Feia anys que no passava, però aquest dimecres va ser el
dia. De fet ja m’ho havia anunciat en Xavi feia unes setmanes i en aquell
moment ja em va semblar un punt interessant.
Així el dimecres en arribar al punt de sortida ja el veig
allí, amb el mateix aspecte de sempre, prim i atlètic. Unes primeres paraules
entre nosaltres emocionants, quant de temps que fa que no pedalem plegats!!
Així en Lluís estava apunt per pedalar amb els habituals
dels dimecres formant un grup de quatre, en Lluís en Xavi en Miquel i jo.
En Lluís segueix amb el seu humor de sempre, i es divertit
anar parlant mentre pedalem. Decidim fer una pujadeta als Àngels i ho fem per
Can Valldemia a bon ritme. En Lluís continua amb el seu desig d’estar davant
del grup i segueix a en Xavi de ben a prop.
 |
| En Lluís mentre feiem els pedals de Foc el 2006 |
Jo no em sento especialment be, ha menjat massa a l’hora de
dinar i amb la panxa massa plena costa anar a bon ritme a les pujades; però es
que amb una bona gana i un bon plat a taula em costa massa el moderar-me.
Les cames tampoc les noto massa be, no estan cansades, però
les noto i durant els primers kilòmetres em fan una mica de dolor els quàdriceps,
no sé si com a conseqüència dels més de 70 km del diumenge, tot i que
exceptuant el bicicarril, la resta va ser d’allò més tranquil.
Mica en mica la cosa millora i a més comença la baixada,
així que cap problema. A les Zones tècniques en Lluís no va tant lleuger com en
les amples o més fàcils però tot i així va a bon ritme.
El corriol final que va de prop de Celrà fins a Joià el fem
a un ritme ràpid, en Xavi no perdona i posa la màquina a rodar ràpid. Segueixo,
però per que sé exactament el que em queda, de no ser així no sé si mentalment hagués
mantingut aquell ritme.
Ja comença a fosquejar, de fet quan entrem a Bordils queden
poc més de 10 minuts de llum. En total 25km i 627m de desnivell en 1 hora i 48
minuts a una mitjana de 14km/h.
Una sortida que et deixa veure que hi ha encara molt de
temps per davant a l’hora d’anar en bici, sempre i quant la salut ens respecti,
però poder pedalar amb un company de 59 anys i no poder-lo seguir en alguns
moments es un clar indicador de que si tot ba ve podrem seguir passant-ho be
anant a voltar amb les nostres bicis.
Es per això, que veient gent com en Lluis o en Pepe ens costa i molt de desfer-nos de les nostres estimades màquines, que tantes alegries ens han donat, per poder-nos comprar unes altres de noves.
ResponEliminaEs cert que en Lluis segueix igual, només una diferncia, ara quan no pot més no continua apretant fins "petar", ara afluixa i, això és més bona senyal, crec jo.
Dimecres seguirem al mateix ritme, es tracta de no perdre'l, no fos cas.