Retorn?

Cal tornar-hi, al tornar a fer el que ens agrada, cal tornar a compartir, a il·lusionar-nos, a passar bones estones, a gaudir de cada instant, cal que hi tornem sense cap dubte.

Podem dir a el nostre grup de bikers està encara una mica resacós, ha tornat de festa i costa tornar a engegar. La calor de les darreres setmanes, les vacances, el rodar en solitari, el no tenir objectius, tot això i alguna cosa més fan que ens costi tornar a sortir a pedalar de la mateixa manera que ho fèiem abans del gran repte 2012.

Potser aquesta és la meva percepció, però crec que no parlo només per a mi, ja que alguns dels comentaris amb els companys ja van en aquesta línia.

Tot i que ens pugui semblar que no, l’esforç per participar a la Transpyr ens ha deixat tocats. Han estat moltes les hores que s’ha pedalat, molts el quilòmetre realitzats, moltes les hores compartides amb els companys preparant aquest esdeveniment.

Ara, tot d’una, un cop ja està tot fet, costa tornar a agafar el ritme, la motivació per sortir a pedalar dia si, dia també.

Possiblement hi ha més factors que juguen, com poden ser l’entorn familiar, les complicades situacions que viuen les empreses, la complicada situació del nostre país i del país veí, la manca de motivació general per tal de fer qualsevol projecte, l’estat anímic i físic.

En el meu cas particular, he de dir que els dos darrers anys han estat difícils en el sentit d’acceptar que el físic és el que és, i que els anys comencen a jugar en contra en comptes de a favor. El 2011 vaig patir dues caigudes, la primera em va fer una fissura en una costella i la segona en trencament del cúbit i el radi del braç esquerra. Tant una com l’altre van afectar els plans que teníem per fer sortides, i em van afectar anímicament en el sentit de que veus com per no res cal estar aturat molt de temps.

Aquest any, la prostatitis m’ha deixat sense Transpyr i amb un munt de setmanes de tractament amb antibiòtics, el primer punt ha estat un cop moral important i el segon un punt que encara ara arrossego en forma de cansament.

Darrerament una lumbàlgia m’està donant la llauna, un tema que ha estat molt de temps controlat i que ara torna a aparèixer.

Tot i això surto a pedalar, a vegades sol a vegades acompanyat, i sense cap dubte prefereixo anar acompanyat que sol.

Ahir va ser un dels dies de sortir a fer una volteta per estirar les cames. Vam sortir amb en Ricard amb les bicis de carretera a fer una volta per la zona de Canet un cop passades les 7 de la tarda.

Al iniciar la ruta una fina pluja ens mullava, però va durar poc i vàrem poder seguir pedalant sense mullar-nos. Alguna estona amb un pedalar feixuc per les meves cames que ahir semblava que feia mesos que no pedalaven, una sensació estranya si es té en compte que el diumenge no vaig sortir.

Per sort un cop ets dalt la bici les sensacions es succeeixen sense parar i normalment marxen les dolentes per quedar les bones.

Tot d’una mentre pedalàvem sota els núvols i el vent mentre el dia anava perdent intensitat i els colors grisos s’anaven apagant, davant nostre va aparèixer una imatge que va fer que sense cap dubte la sortida fos profitosa. Un raig de sol feia lluir Girona respecte el seu entorn ja gris i trist. Una llum que transmetia vida, força, alegria, energia positiva.

Quin goig veure això

Possiblement el que em cal és gaudir de més estones com aquesta i deixar que aquesta positivitat m’ompli fins dalt.

Arriba com cada any la fi de l’estiu, una estació que m’agrada però que també m’esgota, una estació que en finalitzar em deixa cansat, més cansat del que voldria. Ara toca el canvi de ritme, acostumar-me a la tardor, agafar mica a mica un ritme més fred, mes tranquil i relaxat, un ritme menys calorós on cada dia transcorre preparant l’hivern i mica a mica ens prepara per acabar un altre any.