Poca activitat

Es el que te la setmana de moment, al menys pel que a pedalar es refereix. Des de dilluns només he sortit dos dies a pedalar, poca cosa, ja que en total sumen 42 km.

Les dues sortides amb en Ricard, la primera un puja baixa a St Grau i la segona una ruta circular Girona, Bescanó, Sant Gregori, Girona on el desnivell va ser molt baix.

Les dues sortides han tingut en comú que el seu ritme ha estat una mica més elevat del que feia fins ara, ja que la pujada a St. Grau queda amb 18km/h de mitjana i l’altre en 22km/h.

En la segona volta vaig sortit per primer cop després de la lesió amb la Niner EMD9, tota una experiència recordar com és el rodar amb una bike 100% rígida.

Avui al matí he fet una sessió d’una hora amb el Bkool, que entre escalfament i retorn a la normalitat es queda prop de 1:30 minuts. Tot i que tocava baixa intensitat (treball a 120W) el fet de no parar ni un segon durant tota aquesta estona és una cosa que se’m fa una mica pedada tant a nivell psicològic com físic. No tinc cap dubte que la mateixa estona sobre la bike rodant per la muntanya equival a menys treball que el que es fa a sobre del corró.

A veure si demà aconsegueixo fer una bona sortida i vaig recuperant les bones sensacions que tenia abans de la Tramunbike.

El retorn

Molt de temps ha passat des de que durant la Tramunbike vaig patir una caiguda i em vaig fracturar el radi i el cúbit, i va estar necessària la instal·lació d’una placa i uns quants cargols per deixar el tema acceptablement be.

De fet la caiguda va esser el dia 5 de juny, operació el dia 7 i va estar fins el 2 d’agost que no vaig tornar a pedalar.

En total han estat 58 dies els que he passat sense anar a pedalar, a mi d’una banda em semblen molts, d’un altre penso que pel que ha estat tampoc està molt malament.

Possiblement el pitjor hagi estat el que en la millor època de l’any per pedalar jo estes parat. Aquest any semblava que el meu nivell de forma física era una mica millor que els altres anys i possiblement d’haver pogut aprofitar aquesta temporada de estiu per pedalar ara disposaria del millor estat de forma sobre la bike que mai he tingut.

Pujar de nou al Puig d'Arques una bona experiència

Ara el que compta però és el retorn a una de les activitats que més m’agrada fer BTT. Desprès de rebre el permís mèdic per començar a rodar suau per camins planers (o gairebé) les sortides s’han anat succeint una darrera l’altre sense problemes importants.

Pedalant amb la Yeti per Fitor i voltants

La primera i que a més va coincidir amb l’estrena de la Yeti la vaig fer acompanyat d’en Ricard, no molts de quilòmetres ni molt de desnivell, però amb unes sensacions acceptables. A partir d’aquí vaig sortir forces dies sol, fent voltes de uns 25km com a molt per anar agafant confiança i força a la mà.

Va arribar el dia on la possibilitat de pedalar amb altres bikers va arribar, així, desprès de unes 4 sortides vaig fer una part del recorregut que en Xavi i en Jordi feien per anar a la platja, es a dir de la Bisbal fins a Sant Antoni, i jo al anar a fins a la Bisbal des de Calonge ja vaig fer una pedalada força maca que va arribar als 40km

Com no podia ser d’un altre manera, va arribar el dimecres. El dimecres és dia de bike des de fa molts anys i per tant el estar gairebé dos mesos sense sortir es un fet únic que no ha passat cap vegada des de que es van instaurar les pedalades dels dimecres ara ja fa més de 8 anys.

A l’hora habitual soc a punt per sortir, en Xavi i en Miquel també. Amb en Xavi ens havíem vist algunes vegades durant el temps de no pedalar, però no així amb en Miquel. Iniciem la pedalada xerrant i ràpidament m’adono de que les meves sospites son certes. Els meus companys estan encara més forts que no estaven, en Xavi per la seva activitat intensiva durant l’estiu i a en Miquel desprès de la Transalp tot li sembla poc.

Jo al contrari que ells en comptes de guanyar he perdut i aquesta sortida va esser una mostra del que passa en deixar de fer activitat. Cansat, ofegat per el calor que no he patit cap dia fins el moment i amb el canell i la ma dolorida, desprès de no molts quilòmetres escurcem la volta per tornar cap al lloc de sortida. Tot i això el fet de tornar a pedalar amb els companys del dimecres és una sensació molt bona.

