dijous, 28 d’abril del 2011

Pedalant a la primavera

Un bon corriol de baixada m'espera

Aquesta setmana Santa no ha estat especialment fructífera pel que fa a sortides en bike, de totes maneres he seguit pedalant, però no mes que en ocasions normals. De fet com a resum des del dia 15 fins ara he fet un total de 234km amb 5770m de desnivell positiu.

Ara ja ningú viu a la muntanya, només ruines ens recorden que l'home vivia aquí
En aquests dies hi ha hagut una mica de tot, des de sortides ràpides a sortides mes tranqui-les, en cap cas una ruta de molts de quilòmetres o molt de desnivell.

He fet córrer totes les bikes, alternant les 26 amb les 29er , quasi de manera organitzada he sortit dues vegades amb cada una, menys amb la Maverick que he fet tres sortides.
Desde el Puig d'Arques, l'Empordà i el mar al fons
Una de les sortides amb en Xavi, va venir en Guillem, un jove del que en Xavi ja ens ha parlat alguna vegada, i renoi si pedala. No sé si en sortides llargues la cosa s’anivellaria una mica cap a la meva banda, però en la sortida que vàrem fer de 36km per terreny exigent, en Guillem pedala molt bé, amb bones qualitats tècniques especialment baixant, ja que al pujar si la cosa es complica massa ell baixa i corre.

En aquesta sortida em vaig adonar que estava pedalant amb un jove que tenia 30 anys menys que jo i que em costava de seguir, serà que ens anem fent grans i que el jovent puja amb força. Qui sap si a la seva edat ens haguessin donat una bike com les actuals, possiblement també pedalaríem més que no pas ara.
L'Aleix recuperant l'alé desprès d'un tram exigent
Altres sortides amb és o menys ritme, he sortit amb en Marcos en Pepe i també amb l’Aleix, depenent del dia, del temps disponible i del clima hem escollit una ruta o un altre, repetint en més d’una ocasió l’ascensió a Sant Grau no sempre però per el mateix camí.
Corriols, natura, la Tallboy i jo (fent la foto)
Aquesta època no és la millor per a mi, els problemes derivats de l’al·lèrgia fan que no gaudeixi ni rendeixi el que tocaria damunt de la bici, però ja sé que és una cosa passatgera i que en un parell de mesos es normalitzarà.

Sencill, però vaig acabar dins de l'aigua!!

Pedalar amb aquestes vistes es un plaer


Comença a ploure mentre soc al mirador de Sant Grau


diumenge, 17 d’abril del 2011

Quan la premsa especialitzada no ho és.

Resulta que tot i no ser un lector molt assidu, com que m’interessa saber cap a on va el sector de la BTT miro d’anar llegint el que es suposa que és la premsa especialitzada.

Dins d’aquestes publicacions, pots veure les noves tendències del mercat, quines son les noves bikes que treuen els fabricants, els diferents components, en fi, tot el que té relació amb la bike.

Un dels punts interessants a priori és saber si les bicis van be o no, quines son les utilitats de les diferents millores que aporten els constructors, saber si serveix per alguna cosa invertir un munt de diners en una nova bici, algun component o ja està be la que tens. És evident que això nosaltres no podem saber-ho si ningú ens ho explica, ja que tret de que els constructors facilitin bikes de test, és molt difícil poder conèixer el funcionament de les bikes a no ser que sigui a través del que llegim a la premsa especialitzada o a diferents llocs d’internet.

A priori sembla que si en comprar una revista el titular posa súper test i un model de bike, ells hauran realitzat totes les probes i te n’explicaran el resultat de manera objectiva. Això, no és així, de cap manera, els resultats dels test responen a criteris que no son en cap moment funcionals ni dels components ni de les bikes. D’entrada mai he llegit cap comentari que sigui el la línia de dir això no va be, o aquest nou estàndard no aporta res, possiblement per que qui paga la publicitat o el reportatge no en pagaria més en cas de trobar una resposta d’aquest tipus.

La prova de que això és així es el que us exposaré a continuació. La revista Solobici ha fet darrerament diferents test relacionats amb les bikes de 29”, de ben segur un tema que interessa a molts, però resulta que en diferents números amb pocs mesos de diferència modifiquen les seves opinions sobre una bike provada anteriorment sense cap mena de justificació.

En el meu exemple comencem per el test de la Niner Air 9 Carbon que proven al numero 234 en el que la deixen com passa habitualment molt be.
Niner Air 9 Carbon
En el número 239 fan un comparatiu on es proven varies 29er entre elles la Niner Air 9 Carbon i el resultat resulta que és diferent al de cinc números anteriors.



Niner Air 9 Carbon
El que més estranya és que aquestes diferencies son en punts en els que no influeix massa el equipament, com pot ser l’eficàcia de pedalada o la rigidesa del quadre.

Curiosament també solobici  en el número 237 fa un súper comparatiu (ho diu a la portada amb lletres molt grans) on proven la Trek Superfly elite de la que diuen que “es una perfecta opción si lo que quieres es un 29er hardtail para competir a máximo nivel”

Trek Superfly
Igual que passa amb la Niner, en el numero 239 la Trek també entra al comparatiu i també apareixen resultats diferents.

Trek Superfly
Resulta que en el darrer test la Superfly ja no és una bike per competir, ara és per sortides sport.
Si jo hagués decidit comprar-me una Superfly per competir amb una inversió de 4499€ i ara em dièsin que és per sport i només tingues dues estrelles de cinc possibles per a XC, evidentment millor no creuar-me amb el provador que va fer el test, o pitjor, amb l’editor que en funció de qui pagava valorava d’una manera o altre.

És una vergonya que els que fan això s’anomenin premsa especialitzada. Per desgracia una colla més que s’afegeixen als que no fan be la seva feina, una cosa massa habitual en aquest país en el que vivim, on el “donde dije digo, digo diego” es una costum estesa i que no rep cap mena de sanció, ni de tant sols dels lectors que compren les revistes pagant per conèixer una opinió falsa i sense criteri.

Queda massa feina per fer, cal que ens hi posem de seguida.



dimecres, 13 d’abril del 2011

Sumant quilòmetres

Avui sortida de dimecres des de Bordils. Ena aquesta ocasió érem tres companys, en Xavi, en Miquel i jo, i dinat que venia en Miquel, la sortida era amb les bikes de 26.

En Xavi portava la Titus, en Miquel la Ghost rígida i jo en previsió del que podia passar la Ibis Mojo SL que és la 26 mes racing que tinc.

Mentre començàvem a pedalar hem decidit anar direcció a la Bisbal, sense cap idea fixa, pensant que al tornar faríem alguna de les variants possibles, però al acostar-nos hem descobert les intencions d’en Miquel, que eren les de mirar si trobàvem les marques de la cursa que hi varen fer el diumenge.

No sabíem on començava, però si el recorregut del tram final, així que cap a aquella zona ens hem dirigit. Efectivament en arribar-hi hem trobat les marques de guix al terra, que com és normal marcaven el sentit contrari del que fèiem nosaltres que la començàvem pel final.

Hem decidit fer la volta al revés, en Miquel ja tenia una teoria d’una part del recorregut, que ha encertat en bona part i el inici de la nostra ruta particular ha estat pujar per el GR92.1 durant una bona estona. Com a bon GR el recorregut era majoritàriament corriol, però el corriol s’ha anat complicant convertint-se en una trialera de pujada que ha demanat fer molts esforços per poder-la fer sobre la bike. En un tram ha estat inevitable posar peu a terra, ja que tant el fort pendent com les moltes pedres soltes al terra impedien pujar sobre la bike, però si que era ciblable de baixada tot i ser tècnic.

Aquesta ha estat la tònica durant forces quilòmetres, al fer la volta al revés, les pujades eren molt dures i les baixades eren massa ciclables (eren per pujar-les). Després de una bona estona fent camins i pistes que en Xavi i jo no coneixíem i ja amb prop de 40 quilòmetres a sobre, hem decidit no seguir més les marques i iniciar el retorn, que seria de prop d’una mica més d’una hora.

