dimarts, 24 de setembre del 2013

4 setmanes de pausa


Això és el que toca fer ara, de moment res de sortir a pedalar.

Finalment els resultats de la caiguda del dissabte no son els que varen indicar al hospital de Zumarraga. Ells varen dir-me que tenia dos dits de la ma esquerra trencats a la base articular de la falange proximal de la ma esquerra i que el tercer presentava a més una fractura al mig de la falange proximal. Com a tractament em varen embolicar quasi tot el braç i poc els dits i em van citar passats 15 dies al meu traumatòleg.
El fet és que em semblava força estranya la manera d’immobilitzar els dits i al ser la fractura quasi a l’articulació he volgut un segon diagnòstic.
Primera immobilització

Avui al anar al metge la cosa a canviat bastant. Mirant la mateixa RX m’ha dit que el que tinc es una fractura per arrencament dels tendons de la base de la falange proximal.
La diferencia és important, ja que en el cas de que els tendons no es soldin be perdre estabilitat lateral als dits afectats i que caldria una intervenció i cargolets per arreglar-ho. El metge encara no s’explica com pot ser que la immobilització que em van fer fos al revés del que calia, ja que la primera impedia que abaixés els dits i la segona (la que porto ara) impedeix que els pugi o mogui lateralment i a mes els aguanta junts tots dos.
Fèrula de termoplàstic

Normalment amb aquesta fèrula de termoplàstic el problema s’ha de solucionar sol, ja que encara soma temps de que el tendó es posi be ell sol.
De moment els que és cert és que des de que porto la fèrula nova els dits em fan molt menys mal, un bon presagi, oi?

He d’estar així QUATRE setmanes, llavors si tot està be una setmana amb una mini fèrula i ja estarà.
Al final espero que tot quedi en un no res, però sort de fer el pas de una segona opinió, que si no...
Caldrà treure la pols al BKOOL i qui sap si d¡aquí 2 o 3 setmanes podré fer alguna cosa amb la de carretera, ja ho aniré veient.

Espero que en breu tingui una estona per escriure la crònica de la Euskadi Extrem

dilluns, 23 de setembre del 2013

Cada un el seu motiu

Després de participar a l'Euskadi Extrem amb uns resultats que ja explicaré més endavant, llegir un escrit com el que he trobat a la web oficial permet veure que sempre hi ha un motiu per a cada cosa, o que cada un te els seus motius.

Quan ens preguntem que fem en determinades situacions, possiblement el que hem de buscar es la nostra resposta interior.

Us deixo el text copiat directament del web.

