Finalment ja tinc enllestida una part de la
crònica. Escric molt més lent i entre això i una setmaneta de feina potent la
cosa ha tarda un munt!
Ha passat una setmana llarga des de que vaig
anar a la cinquena edició de l’Euskadi Extrem, una marxa cicloturista, be així
és com la tenen classificada que es composa de dues etapes en dos dies
consecutius.
En aquesta edició la primera etapa segons
l’organització eren 101km i +2200m i la segona 53km i +1700m, les mesures dels
GPS ens varen mostrar més desnivell de l’indicat, el km era correcte.
Només teníem referència d’aquesta proba pel
que ens havia explicat en Miquel, la resta no en sabíem rés, només que era un
repte diferent al que fèiem habitualment
i que els recorreguts acostumen a ser bonics i durs.
A final ens varem apuntar els 7 que acostumem
a pedalar junts en les sortides i el divendres ja vàrem iniciar la marxa cap a
Vitòria que es on començava la proba. Sortida aviat al matí pujats al bus on
passaríem un munt d’hores fins arribar a mitja tarda a Vitòria. Un cop a lloc
ens instal·lem a l’hotel i ens acostem per fer la recollida de dorsal, fer el
lunch de benvinguda, escoltar el briefing, sopar normalet ja per el nostre
compte i a dormir.
 |
| Recollida de dorsals |
 |
| El meu dorsal, darrera te el xip de cronometratge |
 |
| El lunch, un bon berenar |
 |
| En Marcos, fet un xaval |
 |
| En Josep Maria sembla que ja diu adeu |
Anem a dormir tard i ens hem d’aixecar aviat
per tal de poder esmorzar, l’hotel obre tard i nosaltres volem menjar aviat, al
final no anem tan aviat ni mengem gaire be, be, gens be. Està clar que aquest punt
cal millorar-lo si fem altres sortides d’aquest tipus, tant el menjar com les
hores de son.
Ens acostem cap a la plaza de los fueros amb
el bus, muntem les bicis agafem les bosses i ens plantem al lloc de la sortida.
Jo estic cansat ja abans de sortir, la setmana ha estat intensa i el divendres
amb el viatge, dormir tard, aixecar-se aviat, esmorzar malament, per tant estar
cansat és força normal. La sensació de cansament penso que em marxarà al
començar a pedalar, ja que de no ser així no aniré massa be.
 |
| Descarregant |
 |
| Un pilò de xatarra |
Es dona la sortida, comencem a pedalar
neutralitzats al principi fins arribar a una via verda. En aquest tram en
Ricard ha de parar a posar aire a la roda que ha començat perdent aire, en
Marcos es para amb ell, i en Xavi, en Josep Maria i jo seguim amb el grup.
 |
| En Pepe fa la seva cursa, sense pressions |
El ritme a la via verda és elevat, però no es
dur al menys al inici, ja que s’ha de seguir els que tens al davant i no els
pots avançar. Això segueix així uns quants km, llavors desprès de passar un
poblet per on pugem unes escales a peu i baixem un corriolet s’arriba a una
zona més ample on es pot avançar. En Xavi es posa davant marcant el ritme, en
JM i jo anem seguint-lo a bon ritme mentre anem avançant posicions. Arribem a
la zona del embassament, que voregem per uns senders que ressegueixen les vores
de l’aigua amb un paisatge molt bonic. Ara si que anem ràpid, el ritme per
l’estat del camí és elevat ja que en qualsevol revolt pots relliscar i caure.
Tenim un grupet de llepa rodes al darrera, però al travessar un pont llarg i
estret fa una mica de pujada i un punt més en el ritme fa que ens escapem del
grupet.
Primer avituallament, decidim no parar tenim
beguda i estem be, així que seguim. Al cap de res comença la primera pujada, el
ritme cau en picat i passem d’anar voltant els 30km/h a pujar entre 6-8km/h.
