dijous, 20 d’octubre del 2011

Un bon recorregut


Una sortida de més de un dia sempre te quelcom d’especial. D’entrada em venen al cap: el recorregut, l’aventura, la duresa, els companys, compartir, patir, gaudir, pedalar un munt d’hores, ganes de seguir, ganes d’arribar, ...

Queda clar que en el nostre petit país tenim uns recorreguts extraordinaris per a pedalar i que si es va fora de casa no és en cap cas per no tenir per on pedalar. Quantes vagades pensem en viatjar per el mon en busca de llocs meravellosos per pedalar sense pensar amb tot el que ens queda per fer aquí.

Aquest cop no ha estat diferent als altres i tot i estar molt a prop de casa hem gaudit d’allò més descobrint nous camins, llocs o tant sols diferents maneres d’arribar d’un lloc a l’altre.

No deixa de ser curiós que massa sovint coneixem només una part del que tenim molt a prop, i que si en comptes d’anar a la dreta anem a l’esquerra ja trobem coses que no coneixem. Aquest fet s’accentua quan ens separem uns pocs quilòmetres del nostre punt de partida habitual i en passar pedalat per llocs on sovint passem amb el cotxe ens adonem que no tenim ni idea del que hi ha allí amagat. Fer sortides que ens permetin descobrir aquests indrets propers és un al·licient molt interessant.

En gairebé totes les sortides hi ha un component d’aventura, però en les zones conegudes, on tu decideixes si vols seguir o vols tornar, essent coneixedor en cada moment del que passarà amb una o altre opció, el factor aventura es desvirtua una mica. El desconèixer el recorregut en detall, fa que sempre existeixi aquella incertesa sobre el que vindrà, el que falta, si arribarem de dia o de nit, de si la pujada és molt llarga o no, perquè per molt que ho mirem al mapa o al GPS qualsevol petit detall fa que tot canviï. Si la baixada és molt tècnica, el corriol es molt estret, tancat i ple de romegueres, si la pujada és plena de pedres i escalons, tot el que havies previst se’n va a fer punyetes i l’aventura pren cada cop més protagonisme.

La forma física sempre em marca on soc quan faig sortides de varis dies. En cap cas és el mateix al menys per a mi pedalar varis dies seguits, que intercalar-hi dies de descans. Molt més es complica la cosa quant en compte de pedalar dues o tres hores en fas el doble o més i al dia següent toca repetir el mateix. En aquest tipus de pedalades no val el fer un esforç per acabar de forma airosa una pujada, ja que després en ve o pot venir un altre i una altre, així que dosificar i esforçar-se és el que toca.

No comparteixes el mateix en pedalar dues hores que en fer-ho durant tres dies. Aquí no hi ha excusa que valgui, cada un te el nivell que te i no val la pena mirar de fer el que no pots fer. Llavors es quan veus que fa cada un dels companys de grup per la resta, cada un juga un rol, cada un participa i aporta alguna cosa al grup. Tant li fa el que sigui, la qüestió es aportar i compartir bones estones, i si n’hi ha de dolentes, també es comparteixen només faltaria. Acostuma a passar que en veure les fotos, tot i saber que en algun punt estem cansats, normalment sempre hi trobem somriures, que hi ha res millor?

La lluita amb un mateix apareix sempre un moment o altre. No cal que sigui al final de la jornada, en qualsevol moment apareix un repte nou, una situació que penses que està més enllà del que fas normalment. Tant li fa que sigui una pujada molt dura, una zona de pujada tècnica, un baixador complicat o complicadíssim o un tram planer dels de rodar amb el plat gran i tot posat, de cop vols demostrar-te a tu mateix que pots fer una mica més, de que et capaç de superar aquell tram o mantenir aquella velocitat fins el final del planer. Moments de patiment seguits de moments de satisfacció en aconseguir-ho o tant sols en millorar el que fas normalment.

Es desprès d’aquests moments que en funció del teu estat vols que mai s’acabi la ruta i així seguir gaudint o be al contrari tens ganes de que arribi la fi per donar per acabada l’experiència i deixar el patiment i la fatiga, baixar de la bici i poder dir: ho he aconseguit.

Totes aquestes sensacions les he viscut aquest passat cap de setmana mentre feia la ruta dels tracks dels Volcans amb en Pepe en Xavi en Miquel i en Marcos. Una ruta que hem completat en tres etapes, en tres senyores etapes que ens han tingut tot el dia pedalant.

