110 dies després, un nou dimecres

Finalment el passat dimecres vaig tornar a pedalar el dimecres amb els companys per la zona de Bordils.

Havia passat molt de temps des de la darrera vegada que havíem pedalat un dimecres, de fet mai des de fa gairebé 10 anys he estat tant de temps sense sortir a pedalar un dimecres.

Recordo be els inicis, uns inicis en els que sortir a pedalar un dimecres a la tarda se’m feia estrany, fins llavors sempre havia treballat els dimecres a la tarda , i el fet de sortir a pedalar era com sortir al pati.

Llavors anava amb la meva Cannondale F600 i patia molt i molt per tal de poder seguir els companys de grup. El seu nivell era molt superior al meu i finalitzar les voltes del dimecres em deixava cansat un parell de dies ben bons. Va esser a les sortides del dimecres que vaig començar a fer corriols i corriols, alguns d’ells quasi que no es podien ni descriure com a tal per lo bruts i feréstecs que eren. També va ser els dimecres que vaig aprendre a que sempre pots pujar una pujada més tot i que estiguis molt cansat. Els dimecres em varen ensenyar que anar a un ritme superior al meu no servia per a res més que per quedar mort molt abans, i que per tant calia aprendre a dosificar-me per finalitzar millor les voltes. Vaig aprendre que es podien fer 40-50-60 o més km sense parar a fer res més que a beure una mica d’aigua, una cosa que a les sortides que feia els caps de setmana es feien en ocasions excepcionals.

Mica a mica les sortides del dimecres ens van anar tornant un costum que es complia en gairebé totes les situacions, tant li feia el fred, el vent, la pluja i fins i tot la neu, sempre sortíem. Recordo be el dur roba de recanvi a la bossa per poder-me canviar per tornar a casa, fins i tot una petita tovallola per poder-me eixugar.

El grup del dimecres va tenir alguna temporada fins a 6-7 bikers. Recordo especialment les sortides on s’afegien els companys de Palafrugell, en Lluis i l’Enric, quines bones estones, quins farts de riure i de pedalar.

Altres incorporacions s’han afegit a la colla en algunes ocasions durant alguna temporada, però per diferents circumstancies han deixat de venir.

Els fixes, per dir-ho així sempre érem els mateixos, un grupet de 4 que ens ho passàvem d’allò més be, dos que tiraven més i dos que tiràvem menys (be, jo el que menys de tots) i així al final ens fèiem companyia a les pujades més dures quan les forces defallien.

Ara som 3 els que sortim, i tot i que només ens trobem els tres cada 15 dies, això  és per imperatiu laboral, que si no seria cada setmana.

Com un nen petit espero cada setmana el dimecres per sortir a pedalar, m’ho passo be, m’esforço per seguir el ritme dels companys, la fem petar mentre pedalem, tampoc sempre, ja que a vegades és impossible parlar a segons quin ritme. Els dimecres segueixen essent per a mi com sortir al pati de l’escola entre classes a jugar una estona, alliberar el cap de les tasques i rutines del dia a dia i gaudir de la natura i dels companys.

La lesió a l’Euskadi extrem i una serie de circumstàncies posteriors havien fet que no anés a pedalar els dimecres durant molt de temps, de fet han estat 110 dies des del darrer dimecres, un dies que se m’han fet molt llargs. Espero que ara estigui com a mínim 110 dimecres anant a pedalar!!