Testimonio IMPRESIONANTE de EUSKADIextrem

Nos ha llegado este testimonio de un participante y compañero vuestro, que nos ha permitido compartirlo con todos vosotros. ZORIONAK JAVIER!!
Nos ha llegado este testimonio de un participante y compañero vuestro, que nos ha permitido compartirlo con todos vosotros. ZORIONAK JAVIER!!
Una vez acabada la prueba, quería contaros mi historia personal. Porque se lo prometí a una de las simpáticas chicas del pasta party y, más que nada, para que confirméis lo importantes que sois para algunos de nosotros.
Este año cumplí los 40. Pesaba 103 kilos para 173 de estatura. Estaba francamente mal físicamente y asqueado por ello. Decidí cuidarme. Empecé con spinning 3 veces a la semana y a cuidar mucho la dieta. Bajé mucho pesó y con el buen tiempo me apeteció cambiar la bici estática por una de montaña. Me compré la bici a finales de junio y empecé a sacarla. Conocía la Extrem, pero ni me lo planteaba. Poco a poco me fui machacando y empecé a hacer 60 ó 70 km por salida. En agosto me veía fuerte, me crecí y fue entonces cuando me marqué acabar la Extrem. Y me lo propuse porque nadie de los que me rodeaban (salvo mi santa esposa) creía que la iba a poder terminar. Me machaqué cada día que el trabajo y la familia me lo permitían y bajé hasta los 74 kilos. Y así hasta la prueba.
El sábado salí de Vitoria convencido de que iba a llegar sin problemas, pero luego la realidad me partió la cara en los primeros repechos. Iba mucho más lento que el resto, traté de seguir y me desfondé. En el km 50 ya no soportaba más. No me daban ni las piernas ni el pecho y me di cuenta de que se me había ido la mano, que realmente aquello me quedaba muy grande. Pero me propuse seguir. La gente me veía exhausto en la cuneta y me animaba a continuar un poco más, aunque pronto me quedé el último. No levantaba la vista y solo pensaba en dar una pedalada más. Calambres en la pierna izquierda y me ardía la rodilla derecha. Para colmo, no estoy acostumbrado a los geles y a hidratarme correctamente y se me revolvió el estómago. Nauseas. Pasé el corte de las 17 horas raspado. Me costó un mundo seguir por el barrizal que me encontré después. Seguí con las motos escoba detrás durante muchos kilómetros. Tengo que dar especiales gracias a Gaby a su compañero motero por sus ánimos. No hubiera llegado si no es por el apoyo que me daba toda la organización. Por fin empezamos a bajar y me repuse un poco. Alcancé incluso a varios corredores y conseguí meterme en un grupito de otra gente de Vitoria que iban también muy mal, con tan mala suerte de que uno de ellos se cayó en el km 90 y se rompió bastante. Tiramos de él los últimos kilómetros porque él tampoco no quería abandonar ahí, mientras marcaba literalmente con sangre los últimos kilómetros del la vía verde de Beasain. En los últimos 5 kilómetros me despedí y les dejé atrás. Y lo hice porque veía ya el final y me empezaban a caer unos lagrimones como puños. Aún ahora mismo me emociono y se me saltan las lágrimas al recordarlo. Nunca pensé que podía llegar a pasarlo tan mal, a sufrir tanto, y también que fuera a sentirme tan realizado por no tirar la toalla. Y eso que se me pasaba por la cabeza hacerlo en cada repecho. Al final llegué. Antepenúltimo, con casi 10 horas encima de la bici. Me limpié las lágrimas y me costó horrores no volver a llorar como un niño cuando vi a mi mujer y mis hijas esperando desde hacía horas en la meta. Acabé destrozado, con pensamientos encontrados convencido de que me había enfrentado a algo que me superaba, para lo que no estaba preparado, pero que finalmente lo había logrado. Casi 10 horas de sufrimiento extremo, pero estaba en Beasain, lo había superado.
Tenía serias dudas de poder correr la del domingo. Todos me animabais a que sí, pero estaba muy castigado. Quería acabar el reto completo. Para bien o para mal, mi hija pequeña acabó con las dudas porque esa misma noche se tragó una horquilla de pelo y tuvimos que salir a toda leche a urgencias de Txagorritxu, en Vitoria. Pero esa es otra historia...
No volveré a correr una Extrem. De eso estoy seguro. Pero recordaré toda mi vida ésta. Por eso os doy a todos mi mayor y más sincero agradecimiento.

0 Javier García Santos.
Dorsal 248.
Finisher de la primera etapa de la Euskadi Extrem en la posición 255, en 9 horas 55 minutos.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Recorregut Euskadi Extrem


Pels que no hagueu fet els deures, busqueu aquests llocs, ja que estan dins els recorreguts de l’edició d’aquest any.
- La Senda del carretero
- Tunel de San Adrián

Pel que fa a les etapes la cosa queda així 100 i 2300m+ i 55 i 1800m+. 
Si mireu be la primera etapa veureu que quasi tot el desnivell esta concentrat entre el km 30 i el 65, així que tela. 

El segon dia un passeig de res i ja estarà, en especial desprès de fer els primers 20km i 1100m+


Apa aneu fent boca que ja està a tocar.

divendres, 13 de setembre del 2013

Euskadi Extrem Bus

El tema del transport ja està tancat, tenim un bus de 40 places a la nostra disposició per portar-nos a l’Euskadi Extem. Ahir vàrem ultimar els detalls i ja està tot tancat.

Un dels temes que volíem verificar era com entraven les bicis al maleter, i no hi ha problema. De fet les bicis entren senceres, però si es treu la roda del davant es poden posar molt millor, ja que entren pràcticament dretes al maleter.

També tenim tancat que el xofer estarà a la nostra disposició sempre que respectem les hores de descans que obliga la llei, però a priori no representa cap problema el fer-ho.

Així sortida cap a Vitòria el divendres al mati (ja confirmarem la hora) i retorn cap a Girona directes des de Beasain el diumenge.

Tenim lloc per portar tanta gent com volem, i fins i tot podem fer-hi entrar alguna bici més sense problemes , així que si trobéssim algú més que s’apuntés reduiríem una mica el cost del viatge. (Si algú vol venir que contacti)


Be nois, això ja s’acosta, aquest cap de setmana és el darrer per pedalar i descansar, desprès només ens quedarà pedalar i pedalar fins finalitzar l’Euskadi Extrem. 

