dimecres, 1 de juny de 2011

Puigmal, no hem fet el cim

Aquests dies he anat sortint com faig normalment, però el dimecres passat es va produir tot el necessari per que aquest dimecres fos diferent i en comptes d’una sortida de tarda fos una sortida de tot el dia.

Donat que en Miquel s’està preparant per anar a la TransAlp Challenge, vàrem pensar que podia ser una bona idea la de fer una ruta que fos de duresa similar tant en quilometratge com en desnivell a algunes de les etapes de la TransAlp.

Va aparèixer el nom del Puigmal, i com que som gent decidida ens va faltar temps per dir sí!!!

Aquest matí, com estava previst hem sortit a les 7h direcció a Planoles, que seria el punt de sortida i arribada de la ruta. A les 8:30 ja érem a lloc i si bé lluïa el sol i es veien alguns núvols allunyats, la temperatura era de 6 graus.
Preparant-nos per sortir
Preparem les bikes i ens equipem per sortir. Decidim que amb equipament d’estiu, el maneguets i l’armilla serà normalment suficient per fer la ruta, però tot i així decidim per si cal portar cada un una peça d’abric. En Miquel i jo un paravent de goretex i en Xavi una tèrmica interior d’hivern i les mànigues de l’armilla que la fan un molt bon paravents.  

Iniciem el recorregut direcció a Dorria tot seguint el GR que passa pel costat del camping que hi ha a Planoles. El GR, està clar és un GR i te una mica de tot, llocs on es pedala be i llocs on cal esforçar-se, be per el fort pendent o per la dificultat tècnica. Mentre anem seguint el GR hem d’anar parant per treure els filats elèctrics que es fan servir per tancar el bestiar, creuant rierons i rieres d’aigües netes i fredes metre gaudim d’unes vistes fantàstiques.
Bones vistes desprès de Dorria
En un punt ha estat necessari fer un tram caminant, ja que el pendent era molt elevat i a més el terreny era molt tècnic. De fet en Miquel, coneixedor de la ruta ens ha dit: això no es fa en bici” i si en Miquel ho diu no cal discutir ni un segon, peu a terra i a empènyer la bici.
Travessant rieres
La temperatura mentre pujaven era fresca, però en cap cas freda per l’equipament que portàvem. En algun lloc tocava una mica el vent i l’aire molestava més, però en cap cas dificultava de forma notable el fet de pedalar.
En arribar a Dorria en Miquel a punxat la roda de darrera, així que paradeta per arreglar la roda i menjar una mica. En aquell punt el vent és una mica més intens, però fins i tot parats al sol s’està molt be.

Continuem l’ascensió cap a la Creu de Maians igualment pel GR que en aquest tram ja comença a pujar de valent, però el terreny permet pujar molt be. Mentre pujen en un dels rierols que surten de la muntanya i troben un munt d’estalactites de gel i veiem que les pedres del vol estan cobertes de un bon gruix fe gel, un símptoma inequívoc que a la nit ha fet fred.

Per arribar a la Creu de Maians cal travessar uns bonics prats que fan una bona pujada, que donada la immensitat dels prats sembla que sigui menys pendent del que és. L’herba dels prats, acompanyada d’un terreny humit feia que fer avançar la bici per aquest punt requerís un esforç extra.  Aquest fet ja el coneixíem d’altres vegades, però el que no teniem previst era que just al sortir del bosc per entrar als prats un vent molt fort i fred ens empenyeria de costat o directament per davant fent que aquest recorregut fos molt mes dur del previst. Al cap de pocs minuts de pedalar en aquestes circumstàncies, a la cara i les orelles es notava un efecte lífting  gens agradable que no era rés més que la reacció al fred i al vent. Mentre pujàvem costava molt mantenir una trajectòria, el vent, estava entossudit en treure’ns de la nostra traçada i fer-nos baixar.

