dilluns, 4 d’abril de 2011

De nou a la normalitat

Es el que faig avui, després d’estar tres dies desconnectat de la vida quotidiana i gaudint d’allò més d’una de les coses que més m’agrada, la BTT.

Varem aconseguir el repte: Els pedals del Cister en tres etapes. Segurament perquè estàvem segurs de que tant els quilòmetres com el desnivell el podíem fer sense problemes, no ens acostumem a arriscar a fer el que no sabem si podrem fer. El millor és jugar sempre sobre segur.

Ara mentre torno a la rutina del dia a dia, que ja és una aventura per ella mateixa, m’adono possiblement  més que mentre pedalava del que m’ha aportat aquesta aventura.

Rodar durant un munt de quilòmetre sense trobar ningú, ja sigui cotxe moto o persona a peu, no és molt habitual. Passar per un munt de pobles i poblets on es podria dir que el seu dia a dia no és més que deixar passar el temps hora rere hora, contemplant les diferents fases del dia fins l’arribada de la nit, si aquests no estan abandonats, tampoc és molt normal, pedalar i pedalar amb els companys, xerrant rient, patint, tampoc es fa cada dia.
Possiblement això que mentre hi era veia, però no assimilava és el que ja que quedin ganes de tornar-hi.

També és important el que tenim a casa, encara que sigui després de només tres dies, tornar a estar amb els teus, també és especial, segurament molt més especial del que pensem, possiblement, perquè en tenir-ho sempre al costat no ho sabem valorar prou bé. Es grat i al mateix temps dur saber que necessites dels altres i que els altres et necessiten a tu, que cal seguir treballant els valors, les actituds, les il·lusions de cada un dels components de la família.
El gran repte que és la vida el tenim sempre davant, a vegades però, saber si estem preparats per afrontar-lo no és tan fàcil, te cops amagats, es un roadbook que s’escriu dia a dia i en girar una pàgina el que hi be escrit pot o no estar previst.
Cal per això comptar amb un bon equip, un equip que treballi unit per tal d’aconseguir superar el repte de la més gran aventura, la vida.

Curiós el tenir aquest pensament mentre feia cua en un dels semàfors que m’ha de portar al meu lloc de treball. Possiblement el inici d’un dia esplèndid, que al igual que als llocs més recondits comença avui per  donar-nos la oportunitat de viure una nova aventura sigui el que ha fet que tot es connectés.

Esperem que avui també sigui una gran aventura.

2 comentaris:

  1. Es el que hi ha i és el que toca.
    La tornada a la normalitat per no dir la realitat és el fet que ens porta al dia a dia.
    Lo important però es que aquest dia a dia de tant en tant ens permet fet unes escapades que encara que ens buidem, ens carrega les piles i ens uneix encara més.

    Avui, un dia diferent, sortir a fora i no agafar la bike ja l'ha fet diferent, avui però també, i esperem, serà un bon dia, diferent però.

    ResponElimina
  2. Que sàpigues que m'has fet plorar....aquest escrit es essèncial per tirar endavant...

    Un petó ben fort! i a fer-nos forts en els reptes, tant en els de la bici com en els quotidians!

    ResponElimina