Està tot fet? Segurament sí.

Be, està clar que segueixo amb la meva fase de poca activitat comunicativa al menys pel que fa al blog.
Em costa trobar el moment per escriure quatre ratlles, i està clar que si ho deixes cada cop hi ha més coses pendents per dir i explicar.

De fet des de la darrera vegada he fet el que tocava, es a dir res en concret.

Els problemes musculars i la tendinitis han donat de menys i no me’n sento massa. Està clar que això no ha passat sol, una sessió de osteòpata i de fisio hi ha ajudat i molt. Sembla que l’origen del meu problema venia motivat per un mal posicionament del genoll dret, això provocava que la pedalada no fos bona i carregava altres zones de la cama.
No he fet net amb una tibantor a la cuixa dreta, a la part posterior. De fet aquesta molèstia la tinc fins i tot quan no vaig en bici, només no la sento estirat al llit. Per sort sempre te la mateixa intensitat i no sembla està relacionat amb el pedalar.

Un cop millor a nivell muscular he seguit pedalant, en cap cas pedalades per entrenar o per millorar a nivell de forma física. Les pedalades han estat més per conèixer millor els meus límits i per buscar un bon ritme que per res més. Des de la darrera entrada he fet un total de 369km i +7950 de desnivell.

De fet al cap de 3 dies de la darrera entrada estava planificada una ruta llarga amb els companys, i de fet va ser-ho ja que al final varen sortir 111km i +2370m de desnivell voltant per les Gavarres. Les sensacions inicials varen ser força dolentes, però a mida que anaven passant els km la cosa va anar millorant i es deixaven fer. Com acostuma a passar començo amb ganes i mica a mica abaixo el ritme per tal de poder finalitzar la volta amb unes mínimes garanties. Es possible, que a la meitat de recorregut afluixés més del que tocava, però al final vaig acabar be, sense cap problema, només cansat que és el normal desprès de aquest tipus de volta. La prova d’això es que els tres dies següents vaig tornar a sortir sense deixar cap dia de descans. Es veritat però que un dels dies la sortida va ser molt suau.
Aturats al Pont de les Dobles


Dinant, cal alimentar-se per fer més de 100 km, no?
En Josep Maria s'incorpora al grup desprès de dinar (nosaltres, ell no)
Qui no dina no puja, aquest pujador es fa dur fins i tot si has dinat !
Begudes fresques a Sant Cebria dels Alls, un fet exepcional i que agraïm, quina calor que fa!

Les marques de suor al maillot son clares, cal hidratar-se i molt en aquest tipus de volta
Aquesta setmana passada, el dissabte trobada amb en Marcos als Metges, els des de Girona i jo des de Calonge, esmorzar plegats una bona xerrada i cap a casa amb 35km i 1000 de desnivell. 

El dimarts vaig fer festa, i vaig aprofitar per sortir a rodar amb en Ricard al matí i amb en Josep Mª a la tarda. En els dos cassos amb el “pito” del pulsòmetre posat i per tant amb un ritme màxim limitat. Tot i això al mati de Girona a Santa Bàrbara i tornar baixant per uns corriols molt macos que vàrem trobar ho vàrem fer a una mitjana de 16,5 km/h i la sortida de tarda amb en Josep Mª planejant una estona i pujant a Montnegre la vàrem fer a 18,6km/h. En total entre el matí i la tarda 91km pedalats amb bones sensacions.

Dimecres nova sortida, iniciem la diada pedalant per la zona de Campdorà repetint els corriols que ens va ensenyar en Miquel fa uns dies. Desprès pujada a Sant Miquel, Puig d’Estela, Baixada pel Biocenturi i cap a casa. La pedalada també amb el pito posat, les sensacions bones, cap problema muscular, tot sembla funcionar perfecte.


La meva adaptació a rodar rutes llargues amb la Santacruz Highball ha estat bona. El darrer canvi ha estat els punys, que ara son uns Ergon GS1 ha anat molt be. Està clar que s’augmenta el pes, però a mi el que em cal es anar còmode i patir el mínim possible i amb aquests punys em sento molt més còmode desprès de unes hores de rodar. 