Com si acabéssim de sortir hem anat agafant un ritme cada cop més ràpid passant de rodar per sobre dels 20km/h a rodar per sobre dels 30km/h. La pujada a Monells i després la que porta fins a Madremanya han fet mal, tot i això el ritme s’ha mantingut alt. En arribar a Madremanya la cosa ha canviat, a pitjor està clar. Un nou canvi de ritme ens situava rodant sempre per sobre dels 40km/h, de fet a partir del km 50 hem seguit així fins al final es a dir durant 8km. 
He mirat de donar el relleu a en Xavi, però al cap d’una estona, al baixar una mica el ritme, ell ha reprès la tasca de cap de grup mantenint sense defallir el ritme fins al final. En alguna pujada, tot i anar a darrera i tenir el rebuf de la meva part, he hagut d’esforçar-me de valent per no perdre roda.

Al final han estat 58km amb 1032m de desnivell positiu a una mitjana de 18,7 km/h. Feia temps que la volta dels dimecres no era tant llarga, això és un bon pressagi, si un no pot no pedala com un foll durant 58km!!

El proper dimecres, més d’aquest color! 

L'art del teatre?

Cada dia que passa miro d’aprendre quelcom de nou, quelcom de diferent, quelcom de profitós. Això, una actitud natural que caldria que tots i cada un de nosaltres tinguéssim des de ben jovenets, en el meu cas va arribant amb el temps, on totes les coses, com si estesin dins d’un got d’aigua tèrbola mica a mica es van decantant fins el fons permetent-me veure amb una mica mes de claredat les que queden en suspensió.

Per la meva manera de raonar, no vaig a la recerca de respostes per a cada una de les coses que passen, però mica en mica miro d’entendre perquè passen.
La majoria del que ens passa està relacionat amb les persones, que d’una manera o un altre influeixen en la nostra vida be sigui en temes d’afecte, d’aficions, professionals, de fet és el compartir amb les persones el que fa que aquesta aventura de la vida sigui emocionant.

Amb els anys m’adono que el que és realment important és compartir experiències, que viure-les tot sol no té massa sentit, que costa molt i poc a l’hora mirar de fer contents als altres mentre tu també estàs content pel fet de compartir-ho amb ells.
Aquesta manera de fer, que sense cercar-ho forçadament intento mantenir i que en molts casos no aconsegueixo, fa que l’aigua torni a ser tèrbola i que calgui que passi un temps per tornar-ho a veure clar.
En certs casos t’adones que d’altres no cerquen el mateix que tu, i t’adones, sovint tard, de que qui en un determinat moment t’idolatra, es desfà en elogis per tu, demà ni tant sols et parla. Que el que deien que era blanc, ara és blau; que el que era petit, ara és gran; que si calia ser lleuger ara ja no cal, que si poder triar era important ara ja no hi ha opció.

Això finalment no tindria cap importància, tots podem canviar d’idea, tots podem rectificar o modificar les nostres accions, decisions, compromisos,... Ara be, el que no és justificable és quan aquest canvi d’actitud respon al interessos de qui és amb tu, del que et diu les paraules boniques només en funció del que en podrà obtenir.

Finalment en descobrir-ho, sorprès o no, aprens que ni el bo és tant bo, ni el dolent tant dolent, que no et pots regir per les valoracions que facin els altres de les coses que son importants per a tu, que t’has de regir per el teu codi de comportament, essent fidel al que tu creus que ha de ser.

Passa el temps, dies, setmanes, mesos, anys, però per sort l’experiència queda. Ara sé veure dins la terbolesa del dia a dia allò que abans no sabia identificar, i que per ara no se anomenar només amb un mot.

El problema, és veure com el mateix comportament es repeteix cap a d’altres persones. Persones que carregades de bona fe es deixen portar per l’entusiasme fals d’aquell mateix que et deia les paraules boniques pensant en quin profit en podia treure.

L’experiència em diu que no he de fer res, que el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc, que n’hi ha que acabaran més sols que d’altres, de fet moltes cançons parlen d’aquests temes possiblement amb més encert que jo. Un exemple el tenim en El arte del teatro del Café Quijano

Deixaré per tant que cada cosa segueixi el seu ritme, uns aprendran a no deixar-se enlluernar, a els altres el cercle de gent a la qui enlluernar se’ls farà mes petit, i qui sap, potser també aprenguin que és molt millor ser honestos, que això dona molta més felicitat que enlluernar.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Pedalant per Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Feia ja molt de temps que la teniem pendent, i finalment el dassabte varem poder fer la pedalada per la zona dels amics de Terrassa.
Niner EMD i Lefty rodant per L'Obac
Sortida aviat des de Girona per tal de ser al lloc de trobada a Terrassa a punt de pedalar a les 8 del mati. Mentre acabàvem de preparar-nos ja arriben els amfitrions, així que en pocs minuts ja estem rodant tots plegats direcció a Matadepera.