Fins el moment totes les sortides les havia fet amb la Yeti, però el divendres vaig decidir sortir a fer un petit vol amb la SC Tallboy. Es curiós com afecta psicològicament el tornar a pujar sobre la bici amb la que vaig caure el dia de la Tramunbike, ja que si be no puc dir que tingués por, alguna cosa dins meu estava en estat d’alerta.

Al cap de pocs metres de recorregut tot es torna tranquil i ja rodo sobre la bike amb confiança. Un recorregut de poc menys de 20km em varen permetre comprovar que la Tallboy és molt més absorbent que no la Yeti i que tot i així es manté totalment quieta al pedalar sense que cap mena d’interferència al pedalar. Al pujat a la Tallboy torno a tenir la sensació de que aquesta bike està feta exactament a la meva mida, un fet curiós si es té en compte que segons el fabricant hauria d’anar amb una talla menys.

El diumenge pedalada amb en Marcos i l’Aleix per la zona de Calonge. Comencem a fer corriols i alguna trialera, tant de baixada com de pujada. El meu ritme va millorant tot i això no puc baixar ràpid, ja que a les frenades al repenjar el pes sobre el braç i la ma fan que el dolor es deixi notar de forma insistent.

El dilluns sortida amb la Maverick, pujant cap a Sant Grau les sensacions son millors que les dels dies anteriors.

No hi ha dubte que la forca DUC32 és molt més absorbent que  les de la Yeti i la Tallboy. Les irregularitats del terreny gairebé desapareixen sota la roda del davant i la qualitat de la pedalada és fantàstica, tant que no sé si és mes directe la transmissió de la pedalada de la Maverick que la de la Yeti que és una bike XC.

El fet que el manillar de la Maverick sigui més ample, fa que el canell treballi amb un angle diferent i això es tradueix en dolor, un dolor que ha aparegut molt abans que no amb les altres bikes amb les que he rodat que tenen el manillar més estret.

Pedalant amb els companys

El dilluns a la nit rebo la proposta per part d’en Ricard d’anar a rodar a la zona de Camprodon el dimecres, un fet que quedava confirmat el dimarts a la nit.

Així que ahir dimecres ens trobem amb en Ricard a Llanars en Xavi en Miquel i jo. Iniciem la pedalada sense cap destí en concret, fins que en un moment determinat surt el nom del Coll d’Ares i en Ricard canvia de rumb i es posa direcció al lloc esmentat.

Pujades llargues, diferents de les que fem per les nostres terres, en algun punt intenses, en la majoria de llocs es deixen pujar be. Després de moltes pistes entretingudes i boniques i algun corriol arribem al Coll d’Ares, seguim per un corriol molt interessant per anar a parar a una pista dins de territori francés no sense abans baixar directament pel mig dels prats verds. Seguim pedalant mantenint la cota fins trobar un trencall que inicia la baixada cap a Molló. La baixada és fantàstica, el camí es com si fos un jardí amb la gespa acabada de posar a punt. El meu canell i ma esquerra estan ja molt dolorits i em costa seguir el ritme. En arribar al asfalt, seguim majoritàriament per la carretera fins al lloc de partida, no sense abans aturar-nos al bar per reposar una mica els líquids que hem perdut durant la pedalada.

Entrant a la Catalunya Nord

Al final una sortida de més de 50km i prop de +1400 de desnivell és el resultat de la jornada, una jornada que acabo cansat, feia molt de temps que no pedalava 50km.

Així mica en mica he retornat a pedalar amb diferents bikes, amb diferents companys, cada cop amb millors sensacions.

Yeti AS - R SL

 

La meva Yeti AS-R SL

Aquesta és la meva nova bike. Ja fa uns dies que vaig anunciar que em desprenia de la Ibis Mojo SL ja que era molt similar a la Maverick Durance pel que feia a recorreguts, així que no hagués tingut massa sentit que entres una altre bike de recorregut similar.

Així que mentre era a casa sense sortir recuperant-me de la fractura al braç esquerra, després de decidir i vendre la Mojo SL, calia entrar una nova bike. No tenia molt clar que comprar, ja que la proposta de comprar una 26” rígida i aconseguir així una bici amb un pes molt baix era una proposta interessant.

De totes maneres existia una zona sense cobrir, ja que passaria dels 0 mm de recorregut de una hardtail als 140 de la Durance, per tant era evident que necessitava alguna cosa entre mig de les dues modalitats.

