Acostant-me al final?

Això és el que sembla, o és la percepció que jo en tinc. No se si son les ganes de tornar a la normalitat o es que realment estic tornant a la normalitat i aviat podré tornar fer una vida normal i dins la normalitat podré tornar a pedalar.

Avui fa 34 dies que vaig tenir la caiguda, 32 que em vàrem operar, 19 que ja no porto punts, 5 que ja no porto guix, 5 també que porto un neofrakt amb cremallera que em puc treure per dutxar-me, 2 que vaig a recuperació, en fi que ja fa dies que la cosa dura.

Ara el que està clar es que falten 13 sessions de recuperació on cada dia toca patir una mica o força, però si tot va be un cop això s’acabi ja tindrem la feina feta.

Després de les dues primeres sessions de recuperació, tinc clar que hi ha molta feina per fer. La mobilitat del canell està molt afectada, es mou poc cap a tots els angles i el gir per posar el palmell de la ma cara amunt li falten mes de 90º.

Per sort no estic ni motivat ni desmotivat, senzillament soc o soc, ara el que toca es pencar i molt, no només a la recuperació, a casa també puc començar a fer feina, amb prudència al principi per no inflamar, però treballant per mantenir la mobilitat guanyada a cada sessió i a més anar recuperant la força.

Aquesta setmana ha estat interessant. Després de una primera decepció el dilluns en escoltar que el meu braç seguiria immobilitzat durant 15 dies més han seguit altres sensacions que m’han anat ajudant a veure les coses més positives.

D’una banda el comprovar que l’assegurança que inclou la llicència federativa  respon sense cap problema i amb una rapidesa que ja voldrien les administracions o moltes empreses, es una situació que reconforta. Quantes vegades paguem moltes coses, serveis, materials i després el resultat no és el que toca? En aquest cas tot funciona a la perfecció, possiblement la persona que tinc d’interlocutora també i tingui quelcom a veure, però el cert es que tot el que necessito m’ho proporcionen i paguen sense cap problema.

El canvi del guix per el neofrakt si be manté el braç tant o més immòbil que el guix es molt més confortable i fresc. Ja no tinc picor al braç, puc treure la pròtesi i dutxar-me normalment o gairebé, ja que la mobilitat del braç es limitada, però em sento net i be.

Iniciar la recuperació és un indici de que ja estic entrant a la fase final d’aquest procés, per això ara que ja porto dues sessions em sento com si esté realitzant la darrera etapa d’una travessa de varies etapes. L’etapa pot ser dura, fins i tot molt dura, però es la darrera, un cop arribes s’ha acabat, ja està, no hi ha res més dins del procés. Només queda lloc per els nous projectes, per els nous reptes, per recordar i valorar l’experiència, per mirar d’endreçar les sensacions bines i dolentes de manera que es compensin les unes amb les altres i que el que en quedi sigui el més positiu possible.

Ara ja estic fent aquesta darrera etapa, un inici tranquil, amb pujada, sabent que les rampes més dures encara no han arribat i que caldrà passar-les. Miro de gaudir de l’etapa tant com puc, el fer-la a aquesta velocitat et deixa veure coses que fins ara mai havia vist i això és molt interessant.

Pedalar?

Fa dies que mica a mica ho faig.

Costa i molt, no se ben be el perquè, però en ser damunt la bike amb la sessió del Bkool en marxa als pocs minuts baixaria i no faria res més.

Es possible que el no poder posar be la ma al manillar faci que la meva pedalada sigui menys efectiva, que el dolor del canell, encara que no és molt intens, em desconnecti mentalment i no em permeti funcionar be.

Tot i això m’esforço per acabar cada sessió i tot i que alguna vegada no ho aconsegueixo en les dues últimes setmanes he fet un total de 109km, la meitat del que hauria de fer en una situació normal, però es el que hi ha.

Més endavant explicaré el que penso del Bkool, ara no és massa el moment, ja que no podria ser objectiu del tot degut a la lesió.

Aquest any no és massa bo pel que fa a lesions, ja en porto dues. Primer va estar la fissura de les costelles que hem va parar gairebé un mes, i qye va retardar la sortida en grup cap els Pedals del Cister. Ara la fractura del radi que de moment ja m’ha aturat més de un mes i que possiblement encara ho faci dues setmanes més.

Jo sempre he pensat que tenim una quota de caigudes/ lesions, i que quan portem molt de temps sense caure o lesionar-nos ens toca. La mateixa teoria diu que un cop complerta la quota, no et toca rés més fins la propera quota. Espero que amb aquestes dues jo ja hauré fet la quota per una temporada.

Unes fotos sempre van bé per il·lustrar, i ja diuen que: una imagen... 

Accessoris d'alta tecnologia

El mateix que reparar un moble trencat, un reforç i cargolets

Un record per sempre

Sessió de Bkool amb el neofrakt