que aprofitant que jo havia d’anar a Olot hem anat amb en Marcos a fer la part final del recorregut, a veure que era el que en el seu dia no vàrem veure.

En arribat a les 8 del matí a l’àrea d’aparcament del volcà de sta. Margarida, on hem fet de despertadors involuntaris a dues parelles que havien passat la nit dins del cotxe, imagino que fent turisme rural econòmic.
Hem preparat les bikes i ens hem acabat de vestir sense preses. El track de la ruta no passa per aquest punt i per tant calia mirar com ens aproximaríem. Un cop més o menys clar iniciem la marxa direcció al volcà del Croscat, deixant els veïns vestint-se per anar d’excursió.

Un cop arribem al Croscat el GPS troba en track i anem seguint el recorregut sense masses problemes. Tal i com recordava tot està ple de pedres, Garrotxa en estat pur, i a més sempre puja. Al cap d’una estona un portal ben nou ens barra el pas per on marca el GPS, i està massa ben tancat com per saltar i continuar, així que fem una mica de volta per anar a buscar el track més endavant i en troben sense problemes.

Sota la campana

Curiosos noms, fins i tot pels Sants
A partir d’aquest moment ja venen rampes més dures, ja que ens acostem a Sant Abdó i Sant Senen una ermita amb campana per tocar quan arribes. Aquest cop si bé les rampes eren dures les hem fet sense problemes, de fet hem quedat sorpresos en veure l’ermita del poc que havíem patit per arribar-hi, està clar que l’estar fresc ajuda i molt.
Comencem la baixada, aquesta és trialera i en forces punts cal anar a peu. Les pedres, els escalons, el pendent i el terreny molt sec ho recomanen si no volem patir cap caiguda.
Un cop a baix, després d’una zona de transició que es ciclable sense problemes, comencem a pujar en direcció a Sant Julia del Mont, ara sí, uns forts pendents plens de pedra solta que et fan esforçar de valent.  No ha estat possible pujar-ho tot sobre la bici, hem fet uns metres caminant, empenyent la bici fins que el terreny era menys vertical i hem pogut reprendre la marxa.

En arribar al cim hem recordat el lloc on vàrem posar els llums mentre fèiem els tracks del volcans, just abans de començar a baixar per corriols plens de pedres i en mig de la foscor.
Està clar que fer-los a llum de dia et permet gaudir molt més del recorregut. Els corriols son plens de pedres, no s’hi val a badar si no vols anar per terra, es roda ràpid però en cap cas el que podria ser amb un altre tipus de terreny. 
Ple de pedres, Garrotxa 100%
De tant en tanc algun escaló més alt del compte ens fa posar un peu o fins i tot fer unes poques passes per evitar una possible caiguda o cops al quadre de la bici.

El camí em sembla força llarg, i fins i tot em sorprèn que fóssim capaços d’anar seguint el GPS de nit i amb nomes alguns llums a les bicis. Arribem al prat on comença la pista de baixada, recordo perfectament el desconcert que teníem el darrer cop fent-ho de nit. Iniciem la baixada per la pista, ara ja si a un ritme ràpid, tot i que el terreny dona poca confiança. Seguim a la garrotxa, i fins i tot la pista és plena de rocs que fan que em cansi gairebé més baixant que pujant.

Final de la baixada, arribem al punt on el darrer cop vàrem seguir pel la carretera, aquest cop però seguim per el GR. El corriol va seguin el riu, es distret, una mica tècnic en algun punt però això ja m’agrada.
Tot d’una escoltem soroll d’aigua, molt soroll d’aigua i el sortir dalt d’un pont ens troben uns bonics salts d’aigua i una gorga que convida a fer un bany. Aquest cop no disposem del temps que caldria, però quedarà pendent.
Un miratge, val la pena aprofitar-lo
Aprofitant per refrescar-se
On soc???
A prop de casa uns paratges espectaculars

Seguim i alguna estona el camí ens recorda l’ascensió al K2, pedra, pedra, pedra. Ho passo be, es divertit aquest tipus de corriol.
Corriol tipus K2
La cosa es suavitza i tornem a fer pistes i corriols, però ja més planers i menys tècnics fins que arribem a Santa Pau. Fem una ràpida volta a la plaça del poble i continuem ara per carretera cap al punt de partida davant del volcà de Santa Margarida.