Fa ja uns anys havia pedalat sobre una KTM speed RC 1.0 amb quadre d’alumini i 100 de recorregut al davant i al darrera, i ho vaig passar molt be pedalant sobre aquella bici. Ja més proper en el temps queda el record de la Ghost Lector team, una bici amb quadre de carboni i basculant posterior d’alumini, també amb 100 de recorregut en ambdós trens.

L’experiència amb la Ghost va esser curta, ja que no se ben be per quin motiu, amb ella les pujades s’em feien molt dures, potser perqué la seva posició més ràcing feia que m’expremés més a les pujades i per això em canses més, o sencillament perqué la seva geometria no era la més encertada per a mi. Les baicades però eren un altre cosa. Baixava be, molt be, era molt ràpida i fàcil de conduir on tu volies. Les baixades complicades tècnicament eren per on millor anava, que be que ho vaig passar baixant.

Així que en valorar tots els aspectes vaig decidir que el que necessitava era una bike de 100mm de recorregut tant davant com darrera. Donat que tenia els components que havia desmuntat de la Mojo SL i per tant podia muntar la bici sencera sense haber de comprar molt de material va fer que m’interesses per la compra d’un quadre sol.

Finalment vaig trobar una candidata interessant, un quadre Yeti AS-R SL 2009, amb el triangle principal d’alumini i el basculant posterior de carboni. Una bici amb un sistema de suspensió poc sofisticat, ja que es tracta de un monopivot amb l’ajut d’una petita bieleta. Afortunadament en buscar referències del seu comportament vaig trobar un conegut que en tenia una per vendre en bon estat, així que pasem a l’acció i compro la AS-R SL.

A l’espera de rebre el cuadre, compro una forca que s’adapti a la nova bici, en aquest cas una RockShox011 SID RTL Dual Air Disc PM  100mm per eix de 9mm amb tija de 1”1/8 amb Poplock, que te un pes de 1480gr i que serà un complement perfecte per el quadre de la AS-R SL.

El quadre és prou lleuger, ja que es queda en 2385gr amb amortidor, tanca de seient, i direcció, que queda encara per sobre dels 2335gr que pessava el meu quadre de la Ibis Mojo SL, possiblement la diferència es trobi en el pes de la direcció que en la Mojo és semiintegrada i convencional en el cas de la Yeti.

El muntatge de la Yeti es fa amb el material disponible de la Mojo SL, així que al quadre cal sumar-hi :

-          - Forquilla RockShox011 SID RTL Dual Air Disc PM  100mm

-          - Rodes easton XC One

-          - Frens R1 amb disc de 160 davant i darrera

-          - Caixa pedalier XTR 970

-          - Bieles XTR 970

-          - Shifters XTR 970

-          - Canvi XTR 970

-          - Desviador davanter XT

-          - Pinyonera XT 11-34

-          - Cadena XTR 9 velocitats

-          - Pedals CB SL

-          - Potència Easton EA90 110-0º

-          - Manillar RCZ 012 handlerbar carbon race SL 31,8 – 560

-          - Tija Thomson Elite 27,2 – 410

-          - Seien Selle Italia SLR 135

-          - Direcció Cane creek S2

Amb això el pes final de la bici es queda en uns molt raonables 10,690 gr.

Les primeres sensacions al pedalar amb la Yeti son bones, tot i que es confonen en part per les sensacions prudents dels primers dies de rodar després de 2 mesos d’estar aturat per la fractura al braç.

La bici és ràpida de reaccions, un moviment al manillar fa que el canvi de direcció sigui inminent, el que fa preveure que serà una bici molt divertida en llocs molt tècnics. Al mateix temps la postura damunt la bici es ràcing però no incòmode i permet pedalar amb força a les pujades.

Per tal de que no es mogui al pedalar cal posar la pressió del FoxRP23 a 160psi i la posició del propedal a la intermitja (2). Amb aquests ajustos la bici es manté perfectament quieta al pedalar i es nota molt rígida i efectiva al pedalar. Si en les pujades es fa servir el poplock per bloquejar la forquilla les sensacions son de una bici molt ràpida, cosa que no podré veure realment fins que pugui pedalar dret sobre la bici utilitzant el braç sense cap restricció.

Durant aquests dies he arribat a rodar un total de 150km en 8 dies, fent sortides de poc més de 20 km per tal d’anar agafant forma mica en mica i anar recuperant mica en mica la força a la ma.

Ara de moment cal substituir la direcció, ja que la Cane creek S2 que estava muntada al quadre està en mal estat degut a la oxidació. Ja està demanada una Cane creek S8, així com també he demanat una nova tija, en aquest cas una Tune stark stuck 27.2 x 340, que reduirà una mica més de 100gr  el pes de la Thomson.

