Fent els darrers tests

La meva companya en aquesta aventura

El que fem darrerament ja no és entrenar ni mirar de guanyar res en concret, es tracta més de mirar de conèixer que és el que podem assolir o el que no, si el ritme és el ritme que ha de ser o cal que sigui més lent, en fi mirem de anar reproduint una mica les situacions que trobarem en cursa, o millor dit en l’aventura, ja que si be el resultat sempre més interessant, el millor és el poder finalitzar el repte.

En els darrers 6 dies, es a dir des de la darrera entrada al blog, he fet 4 sortides, amb un total de 298km a una mitjana de 15,6 km/h i amb un desnivell acumulat de +7138 m.

La primera d’elles el dimecres des de Bordils amb tots els components dels FD menys en Ricard que no va poder venir.

Volteta cap el Puig d’Arques amb la idea de fer quilòmetres i pujades més llargues. En Miquel però ens va fer agafar una ruta alternativa plena de corriols i de pedres!! Uns corriols molt bonics però molt tècnics i durs físicament, ja que pujar per allí no és una tasca a l’abast de tots els ciclistes, de fet vaig quedar sorprès del meu propi rendiment en aquell tipus de terreny.

El dijous vaig fer manteniment a la Tallboy i ja vaig muntar la transmissió definitiva que m’acompanyarà a la Transpyr. Finalment el plat petit per les bieles XX ha passat de ser un 26 que és el més petit que fabrica SRAM per aquestes bieles a ser un de 25 dents fabricat per la gent de Carbon.Ti i que és integrament de titani. La pinyonera ha estat substituïda per una SRAMM XX 11-36 idèntica a la que utilitzava fins ara, així assegurem que la transmissió funciona perfecte. Evidentment canvi de cadena, cal una cadena nova si la resta és nou.

També aprofito i faig canvi de les pastilles de fre del darrera, aquestes no son de la marca SRAM, però son compatibles amb els XX, les que portava ja no eren ni pastilles, sort que ho vaig mirar, si no ...

Divendres a la tarda sortida amb en Ricard i en Miki. En Miki també fa la Transpyr fent parella amb l’Albert, ells però fan la Lite A. Sortida cap a Rocacorba, pujant pel camí vell de Banyoles per tal de fer els 5 km d’asfalt que es fan si puges per allí, que segur que trams d’aquests en trobarem. La baixada per Granollers de Rocacorba, una baixada plena de pedres, be de fet és més un piló enorme de pedres pel que hi ha una baixada. Es de les baixades aquelles en que et canses més que pujant, cal estar molt atent en tot moment i sempre en tensió, ja que a la més mínima la caiguda està assegurada.

Un cop a baix pugem a Sant Grau per la banda de Llorà seguint la pujada que es va fer al Open BMW, baixada ràpida i cap a casa.

El dissabte descans, cal donar una mica de repòs al cos, ja que el diumenge i dilluns és presenten intensos.

Diumenge: Marató de Navata en la modalitat 100Km. Tots els FD menys en Ricard estem inscrits, els del equip 1 corren cada un pel seu costat i el Josep Maria i jo anirem plegats per sincronitzar ritme de pedalada.

Iniciem la sortida i el ritme és ràpid, penso que molt ràpid per una cursa de 100km de BTT, però tots surten molt lleugers i nosaltres caiem al parany i li fotem gas. Passats 3 o 4 Km la cosa s’ha estirat una mica i ja quedem relativament pocs ciclistes en grup, de fet som 2 o 3 parelles que rodem seguint els uns el ritme dels altres.

En Josep Maria és un company competitiu, i tot i que diu que no és que si i el ritme segueix essent el de fondre a l’adversari. Per sort és així i mica a mica es van fonent, primer els uns, desprès els altres, les pujades plenes de pedres desmotiven a tothom però nosaltres mantenim un bon ritme que els altres no poden seguir.