En total han estat 249km i + 6636 metres de desnivell acumulat molts d’ells per senders i pistes plens de rocs, pedres, arrels, escalons, en fi tot el que va bé per pedalar de forma plàcida i tranquil·la.

De les rutes d’aquest tipus que he realitzat puc dir que aquesta és la més dura a nivell d’exigència física i tècnica.

Aquesta ruta l’he realitzat amb la Tallboy i he de dir que m’he sentit molt còmode en tot moment i que el funcionament de la bike ha estat excelent. Crec que per aquesta ruta el fet d’anar amb una 29er fa que en determinats llocs els entrebancs es notin menys que amb una 26.

En resum una bona experiència.




























dijous, 13 d’octubre del 2011

Tracks del Llèmana


Vistes espectaculars, que bonic que és el que tenim al costat de casa

Es evident que aquesta ruta anunciada al títol no existeix, però sigui pel que ha de venir o pel fet de realitzar la volta seguint un track aquest és el nom que m’ha semblat correcte.

Aquesta setmana la sortida de dimecres ha estat diferent, no ha estat a la tarda com és habitual, ha estat al matí i força aviat que ens hem trobat a Sant Martí de Llèmana un total de 6 bikers per fer el recorregut de la cursa que es va celebrar fa unes poques setmanes.

Per fer-la disposem del track i de l’ajuda d’en Miquel, ja que ell la va realitzar el dia de la cursa i amb les dues coses la volta està garantida.

El recorregut inicialment és una mica monòton, força pista i poc atractiva, però en iniciar la primera pujada seria enfilant-nos a la Barroca la cosa ha canviat per passar a ser un molt bon recorregut.
Menjant una mica a Sta. Lena
Corriols i pistes enllaçats els uns amb els altres, feien que el recorregut fos d’allò mes distret. Algun tram amb pujadors força exigents, tant pel pendent com per la dificultat tècnica donaven un puntet de diversió a la sortida.
Hem realitzat alguns del trams que ja varem fer el passat dissabte en el final de la Tramun, però cap problema eren d’allò més divertits i no hi fa res el repetir-los.
Corriols
Jo crec que amèrica és cap a l'altre costat, però qui sap...

La part final ens ha portat per un corriol estret i dret, en algún punt molt dret que ens ha obligat a posar peu a terra a tots, a uns més que d¡altres, però ningú ha aconseguit pujar una zona on tot és pedra solta que fa molt difícil el pedalar.
Trams del recorregut sobre lloses de pedra
Reagrupament dalt de la darrera pujada
Fi de ruta amb un refresc al bar del poble i cap a casa. Un total de 34km i 1100 metres de desnivell han estat el darrer entrenament abans de fer la ruta dels tracks dels volcans.


Ara ja tot és a punt per sortir, cap a dormir i demà a pedalar tot el dia.    






diumenge, 9 d’octubre del 2011

Al fi, la fi


Les darreres setmanes han estat intenses en feina i altres activitats, i el poc temps que em quedava disponible l’he aprofitat sempre que he pogut en sortir a pedalar.

He sortit forces dies, de fet entre 4 i 5 cops per setmana en sortides de tot tipus que en cap cas han superat ens 45km.

Durant les sortides he fet rodar tot el parc de bicis disponibles, la Maverick Durance i la Yeti ASR-SL en 26” i la Niner EMD i la Santacruz Tallboy pel que fa a les 29er.

Independentment de la bici que fes servir fins ara fa una setmana un punt era sempre comú: El poc control sobre el ritme cardíac. Rodant a un ritme suau el bpm es mantenien al voltant dels 140-145, però al augmentar el ritme passava de cop a una franja de 175-185 en la que podia pedalar relativament be i durant força estona, però que en cap cas era la que es corresponia al esforç requerit ( o al menys a mi m’ho semblava). La franja intermèdia entre els 145 i 175 bpm era com si no existís.

La darrera setmana la cosa ja s’ha anat calmant i ara ja puc modular els batecs en funció del ritme de pedalada, de manera que si pugen massa una mica menys de ritme fa baixar els batecs mica en mica i es mantenen on correspon.

Penso que aquest descontrol es el que queda de la meva fractura durant la Tramunbike, però ara ja puc dir que veig la fi, la resposta del canell que cada cop es queixa menys i més tard permetent-me pedalar sense problemes.