Caldrà esperar una mica per tal de poder donar un veredicte definitiu del funcionament de la Yeti AS-R SL, de mentres anirem pedalant tant com poguem.

Adéu a la Ibis Mojo SL

Finalment després de 2 anys de pedalar plegats ara fa pocs dies ens hem separat definitivament.

La meva història amb la Mojo SL be de lluny i te uns inicis tèrbols. Els problemes que s’anaven produint en les Mojo, fos per desencolat d’algun component, o per l’aparició de fisures, es varen sumar a un servei extremadament lent i poc resolutiu per part de LTM a Sabadell. Aquest fet sumat a que coneixíem de primera ma altres problemes amb les Mojo ens varen fer contactar directament amb Ibis Cycles US. A partir d’aquí un camí llarg i feixuc ens va tenir uns mesos en negociacions per mirar de resoldre el que per nosaltres era un problema. Varem tenir la sort de comptar amb una ajuda extra a nivell d’interlocutor directament des de USA i finalment això va acabar amb un upgrade de les Mojo a les Mojo SL a un preu molt raonable.

Finalment el 30 de Juny del 2009 vaig rebre la meva Ibis Mojo SL Matte Clear. Molt poc vaig tardar a muntar-la i a posar-la  a punt per sortir amb ella.

Acabada de treure de la caixa

El quadre de la Mojo SL es un quadre molt lleuger, en la versió pintada es queda en els 1400gr incloent-hi l’amortidor i la tanca del seient. En la versió Matte Clear el pes es de 2335gr en talla M.

El primer muntatge de la Mojo SL

De les primeres sortides importants que faria amb ella va ser rodant per la Cerdanya, sortida de la que algunes parts preferiria esborrar, però que en termes de bike va ser molt interessant, més encara en fer-la amb la meva nova Ibis Mojo SL.

Preparat per pedalar per la Cerdanya

A partir d’aquí aquesta seria la meva bike per excel·lència. Era la més lleugera que tenia i a més el seu comportament era molt bo.

Moltes han estat les sortides amb aquesta bike, algunes de més emblemàtiques que d’altres, però el que més ha fet sens dubte han estat milers de kilòmetres pels corriols que ens envolten prop de casa.

Entre elles recordo per exemple la pujada al Balandrau, la volta al Pedraforca, les mítiques trobades a Cadaqués envoltats per una munió de Ibis, la realització dels pedals del Diable, la darrera pujada al Puigmal, en fi, seria difícil posar-hi fi.

Durant la sortida a Cadaqués el 2009

Pujant el Balandrau per un lloc no molt ciclable

Durant els Fang del Diable

Trenet de Ibis a Cadaqués el 2010

Al final, desprès d’un assaig de venda de la Maverick Durance on la manca d’interès a preus raonables va ser la tònica, i desprès de un temps de rumiar-hi es va posar a la venda per tal de deixar una plaça lliure per una bike més XC, ja que la plaça AM queda perfectament coberta per la Durance.

Finalment la Ibis ja és fora de casa, he venut únicament el quadre, la resta de components es podran dedicar a un altre projecte o vendre més endavant.

Aquí hi ha unes fotos del seu darrer dia a casa mentre era desmuntada per enviar-la al seu nou propietari.

A punt de desmuntar

Desmutada!!

Ha estat un plaer pedalar amb ella, però ara ha arribat el moment de dir adéu!!

ADEU!!!!

Acostant-me al final?

Això és el que sembla, o és la percepció que jo en tinc. No se si son les ganes de tornar a la normalitat o es que realment estic tornant a la normalitat i aviat podré tornar fer una vida normal i dins la normalitat podré tornar a pedalar.

Avui fa 34 dies que vaig tenir la caiguda, 32 que em vàrem operar, 19 que ja no porto punts, 5 que ja no porto guix, 5 també que porto un neofrakt amb cremallera que em puc treure per dutxar-me, 2 que vaig a recuperació, en fi que ja fa dies que la cosa dura.

Ara el que està clar es que falten 13 sessions de recuperació on cada dia toca patir una mica o força, però si tot va be un cop això s’acabi ja tindrem la feina feta.

Després de les dues primeres sessions de recuperació, tinc clar que hi ha molta feina per fer. La mobilitat del canell està molt afectada, es mou poc cap a tots els angles i el gir per posar el palmell de la ma cara amunt li falten mes de 90º.