Arribem a un punt passada una font on cal fer uns metres caminant ja que el
pendent és molt fort i està ple de pedres. Son pocs metres però trenquen el
ritme i al pujar de nou sobre la bici tinc una mala sensació al beso de la cama
dreta que per sort marxarà aviat.
El ritme és massa ràpid, he d’anar més lent
del que vaig, tot i això les sensacions no son dolentes, les cames van bé i la
respiració també, però ni en broma així fins el final. En JM va més lent que
jo, de fet molt més lent si ho comparo amb els dies precedents on hem pedalat
plegats i el seu ritme era molt bo. Això no sé si é bo o dolent, si ell no va
be jo tardaré més o menys però també petaré. En un moment on anem de costat
decidim baixar un punt, no estic segurs de que ho féssim, però això decidim.
Avancem per una zona on hi ha boira i el pendent es suavitza fent uns puja
baixes no molt forts fins que arribem al darrer pujador de la primera pujada.
Trobem una xinxeta amb terreny de formigó que puja de valent, la pujo a bon
ritme, al final ho poso tot i tiro de cadència, em sento be, bones sensacions
anem fent, continuem en pujada, ara bona vista, ja no hi ha boira, la
temperatura ideal, ja que una estona abans feia mitja fred i ara amb el solet
s’està be.
Comença la primera baixada, en veure-la ja
saps que no es podrà baixar ràpid. El camí és tècnic per que està ple
d’escalons de pedra en alguns punts humida i no dona confiança, es pot baixar
be, precaució i prou. Una mica més avall la cosa es complica, més pendent i més
pedres, ara les pedres estan soltes i has de deixar que la bici baixi sense
frenar massa, ja que si no el risc de caure és gran.
 |
| Difícil fer-li una foto, sempre va davant i jo amb la llegua fora !! |
Arribada a una vall interior molt bonica, en
Xavi m’espera a mi i plegats esperem en JM. Pedalem plegats ara més tranquils
mirant el paratge que és molt bonic. S’acaba el descans, petit pujador i tornar
a baixar. La baixada és dolenta, plena de pedres que estan humides en molts
llocs i dona molt poca confiança. Anem nosaltres tres sols, nomes hi ha un
altre biker que va sol que tenim al davant, per tant no hi ha pressió i baixem
prudents mirant de controlar al màxim. En un mal moment la roda del davant em
rellisca i no la puc controlar, acabo per terra, una caiguda lenta pel costat
esquerra aterrant sobre un munt de pedres. Malament si al km43 ja vaig per
terra! M’aixeco ràpid, noto un cop a la cuixa l’espatlla i la ma esquerra però
sembla nomes un cop i no hi ha sang per enlloc. Seguim baixant amb més
precaució si cal, jo dolorit però be.
En arribar al avituallament decideixo
treure’m l’anell, la ma em fa mal i en cas d’inflar-se millor sense anell.
Emplenem beguda, una mica de menjar i seguim baixant, el dolor de l’espatlla i
de la cuixa va marxant, el de la ma es manté i augmenta. Baixem per un corriol
estret, típic single track amb fang, pedres i arrels fàcil de caure a la mínima
i així ens ho mostra el biker que va davant nostre en una caiguda sense
conseqüències.
Sortim a una carretera asfaltada i ja ens
preparem per la segona pujada. El problema es que hem baixat i no hem pogut
descansar gens. Les baixades son molt tècniques i no et pots relaxar ni un pel.
Pujada en asfalt, comença amb un tram força pendent on mirem de buscar cada un
el seu ritme. En Xavi es reté, però tot i així puja massa ràpid per a mi i per
en JM que ja estem una mica cansats. Busco el meu ritme pensant que la pujada
asfaltada em costarà molt i que els companys em deixaran, però
incomprensiblement en JM que puja molt be aquest tipus de ports va més lent que
jo i això em permet buscar un ritme en el que em senti còmode.
 |
| El crack tot sol davant nostre, molt davant nostre |
 |
| Ell tant tranquil i nosaltres tant concentrats |
 |
| Ells van de menys a més, bona tècnica segur. |
Anem pujant i atrapem algun biker que avancem,
altres ens avancen a nosaltres, son pocs tant en un cas com en l’altre. Darrer
pujador i arribem al pròxim avituallament, es un pujador potent que anem fent
fins arribar i parar per menjar una mica de pasta.