La temperatura del dia es perfecte, al inici fa una mica de fresca, però es pot anar equipat d’estiu sense cap problema. En total som 8 bikers, les bikes dels locals son totes de all mountain es a dir de 140 davant i darrere, ja ens van advertir que feríem trialeres d’aquelles potents, però nosaltres en saber que estan encuriosits per les 29er ens presentem amn un mostrari de totes les versions possibles. Així que portem una Niner Air9 totalment rígida, una Niner EMD9 amb ona forca Lefty amb 80 de recorregut i una Santacruz Tallboy de dobre suspensió.

Comencem a pujar entrant al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac inicalment per pista per passar a una zona de senderó estret que ens va acostant a la primera zona de baixada del dia. La pujada s’ha deixat fer molt be, no és excessivament tècnica i el ritme es suau.

En arribar al final del senderó ens adverteixen que cal anar en compte al baixar, ja que en algunes zones una errada pot ser fatal, ja que hi ha possibilitats de fer caiguda lliure. Iniciem el descens amb precaució seguint el guia, al cap de poc ens trobem travessant uns cingles de conglomerat rogenc a la zona de la Mola, que si be no eren molt difícils tècnicament eren  prou perilloses. La cosa mica en mica es va complicant i deixem les zones mes obertes per anar alternant amb zones de bosc que es van complicant mica a mica. El terreny es ple de còdols rodons que ens fan dubtar contínuament de si la bici seguirà el rumb marcat. Es nota que els locals ho tenen per ma, ja que ells baixem molt be seguint les traçades que l’experiència els ha anat ensenyant amb els anys.
Esperant als companys en una zona una mica compromesa
De tota manera no ens quedem enrere i els anem seguint. En Marcos en aquesta zona pateix més que els altres al anar amb cero suspensió a la seva Niner, tot i així es defensa molt be i baixa per tot arreu on han baixat els altres bikers.
La Mola, un lloc especial i ple de trialeres molt tècniques
Tot i així en un parell d’ocasions els locals tenen algun ensurt i acaben per terra afortunadament sense conseqüències al menys immediates (al dia següent ja ho veurem) així que podem seguir sense problemes fina a Sant Llorenç Savall on tenim l’esmorzar encarregat.
En Ricard amb la seva Ibis SL en plena acció
Després de una bon esmorzar cal tornar a la feina, i ho fem tornat a pujar. La pujada va fent de forma suau i sense complicacions per conduir-nos fins a una baixada trialera molt entretinguda i aquest cop sense pedres soltes al terra el que agraïm els que no estem acostumats a rodar per aquell terreny. La baixada és llarga i es fa molt be i a bon ritme, anem baixant fins quedar sobre de Castellar del Vallès, des de on anirem fent un puja baixa per pista/sender/trialera en direcció a Matadepera per tornar des de allí al lloc de sortida.
La Mola viste desde lluny
En total el GPS marca 50km i 1301 metres de desnivell positiu, exactament els que ens havien anunciat que feríem. 

Un matí ben invertit, tant per la companyia com per la ruta. Ara ens toca preparar la tornada i preparar una ruta per ells a les nostres terres.

Pedals del Cister

Cultura i bike

Aquest passat cap de setmana hem fet la primera sortida d’aquest any de més de un dia de durada. De fet ja fa temps que s’havia de realitzar, estava previst realitzar-la cap a finals de febrer, però una inoportuna caiguda meva (de fet les caigudes mai son oportunes!) va acabar amb una fissura a les costelles i vaig haver d’estar prop de 20 dies aturat sense pedalar.

Afortunadament tant els companys com l’organització van arreglar-ho per poder canviar les dates de la sortida fins que poguéssim anar-hi tots plegats.

