Un bon recorregut

Una sortida de més de un dia sempre te quelcom d’especial. D’entrada em venen al cap: el recorregut, l’aventura, la duresa, els companys, compartir, patir, gaudir, pedalar un munt d’hores, ganes de seguir, ganes d’arribar, ...

Queda clar que en el nostre petit país tenim uns recorreguts extraordinaris per a pedalar i que si es va fora de casa no és en cap cas per no tenir per on pedalar. Quantes vagades pensem en viatjar per el mon en busca de llocs meravellosos per pedalar sense pensar amb tot el que ens queda per fer aquí.

Aquest cop no ha estat diferent als altres i tot i estar molt a prop de casa hem gaudit d’allò més descobrint nous camins, llocs o tant sols diferents maneres d’arribar d’un lloc a l’altre.

No deixa de ser curiós que massa sovint coneixem només una part del que tenim molt a prop, i que si en comptes d’anar a la dreta anem a l’esquerra ja trobem coses que no coneixem. Aquest fet s’accentua quan ens separem uns pocs quilòmetres del nostre punt de partida habitual i en passar pedalat per llocs on sovint passem amb el cotxe ens adonem que no tenim ni idea del que hi ha allí amagat. Fer sortides que ens permetin descobrir aquests indrets propers és un al·licient molt interessant.

En gairebé totes les sortides hi ha un component d’aventura, però en les zones conegudes, on tu decideixes si vols seguir o vols tornar, essent coneixedor en cada moment del que passarà amb una o altre opció, el factor aventura es desvirtua una mica. El desconèixer el recorregut en detall, fa que sempre existeixi aquella incertesa sobre el que vindrà, el que falta, si arribarem de dia o de nit, de si la pujada és molt llarga o no, perquè per molt que ho mirem al mapa o al GPS qualsevol petit detall fa que tot canviï. Si la baixada és molt tècnica, el corriol es molt estret, tancat i ple de romegueres, si la pujada és plena de pedres i escalons, tot el que havies previst se’n va a fer punyetes i l’aventura pren cada cop més protagonisme.

La forma física sempre em marca on soc quan faig sortides de varis dies. En cap cas és el mateix al menys per a mi pedalar varis dies seguits, que intercalar-hi dies de descans. Molt més es complica la cosa quant en compte de pedalar dues o tres hores en fas el doble o més i al dia següent toca repetir el mateix. En aquest tipus de pedalades no val el fer un esforç per acabar de forma airosa una pujada, ja que després en ve o pot venir un altre i una altre, així que dosificar i esforçar-se és el que toca.

No comparteixes el mateix en pedalar dues hores que en fer-ho durant tres dies. Aquí no hi ha excusa que valgui, cada un te el nivell que te i no val la pena mirar de fer el que no pots fer. Llavors es quan veus que fa cada un dels companys de grup per la resta, cada un juga un rol, cada un participa i aporta alguna cosa al grup. Tant li fa el que sigui, la qüestió es aportar i compartir bones estones, i si n’hi ha de dolentes, també es comparteixen només faltaria. Acostuma a passar que en veure les fotos, tot i saber que en algun punt estem cansats, normalment sempre hi trobem somriures, que hi ha res millor?

La lluita amb un mateix apareix sempre un moment o altre. No cal que sigui al final de la jornada, en qualsevol moment apareix un repte nou, una situació que penses que està més enllà del que fas normalment. Tant li fa que sigui una pujada molt dura, una zona de pujada tècnica, un baixador complicat o complicadíssim o un tram planer dels de rodar amb el plat gran i tot posat, de cop vols demostrar-te a tu mateix que pots fer una mica més, de que et capaç de superar aquell tram o mantenir aquella velocitat fins el final del planer. Moments de patiment seguits de moments de satisfacció en aconseguir-ho o tant sols en millorar el que fas normalment.

Es desprès d’aquests moments que en funció del teu estat vols que mai s’acabi la ruta i així seguir gaudint o be al contrari tens ganes de que arribi la fi per donar per acabada l’experiència i deixar el patiment i la fatiga, baixar de la bici i poder dir: ho he aconseguit.

Totes aquestes sensacions les he viscut aquest passat cap de setmana mentre feia la ruta dels tracks dels Volcans amb en Pepe en Xavi en Miquel i en Marcos. Una ruta que hem completat en tres etapes, en tres senyores etapes que ens han tingut tot el dia pedalant.

En total han estat 249km i + 6636 metres de desnivell acumulat molts d’ells per senders i pistes plens de rocs, pedres, arrels, escalons, en fi tot el que va bé per pedalar de forma plàcida i tranquil·la.

De les rutes d’aquest tipus que he realitzat puc dir que aquesta és la més dura a nivell d’exigència física i tècnica.

Aquesta ruta l’he realitzat amb la Tallboy i he de dir que m’he sentit molt còmode en tot moment i que el funcionament de la bike ha estat excelent. Crec que per aquesta ruta el fet d’anar amb una 29er fa que en determinats llocs els entrebancs es notin menys que amb una 26.

En resum una bona experiència.