Menjo poc, no m’entra, beure bastant, una
plàtan, la pasta no hi ha manera, un altre plàtan a la butxaca i marxem. Al
marxar ens trobem en Ricard i en Marcos que arriben, els veig molt be, bona
senyal en Ricard segurament fa el de menys a més que sap fer be.
Era millor quedar-se i fer mig diada, la
pujada que venia era dura i no venia gens de gust desprès de uns 60km seguir
amb aquella pujada. Per sort com que la parada ha estat curta les cames van
molt be i no he de tornar a escalfar. Passem per un tram ple de fang amb molta
pujada que fem a peu i segui per una pujada d’herba on la bici roda força be
però pitjor que sobre terra o porland. En fer una corba es veu una nova vessant
de la muntanya i cal alçar el cap per veure el cim. Al fer això la imatge desmoralitza,
la pujada és impossible sobre la bike, veig els bikers que tinc al davant
caminant empenyent la bici o amb la bici a coll i els veig molt de tros, la
imatge visual es per a mi en aquell moment destructora.
Pujo fins on puc sense forçar massa i a caminar.
Costa caminar amb el pendent i la bici, per sort el ferm és bo i tot i caminar
el terreny en aquest aspecte es amable. Sort que he vingut amb les shimano que
permeten caminar be, les sidi en aquesta pujada em farien mal als peus, soc
delicat en aquest punt jo.
Desprès de uns 5-10 minuts caminant ja es pot
tornar a anar en bici cosa que agraeixo ja que a banda de caminar la ma
esquerra em fa força mal i tinc que fer-la servir per nassos per pujar la bici.
Pedalem per un tram més o menys planer que s’agraeix un munt després del que
hem fet, bones vistes ens acompanyen. Veiem una baixada molt bonica, un prat
per baixar tranquils i reposar forces, però ens fan baixar de la bici. És el
tram que ens varen advertir que calia fer caminant dins del parc natural, així
que ja ho sabem i 1,5km de “pateo”, una
llàstima donat que era una baixada on relaxar-se una mica.
Superada aquesta zona tornem a pedalar, la
meva ma no va be, em fa mal, cada cop més, deixar el manillar i frenar em costa
i els sotracs son cada cop més una tortura. Començo a pensar més del compte i
això unit a la fatiga que tinc fa que el meu ritme s’alenteixi. A posteriori
penso que segurament amb una millor alimentació la cosa hagués anat millor,
molt de consum i poca ingesta no funciona i jo això ho noto molt.
Anem fent algun tram planer, altres de pujada,
però jo espero ja amb ganes el km71 que és on comença la baixada ja més
continuada que ens ha de portar a lloc. Un cop més les baixades son tècniques,
molta pedra i molla en molts de punts. Els pendent son forts o cal anar amb
compte de no caure. Entrem a la calçada romana, i tinc clar que els romans no
anaven en bici, ja que és difícil circular-hi, pedres i més pedres, un sotrac
rere l’altre fan que un lloc molt bonic sigui molt dur per a mi, cada cop que
freno o moc la ma la sento més, la puc moure tota però això no va be.
Arribada al túnel de San Adrian, posem tots
peu a terra, son uns pocs metres, però son molt complicats i cap ens la volem
jugar, de fet algu de l’organització t’aconsella que baixis caminant. El lloc
és com a mínim pintoresc, un túnel mig natural que es feia servir de pas
fronterer en el passat i que segur que tampoc es feia amb la bici en aquella
època.
Una baixadeta i arribarem a l’avituallament,
uns metres abans, en un tram planer en Josep Maria pateix unes rampes a les
dues cames, i es que caminar quan estàs cansat de pedalar a vegades ja ho te
això de les rampes.