Per sort no estic ni motivat ni desmotivat, senzillament soc o soc, ara el que toca es pencar i molt, no només a la recuperació, a casa també puc començar a fer feina, amb prudència al principi per no inflamar, però treballant per mantenir la mobilitat guanyada a cada sessió i a més anar recuperant la força.

Aquesta setmana ha estat interessant. Després de una primera decepció el dilluns en escoltar que el meu braç seguiria immobilitzat durant 15 dies més han seguit altres sensacions que m’han anat ajudant a veure les coses més positives.

D’una banda el comprovar que l’assegurança que inclou la llicència federativa  respon sense cap problema i amb una rapidesa que ja voldrien les administracions o moltes empreses, es una situació que reconforta. Quantes vegades paguem moltes coses, serveis, materials i després el resultat no és el que toca? En aquest cas tot funciona a la perfecció, possiblement la persona que tinc d’interlocutora també i tingui quelcom a veure, però el cert es que tot el que necessito m’ho proporcionen i paguen sense cap problema.

El canvi del guix per el neofrakt si be manté el braç tant o més immòbil que el guix es molt més confortable i fresc. Ja no tinc picor al braç, puc treure la pròtesi i dutxar-me normalment o gairebé, ja que la mobilitat del braç es limitada, però em sento net i be.

Iniciar la recuperació és un indici de que ja estic entrant a la fase final d’aquest procés, per això ara que ja porto dues sessions em sento com si esté realitzant la darrera etapa d’una travessa de varies etapes. L’etapa pot ser dura, fins i tot molt dura, però es la darrera, un cop arribes s’ha acabat, ja està, no hi ha res més dins del procés. Només queda lloc per els nous projectes, per els nous reptes, per recordar i valorar l’experiència, per mirar d’endreçar les sensacions bines i dolentes de manera que es compensin les unes amb les altres i que el que en quedi sigui el més positiu possible.

Ara ja estic fent aquesta darrera etapa, un inici tranquil, amb pujada, sabent que les rampes més dures encara no han arribat i que caldrà passar-les. Miro de gaudir de l’etapa tant com puc, el fer-la a aquesta velocitat et deixa veure coses que fins ara mai havia vist i això és molt interessant.

Pedalar?

Fa dies que mica a mica ho faig.

Costa i molt, no se ben be el perquè, però en ser damunt la bike amb la sessió del Bkool en marxa als pocs minuts baixaria i no faria res més.

Es possible que el no poder posar be la ma al manillar faci que la meva pedalada sigui menys efectiva, que el dolor del canell, encara que no és molt intens, em desconnecti mentalment i no em permeti funcionar be.

Tot i això m’esforço per acabar cada sessió i tot i que alguna vegada no ho aconsegueixo en les dues últimes setmanes he fet un total de 109km, la meitat del que hauria de fer en una situació normal, però es el que hi ha.

Més endavant explicaré el que penso del Bkool, ara no és massa el moment, ja que no podria ser objectiu del tot degut a la lesió.

Aquest any no és massa bo pel que fa a lesions, ja en porto dues. Primer va estar la fissura de les costelles que hem va parar gairebé un mes, i qye va retardar la sortida en grup cap els Pedals del Cister. Ara la fractura del radi que de moment ja m’ha aturat més de un mes i que possiblement encara ho faci dues setmanes més.

Jo sempre he pensat que tenim una quota de caigudes/ lesions, i que quan portem molt de temps sense caure o lesionar-nos ens toca. La mateixa teoria diu que un cop complerta la quota, no et toca rés més fins la propera quota. Espero que amb aquestes dues jo ja hauré fet la quota per una temporada.

Unes fotos sempre van bé per il·lustrar, i ja diuen que: una imagen... 

Accessoris d'alta tecnologia

El mateix que reparar un moble trencat, un reforç i cargolets

Un record per sempre

Sessió de Bkool amb el neofrakt

Fragilitat

Avui fa 12 dies que em van operar la fractura del radi del braç esquerra i si be sembla que l’evolució mèdica és correcta tot i les evidents molèsties i dolors associats a aquest tipus d’intervencions, estic força cansat d’aquesta situació.

A vegades m’agradaria tenir un comandament amb el que poder fer avançar ràpid el temps fins a un punt on la meva recuperació ja fos acceptable i còmode, com si es tractés de fer avançar els anuncis a les pelis gravades de la televisió en els ja antics vídeos VHS.

