Una sortida de més de un dia sempre te quelcom
d’especial. D’entrada em venen al cap: el recorregut, l’aventura, la duresa,
els companys, compartir, patir, gaudir, pedalar un munt d’hores, ganes de
seguir, ganes d’arribar, ...
Queda clar que en el nostre petit país tenim
uns recorreguts extraordinaris per a pedalar i que si es va fora de casa no és
en cap cas per no tenir per on pedalar. Quantes vagades pensem en viatjar per
el mon en busca de llocs meravellosos per pedalar sense pensar amb tot el que
ens queda per fer aquí.
Aquest cop no ha estat diferent als altres i
tot i estar molt a prop de casa hem gaudit d’allò més descobrint nous camins,
llocs o tant sols diferents maneres d’arribar d’un lloc a l’altre.
No deixa de ser curiós que massa sovint
coneixem només una part del que tenim molt a prop, i que si en comptes d’anar a
la dreta anem a l’esquerra ja trobem coses que no coneixem. Aquest fet s’accentua
quan ens separem uns pocs quilòmetres del nostre punt de partida habitual i en
passar pedalat per llocs on sovint passem amb el cotxe ens adonem que no tenim
ni idea del que hi ha allí amagat. Fer sortides que ens permetin descobrir
aquests indrets propers és un al·licient molt interessant.
En gairebé totes les sortides hi ha un
component d’aventura, però en les zones conegudes, on tu decideixes si vols
seguir o vols tornar, essent coneixedor en cada moment del que passarà amb una
o altre opció, el factor aventura es desvirtua una mica. El desconèixer el
recorregut en detall, fa que sempre existeixi aquella incertesa sobre el que
vindrà, el que falta, si arribarem de dia o de nit, de si la pujada és molt
llarga o no, perquè per molt que ho mirem al mapa o al GPS qualsevol petit
detall fa que tot canviï. Si la baixada és molt tècnica, el corriol es molt
estret, tancat i ple de romegueres, si la pujada és plena de pedres i escalons,
tot el que havies previst se’n va a fer punyetes i l’aventura pren cada cop més
protagonisme.
La forma física sempre em marca on soc quan
faig sortides de varis dies. En cap cas és el mateix al menys per a mi pedalar
varis dies seguits, que intercalar-hi dies de descans. Molt més es complica la
cosa quant en compte de pedalar dues o tres hores en fas el doble o més i al
dia següent toca repetir el mateix. En aquest tipus de pedalades no val el fer
un esforç per acabar de forma airosa una pujada, ja que després en ve o pot
venir un altre i una altre, així que dosificar i esforçar-se és el que toca.
No comparteixes el mateix en pedalar dues
hores que en fer-ho durant tres dies. Aquí no hi ha excusa que valgui, cada un
te el nivell que te i no val la pena mirar de fer el que no pots fer. Llavors
es quan veus que fa cada un dels companys de grup per la resta, cada un juga un
rol, cada un participa i aporta alguna cosa al grup. Tant li fa el que sigui,
la qüestió es aportar i compartir bones estones, i si n’hi ha de dolentes,
també es comparteixen només faltaria. Acostuma a passar que en veure les fotos,
tot i saber que en algun punt estem cansats, normalment sempre hi trobem
somriures, que hi ha res millor?
La lluita amb un mateix apareix sempre un
moment o altre. No cal que sigui al final de la jornada, en qualsevol moment
apareix un repte nou, una situació que penses que està més enllà del que fas
normalment. Tant li fa que sigui una pujada molt dura, una zona de pujada
tècnica, un baixador complicat o complicadíssim o un tram planer dels de rodar
amb el plat gran i tot posat, de cop vols demostrar-te a tu mateix que pots fer
una mica més, de que et capaç de superar aquell tram o mantenir aquella
velocitat fins el final del planer. Moments de patiment seguits de moments de
satisfacció en aconseguir-ho o tant sols en millorar el que fas normalment.
Es desprès d’aquests moments que en funció del
teu estat vols que mai s’acabi la ruta i així seguir gaudint o be al contrari
tens ganes de que arribi la fi per donar per acabada l’experiència i deixar el
patiment i la fatiga, baixar de la bici i poder dir: ho he aconseguit.
Totes aquestes sensacions les he viscut aquest
passat cap de setmana mentre feia la ruta dels tracks dels Volcans amb en Pepe
en Xavi en Miquel i en Marcos. Una ruta que hem completat en tres etapes, en
tres senyores etapes que ens han tingut tot el dia pedalant.
En total han estat 249km i + 6636 metres de
desnivell acumulat molts d’ells per senders i pistes plens de rocs, pedres,
arrels, escalons, en fi tot el que va bé per pedalar de forma plàcida i tranquil·la.
De les rutes d’aquest tipus que he realitzat
puc dir que aquesta és la més dura a nivell d’exigència física i tècnica.
Aquesta ruta l’he realitzat amb la Tallboy i
he de dir que m’he sentit molt còmode en tot moment i que el funcionament de la
bike ha estat excelent. Crec que per aquesta ruta el fet d’anar amb una 29er fa
que en determinats llocs els entrebancs es notin menys que amb una 26.
En resum una bona experiència.