Ja soma terra de ningú i moderem el ritme, ens diem “ep, que demà hem de tornar-hi” així que mirem de posar fre a l’embranzida inicial per agafar un ritme que es pugui mantenir molts de km. Mentre Pugen el coll de Pincarò atrapem un grup de 5 ciclistes i amb en JM fen tècnica de desmotivació psicològica que funciona molt be i en un tres i no rés tornem a anar solets.

Iniciem la pujada més llarga de la sortida, be quasi, ja que ja uns seguits de puja baixa fins a l’hostal de la Muga i llavors puja un ratet fins el avituallament on serveixen pasta a banda del normal dels altres avituallaments.

Un cop ja una mica més tips iniciem la marxa fent una mica de baixada on en JM talla la coberta del darrera amb una pedra i a més malmet la llanda roval de carboni com veuria més tard. Posem una càmera i un embolcall de gel per tapar el forat de la coberta i muntem de nou  la roda. Mentre fem això ens avancen tres ciclistes dels que donem compte abans del proper avituallament, dos a la pujada i l’altre ala baixada. Una mica de fruita i aigua al avituallament i la roda d’en JM ja fa figa. Inflem una mica i continuem, però en menys d’un km ja estem parats a desmuntar-ho to i posar-hi un altre càmera.

Ens avancen dos dels tres que havíem avançat abans, en JM renega una estona i un cop muntat tot li fotem a fons per tal de recuperar terreny. Sembla poc probable que els atrapem, molt de tram de baixada molt ràpida i ens porten més de 5 minuts d’avantatge. No sabem si deixar-ho córrer i conservar o continuar a ritme ràpid, ens decantem per la segona opció. El tram emporlanat que porta cap a Lliurona el fet tot a plat i fotent-li canya, sembla impossible que rodant a aquest ritme no atrapem a ningú. Al final mentre baixem, ja en una part de pista trobem el primer dels dos, l’avancem i seguim al mateix ritme fins al final.

Finalitzem la ruta en 6:28 de pedalar i 7:01 de temps total, així que entre els avituallaments i les dues punxades hem estat aturats 29 minuts. Ens surten 102km i +2761m de desnivell a una mitjana de 15,8km/h un ritme massa ràpid per una Transpyr.

Els nostres companys finalitzen 3er i 4rt fent mostra del nivell que tenen, nosaltres 17 i 18 que tampoc està malament per uns afeccionats com nosaltres.

Dilluns toca consolidar, i per tant sortida prevista dura, tant en KM com en desnivell. Hi som tots els membres dels FD, però en Xavi es troba malament i no es sent amb forces per pedalar. Una nit amb vòmits i mal de panxa en son la causa, i és millor fer bondat ara que es pot.

La resta sortim des de Castellfollit cap a Oix seguint la part final de la primera etapa de la Transpyr 2011, fem la rampa d’asfalt passat Oix a bon ritme i seguim per la pista, que amb un bon pendent i plena de pedres com està ens fa abaixar el ritme i ens mostra que el ritme del dia anterior va ser massa elevat. Anem rodant fins que iniciem la baixada on ens posem els paravents, ja que la temperatura es fresca i anem molt suats per la molta humitat ambient que hi ha.

Amb companys així dona gusta sortir a pedalar

Baixada cap a Camprodon i d’allà cap a Llenars i rumb a la collada verda on en arribar al poble de l’Abella decidim anar cap a dinar i anar tornant. La tornada és majoritàriament baixada, però no sempre, així que anem pedalant a bon ritme quan ens comença a ploure. Justa llavors toca fer un bonic corriol, que amb les arrels i pedres molles es fa força perillós. Un cop sortim de camí i ja agafem un tram asfaltat comença a ploure de valent i seguirà així fins que arribem a Castellfollit.

Paisatges de somni durant la ruta

A la fi 77km i 1827m de desnivell a una mitjana de 14,9km/h, gens malament si tenim en compte que el dia anterior ja l’havíem fet un bon piló a la Marató.

Així ens els dos últims dies han estat 178km i +4556 metres de desnivell, uns números que sense ser-ho s’acosten als que farem a la Transpyr.

Les conclusions son que cal anar més lent si volem mirar de no patir gaire al final de les etapes, veurem si son capaços de fer-ho.