Dies freds, seguim pedalant.

Arriba el cap de setmana, i per poc que sigui possible sortim a pedalar. Tant li fa si fa fred o fa calor, si plou o fa vent, per norma som fidels al compromís i sortim a fer un volt. Només en el cas de que més d’una condició adversa es produeixi al mateix temps ho deixem córrer. Bé, si plou molt intensament en el moment de sortir també, no podem dir el que no és.

Així aquest cap de setmana la cosa no era molt prometedora, fred, neu i pluja era el que s’anunciava, però al final tot ha quedat nomes amb fred.

La sortida del dissabte amb en Ricard i en Marcos va desenvolupar-se per la zona de Quart i el Celrer.

De fet vàrem realitzar una part els corriols que fa uns 10 dies havia fet jo amb en Josep Mª i en Xavi amb les SS. En algun moment la memòria va jugar una mala passada i enllaçàvem per altres camins o pistes conegudes.

La temperatura va rondar el -2ºC la major part de la ruta, però al pedalar dins de bosc en una continu puja baixa va fer que no es notes massa al menys en el meu cas.

Mentre decidíem per on continuar pedalant per el Celrer, la roda de darrera d’en Ricard va dir prou. Sembla que la boixa XT s’ha mort. Mentre pedala la cosa va bé, però si deixa de pedalar fa una fressa gens normal i es nota un fregament que no és el normal. Així que decidim anar cap a casa, ja fa una estoma que pedalem i tampoc tenim rés a guanyar.

La sortida del diumenge torna a repetir de components, així que en Marcos en Ricard i jo ens dirigim cap a Sarrià de Ter per tal de fer la volta de la cursa del 2012. A primera hora fa fred, força fred, els termòmetres del GPS marquen uns -4ºC, a les noticies diuen que a Girona estem a -6ºC. Per sort en arribar a Sarrià es comença pujant fins el Golf el que ens fa entrar en calor i escalfar les cames.

A partir d’allà, la majoria del terreny és pista o corriol i gairebé tot està glaçat. La sensació es estranya, sents aquell soroll característic de terra glaçat sota la roda i no saps massa be com respondrà la bike en els viratges, frenades o traccionant en un pujador. Per sort al menys els meus pneumàtics no m’han donat cap ensurt important i el glaç evitava el fang.

A vegades és millor anar a peu que córrer massa riscos, més amb en terra gelat

La temperatura ha anat baixant fins gairebé el -7ºC i la major part del temps s’ha mantingut entre els -4 i -5 ºC. Prova d’això ha estat que en mirar de beure, l’aigua del bidó estava gairebé tota glaçada.

Mica en mica el sol ha anat guanyant terreny i cap els volts de les 11 el terra es començava a desglaçar i mostrava els problemes del fang relliscós i empipador.

Per temes horaris hem retallat una mica la volta que ha quedat en 35km i 920 metres de desnivell positiu en una jornada freda, molt freda.

Dimecres SS,SS,SS

I Ja en van dos de seguits, aquesta setmana hem tornat a sortir amb les SS, i hem tornat a ser tres.

A diferencia de la setmana passada, aquesta no ha vingut el Josep Mª i en el seu lloc tal i com és habitual els dimecres ha vingut en Miquel. Així que com la majoria de dimecres erem en Miquel, en Xavi i jo.

Avui ha esta el dia en que en Miquel ha rebut la seva nova bike, una bike d’acer, una bike de 29”, rígida i muntada en Single Speed, una bike realment molt bonica.

Així hem aprofitat per tal de que ell probes la seva nova bike per anar tots tres amb SS.

Hem iniciat el recorregut pujant al dipòsit de l’aigua per començar allà mateix a endinsar-nos en l’entrellat de corriols i corriols que existeixen per aquella zona. Com sempre això és un seguit de puja i baixa, en alguns casos exigents i que en el cas de la SS en deixa notar més.