La incomoditat que em genera el només poder fer servir una ma, la calor que noto sota el guix i l’embenat, el notar que al fer un petit esforç el dolor es molt, veure lluny el poder fer servir el “rodillo” i molt més llunyà el poder sortir a pedalar sobre la bike, son alguns dels punts que em porten a pensar : ”prem el >> FF”

D’altre banda, a vegades, ens cal assumir conseqüències. Actualment es parla molt del assumir conseqüències, molts son els que volen o volem que la gent assumeixi les conseqüències del que fan o han fet, llavors en aquest punt no seria just demanar als altres que ho facin i no fer-ho jo.

Igualment dins la nostra vida hi ha moments, normalment els difícils, que ens costen de passar, l’experiència de viure’ls tot i que mentre és viu no és bona sempre ens aporta noves maneres d’encarar les coses per tant tot i no ser agradables cal viure-les. Això és allò que ens diuen les iaies, “va que no n’hi ha per tant” i que un cop vist en perspectiva se’ls ha de donar la raó.

Igualment passar de llarg els meus dies  de recuperació em feria perdre d’altres moments joiosos o no, junt amb els que m’envolten , per tant crec que no hi tinc cap dret a fer passar ràpid el temps.

El temps també és un altre punt que controlo menys, be millor dit que controlo menys el seu transcórrer, ja que de ben segur jo no puc fer-hi res per modificar la seva velocitat implacable. El fet de no portar el rellotge al canell com ho faig habitualment, ha fet que m’adoni de que estic lligat constantment al temps, a uns horaris que si be no son en el meu cas molt estrictes, marquen clarament el ritme dels dies. M’he adonat que el saber menys l’hora  fa que certes tasques les realitzi de maneres diferents, hauré d’aprofundir en aquest punt.

No hi ha dubte, que en aquests moments es on t’adones realment de la nostra fragilitat, i que per molt que ens pensem que dirigim les nostres vides, i en certa manera ja ho fem, en un moment de mala fortuna, de manca de criteri o de seny, d’un petit error, de manca d’atenció, o en fi del que sigui, perdem el control.

Aquestes pèrdues de control, si no tenen conseqüències massa greus, ens fan pensar i buscar sistemes de control alternatiu per fer que el curs organitzat no varií massa del previst. En resum, el que cal es aprendre de la fragilitat per a fer-nos més forts i per agafar consciència de que ens cal aprofitar al màxim els moments en que estem be.

XIII TRAMUNBIKE. La 1ª que he fet

La Tramunbike sempre havia estat una cursa mítica, especial si més no.

Jo no soc una persona a la que m’agradi anar a les curses, de fet la multitud de gent a la sortida sempre ha fet que no em senti especialment còmode els primers quilòmetres. Com que no tinc cap objectiu clar, sobre quin és el paper que vull fer, sobre quin pot ser un bon resultat per a mi, crec que em manca motivació per afrontar aquells primers minuts que tant em costen, més encara si començo a un ritme alt com acostuma a passar a les curses.

Puc dir que el meu objectiu principal és el de passar-ho be durant la sortida, i això ja acostumo a fer-ho en les sortides amb els companys, de manera que el que m’aporta una cursa és el rodar per paratges nous, llocs pels que no acostumo a rodar.

En els últims tres anys no crec haver participat a més de 6 o 7 curses en total, però he de dir que segurament pel fet de que el meu nivell físic és més elevat l’experiència ha estat prou satisfactòria, i en les pedalades realment populars he fet bons resultats.

Això és un fet que et dona una satisfacció interior, ja que tot i que els anys passen veus com els resultats milloren i que queda molt per fer, molt per pedalar, molt per compartir.

L’any passat ja vaig estar a punt d’anar a la Tramun, però no va ser. Aquest any ja ho tenia decidit, però a més el fet de fer alguna petita ajuda a l’organització de la cursa era encara més motivant.

Així que tot d’una soc a una setmana de la Tramun, la meva primera Tramun. El meu dilema és quina bike fer servir, està clar que si és molt baixadora segur que ajuda, però també cal pujar el pes, possiblement en algun tram amb la bici a l’esquena. Això fa que descarti la Maverick, baixa molt be, puja molt be però pesa una mica més de12kg. Tinc clar que no es pot anar amb una rígida total, al menys si es disposa d’altres opcions més còmodes, així que tot i que per el seu pes es sense dubte la més lleugera de les que disposo, la Niner no serà la meva companya.

