Al fi, la fi

Les darreres setmanes han estat intenses en feina i altres activitats, i el poc temps que em quedava disponible l’he aprofitat sempre que he pogut en sortir a pedalar.

He sortit forces dies, de fet entre 4 i 5 cops per setmana en sortides de tot tipus que en cap cas han superat ens 45km.

Durant les sortides he fet rodar tot el parc de bicis disponibles, la Maverick Durance i la Yeti ASR-SL en 26” i la Niner EMD i la Santacruz Tallboy pel que fa a les 29er.

Independentment de la bici que fes servir fins ara fa una setmana un punt era sempre comú: El poc control sobre el ritme cardíac. Rodant a un ritme suau el bpm es mantenien al voltant dels 140-145, però al augmentar el ritme passava de cop a una franja de 175-185 en la que podia pedalar relativament be i durant força estona, però que en cap cas era la que es corresponia al esforç requerit ( o al menys a mi m’ho semblava). La franja intermèdia entre els 145 i 175 bpm era com si no existís.

La darrera setmana la cosa ja s’ha anat calmant i ara ja puc modular els batecs en funció del ritme de pedalada, de manera que si pugen massa una mica menys de ritme fa baixar els batecs mica en mica i es mantenen on correspon.

Penso que aquest descontrol es el que queda de la meva fractura durant la Tramunbike, però ara ja puc dir que veig la fi, la resposta del canell que cada cop es queixa menys i més tard permetent-me pedalar sense problemes.

Queda per millorar la confiança a les baixades on en alguns casos encara penso que és millor anar caminant que arriscar-me a caure. De totes maneres la sortida del dimecres vaig poder seguir la roda d’en Miquel baixant la trialera de la mina Victoria i tret de dos punts comptats la resta tot dalt la bike. Aquest mati amb en Marcos hi hem tornat i sense mestre he posat algun peu de més, però tot i així no haurà estat en més de 4 o 5 llocs.

Ahir va ser un dia especial per a mi. 4 mesos i tres dies després de patir la caiguda on em vaig fracturar radi i cúbit del braç esquerra durant la meva participació a la Tramunbike, gracies a en Josep Maria un dels organitzadors de la Tramunbike, vaig anar a fer el tram que no vaig poder fer el dia de la cursa.

Trobada a Bonmatí per pujar pedalant pel camí vell que porta fins Amer i des de allí fins al hostal del Fang. Ara ja som en zona Tramun, iniciem la primera part del recorregut, la recordo be, de fet molt be per només haver-hi passat una vegada. Aquest cop a diferència del dia de la cursa el terreny està sec, molt sec, i això fa que es pugi molt millor que amb un munt de fang i aigua escorrent-se de la muntanya regada abundantment la nit anterior.

Pujant desprès del hostal del Fang

Recordo també que en aquell tram em sentia molt be, possiblement el dosificar el ritme en la part inicial em donava un punt de frescor que em permetia rodar molt be tot i el fang. Aquest cop pujo be, però en cap cas sense cansar-me. Noto com per aquella zona el rodar de la Tallboy era millor que el de la Durance amb la que cal anar fent cops de pedal per ajudar-la a pujar els petits entrebanc que anem trobant.

Fins i tot puc fer-me una autofoto pujant!!

Fem l’utim tram abans d’arribar al punt de la caiguda i sento una mena de neguit, no se per què, però hi es. Era una zona complicada i no vaig apreciar-ho be, o potser era molt fàcil i va ser només mala sort? En uns instants la resposta era davant meu.

El lloc de la caiguda, no se que dir...

El corriol es torna més pendent del que era, apareixen algunes pedres grans clavades al terra i uns arbres voregen la baixada, freno encaro i baixo. Aquest és el punt on vaig caure, passats uns metres paro per mirar-lo i fer-me una foto en el lloc en qüestió. Es una baixada una mica més llarga del que recordava, de fet diria que han netejat una mica el camí i ara es veu més ample, ja que jo vaig caure sobre un munt de vegetació i ara no en veig. A l’entrada del baixador hi ha unes pedres que seques no porten passes problemes, però molles i plenes de fang varen ser les que em varen fer perdre el control del tren davanter i acabar a terra.

He de dir que la recordava més fàcil, tot i que no era res que jo no baixi, menys encara quan portes un munt de quilòmetres baixant per llocs més complicats que aquest com era el cas el dia de la Tramun.

En Josep Maria baixant

A partir d’aquell punt tot era nou per a mi, al menys sobre la bici, ja que caminant vaig fer un bon grapat de quilòmetres fins a trobar l’assistència que venia a buscar-me. Els corriols, com la resta dels de la Tramun son estrets i en forces punts tècnics tant de pujada com de baixada. També son bonics, molt bonics i divertits de fer, passant per alguns llocs en els que de ben segur val la pena aturar-se a fer una foto, cosa que vàrem fer a un punt que crec que s’anomena les tres pedres.

Un lloc de privilegi, quines vistes!!

Baixada fins a Sant Climent d’Amer i enfilant ja el darrer corriol que ens ha de tornat a Bonmatí. La primera part d’aquest no la coneixia, si la zona mitja i la final, tot i que per aquesta darrera feia un munt d’anys que no hi passava. Un corriol molt bonic, amb algun baixador tècnic que tots fem a peu menys en Josep Maria que els baixa amb una facilitat espectacular per a nosaltres. Sense cap dubte les baixades son un punt a millorar, o no, si no està prou clar peu a terra i no passa res, ja ho veurem.

Algun pujador també se les portava

Així, ahir en poder fer el tram que en faltava i enfrontar-me al repte de baixar per el mateix lloc on vaig caure crec que he tancat el cercle i d’aquesta manera puc donar una etapa per tancada dient: Al fi, la fi.

Això durarà poc, ja que en menys de 5 dies estarem embarcats en una nova aventura de 245km i +6500 de desnivell. Ja estic impacient...