No sé exactament quin va ser el motiu de decidir aquesta ruta en comptes d’una altre, possiblement que no està molt lluny i que no havíem pedalat mai per terres tarragonines. Igualment crec que ens va motivar força que la volta es qualifiqués com a dura i exigent si es feia en tres dies, que eren els que nosaltres teníem disponibles.
La curiositat també ens podia, no teníem gens clar com podia ser que per fer 220km i un desnivell de 4000 metres tres dies fos just. De fet crec que les dades que es presenten pel que fa al desnivell no son molt exactes, ja que al meu GPS marcava en finalitzar  5336 metres de desnivell per els 223,9 km realitzats, el que fa que sumin més de 1300 metres de desnivell extra del que indica l’organització.

Arriba el dia “D” i sortim aviat per anar cap al punt de sortida de la Pedals del Cister, un lloc fàcil d’arribar i fàcil d’aparcar, el que s’agraeix quan vas a un lloc que no coneixes.
En arribar ja ens espera en Mia, que en un ambient molt distés i casolà ens va posant al dia del que tenim per davant, ens dona el material necessari i algunes notes a tenir en compte al roadbook. Al cap d’una estoneta ve la Gemma que s’afegeix al grup per donar-nos més explicacions sobre la ruta.

Iniciem la ruta, mirem de sincronitzar els comptaquilòmetres, però ens adonem de que cap dels del grup disposa de la possibilitat de fer parcials, i inicialitzar el global és lent i poc pràctic.
En Ricard és qui porta el roadbook, en Xavi i jo portem el GPS amb el track, i iniciem el recorregut darrera en Ricard que molt ràpidament es fa amb el control del roadbook seguint-lo sense masses problemes. El recorregut alterna pistes i senders en els que predominen les pedres, i em recorda bastant certes zones de la Garrotxa.
La Intense, poc comú però molt efectiva. Les pedres son el seu terreny natural.
Tot transcorre be, ens cal descalçar-nos un parell de vagades per travessar el riu Gaià, ja que les passarel·les que hi ha per passar el riu se les havia endut i era massa fons per travessar sobre la bici.
El dia és esplèndid, de fet massa, fa una calor a la que no estem acostumats, jo ho passo malament a les pujades, ja que el meu cos no està habituat a la calor i suo molt, el que fa que els ulls em piquin i que al final acabi fent les pujades que pugen al Comaverd sense el casc, saltant-me el meu primer manament que és: sempre casc i guants.
Les bikes descansan al sol dalt el Comaverd
Dinar, continuar la ruta per pista i arribar al fi d’etapa. Per sort la casa rural a la que estem, Can Duquet, té una piscina climatitzada que ens permet fer un bany de relaxació que s’agraeix molt. Pugem caminant fins a dalt del poble de Forés per tal d’anar a l’únic bar i fer una cervesa mentre la fem petar.
Vistes des del poble de Forès
Sopar i dormir, lo primer bé , lo segon poc. Un dels problemes d’aquest tipus de ruta és que no es disposa d’habitacions individuals, de fet vàrem dormir en un llit de matrimoni, correcte de mida i comoditat, però amb el company equivocat (per dormir), ja que sigui pel cansament o per qualsevol altre cosa els ronquets del meu company de llit no varen parar i per tant vaig dormir poquet.

