divendres, 16 de desembre del 2011

Pedalant plegats de nou


Feia anys que no passava, però aquest dimecres va ser el dia. De fet ja m’ho havia anunciat en Xavi feia unes setmanes i en aquell moment ja em va semblar un punt interessant.

Així el dimecres en arribar al punt de sortida ja el veig allí, amb el mateix aspecte de sempre, prim i atlètic. Unes primeres paraules entre nosaltres emocionants, quant de temps que fa que no pedalem plegats!!
Així en Lluís estava apunt per pedalar amb els habituals dels dimecres formant un grup de quatre, en Lluís en Xavi en Miquel i jo.

En Lluís segueix amb el seu humor de sempre, i es divertit anar parlant mentre pedalem. Decidim fer una pujadeta als Àngels i ho fem per Can Valldemia a bon ritme. En Lluís continua amb el seu desig d’estar davant del grup i segueix a en Xavi de ben a prop.
En Lluís mentre feiem els pedals de Foc el 2006
Jo no em sento especialment be, ha menjat massa a l’hora de dinar i amb la panxa massa plena costa anar a bon ritme a les pujades; però es que amb una bona gana i un bon plat a taula em costa massa el moderar-me.
Les cames tampoc les noto massa be, no estan cansades, però les noto i durant els primers kilòmetres em fan una mica de dolor els quàdriceps, no sé si com a conseqüència dels més de 70 km del diumenge, tot i que exceptuant el bicicarril, la resta va ser d’allò més tranquil.

Mica en mica la cosa millora i a més comença la baixada, així que cap problema. A les Zones tècniques en Lluís no va tant lleuger com en les amples o més fàcils però tot i així va a bon ritme.

El corriol final que va de prop de Celrà fins a Joià el fem a un ritme ràpid, en Xavi no perdona i posa la màquina a rodar ràpid. Segueixo, però per que sé exactament el que em queda, de no ser així no sé si mentalment hagués mantingut aquell ritme.

Ja comença a fosquejar, de fet quan entrem a Bordils queden poc més de 10 minuts de llum. En total 25km i 627m de desnivell en 1 hora i 48 minuts a una mitjana de 14km/h.

Una sortida que et deixa veure que hi ha encara molt de temps per davant a l’hora d’anar en bici, sempre i quant la salut ens respecti, però poder pedalar amb un company de 59 anys i no poder-lo seguir en alguns moments es un clar indicador de que si tot ba ve podrem seguir passant-ho be anant a voltar amb les nostres bicis.

1 comentari:

  1. Es per això, que veient gent com en Lluis o en Pepe ens costa i molt de desfer-nos de les nostres estimades màquines, que tantes alegries ens han donat, per poder-nos comprar unes altres de noves.

    Es cert que en Lluis segueix igual, només una diferncia, ara quan no pot més no continua apretant fins "petar", ara afluixa i, això és més bona senyal, crec jo.

    Dimecres seguirem al mateix ritme, es tracta de no perdre'l, no fos cas.

    ResponElimina