Les tres SS en un moment de pausa

Al cap de poca estona en un viratge i una baixada complicada en Miquel m’ha deixat molt clar que el problema de que les 29 per zones revirades i molt tècniques no van be és mentida. El que passa, es que quan no se’n sap, no se’n sap i no cal donar-hi més voltes. En més d'un lloc en Xavi i jo anaven a peu i en Miquel ha baixat sense problema.

En algun moment ens hem enredat per corriols que tenien alguna pendent més forta i un munt d’arbres a anar esquivant. Aquí està clar que a la que perds velocitat la SS costa un piló de tornar a engegar i en alguns casos acabes pujant caminant.

No podia ser de cap més manera i al final hem agafat direcció als Àngels, no fos cas que no ens canséssim prou. En alguns punts la pista es pujava be, però en algunes rampes les cames agafaven una temperatura que no era la normal, al menys per a mi.

Tot i això hem pujat sense masses problemes als Àngels on en parat un moment al cim i llavors ja direcció a Sant Marti Vell i cap a Bordils.

En total han estat 26km i un desnivell de 844 metres positius, que per anar amb la SS ja ha estat prou bé.

Sembla que a partir d’ara les sortides dels dimecres seran de SS, veurem que és el que ens aporta a més de cansar-nos una mica més. De moment es prou divertit això del SS.

Sant Tornem-hi

Aquest cap de setmana dues sortidetes més en bike.

La primera va ser el dissabte voltant per la zona de la Miquela, Bescanó, Aiguaviva, on varem enllaçar i fer part del recorregut que es va fer l’anterior cap de setmana a l’open BMW.

Exceptuant un parell de caminets la resta del recorregut era ja conegut, únicament que la manera d'enllaçar els diferents trams li donava un nou al·licient.

Com sempre que es volta per aquesta zona el recorregut es trenca cames i s’acaba fent un bon desnivell en pocs quilòmetres en especial si voltes prop de Bescanó.

La segona va ser el diumenge, aquesta més llarga ja que amb en Ricard volíem fer una mica més de quilòmetres del que fem un diumenge normal.

Inici de la ruta acompanyat de dues rígides de 29"

L’objectiu era anar fins a Rocacorba, al final sabem que ens plantem en uns 50km i uns 1000 de desnivell. El recorregut no és rés de l’altre mon, però es un bon entrenament per agafar l’hàbit de fer pujades llargues, ja que només tenim una pujada i una baixada.

El recorregut fins passat Canet d’Adri és una mica llaunós, ja que hi ha força tram d’asfalt si es vol anar a la idea, ja que si es fa per camins de terra la sortida s’allarga i fa falta molta estona per completar el recorregut. Un cop es deixa l’asfalt la monotonia segueix una estona. La pista està en molt bon estat i es tant o més ample que la carretera asfaltada. Sempre puja, poc o molt sempre anar pujant i això fa que et cansis d’estar tanta estona en la mateixa postura sobre la bici.

Un cop s’arriba a l trencall que permet anar cap a Biert o cap Rocacorba la cosa ja és diferent. Tot i que el principi de la pista està en molt bon estat, el pendent ja és més pronunciat i cal esforçar-se una mica més, anar canviant el pes d’un costat a l’altre, ajudar a pujar alguna pedra o reguerot de l’aigua,...

Pista monòtona molta estona

Al cap de poc la cosa canvia i ja es torna més exigent, el pendent és més fort i hi ha trams amb més pedra que son una mica més tècnics i en els que cal parar més atenció. Si l’objectiu és el de mantenir-se no gaire alt de pulsacions la cosa es complica una mica més, ja que anar a poc a poc i no perdre l’equilibri no sempre és fàcil.

Pujada i pedres, una bona convinació

A mida que anem pujant el dia encara és menys bonic del que era, i més aviat era poc atractiu. Cada cop hi ha més núvols i a la fi quedem envoltats de boira, tanta que en arribar sota l’antena no es veu la part superior.