Ara ja queda poc per fer, per no dir rés per fer, el que no estigui fet ja no es farà, al menys a nivell físic, per tant a gaudir d’alguna pedalada tranquil·la i a l’Euskadi extrem ja ens ho trobarem. 

dimarts, 27 d’agost del 2013

Pujada a Rocacorba per un “ànec dolorit”

El passat dissabte vaig decidir fer una mica d’exercici alternatiu a la Bike per tal de veure si podia descarregar una mica l’esquena i les cames.

Ja fa temps que no vaig del tot be i la sortida del dimecres cap al Puig d’Arques va fer que el dijous visites el fisio per recuperar cames. Sembla que tinc una mica de tendinitis de pota d’ànec o “pata de ganso” que tot i que no em fa mal al caminar o pedalar si el genoll em toca el terra en depèn de quina posició em fa veure les estrelles.
Al pressionar aquest punt "tela marinera"
Sembla que aquest punt és un punt de tensió que suporta l’esforç dels muscles més potents de la cama i que es fixen en uns llocs molt concrets. Així que per tal de prevenir millor no forçar i està clar que sortir 5 dies seguits i que els dos darrers siguin una sortida SS a bon ritme i la pujada al Puig d’Arques amb el grupet que érem el dimecres no hi ajuda massa.

Així que el dijous fisio, el divendres sortida de recuperació amb en Ricard i el dissabte va tocar caminar una mica.

Ja fa temps que tinc ganes de fer una mica d’activitat paral·lela a la Bike i el caminar per muntanya em sembla una bona opció. De fet durant les vacances al país Basc vaig aprofitar per comprar-me unes sabatilles SALEWA Alp Trainer específiques per fer Hiking i calia fer-hi alguna sortida adient.
Unes sabatilles còmodes i tècniques per la muntanya
Així el dissabte al mati un cop esmorzat vaig dirigir-me cap a Canet d’Adri i vaig seguir pujant amb el cotxe fins l’entrada del camí que puja a peu cap a Rocacorba conegut per la pujada de les voltes.

Els que vàreu fer la sortida del recorregut inicial de l’esperxada recordareu be la pujada, dons si és aquella que la primera part es podia fer sobre la Bike, però mica a mica s’anava complicant molt fins que deixava de ser ciclable i calia anar amb la Bike a coll. El que us puc garantir es que certament no es tracta d’un corriol per fer en Bike, clarament és un corriol per pujar-hi caminant o corrent si es té la forma física necessària.

En total el corriol fa uns 8km, 4 per pujar i 4 per baixar ( es evident, no?). Vaig començar a caminar a un ritme ràpid, però que em permetés anar escalfant les cames i el vaig anar incrementant a mida que pujava. Per sort no feia sol, però hi havia força humitat el que feia que sués de valent. Una petita confusió al entrar a la zona de les voltes va fer que seguís uns minuts per el camí que no tocava i vaig haver de tornar enrere fins a trobar el camí bo.

En arribar a la zona de les voltes vaig adonar-me que estan numerades, així pujant vaig trobar un 15,14,13,12,... fins el 1 i ja era al cim. El tram de les voltes el recordo mentre pujo, ja que amb la Bike a coll i les sabates de Bike em va fer patir una estona.

En sortir a dalt la vista no era gaire bona per la boira, aprofito per beure una mica i cap a baix de mou.
De seguida que baixo m’adono que les meves cames no estan acostumades a retenir i el genolls i quàdriceps s’escalfen dolorosament. Mica en mica la cosa s’escalfa i vaig incrementant el ritme, fins i tot baixo algun trosset corrent fins que m’adono que les cames es fatiguen molt ràpid baixant i decideixo alternar el caminar amb el córrer però preval el caminar.

La baixada és més ràpida que la pujada. He tardat 1:01 a pujar i 37 minuts per baixar, no tinc cap referència del temps que es tarda, per tant per a mi està be. El desnivell es important, ja que nomes en 4 km es fa un desnivell de 697 metres, per tant segur que es un bon entrenament.

Les sensacions han estat bones, tant durant com desprès i no tinc cap signe de sobrecàrrega o dolor, per tant l’experiència es positiva al menys pel moment. No va estar així molt de temps, ja que el diumenge al mati tenia unes tiretes que deu ni do als quàdriceps. Està clar que alguns grups musculars no es treballen al anar en bici i si que es fa al caminar en especial al retenir.


Caldrà millorar aquest aspecte si vull seguir caminant, ja que les tiretes no han estat gens agradables (en especial al baixar escales), així que ja tinc un altre cosa per millorar, de fet ja en tinc moltes per millorar i això es força interessant i motivador.

dilluns, 26 d’agost del 2013

Vacances?

Un bon lloc per menjar a Igeldo
Fa un munt que no escric res!! , de fet pot semblar que estava de vacances, però no, aquest no és el cas. Be val a dir que de vacances també n’he fet, però això no ha estat el motiu de no escriure res al blog.

Em costa disposar de temps per escriure-hi, tant per l’absència d’aquest com per possiblement els criteris de prioritats que em porten fer altres coses.

Fa més de un mes de la meva darrera entrada, i han passant forces coses durant aquest temps pel que fa a pedalar de fet han estat 19 sortides les que he fet, 15 en bicicleta de muntanya, 2 en bici de carretera i dues amb la Single Speed, fent un total de 701 km
Sortides road, les menys aquests darrers dies.
No és molta activitat si parlem de gairebé un més i mig, però cal tenir en compte que durant la primera setmana de vacances vaig estar del tot parat i la segona no es va aprofitar gaire.

El que si he fet durant aquesta temporadeta ha estat (tal i com ja va essent massa freqüent) amb una caiguda tonta fer-me un tall considerable al colze dret que ha finalitzat amb una visita al hospital de Palamós i 7 punts de sutura. Per surt res d’important, possiblement més espectacular que res més, de fet en una setmana ja em varen treure els punts i ara ja està pràcticament del tot curat.
A l'hospital esperant a que em cosissin

Un parell de dies desprès la cosa ja està millor


Vaig aprofitar per fer una mica de manteniment a les bikes, de fet en els dos casos era obligatori, així que tampoc hi ha massa res a dir. Per tant vaig obrir el manteniment de les Santacruz i vaig deixar-les a punt.

La Highball va patir un trencament de un dels suports de les rulines del canvi en una sortida de dimecres prop de la zona de Santa Afra, que si va em va deixar seguir (encara no ho entenc) calia reparar. Un cop rebut el recanvi de Alemanya (els botiguer d’aquí em parlaven de un mes i mig per tenir el recanvi) vaig aprofitar per bescanviar el plat petit XTR de 26 dents per un de 24 i substituir la cadena. Així ara disposo de una relació diferent a la Highball una relació que en pujades molt dures o llargues pot ser d’ajuda.
Trencadissa, i tot i així funcionava !

El platet de 24 donarà més vidilla a les pujades ?

La bike sencera

La Tallboy estava sorollosa, feia dies que buscava un soroll al pedalar fort que no trobava i que al final va resultar procedir de la tanca de la roda del darrera, que un cop engreixada va funcionar a la perfecció i ja no fa cap fressa. Les pastilles de fre del darrera estaven esgotades, així que unes de noves i a rodar. Per finalitzar vaig canviar el pneumàtic del davant que tenia un tall lateral que amenaçava amb dir prou. En aquest cas vaig posar-hi un Schwalbe Racing Ralph 29x2,25 TL Ready amb la protecció SnakeSkin que sembla que li dona una resistència molt més elevada als talls laterals, de fet al tacte amb la ma es nota molt més consistent que els que no tenen el SnakeSkin i el seu pes és força bo, ja que es queda en 605gr que està prou be. No se com però vaig trencar un raid de la roda del darrera mentre pujava un tram complicat de pedres, i va fer-me un munt la guitza ja que em va bloquejar la pinyonada i va convertir-me la Tallboy en una fixie 
Amb el nou pneumàtic a punt de rodar
Faltarà fer manteniment a la Highball SS, a la que li toca tensar cadena i revisar els frens, be, de fet no te res més , així que molta feina no hi ha.
A dalt de Sant Miquel amb la SS
A nivell físic segueixo amb alguns problemes a la cama dreta, que fan que faci treballar més l’esquerra i que al fer una pedalada no uniforme l’esquena se’n retenteixi. Aquesta setmana tinc hora amb l’osteòpata per tal de posar-hi solució. No puc dir que les sensacions que tinc damunt la bike siguin bones, més aviat és al contrari i tinc la sensació de que pedalo lent i feixuc, cosa que en alguns casos és veritat i que faig expressament pel fer de no voler forçar. També cal millorar aquest aspecte, però penso que te un lligam important amb l'anterior.


No puc anar a l’Euskadi Extrem amb algun punt tocat abans de començar, cal anar-hi be i allà ja veurem.


Miraré de ser més constant amb el blog, que això no és massa seriós.