Nosaltres que de tossuts ho som un munt, hem seguit fins la Creu. En aquell punt el GPS marca una alçada de 1998 metres, i just a la creu el vent toca menys directament i l’escalfor del sol fa que tot i no ser una temperatura confortable, la cosa es suporti be.
La creu de Maians a 1998 metres d'alçada

A partir d’aquest punt els coneguts i temuts pujadors impossibles, tres rampes que arriben al 39 % i es mantenen una bona estona al 26% de desnivell i amb un terreny trencat i difícil.
En Xavi i jo em pujat la primera complerta, i prop de la meitat de la segona, també em pujat una quarta part de la tercera. En Miquel ho ha fet gairebé tot dalt de la bici, un fet que sembla impossible quan ho veus mentre tu pateixes i molt per pujar-ho caminant.
Un cop superats aquests punts ja som a la zona de prats on hi ha el filat que separa la part francesa de l’espanyola, seguim una estona per la part espanyola i travessem el filat per tal d’agafar la pista, o el que en queda que transcorre per la part francesa.

La pista va una estona planejant i pujant amb un pendent suau, en aquest punt el vent es molt fort, si el vent et be per darrera t’arrossega muntanya a munt, si be de costat, sembla que fem windsurf, anem tombats cap el costat esquerra per mirar de mantenir la bici dins del cami.

La temperatura ha baixat força, el vent és molt fort i decidim abrigar-nos amb la roba que portem a les motxilles. Amb el vent que fa serà impossible posar-se res a sobre si no ens protegim una mica, així que busquem un lloc on estem una mica a raser del vent. És molt complicat, ja fa estona que degut a l’alçada no hi ha arbres, estem a 2200 metres d’alçada, en una zona de prats!! Una mica d’ondulació del terreny fa que troben una mica de refugi on el vent encara toca i molt, però menys que en els altres llocs.

Ens abriguem amb tot el que tenim,  cal tenir la precaució d’agafar be la roba, si s’escapa segur que ja no l’agafarem més. En Xavi ens diu que ja te fred a les mans, de fet que té molt de fred a les mans. En Miquel també, però es que ell anava amb els guants d’estiu i curts. Sota els guants d’estiu curts es posa uns guants de seda i ja està. En Xavi i jo portem guants d’estiu però llargs.

Ens abriguem amb tot el que tenim
Un cop abrigats la cosa està millor. En Miquel i jo que portem buff ens el posem fins a sota de les ulleres, en Xavi no en porta. Decidim seguir una estona més per veure si abrigats anem be o no i si el vent toca de ple o no a la pujada que porta al pas dels lladres, un punt per el que es pot baixar cap el punt de partida sense assolir el cim.

Ja veiem la pujada, fem un petit baixador, el vent ens empeny amb molta força, veiem com l’aigua que corre per el corriol que seguim s’està glaçant a tots els llocs en els que toca la terra. Com si entréssim a un congelador gegant notem com tot i anar ben abrigats el nostre cos es refreda ràpidament, les mans ja les tinc molt fredes, comencen a fer-me mal. Parem al peu de la pujada, ens mirem i ja sabem el que hi ha:cal fer marxa enrere.
El cap baix, però tots ho temin clar, cal tronar enrrere

És impossible seguir amb aquestes condicions, a més seria una temeritat amb un risc molt gran. Fins el pas dels Lladres queden uns 300 metres de desnivell, ja seriem a cota 2600 i en aquell punt entraria a més l’aire procedent de l’altre carena. La baixada seria pràcticament impossible sobre la bici i caminant son molts de quilòmetres fins arribar a les zones boscoses que ens resguardarien del vent.

No ho pensem més i girem cua. Com costa pedalar amb el vent de cara! A més per acabar-ho d’adobar fa pujada durant uns centenars de metres. Cada cop fa més fred, pedalem tot lo ràpid que podem, en un punt en Xavi i en Miquel deixen el camí i diuen que cal tornar per un altre lloc, jo que seguia el camí principal no els sento degut al vent tot i que han cridat i molt. En girar-me no els veig, paro un moment i veig aparèixer en Miquel que em fa senyals de tornar cap endarrere.

Seguim per un camí que no era el bo, però pensàvem que enllaçaria amb l’altre, no és així i baixem uns metres per on no toca. El vent encara és més fort. Al girar la bici per canviar de sentit, tot d’una no la puc moure, el vent es tant fort que quedo amb la bici a l’aire i no la puc baixar!! Un cop la bici a terra, ni provem de pedalar, fa pujada i molt de vent, així que caminem una estona fins a trobar un senderó que va en la direcció que creiem correcta i el seguim. Ens sembla que per el senderó podrem anar en bici, però en provar-ho el vent ens tira a terra, es impossible aguantar-se dalt de la bici.

Caminem pel senderó, el vent de cara, costa molt caminar. Tot d’una la bici s’aixeca de terra, està volant!!! Només s’aguanta pel manillar. Tinc la certesa que si la deixo anar hagués volat tant lluny que ara ja no tindria bici. Ens mirem i flipem, en Xavi te la cara molt vermella per el vent i la fred, sembla que el pintin de vermell.

Veiem la pista que hem d’agafar, ara fa baixada i es un prat, per tant amb l’objectiu la pista a uns 800 metres. Pugem a la bici i fem Wind bike deixant-nos portar pel vent i corregint la trajectòria en viratges amplis que ens van acostant a la pista. Un cop a la pista ja veiem les primeres zones amb arbres, baixem, però tenim tant de fred i fa tant de vent que baixar és molt difícil i perillós. Arribem a les rampes que abans hem pujat, ara les baixem. Pensem que el millor lloc per parar és a la última rampa abans d’arribar a la creu de Maians, els arbres i matolls son mes nombrosos i quedarem més arrecerats.

Parem, i ens estirem a terra, darrera uns matolls i uns pins que ens fan de protecció. Ara el vent ens toca, però res a veure amb el que em passat. El sol que per sort llueix, escalfa però no molt. Estem glaçats, en Xavi fa molt mala cara, només de veure’l saps que ho està passant molt malament, ell no és un dels que es queixa per res.
Te molt de fred a les mans, li fan mal. Es treu el guants com pot i les té morades, totes morades, fins i tot el palmell de la ma. Amb el buff d’en Miquel i el meu li emboliquem les mans i bufant a través del teixit l’aire calent de respirar estic uns minuts mirant de retornar a en Xavi. Tots tres estem tremolant, en Xavi més que cap, ha passat uns moments molt durs. Mica a mica es comença a refer, segueix amb les mans embolicades amb els buff, en moure-les li fan mal. Calculo que hem estat parats uns 12-15 minuts per refer-nos una mica del fred.
Mirant de refer-nos del fred
Comencem a baixar cap a la creu de Maians i travessem els prats. Aquí el vent torna a bufar de valent, No aconsegueixo que la meva cala del peu esquerra s’enganxi al pedal. Parem un moment per veure que passa i resulta que he perdut un cargol i la cala s’ha mogut i està torta. No és el millor lloc per fer res, així que seguim baixant fins que trobem un lloc menys fred.

Per sort en entrar al bosc i canviar cap a la cara sud de la muntanya, la cosa canvia i molt. Ara fa vent però ja es pot rodar be sobre la bici. Fa fred però tal com anem equipats podem pedalar sense patir fred. Al cap de potser un kilòmetre, ja molt mes protegits del vent parem i poso la cala be fixant-la amb l’únic cargol que em queda.

Desfem el GR que hem fet per pujar ara baixant. Baixar és més fàcil, i exceptuant petits pujadors es fa còmodament.
No tenim cap incident i en poca estona som al cotxe. La temperatura del cotxe parat al sol a les 14:30 es de 10 graus. Ens canviem de roba i pensem on podem anar a dinar, Ventolà ens be de camí i es menja be, així que anem a Ventolà i ens disposem a dinar.

Mentre dinem comentem la jornada, sabia decisió la de tornar. La propietària del restaurant ens ha explicat que el seu germà al mati ha pujat al Puigmal caminant (possiblement per la cara sud que és la lògica des de Ventolà) i l’hi ha dit que hi havia un bon gruix de neu i gel prop del cim.

No et pots refiar mai de la muntanya si puges a mes de 2000 metres, ni tant sols si és el dia 1 de juny, que sembla que ja ens marca que anem cap el bon temps.

Al final la sortida d’avui ha estat de 34km, + 1533 metres de desnivell a una mitjana de 10.3km/h.

En arribar a casa, he buscat les dades dels observatoris propers al Puigmal per tal de comprovar la força del vent i la temperatura. Els observatoris propers han registrat -1ºC a 1600 metres i -4ºC a 2300 que era la nostra cota entre les 11 i les 12 del matí. El vent era de 29,7 metres per segon que equival a 106,92km/h.
És evident que feia molt de fred i molt de vent, unes condicions que no son per anar en bici!!!


El Puigmal haurà d’esperar a un altre ocasió, de ben segur que avui no era el dia.

4 comentaris:

  1. Ara que ho llegeixo, descansat i calentó penso en el que hem fet i em dic, sóm grans.

    Jo crec que ahir em arribat a fer una èpica, no per kilometratge, no per alçada, si no pel que varem arribar a fer, crec jo que pocs s'haguessin aventurat.

    A mi, particularment ja m'està bé de patir durant una estona, patiment que faig realitat a les dures pujades o a les baixades técniques, ara bé, patir de fred com ahir, m'estimo més quedar-me a casa, a la vora el foc que ara no toca, però.....

    Avui, demà, qui sap, quan tornem a pedelar de ben segur que no sortirem amb la tramuntana tant forta com bufava ahir, ja tu vaig dir-ho quan miraves el iphone i varés dir que a Nuria bufava a 62 km/h, a aquesta força el vent no et toma, a la real que exposes si.

    Que bé que es pedala per les nostres Gavarres, visca l'aventura, doncs ara sóm aventurers, visca el MTB doncs va estar tota una experiencia que segurament repetirem properament però no amb les mateixes condicions.

    ResponElimina
  2. Ahir no era un dia per portar algú al grup amb qui no haguéssim pedalat moltes vegades, nosaltres que ja fa molts anys que pedalem plegats i ens coneixem molt be, sabem del que som capaços, i tot i així varem patir de valent mentre tornàvem.

    Fer patir a un altre biker el que vàrem passar ahir podia ser molt perillós, imagina si un cop estàs en el punt que es decideix tornar, ja vas just de forces. De fet ahir fins on vàrem arribar ja ens va costar com arribar al pas dels lladres un dia sense vent.

    Aquesta crec que va ser una gran avantatge per nosaltres, sabem be fins on podem patir els uns i els altres i en el moment de decidir tornar tots teníem clar que si seguíem trencaríem el llindar del que podem fer.

    Que ni tu ni jo puguem arribar a pedalar en planer/baixada pel vent es senyal de que la cosa està molt malament, però que en Miquel camini per on es pot anar en bici és senyal de que estem en situacions de fora d’escala.

    Una experiència més que per sort va acabar be. Ara tots tenim més clar que mai que per sobre dels 2000 metres és alta muntanya, i que les condicions climatològiques poden variar de poc favorables a molt dolentes en pocs minuts.
    Està clar que quan ja no trobes bestiar, ni arbres, només prats d’herba baixa i pedres, el lloc es prou inhòspit com per quedar-s’hi. Només sortides en condicions favorables i amb les màximes precaucions.

    En Miquel va veure de ben a prop el que es pot trobar en fer la TransAlp Challenge aquest estiu, de ben segur que ara portarà roba d’abric per fer els colls més alts, i millor si no l’ha de fer servir.

    Aquestes experiències com tu dius et fan gran, sobretot per la vivència i l’experiència que n’obtens. A més el fet de compartir-ho amb els companys ho fa mes gran encara.

    Puigmal, queda pendent l’ascensió. Nosaltres tornarem!

    ResponElimina
  3. Com m'heu fet patir!!!!!! AMb el vent i el fred!!! realment ha sigut dur, molt dur!!!! Aquesta sensació de dolor a les mans, l'he tingut i es horrorós, et fan un mal espantos, un dolor molt agut que et fa plorar de mal!!!! Xavier ets per mí un heroi! Increible! esteu preparats fisicament pe rfer algo així, pero el vent es molt i molt fort, i acompanyat de la gelor del fred ho van inviable....

    Una abraçada ben calurosa desde el sol de galicia....

    ResponElimina
  4. Gràcies per l'abraçada, ahir hagués estat millor!!
    Per sort de sol també en feia, si no la cosa s'hagués complicat molt.

    Per sort en Xavi és un noi valent, i tot i així ho va passar malament. La resta també , però de ben segur menys.

    ResponElimina