Girem i cap a avall que fa baixada, i mai tant ben dit. El que hem tardat 40 minuts a pujar (sense preses) ho baixem en poc més de 7. La baixada és molt ràpida, nomes cal fer atenció a les pedres grans que hi ha agrupades en zones, un cop passada la zona cap problema fins la següent.

En arribar a Canet d'Adri fem una aturada a Cal Sabater on fem una torradeta amb truita per recuperar forces i seguim. 

Esperant a que ens atipem una mica

En passar pel peu de Sant Grau decidim fer algun dels molts corriols que volten els peus de la muntanya. Una bona manera de finalitzar la ruta.

En total 2 hores i 59 minuts per fer 49km i 986 de desnivell, que no és molt però es un tipus de volta que a mi m’ajuda a gestionar be les pujades llargues.

En fi, ja en tenim dues més de fetes. 

Es per això?

Avui endreçant una mica l'arxiu de fotografies de bike he trobat aquesta foto que us exposo a continuació i m'he preguntat: Es per això que anem en bici?

De ben segur que hi ha molts altres motius, però segur que aquest també és dels que compta.

Vista des de Sant Grau el passat 17 de desembre de 2012

Feu-la gran, val la pena.

Northwave Celsius GTX

Una de les coses que més em desagraden d’anar en bici és passar fred, especialment als peus i a les mans. Està clar que al cos també, però aquesta part normalment queda sempre més protegida i son les extremitats les que acaben patint les inclemències del temps.

Pel que fa als peus fa ja uns anys que vaig decidir que no es pot utilitzar la mateixa sabata per l’estiu i per l’ hivern i vaig decidr comprar-me unes Northwave Celsius. Això va ser el 2005 i en aquells moments aquella era una de les millors sabates de hivern per anar amb bicicleta. Incorporava teixit Goretex que a banda de protegir del fred i permetre una bona transpiració les feia impermeables.

La veritat es que en aquell moment vaig notar-hi un canvi molt gran i vaig passar a tenir els peus molt més calents del que els tenia fins el moment en les sortides de hivern.

Desprès de molts Km encara son funcionals tot i el desgast

No se quant quilòmetres haure fet amb elles, però segur que son molts. Puc assegurar que molts d’ells en condicions dures de fang i aigua i això està clar que passa factura. Es per això que 8 anys més tard cal donar relleu al calçat, ja que si be encara son funcionals, algunes de les seves propietats ja no son ni de bon tros les que eren.

Així, satisfet amb la marca i el seu rendiment vaig anar a comprar unes noves sabates de hivern. Un cop a la botiga vaig estar mirant les Northwave Celsius GTX i les Sidi Diablo, les dues de tipus botí i amb recobriment de goretex.

Després de provar-les vaig decidir-me per les Northwave, ja que en rigidesa eren molt semblants a les SIDI i son més gruixudes pel que fa al recobriment, per tant més calentes.

Ler Northwave Celsius GTX

De fet les noves Celsius GTX no son les equivalents a les meves velles sabates, ja que en la gamma actual serien les Gran Canion 2 GTX.

Les diferències principals amb les meves anteriors sabates d’hivern, es que aquestes tenen una orientació més XC, per això incorporen una sola dura reforçada amb carboni en comptes de una sola de plàstic de tipus Vibram que permet caminar còmodament si és necessari .

Una sola que permet caminar molt be

Sola rígida molt més XC

La tanca també és diferent, en comptes de cordons i un velcro, les Celsius GTX incorporen un sistema amb una mena de cinta i un accessori de tancament ràpid. La canya del botí ara és molt més estreta, el que evita l’entrada de pedretes, una cosa força freqüent si rodes per llocs on hi ha sauló. Les Celsius GTX tanca una mena de neoprè amb dos velcros quedant perfectament tancades evitant l’entrada d’aire, pedres i qualsevol altre cosa.

Les velles i les noves, a veure si duren el mateix

Després de fer-hi tres sortides he de dir que son molt còmodes, i que es nota molt l’augment de rigidesa de la sola. Amb aquesta sola mai notes gens el pedal ni la cala, cosa que amb les antigues si notaves les dues coses tot i que no arribava a ser molest.

La protecció pel fred és millor. La setmana passada vàrem rodar amb bici de carretera a temperatura sota cero durant més de 40km, arribant en alguns moments gairebé a -7ºC i en cap moment vaig arribar a tenir fred als peus.

D’altre banda els dies menys freds també van be i no tens sensació de calor ni et suen els peus, de manera que tenen un ús força polivalent.

Caldrà veure si la durada de les mateixes serà la mateixa que les seves predecessores, que de fet encara de ben segur que faran alguna sortida més.

Sortides 29er

Dies de bike els que van passant, alguns més intensos que d’altres, però sempre pedalant.

Fa ja setmanes que per norma mai baixo de tres sortides a la setmana i que en molts de casos son quatre i alguns fins i tot cinc.

Ara les sortides exceptuant casos concrets no acostumen a passar del 40km i si son nocturnes moltes vegades es queden entre els 20 o 30 km.

El desnivell de les mateixes depèn de la sortida, però per norma ronden els 1000, tot i que normalment son menys que més, aquest és un del temes a millorar. La durada de les sortides està entre dues i tres hores, així que és fàcil que cada setmana passi 10 hores o més sobre la bici.

Vaig alternant les sortides entre la Tallboy i la Highball i de tant en tant faig alguna sortida amb la Highball SS. Tret de quan faig servir la SS que cal tenir més o menys clar quin és el circuit a realitzar, les altres dues les alterno sense cap motiu concret. Es cert però que si estic més cansat o si l’esquena em molesta l’escollida es la Tallboy, ja que la comoditat comparat amb les altres no te color. Ara sempre sortint amb roda de 29 exceptuant si es fa alguna sortida carretera, però ja mai en 26, de fet ja nomes em queda la meva antiga Cannondale.

El perfil de la ruta

Una pausa de pocs minuts als Metges

A destacar hi ha la sortida que vàrem far fa ja uns dies el divendres, on en Xavi en Miquel i jo varem aprofitar el dia de carnesoltes per a molts per sortir a pedalar ja jornada sencera.

Varem passar el dia voltant per les Gavarres, pedalant en total 6 hores que ens varen permetre realitzar un recorregut de 80km amb un desnivell de més de 2200 metres positius. La sortida va estar d’allò més be, ja que no hi havia rumb fix i anàvem improvisant mentre pedalàvem. Un bon dinar a Sant Sadurní de l’Heura i a seguir pedalant.  Feia molt de temps que no pedalava 6 hores en un sol dia i tant o més que no feia un desnivell de més de 2000 metres. Tret d’algun moment on les forces no em permetien seguir el ritme que portaven els meus companys la sortida va anar d’allò més be.

Un altre sortida a destacar ha estat la primera sortida que he fet en grup amb la SS. Érem en Josep Mª, en Xavi i jo, els tres amb bikes SS i amb forca rígida.

El guia d’aquesta sortida va estar en Josep Mª que ens va portar per la zona del Celrer on varem fer-nos un fart de pujar i baixar en un entrellat de corriols divertits i en alguns casos exigents o molt exigents.

Aquesta ha estat la sortida més llarga que he fet amb la SS, segons el meu GPS la cosa es va quedar en 43km i 1012 metres de desnivell positiu a una mitjana de 14,3km/h.

El grupet de les SS

El fet de que la resta de companys vagin amb SS ajuda a mantenir un ritme similar en els planers o pujades amb poc pendent. Les pujades exigents i les baixades, com sempre cada un al seu rotllo segons les forces que queden disponibles.

Ara tocarà anar incrementant el quilometratge i el desnivell, cosa que serà possible a mida que el dia sigui més llarg.

El més important per el moment es que seguim pedalant !