El segon dia iniciem la marxa fent una visita al parc eòlic, ja que durant un munt de quilòmetres no ens treure’m de sobre els molins, una energia verda, però molt i molt visible, amb un impacte visual elevadíssim. Tret d’algun punt on rodem per corriol la majoria de la primera part del dia transcorre per pistes que en un continu puja i baixa ens porten d’un poble a l’altre a un bon ritme, un ritme que podria ser molt elevat si coneguessis la ruta i el que queda per davant. Parem a menjar una mica a Poblet aprofitant que em de segellar els llibres de ruta i l’hora és l’adient per menjar.
Terra de vins i olis
Desprès de menjar iniciem la pujada a la Pena amb un ritme no molt ràpid, de fet cada un posa el ritme que li va be. Jo pujo molta estona plegats amb en Ricard i anem xerrant sense parar. En Xavi ha posat la directe i de cop el veiem baixar, ens diu que ja queda poc i segueix baixant a la busca d’en Pepe per pujar amb ell.
Moments d'alegria
Parem a fer unes fotos al mirador de les roques del Frare, un mirador natural amb mol bones vistes. Seguim pujant fins que ja no hi ha on més pujar i comencem la baixada fins a l’entrada de la trialera de la Farena. Estem encuriosits per veure com és aquesta trialera, ens han dit i hem llegit que és complicada, però com de complicada.
Inici de la trialera de Farena, on hi ha unes vistes interessants
En arribar-hi, veiem que l’entrada és complicada, massa per nosaltres que en cap cas volem prendre el risc de caure i fer-nos mal, així que fem els primers compassos a peu. Al cap de poc ja ho tenim clar, això es baixa! Anem baixant sobre la bici la majoria de la trialera, exceptuant algun punt que preferim fer a peu per minimitzar riscos. Hem tardat 18 minuts a baixar parades incloses, es el que ha registrat el GPS, una dada lluny dels temps que havíem llegit que feia falta per baixar-la.
Vistes interessants de la zona per on transcorre al rura
Continuem ruta, si baixes has de pujar, així que a pujar be per carretera pista o PR, el millor son els PR, que encara que estan Plens de Pedres (PR) i que fan pujada gairebé sempre (Petit Repatxo) son molt entretinguts i tècnics, ho passem molt be, uns més que d’altres, ja que no son la millor ruta si s’està molt cansat.
Un tram d'un dels PR que cal seguir
Arribem a la cassa rural a la que hem de passar nit “Mas la Torre”. Aquí no cal córrer per anar al bar del poble, està tant lluny que no val la pena pensar-hi. De totes maneres, aviat ens adonem que no fa falta anar a enlloc, els serveis de la casa son molt bons, millor que al bar sense cap dubte. Sopar excel·lent tant per qualitat com per quantitat. Abans de sopar partit del Madrid, desprès del Barça. Anem a dormir, uns més contents que els altres.
Dormir encara menys que la nit anterior. El llit és més còmode, però el company de llit ronca molt i molt, no puc dormir. Passades les 3 del matí decideixo baixar a dormir al sofà de la sala d’estar, on dormo poc més de 3 hores, ja que la mestressa de la cassa matina per preparar els esmorzars i al sentir el soroll de la cuina hem desperto.

Esmorzar potent, molt potent, de tot i molt, així que iniciem la jornada ben alimentats. El cel està tapat, hi ha boira i no es veu res del paisatge. Comencem la ruta que s’inicia amb una baixada molt llarga, segurament amb bones vistes guanyaria molt, però al no haver-n’hi la baixada no te rés d’especial. Un cop a baix, alguna trialereta i comencem la pujada del dia.
A mig pujar travessem la N-240 desprès de rodar aproximadament un kilòmetre per ella. És un tram molt perillós, cal que mirin d’evitar-lo o que el senyalin al roadbook al menys com a molt perillós. La darrera etapa em costa, noto molt el no haver dormit be els dos darrers dies, be, millor els tres, ja que el primer en fer el viatge des de Girona també va fer que dormis menys del que toca. A les pujades el meu ritme es baix, en planer em defenso més be, així que un cop finalitzem l’ascensió del dia no vaig del tot malament tot i que el ritme pedalant en planer és alt.

Ens adonem que si ens espavilem veurem les motos, que hi ha Gran Premi a Jerez, així que el ritme s’incrementa i de forma notable, no fins el punt de fer relleus però anant ja a un ritme realment ràpid.
Alguns senderons trialers fan que les cames es ressentin de cop del esforç de rodar a ritme tant alt, però lluny d’afluixar la cosa continua al mateix ritme o més alt. Els trams finals son novament divertits, res a veure amb la zona de transició pel mig dels polígons. El ritme alt fa que en dues o tres ocasions ens passem de llarg el trencant que cal seguir i que sigui necessari tornar enrere per agafar la ruta correcta.
Ja hi som tots?
Arribem a segellar a l’últim control de pas i es hora de veure les motos, demanem que ens posin la tele i per molt poc no veiem la sortida. Aprofitem per dinar mentre veiem una cursa interessant. Màxima sincronització, al final del cafè s’acaba la cursa i sortim per continuar els pocs quilòmetres que ens queden.