Queden la Mojo SL y la SC Tallboy, una amb roda de 26” i 140 de recorregut i l’altre de roda de 29” i 100 de recorregut de suspensions. El pes una mica menys de 11kg per la Mojo i 11,3Kg per la Tallboy. Desprès de donar-hi moltes voltes, tot i haver fet una prèvia d’una part del recorregut amb la Mojo SL em decideixo per la 29er, que possiblement en els pocs llocs rodadors i en els 15 darrers km pot donar-me una mica més de ritme.

La bike

Arriba el dia Tramunbike, en Marcos i jo som dels primers en anar a buscar els dorsals. Mica en mica va arribant més gent, es nota ambient de cursa, però sobre tot de bikers que van a passar-ho be. Molts son bikers que competeixen habitualment, això fa que entre ells es coneguin i comentin aspectes de la cursa, en especial el de si el temps ens respectarà o no.

Mica en mica arriben els bikers

El temps passa ràpid, carreguem la bici al camió i pugem al bus. Al nostre costat seu un noi amb qui ja em coincidit abans i la fem petar una mica, ell ja ha fet varies edicions de la tramun i el seu consell és anar conservadors i acabar-la, més encara essent la primera edició.

Inici del viatge en bus, que passa ràpid i be, en arribar a les Preses tothom te ganes de començar ja, es nota en l’ambient una tensió/emoció especial.

Recollida de bikes

A punt de sortir

A punt per la nostra primera Tramun

Recollida de bicis i fem uns quants puja baixa per el polígon per verificar la bici i per escalfar una mica, tot i que poc és el que escalfem en els pocs minuts que pedalem.

Tot és apunt per la sortida i comencem a pedalar per la carretera fins a trobar el desviament que puja a Xenacs. Hem sortit del últims, la gent pedala ràpid, la fressa dels pneumàtics de tantes mountainbikes  rodant per l’asfalt sembla un vesper. Accelerem una mica el ritme per avançar algunes posicions fins que comença la pujada.

Molts de bikers rodant plegats a un ritme similar fa que fins i tot costi trobar per on passar. Comentem la pujada amb en Marcos i ens diem que cal buscar un bon ritme però no massa alt i així anem pujant i guanyant posicions. A mida que els metres passen noto les cames, aniria més be una mica més lent, però en Marcos manté el ritme i el vaig seguint. Mica a mica vaig escalfant i em sento millor, anem avançant posicions, mica en mica però sense parar de progressar.

Fi de la pujada a Xenacs

S’acaba l’asfalt i ja tenim el primer tap, cal pujar a peu, la pujada, que és tècnica esta plena de gent caminant i plena de fang, el que fa que provar de pedaler sigui absurd. Algun tram sobre la bici, altres a peu son la dinàmica a seguir fins l’inici de la baixada. La baixada de Xenacs és técnica, amb un pendent important, sobre lloses de pedra en molts de casos. La pluja de la nit anterior, propera als 100 l/m2 en aquella zona fa que tot estigui molt relliscós i no cal plantejar-se pujar a la bici. Una rua de bikers baixa caminant la majoria de la baixada i això mateix fen en Marcos i jo.

Ja som al coll d’en Bas ara toca pujar de nou, no sense abans travessar una zona més aviat planera on el fang és el protagonista. Surt aigua per tot arreu, el camí és com un petit rierol de fang, ja que el pas de les bicis fa que l’aigua es converteixi en un fang clar i profund en molts de llocs.

Iniciem la pujada per unes grans lloses de pedra, la majoria de bikers ni tant sols proven de pujar i van directament caminant. Jo pujo sobre la bici fins que comença el corriol on hi ha un petit tap de gent pujant caminant.

Trams en bici, alguns caminant depenent majoritàriament de qui tens davant. Moltes vegades pedalo molt poc a poc per anar al ritme dels que van davant meu caminant. Mica en mica la cursa es va estirant i és més fàcil trobar el teu ritme. Toca novament baixar, aquí no hi ha lloses, però si molt si fang, el que fa que calgui extremar les precaucions per no caure. Començo a passar-ho be, molt be, no pateixo físicament i el recorregut tot i que tècnic és molt bonic i distret.

Avituallament, parem i mengem una mica de fruita, jo prenc una cola, en Marcos crec que aigua. A la pregunta de “com vas”, en Marcos em diu que carregat de cames però be, així que seguim. Una llarga pujada sobre lloses de pedra ens espera, i tot i no ser molt pendent les lloses llisquen d’allò més i pugem algunes zones caminant, ràpidament tot és ciclable i a pedalar, pujar, baixar, pujar,... que dur i que divertit. Està clar que les Sidi Dragon no son per caminar, a banda de lliscar molt em fan mal a un taló i ràpidament em surt una butllofa. Arriben a la zona dels prats, baixada ràpida i gens complicada. S’agraeix poder descansar una mica.