Queda per millorar la confiança a les baixades on en alguns casos encara penso que és millor anar caminant que arriscar-me a caure. De totes maneres la sortida del dimecres vaig poder seguir la roda d’en Miquel baixant la trialera de la mina Victoria i tret de dos punts comptats la resta tot dalt la bike. Aquest mati amb en Marcos hi hem tornat i sense mestre he posat algun peu de més, però tot i així no haurà estat en més de 4 o 5 llocs.

Ahir va ser un dia especial per a mi. 4 mesos i tres dies després de patir la caiguda on em vaig fracturar radi i cúbit del braç esquerra durant la meva participació a la Tramunbike, gracies a en Josep Maria un dels organitzadors de la Tramunbike, vaig anar a fer el tram que no vaig poder fer el dia de la cursa.

Trobada a Bonmatí per pujar pedalant pel camí vell que porta fins Amer i des de allí fins al hostal del Fang. Ara ja som en zona Tramun, iniciem la primera part del recorregut, la recordo be, de fet molt be per només haver-hi passat una vegada. Aquest cop a diferència del dia de la cursa el terreny està sec, molt sec, i això fa que es pugi molt millor que amb un munt de fang i aigua escorrent-se de la muntanya regada abundantment la nit anterior.
Pujant desprès del hostal del Fang
Recordo també que en aquell tram em sentia molt be, possiblement el dosificar el ritme en la part inicial em donava un punt de frescor que em permetia rodar molt be tot i el fang. Aquest cop pujo be, però en cap cas sense cansar-me. Noto com per aquella zona el rodar de la Tallboy era millor que el de la Durance amb la que cal anar fent cops de pedal per ajudar-la a pujar els petits entrebanc que anem trobant.
Fins i tot puc fer-me una autofoto pujant!!
Fem l’utim tram abans d’arribar al punt de la caiguda i sento una mena de neguit, no se per què, però hi es. Era una zona complicada i no vaig apreciar-ho be, o potser era molt fàcil i va ser només mala sort? En uns instants la resposta era davant meu.
El lloc de la caiguda, no se que dir...
El corriol es torna més pendent del que era, apareixen algunes pedres grans clavades al terra i uns arbres voregen la baixada, freno encaro i baixo. Aquest és el punt on vaig caure, passats uns metres paro per mirar-lo i fer-me una foto en el lloc en qüestió. Es una baixada una mica més llarga del que recordava, de fet diria que han netejat una mica el camí i ara es veu més ample, ja que jo vaig caure sobre un munt de vegetació i ara no en veig. A l’entrada del baixador hi ha unes pedres que seques no porten passes problemes, però molles i plenes de fang varen ser les que em varen fer perdre el control del tren davanter i acabar a terra.

He de dir que la recordava més fàcil, tot i que no era res que jo no baixi, menys encara quan portes un munt de quilòmetres baixant per llocs més complicats que aquest com era el cas el dia de la Tramun.
En Josep Maria baixant
A partir d’aquell punt tot era nou per a mi, al menys sobre la bici, ja que caminant vaig fer un bon grapat de quilòmetres fins a trobar l’assistència que venia a buscar-me. Els corriols, com la resta dels de la Tramun son estrets i en forces punts tècnics tant de pujada com de baixada. També son bonics, molt bonics i divertits de fer, passant per alguns llocs en els que de ben segur val la pena aturar-se a fer una foto, cosa que vàrem fer a un punt que crec que s’anomena les tres pedres.
Un lloc de privilegi, quines vistes!!
Baixada fins a Sant Climent d’Amer i enfilant ja el darrer corriol que ens ha de tornat a Bonmatí. La primera part d’aquest no la coneixia, si la zona mitja i la final, tot i que per aquesta darrera feia un munt d’anys que no hi passava. Un corriol molt bonic, amb algun baixador tècnic que tots fem a peu menys en Josep Maria que els baixa amb una facilitat espectacular per a nosaltres. Sense cap dubte les baixades son un punt a millorar, o no, si no està prou clar peu a terra i no passa res, ja ho veurem.
Algun pujador també se les portava
Així, ahir en poder fer el tram que en faltava i enfrontar-me al repte de baixar per el mateix lloc on vaig caure crec que he tancat el cercle i d’aquesta manera puc donar una etapa per tancada dient: Al fi, la fi.

Això durarà poc, ja que en menys de 5 dies estarem embarcats en una nova aventura de 245km i +6500 de desnivell. Ja estic impacient...