En molt poca estona som a lloc. Allí ens esperen la Gemma i en Mia que ens donen el mallot de finishers de la Pedals del Cister. Aprofitem per comentar una mica l’experiència i fer la foto de rigor.
Ja l'hem feta, tres dies de pedalar
Ha estat una ruta divertida i diferent de les que havíem fet fins ara. Un recorregut força variat pel que fa a pistes i senderons, alguns d’ells més tècnics que d’altres, que poden ser una la delícia pels que els agrada el tema més complicat, i un suplici pels que volen fer una ruta sense complicacions. En general la ruta m’ha agradat, cal tenir en compte que amb tants de quilòmetres és molt difícil aconseguir evitar l’asfalt o algun tram de transició.

El tracte rebut per l’organització ha estat molt bo, ens han anat trucant cada dia per tal de saber on érem, com anava la ruta,... de fet el tracte era molt proper, similar al que et poden donar uns amics que t’expliquin una ruta que han organitzat per a tu. Un punt que sense cap dubte s’agraeix.
Algun punt a millorar hi és, però és una ruta jove, que crec que ens poc temps anirà polint els detalls per fer que tot sigui perfecte.
Un bon punt per començar és tenir una nevera amb beguda fresca per oferir als finishers un glop de vida després de un munt d’hores de pedalar, més ara que comencen les calors. A mi per exemple una Rosita ben fresca m’hagués anat d’allò més be.

No he posat referències als pobles, ni he descrit la ruta en molt de detall, en Xavi ho ha fet molt bé en el seu blog, i no té massa sentit tornar-hi si llegint el que ell ha escrit hi trobo el que va passar, per tant un seguir l’enllaç i ja ho tenim. Crònica Xavi

Si que he fet l’edició del vídeo que vaig anar filmant mentre pedalàvem, de ben segur un record més.



Aquesta ruta la he fet amb la Santacruz Tallboy, la bike ha funcionat molt be, no he tingut cap problema ni pujant ni baixant, el que demostra que les 29er son bikes aptes per a tots els terrenys i tot tipus de ruta, no n’hi ha cap dubte que és una bike polivalent.
La Tallboy, una bona companya de ruta

dilluns, 4 d’abril del 2011

De nou a la normalitat

Es el que faig avui, després d’estar tres dies desconnectat de la vida quotidiana i gaudint d’allò més d’una de les coses que més m’agrada, la BTT.

Varem aconseguir el repte: Els pedals del Cister en tres etapes. Segurament perquè estàvem segurs de que tant els quilòmetres com el desnivell el podíem fer sense problemes, no ens acostumem a arriscar a fer el que no sabem si podrem fer. El millor és jugar sempre sobre segur.

Ara mentre torno a la rutina del dia a dia, que ja és una aventura per ella mateixa, m’adono possiblement  més que mentre pedalava del que m’ha aportat aquesta aventura.

Rodar durant un munt de quilòmetre sense trobar ningú, ja sigui cotxe moto o persona a peu, no és molt habitual. Passar per un munt de pobles i poblets on es podria dir que el seu dia a dia no és més que deixar passar el temps hora rere hora, contemplant les diferents fases del dia fins l’arribada de la nit, si aquests no estan abandonats, tampoc és molt normal, pedalar i pedalar amb els companys, xerrant rient, patint, tampoc es fa cada dia.
Possiblement això que mentre hi era veia, però no assimilava és el que ja que quedin ganes de tornar-hi.

També és important el que tenim a casa, encara que sigui després de només tres dies, tornar a estar amb els teus, també és especial, segurament molt més especial del que pensem, possiblement, perquè en tenir-ho sempre al costat no ho sabem valorar prou bé. Es grat i al mateix temps dur saber que necessites dels altres i que els altres et necessiten a tu, que cal seguir treballant els valors, les actituds, les il·lusions de cada un dels components de la família.
El gran repte que és la vida el tenim sempre davant, a vegades però, saber si estem preparats per afrontar-lo no és tan fàcil, te cops amagats, es un roadbook que s’escriu dia a dia i en girar una pàgina el que hi be escrit pot o no estar previst.
Cal per això comptar amb un bon equip, un equip que treballi unit per tal d’aconseguir superar el repte de la més gran aventura, la vida.

Curiós el tenir aquest pensament mentre feia cua en un dels semàfors que m’ha de portar al meu lloc de treball. Possiblement el inici d’un dia esplèndid, que al igual que als llocs més recondits comença avui per  donar-nos la oportunitat de viure una nova aventura sigui el que ha fet que tot es connectés.

Esperem que avui també sigui una gran aventura.