Al avituallament quan anàvem a marxar arriben
en Ricard i en Marcos, decidim esperar-los i seguir els cinc junts. Les
baixades a partir d’aquell moment tenen fang, aigua, pedres i arrels, una mica
de tot. Son estones pel mig del bosc amb paisatges bonics, que de ben segur no
vaig apreciar prou donada la tensió que duia dalt de la bici, ara el dolor de
la ma comença a ser intens i baixant he de reduir el ritme. Els company em
deixen anar davant i ser jo qui marqui el ritme, vaig fent el que puc, tampoc
vaig parat, però no em sento massa be.
Al arribar a la zona final els corriols es
tornen pista i la velocitat augmenta, baixades amb porland que son de vertigen
i cal controlar la bici per evitar que s’enveli, ja que el verdet que te a
sobre garanteix la relliscada en cas d’apurar una frenada.
Entrem a la via verda i el ritme augmenta, ja
ens veiem al final i tots anem més ràpid. En JM te un ensurt amb uns trams de
via que eren prop d’un pont amb una relliscada que salva in extremis. Entrem a
les afores de Beasain, allà la gent t’espera, et dona ànims, aplaudeix, no et
coneixen de res i t’animen amb moltes ganes. És una sensació molt bonica, sento
una reconeixement important per part d’uns estranys que em fa sentir be.
Fa una tros que hem vist un biker que ens
porta una bona avantatge, però en Xavi s’ha proposat neutralitzar-lo i tira de
valent. Fem puntes de més de 40km/h tot posat i a fons com si en comptes de
101km en portéssim 10. Cada cop que he de frenat per fer una rotonda o corba,
em costa un munt tornar a agafar la roda d’en Xavi que frena menys que jo per
pujar o baixar les voreres del carril bici pel que circulem. Avancem el biker
que mira de seguir-nos a roda, però el ritme dels 5 es massa per ell i al final
el deixem una miqueta.
Cada cop més gent, més aplaudiments, més
ànims, ja es veu l’arribada que fa una petita rampa per passar per sota del
arc. Entrem els cinc més ràpid del que toca i ens cal fer una bona frenada per
entrar be a la plaça.
 |
| Aqui s'acaba la cosa |
Hem tardat 7:09h a fer els 103km i +2541m de
desnivell segons el meu GPS a una mitjana de 14,4km/h. No sé si és anar ràpid o
no, tot depèn del teu nivell de forma, el que si sé és que hem arribat de la
posició 77 a la 81 de 255 que finalitzen la primera etapa, no està malament.
 |
| El testimoni |
 |
| No m'atreveixo a treure'm el guant esquerra |
 |
| Satisfet per acabar la 1º etapa |
Anem cap el pavelló per netejar bikes,
dutxar-nos i preparar-nos per a nit. En arribar en Miquel ja ens espera i te la
paradeta feta, quina sort portar un crack que a més de pedalar és un bon
company i ens prepara el llit.
 |
| El dormitori |
 |
| Ja més cap el tard , més matalassos i més bikes |
 |
| Jo al hospital i ells Pinxo i Pote !!! |
Enguixat fins el colze i amb els dits a l’aire
(cosa que no entenc) em deixen marxar. M’espera en Lander, uns dels nois de
l’organització de la cursa que m’ha vingut a buscar i m’acompanya fins el
restaurant on els companys ja estan asseguts a taula.
Un bon sopar, uns Gin’s i una mica de xerinola
ens fan passar una bona estona i ens ajuden a relaxar-nos per anar a dormir.
 |
| Recuperació activa |
Abans de dormir una mica de broma als nois de
Maestre als qui demano si em poden muntar les dues manetes de fre al costat
dret per poder córrer al dia següent, la seva cara ho deia tot.
La nit no és plàcida, dormir al matalàs
inflable dins del sac de dormir està prou be, però el guix es molt incòmode i
no em puc bellugar gaire.
Al matí ja no em queda res més que recollir la
paradeta i anar a veure els compays, jo estic aturat. Això ja ho explicaré una
altre estona...
 |
| Jo i el meu trofeig |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada