Canvi d’estació

La EMD9 ha estat la companya de ruta d'avui

Això és el que s’ha deixat notar en les dues últimes sortides, un canvi que no només te a veure amb el canvi de l’estació per el fet d’arribar a una determinada data, si no que ja és la natura qui ens fa veure que l’estiu s’ha acabat i que comença la tardor.

El dimecres a la tarda vàrem fer el recorregut de la cursa de la copa Gironina / Baronia de SAS amb en Xavi. Ell va venir amb la Tallboy i jo anava amb la Yeti, així que una 29er i una 26, les dues però doble suspensió i amb 100mm de recorregut a les suspensions.

Tot i que la temperatura inicial no semblava molt alta, i de fet no ho era,  vaig tenir des del principi molta calor. El recorregut que es va fer a la cursa va esser sobretot molt corrioler i trencacames enllaçant gairebé tots els corriols de la zona.

De fet aconseguir fer més de 30 km en un espai tant reduït fent un munt de corriols sense repetir cap zona ni trepitjar cap carretera no es pot fer en gaires llocs més.

Vàrem començar a un ritme suau fins arribar al primer corriol on el varem incrementar una mica. No era el meu dia, tocat possiblement per la rinitis del dilluns em costava portar un ritme ràpid i la calor no em va ajudar gens.

En arribar al km 20 vaig demanar a en Xavi de parar uns minuts, la darrera pujada que possiblement fos la mes llarga m’havia deixat fos. A partir d’allà cada pujada costava i les sensacions no eren les que haurien de ser.

Al final una mitjana de poc més de 12km/h per fer 32km i prop de 1100m de desnivell + el que en cap cas es pot considerar un bon ritme. El dijous em notava les cames cansades, no tinc la sensació d’haver forçat en cap moment, però de ben segur l’estat de forma no és el millor.

Avui dissabte he sortit al matí tot sol, ho he fet amb la Niner EMD9 que feia dies tenia ganes d’agafar i veure si ja podia fer circular sense problemes. El braç ha reaccionat be i ja puc començar fins i tot a pedalar dret estones el que fa més divertit el fet d’anar amb una forca rígida.

Quan he estat al carrer m’he adonat de que estava força més núvol del que jo pensava, però he seguit en direcció al meu objectiu: Sant Grau.

La idea era de pujar per el camí de les tres fonts i baixar per St. Gregori, així que tenia uns kilòmetres de planer per escalfar, que de fet m’han anat d’allò més be, ja que sentia les cames molt pesades, segurament del dimecres.

En apropar-me al inici de la pujada he sentit el primer avis de la natura de que la cosa es complicaria. Un tro considerable s’ha sentit prop de on jo era, tot i que de moment res d’aigua i el cel era mes gris que negre, el que m’ha animat a seguir.

Mentre pujava els trons s’anaven sentin i queia alguna gota de tant en tant. Mentre pedalava anava observant els canvis del bosc, ja no és un bosc d’estiu, els colors i les plantes han canviat. Al cap de poc ja he vist el primer símptoma inequívoc de que entrem a la tardor: al terra un grupet de boletes vermelles molt característiques, les “cireretes d’arboç” ja comencen a estar madures i cauen al terra.

Nous avisos de la natura, ara llamps i trons, han fet que guardes l’electrònica dins la bossa de plàstic amb tanca hermètica que sempre porto al damunt mentre queien les primeres gotes de forma insistent. Al passar sota una zona de castanyers el so de la pluja canvia totalment, les fulles actuen com a amplificadors de la fressa de cada gota d’aigua.

A partir d’aquell moment la pujada l’he feta sota la pluja, insistent però no intensa i que a mida que anava acostant-me al cim anava disminuint fins que a la fi un tro molt potent ha semblat marca el fi de la pluja i he fet el darrer quilòmetre sense pluja.

Desde el mirador de Sant Grau

Dalt del cim la visió es la d’un dia de tardor, el dia gris miris on miris, els núvols, la boira sobre les muntanyes fa capritxoses formes  blanques sobre el verd fosc del bosc.

Fins i tot en dies grissos, llueix i oneja orgullosa de ser qui és

La Niner a St. Grau

Inici de la baixada desprès de fer unes fotos i baixar una mica la pressió de la roda del davant. Baixada prudent, el terra és moll i les pedres rellisquen molt i en cap cas l’objectiu és patir una caiguda.

En arribar prop de Salt hi ha basses d’aigua prou importants sobre el camí que en el moment de marxar no hi eren. Em queda clar que encara he tingut prou sort i que tot i mullar-me he passat amb poc.

Al final 31km 518m de desnivell + i una mitjana de 17.8km/h que ja està molt millor que la del dimecres.

Dues sortides, una a l’estiu i l’altre a la tardor. No hi ha cap dubte la tardor ja és aquí, de fet fa uns dies algú ho va anunciar i ho va encertar.