Finalitzem la volta amb 30km i 919 metres de desnivell positiu en un total de 2hores i 31 minuts.

El resum de la volta és que de dia i menys cansat es gaudeix molt més, i que el tram que varem fer de nit i per carretera val la pena fer-lo per on toca ja que és una molt bona ruta.

dimarts, 4 de setembre del 2012

Retorn?


Cal tornar-hi, al tornar a fer el que ens agrada, cal tornar a compartir, a il·lusionar-nos, a passar bones estones, a gaudir de cada instant, cal que hi tornem sense cap dubte.

Podem dir a el nostre grup de bikers està encara una mica resacós, ha tornat de festa i costa tornar a engegar. La calor de les darreres setmanes, les vacances, el rodar en solitari, el no tenir objectius, tot això i alguna cosa més fan que ens costi tornar a sortir a pedalar de la mateixa manera que ho fèiem abans del gran repte 2012.

Potser aquesta és la meva percepció, però crec que no parlo només per a mi, ja que alguns dels comentaris amb els companys ja van en aquesta línia.

Tot i que ens pugui semblar que no, l’esforç per participar a la Transpyr ens ha deixat tocats. Han estat moltes les hores que s’ha pedalat, molts el quilòmetre realitzats, moltes les hores compartides amb els companys preparant aquest esdeveniment.
Ara, tot d’una, un cop ja està tot fet, costa tornar a agafar el ritme, la motivació per sortir a pedalar dia si, dia també.
Possiblement hi ha més factors que juguen, com poden ser l’entorn familiar, les complicades situacions que viuen les empreses, la complicada situació del nostre país i del país veí, la manca de motivació general per tal de fer qualsevol projecte, l’estat anímic i físic.

En el meu cas particular, he de dir que els dos darrers anys han estat difícils en el sentit d’acceptar que el físic és el que és, i que els anys comencen a jugar en contra en comptes de a favor. El 2011 vaig patir dues caigudes, la primera em va fer una fissura en una costella i la segona en trencament del cúbit i el radi del braç esquerra. Tant una com l’altre van afectar els plans que teníem per fer sortides, i em van afectar anímicament en el sentit de que veus com per no res cal estar aturat molt de temps.
Aquest any, la prostatitis m’ha deixat sense Transpyr i amb un munt de setmanes de tractament amb antibiòtics, el primer punt ha estat un cop moral important i el segon un punt que encara ara arrossego en forma de cansament.
Darrerament una lumbàlgia m’està donant la llauna, un tema que ha estat molt de temps controlat i que ara torna a aparèixer.

Tot i això surto a pedalar, a vegades sol a vegades acompanyat, i sense cap dubte prefereixo anar acompanyat que sol.

Ahir va ser un dels dies de sortir a fer una volteta per estirar les cames. Vam sortir amb en Ricard amb les bicis de carretera a fer una volta per la zona de Canet un cop passades les 7 de la tarda.
Al iniciar la ruta una fina pluja ens mullava, però va durar poc i vàrem poder seguir pedalant sense mullar-nos. Alguna estona amb un pedalar feixuc per les meves cames que ahir semblava que feia mesos que no pedalaven, una sensació estranya si es té en compte que el diumenge no vaig sortir.
Per sort un cop ets dalt la bici les sensacions es succeeixen sense parar i normalment marxen les dolentes per quedar les bones.

Tot d’una mentre pedalàvem sota els núvols i el vent mentre el dia anava perdent intensitat i els colors grisos s’anaven apagant, davant nostre va aparèixer una imatge que va fer que sense cap dubte la sortida fos profitosa. Un raig de sol feia lluir Girona respecte el seu entorn ja gris i trist. Una llum que transmetia vida, força, alegria, energia positiva.
Quin goig veure això
Possiblement el que em cal és gaudir de més estones com aquesta i deixar que aquesta positivitat m’ompli fins dalt.

Arriba com cada any la fi de l’estiu, una estació que m’agrada però que també m’esgota, una estació que en finalitzar em deixa cansat, més cansat del que voldria. Ara toca el canvi de ritme, acostumar-me a la tardor, agafar mica a mica un ritme més fred, mes tranquil i relaxat, un ritme menys calorós on cada dia transcorre preparant l’hivern i mica a mica ens prepara per acabar un altre any.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Pujada al Puigmal 2012


No se ben be que passa últimament, però no trobo el temps per escriure les entrades al post. A vegades no son res de l’altre mon, però en aquest cas, tot i en retard val la pena fer-ne un petit escrit.

El passat divendres 17 d’agost era el dia indicat per realitzar l’ascensió al Puigmal. Aquest mateix repte ja l’havíem iniciat un parell de vegades més sense èxit.

El primer cop el 2007 com a part d’una ruta de dos dies, que s’iniciava a Llanars i que desprès de fer nit prop de Planoles havia de coronar el Puigmal. En aquella ocasió ens varem quedar al pas dels Lladres, ja que ni el temps ni la forma física d’alguns dels membres del grup ens va permetre arribar més lluny. 
Possiblement els 2000 metres de desnivell acumulats el dia anterior també van tenir-hi a veure.

El segon cop el 2011, ara fa poc més d’un any. En aquella ocasió va ser una decisió del grup que va optar davant d’una situació meteorològica adversa fer enrere i desfer el camí fet per evitar cap risc major. L’endemà vam poder verificar que el vent era de més de 100km/h i les temperatures de -4ºC, així que de ben segur la retirada va ser una bona decissió.

Així que la cosa quedava pendent, no hi havia Puigmal. Aquest any, els companys que han fet la Transpyr estan molt valents i tot els sembla poc, així que el Puigmal semblava que era un bon repte.

Varem trobar-nos tots els bikers a Ribes de Freser ja que un parell venien directament des de Llanars on estan instal·lats. Així que ens trobem en Ricard i en Juan que venien de Llanars i en Xavi en Miquel en Marcos i jo que veníem de Bordils, Calonge i Girona respectivament.

Per afer aquesta ruta vaig escollir la Tallboy, de les bikes que tinc ara és la més pesada, però em sento molt còmode sobre la bici i penso que pel tipus de terreny aniré més be amb una 29 que amb una 26. De fet soc l’unic que va amb una doble, la resta ja sigui amb 29 (tres) o amb 26 (els altres dos) van tots amb bicis rígides.

L’hora de sortida es una mica passades les 8, possiblement a les 9:30 i iniciem el camí cap a Planoles tot seguint la carretera que va a la collada. A mi em va be començar a rodar sense exigir molt esforç a les cames i així deixar que mica en mica s’escalfin. En el tram d’asfalt es nota els que han fet la Transpyr, ja que porten un ritme que sense ser molt ràpid és rodador i tot i que pot no semblar-ho ens fa avançar a bona velocitat.

En arribar a Planoles anem a buscar el GR que va cap a Dòrria, que es fa més distret que per la carretera. El ritme baixa una mica, ja que per una costat el pendent és una mica més elevat i per que ja no rodem per sobre de l’asfalt.
Pel GR travessant quasi la única riera amb aigua
El camí és molt diferent de quan el vaig fer el 2011. Tot és sec, tret d’un parell de punts no trobem aigua en lloc, una cosa que si vàrem trobar abundantment l’any anterior.