No son per fer la Tramun, i menys amb fang

Seguim per la pista fins a trobar un corriolet que baixa, i com baixa!! La baixada és tècnica, pendent però ràpida en alguns llocs. Ara no tenim ningú que ens marqui el ritme, anem al nostre aire. En dos o tres punts la prudència ens fa baixar de la bici i fer uns pocs metres  caminant, per tornar a pujar i seguir baixant. Que be ho estic passant!!

Avituallament novament, en Marcos fa estona m’ha dit que estava cansat i que li aniria be de parar una mica, hem quedat de fer-ho al avituallament, i així ho fem. Menjar fruita, veure cola, una mica d’aigua, més fruita, esperar uns minuts i tornem-hi. Sé que el meu company hagués volgut esperar algun minut més, però després costa molt tornar-hi.

Pujada novament, inici per pista per passar ràpidament a corriol, un corriol que es puja molt be, alguns petits escalons donen un punt tècnic a la pujada que la fa més divertida si es pot. En arribar a la darrera pujada abans de iniciar el descens cap l’hostal del fang trobem una acumulació de bikers, molts pugen caminant ocupant tot el camí, estic a punt de demanar pas, però penso que això farà que en Marcos s’hagi d’esforçar més i també penso que cal ser prudents, encara queda molt recorregut. Pujo pedalant lent metre puc i quan no poso peu a terra i camino com la resta. Iniciem la baixada, precaució però passant-ho be. En el proper avituallament només agafo un got d’aigua passant que llenço al piló que hi ha uns metres més enllà.

Rodo poc a poc per esperar en Marcos que arriba en un no res i seguim. Rodem per un “falso llano” que acaba en pujada i en Marcos em diu “ així que tot baixada fins l’hostal del Fang, ehhh!!” Finalment baixada i ja som al hostal del fang.

Avituallamant del Hostal del Fang

Fins i tot ple de fang va funcionar be

Parem a l’avituallament, un conegut d’en Marcos li aconsella veure molt per reduir el risc de rampes. Menjo fruita i aprofito per veure un parell de gots d’aigua, soc conscient que el haver arribat aquí és un punt important i que no hi haurà problemes per arribar a Salt. Físicament estic perfecte, no em fa mal res i la bike funciona perfecte tot i el fang. El funcionament del XX és fins el moment perfecte, tot és ple de fang, però al prémer el polsador els canvis son perfectes, estic molt satisfet del seu rendiment.

No podem quedar-nos aturats més estona:” Va Marcos que tenim feina per fer” i comencem a pujar per una rampa amb pòrtland que castiga desprès d’haver parat. En Marcos em diu:”quin mal que em fan les cames”, li responc que afluixi i que posi plat petit, xino xano ja arribarem.  

La pujada és llarga, un cop s’acaba el paviment el pendent no és molt fort, en tornar-se corriol hi ha molt de fang i el grupet que tinc davant avança lent per al meu gust, no vaig còmode. Al final decideixo tirar i anar al meu ritme, ja esperaré en Marcos al avituallament. Agafo un bon ritme, en cap cas el més ràpid del que soc capaç, podia anar més ràpid, però no calia m’ho estava passant molt be. La bici pujava con si fos un tractor sense parar mai, imagino que les rodes de29” ajudaven en aquest cas. Vaig avançant gent, de fet la majoria en sentir-me arribar ràpidament em cedeixen el pas, i no em deixen descansar gens. Rodo gairebé sol i tinc les millors sensacions, que be m’ho passo. El recorregut es perfecte, ple de fang però perfecte.

Comença la baixada, ara no és molt forta ni molt tècnica, baixo sense córrer, aprofito les bones sensacions, arribo a un baixador una mica més dret, el miro i l’enfilo. La roda del davant rellisca, perd la bona traçada i surto per davant.

Els que heu llegit les entrades anteriors ja en sabeu la resta.

El resultat de la meva primera tramunbike ha estat una fractura de rel radi de la ma esquerra, també coneguda com a fractura de colles, una intervenció quirúrgica, una placa i 7 cargols de fixació.

Millor no tornar-hi

Tot i el mal final, he de dir que m’ho vaig passar molt be, i que si res ho impedeix espero poder participar a la XIV edició de la Tramunbike.

El que és segur és que recordaré sempre aquesta meva primera participació a la Tramunbike.