El retorn

Molt de temps ha passat des de que durant la Tramunbike vaig patir una caiguda i em vaig fracturar el radi i el cúbit, i va estar necessària la instal·lació d’una placa i uns quants cargols per deixar el tema acceptablement be.

De fet la caiguda va esser el dia 5 de juny, operació el dia 7 i va estar fins el 2 d’agost que no vaig tornar a pedalar.

En total han estat 58 dies els que he passat sense anar a pedalar, a mi d’una banda em semblen molts, d’un altre penso que pel que ha estat tampoc està molt malament.

Possiblement el pitjor hagi estat el que en la millor època de l’any per pedalar jo estes parat. Aquest any semblava que el meu nivell de forma física era una mica millor que els altres anys i possiblement d’haver pogut aprofitar aquesta temporada de estiu per pedalar ara disposaria del millor estat de forma sobre la bike que mai he tingut.

Pujar de nou al Puig d'Arques una bona experiència

Ara el que compta però és el retorn a una de les activitats que més m’agrada fer BTT. Desprès de rebre el permís mèdic per començar a rodar suau per camins planers (o gairebé) les sortides s’han anat succeint una darrera l’altre sense problemes importants.

Pedalant amb la Yeti per Fitor i voltants

La primera i que a més va coincidir amb l’estrena de la Yeti la vaig fer acompanyat d’en Ricard, no molts de quilòmetres ni molt de desnivell, però amb unes sensacions acceptables. A partir d’aquí vaig sortir forces dies sol, fent voltes de uns 25km com a molt per anar agafant confiança i força a la mà.

Va arribar el dia on la possibilitat de pedalar amb altres bikers va arribar, així, desprès de unes 4 sortides vaig fer una part del recorregut que en Xavi i en Jordi feien per anar a la platja, es a dir de la Bisbal fins a Sant Antoni, i jo al anar a fins a la Bisbal des de Calonge ja vaig fer una pedalada força maca que va arribar als 40km

Com no podia ser d’un altre manera, va arribar el dimecres. El dimecres és dia de bike des de fa molts anys i per tant el estar gairebé dos mesos sense sortir es un fet únic que no ha passat cap vegada des de que es van instaurar les pedalades dels dimecres ara ja fa més de 8 anys.

A l’hora habitual soc a punt per sortir, en Xavi i en Miquel també. Amb en Xavi ens havíem vist algunes vegades durant el temps de no pedalar, però no així amb en Miquel. Iniciem la pedalada xerrant i ràpidament m’adono de que les meves sospites son certes. Els meus companys estan encara més forts que no estaven, en Xavi per la seva activitat intensiva durant l’estiu i a en Miquel desprès de la Transalp tot li sembla poc.

Jo al contrari que ells en comptes de guanyar he perdut i aquesta sortida va esser una mostra del que passa en deixar de fer activitat. Cansat, ofegat per el calor que no he patit cap dia fins el moment i amb el canell i la ma dolorida, desprès de no molts quilòmetres escurcem la volta per tornar cap al lloc de sortida. Tot i això el fet de tornar a pedalar amb els companys del dimecres és una sensació molt bona.

Fins el moment totes les sortides les havia fet amb la Yeti, però el divendres vaig decidir sortir a fer un petit vol amb la SC Tallboy. Es curiós com afecta psicològicament el tornar a pujar sobre la bici amb la que vaig caure el dia de la Tramunbike, ja que si be no puc dir que tingués por, alguna cosa dins meu estava en estat d’alerta.

Al cap de pocs metres de recorregut tot es torna tranquil i ja rodo sobre la bike amb confiança. Un recorregut de poc menys de 20km em varen permetre comprovar que la Tallboy és molt més absorbent que no la Yeti i que tot i així es manté totalment quieta al pedalar sense que cap mena d’interferència al pedalar. Al pujat a la Tallboy torno a tenir la sensació de que aquesta bike està feta exactament a la meva mida, un fet curiós si es té en compte que segons el fabricant hauria d’anar amb una talla menys.

El diumenge pedalada amb en Marcos i l’Aleix per la zona de Calonge. Comencem a fer corriols i alguna trialera, tant de baixada com de pujada. El meu ritme va millorant tot i això no puc baixar ràpid, ja que a les frenades al repenjar el pes sobre el braç i la ma fan que el dolor es deixi notar de forma insistent.

El dilluns sortida amb la Maverick, pujant cap a Sant Grau les sensacions son millors que les dels dies anteriors.

No hi ha dubte que la forca DUC32 és molt més absorbent que  les de la Yeti i la Tallboy. Les irregularitats del terreny gairebé desapareixen sota la roda del davant i la qualitat de la pedalada és fantàstica, tant que no sé si és mes directe la transmissió de la pedalada de la Maverick que la de la Yeti que és una bike XC.

El fet que el manillar de la Maverick sigui més ample, fa que el canell treballi amb un angle diferent i això es tradueix en dolor, un dolor que ha aparegut molt abans que no amb les altres bikes amb les que he rodat que tenen el manillar més estret.

Pedalant amb els companys

El dilluns a la nit rebo la proposta per part d’en Ricard d’anar a rodar a la zona de Camprodon el dimecres, un fet que quedava confirmat el dimarts a la nit.

Així que ahir dimecres ens trobem amb en Ricard a Llanars en Xavi en Miquel i jo. Iniciem la pedalada sense cap destí en concret, fins que en un moment determinat surt el nom del Coll d’Ares i en Ricard canvia de rumb i es posa direcció al lloc esmentat.

Pujades llargues, diferents de les que fem per les nostres terres, en algun punt intenses, en la majoria de llocs es deixen pujar be. Després de moltes pistes entretingudes i boniques i algun corriol arribem al Coll d’Ares, seguim per un corriol molt interessant per anar a parar a una pista dins de territori francés no sense abans baixar directament pel mig dels prats verds. Seguim pedalant mantenint la cota fins trobar un trencall que inicia la baixada cap a Molló. La baixada és fantàstica, el camí es com si fos un jardí amb la gespa acabada de posar a punt. El meu canell i ma esquerra estan ja molt dolorits i em costa seguir el ritme. En arribar al asfalt, seguim majoritàriament per la carretera fins al lloc de partida, no sense abans aturar-nos al bar per reposar una mica els líquids que hem perdut durant la pedalada.

Entrant a la Catalunya Nord

Al final una sortida de més de 50km i prop de +1400 de desnivell és el resultat de la jornada, una jornada que acabo cansat, feia molt de temps que no pedalava 50km.

Així mica en mica he retornat a pedalar amb diferents bikes, amb diferents companys, cada cop amb millors sensacions.