Passem Dòrria i seguim pujant, ara per pista en direcció a la Creu de Meians. Fa calor tot i que es suporta molt be, s’agraeix el passar per zones amb arbres una mica a l’ombra. En arribar als prats previs a la creu de Meians es clarament visible la falta de pluges dels darrers mesos.
EL grup a la creu de Meians


Esmorzem una mica i continuem pujant. Només de començar hi ha dues rampes molt fortes que fem en gran part caminant, de fet en algun moment el GPS marca 39% de desnivell.
Fins i tot per ell era massa dura!!
Aquí tots varem empenyer una estona
Passades aquestes dues rampes el pedalar és més plàcid i anem avançant en constant ascensió. Nomes un parell esses que son més dures i amb el terreny mes pedregós ens fan una mica la llauna abans d’arribar al pas dels lladres. 
Avançant per els prats camí al pas dels Lladres

Vista fins l'infinit metre pedales


Reagrupament
Fem una mica de reagrupament i seguim camí del cim passant per les instal·lacions de les pistes d’esquí que ens porten cap a la zona final que deixa aviat de ser ciclable.
Principi dels punts complicats
Es en aquesta zona on en Ricard te una estoneta de “ratllement” i parla de tornar enrere i baixar pel pas dels lladres. Una mica a contracor el fem seguir, ja falta poc i cal mirar de fer l’objectiu.

L'objectiu ja és a la vista

Ascensió de la zona final, ara ja no hi ha opció a pedalar

Comencem a pujar caminant amb la bici a coll, en cap cas el terreny és ciclable i no nomes pel pendent, ja que el camí es ple de pedres i escalons.
En una de les ocasions que em descarrego la bici de l’esquena, aquesta toca amb la roda de darrera en una pedra, i aquesta com una ganiveta talla el lateral del pneumàtic del darrera. Surt un munt de líquid, però és un tall massa gran i el líquid no el tapa. Segueixo pujant i al cap d’una estona juntament amb en Ricard i en Marcos fem un petit descans que aprofito per muntar una càmera a la roda i així ja tenir-la a punt per baixar.
Arribant al Cim
Un cop reparada la roda iniciem el darrer tram d’ascensió, en Xavi i en Miquel ja han arribat al cim, de fet en Miquel baixa sense la bici a buscar el bidó que ha perdut pujant. En pocs minuts som al cim.

Hi ha força gent al cim, fa bon dia i la temperatura tot i estar propers als 3000 metres d’alçada es agradable. Fem algunes fotos i iniciem el descens per la banda que baixa cap a Fontalba, el primer tram és ciclable des del mateix cim, però al cap d’una estona la cosa es complica fins arribar el moment de baixar de la bici i anar caminant.
6 bikers al Puigmal

El testimoni de la meva Tallboy al cim
El pendent és molt fort i es impensable fer-lo sobre la bici. Per sort caminant es fa be i en uns 15-20 minuts ja hem fet el tram complicat i tornem a pujar a la bici. 
Potser millor anar caminant
El tram més complicat 
Quasi a punt de finalitzar el tram
Des d'aquest moment fins pràcticament Fontalba no baixem de la bici, però el camí és molt tècnic i cal estar atent ja que la pedra engrunada i seca llisca molt.

Baixada pedregosa, precaució en tot moment
Encara molt per baixar
En arribar a Fontalba decidim baixar pel la pista en comptes de pel corriol de les mines. Se’ns ha fet una mica tard i si volem dinar de forquilla cal que anem per feina, així que deixem baixar les bicis per la pista i les 29ous agafen una velocitat molt elevada, i així en tres i no res ens plantem a Queralbs.
Al fons Fontalba
Ens queda una estoneta d’asfalt fins a Ribes, però no se si era per la gana o que, el ritme és ràpid i ens plantem molt ràpidament a Ribes i ens dirigim als Caçadors per dinar. Un punt a tenir en compte es que disposen d’un garatge per guardar les bicis, molt millor que deixar-les a fora sense cap dubte.

Un bon dinar i bones converses al voltant de les BTT ens deixen tips i satisfets a punt de tornar cada una cap el seu lloc d’origen.

Aquest cop si que ha estat allò de que a la tercera va la vençuda i hem pogut coronar el cim tal i com estava previst, així que ara ja puc dir que he fet el Puigmal en BTT.