Mandros? Una mica sí!

Molts de dies han passat des de la darrera entrada al blog. 

No se ben be el perquè ara em costa escriure, de fet més que escriure es trobar el moment per escriure, el moment on a més de disposar del temps (que sempre en puc trobar una mica), tingui ganes d’explicar quelcom interessant.

De fet ha passat un mes des de la darrera entrada, un mes on les sensacions no son les millors, al menys de forma continuada. Algun dia les sensacions son bones, aquests son els menys, altres dies les sensacions no son ni bones ni dolentes, senzillament no son.

Alguns dies les sensacions son dolentes, no a nivell de no poder pedalar o de no sentir-me be a nivell general, tinc darrerament un problema a la cama dreta que en fa mal a la part posterior de la cuixa, a la zona dels isquis. Tot i això desprès de  verificar-ho per el fisio no sembla ni un problema muscular ni de tendinitis, per tant possiblement sigui una deriva de la meva zona lumbar que no funciona massa be des de fa ja masses anys.

Tot i això en aquest mes he rodat un total de 723km amb +12.312 metres de desnivell. Aquest kilometratge està repartit entre BTT, SS i bicicleta de carretera, de manera que normalment cada setmana  al menys faig una sessió amb cada una de les diferents modalitats.

La HighBall, bona companya de rutes

A diferència de l’any passat que ens preparàvem per la Transpyr, aquest any les sortides son més curtes i amb menys desnivell. Podria dir que son les sortides de sempre fetes amb més o menys intensitat, però poques vegades passem dels 1000 metres de desnivell positiu.

Les sortides amb Single Speed son exigents, més encara si vaig amb en Xavi i en Miquel. Finalment amb la SS fem el mateix tipus de volta que fem amb una geared, el que passa és que l’exigència física, en molts de casos marcada més pel ritme que per el recorregut (que també), és molt més alta.

En el meu cas m’està exigint un treball del tronc superior que no imaginava. En el moment en que els pendents superen el 12-15% i son continuats, l’exigència del pedalar dret fa que els braços i espatlles tinguin que compensar la força feta per les cames, on els quàdriceps que son molt més potents, posen a proba pedalada rere pedalada la resistència dels meus braços. Ara per ara sempre he aconseguit pujar el camí escollit, i el anar a peu com a conseqüència de no poder pedalar ho recordo nomes una jornada en un tram que no va ser de més de 5 metres i per que els braços no varen poder més. Les sortides amb en Ricard son més conservadores, i tot i que el recorregut es exigent el ritme és més suau i em permet anar més tranquil.

Darrerament les sortides amb la bici de carretera son més llargues i ronden els 100km cada setmana amb un desnivell superior als +1000m. Mica a mica anem millorant el ritme i ens acostumem al pedalar continuat de la carretera, un pedalar diferent al de BTT i de la SS.

El darrer dissabte a Tossa

Miraré de ser més constant amb les meves intervencions al blog, però la família amb un parell d’adolescents, i la feina em demanen esforçar-me al màxim i primer el que és primer.

Seguirem pedalant !

Passats per aigua

Segueixo sense escriure massa. Poc temps disponible, millor pedalant que escrivint !!

Diferents sortides aquests dies, això si continuant amb l’alternança de disciplines i tant faig carretera, com BTT o SS.

En Marcos en ple esforç

Alguna sortida en SS dura, no per la distància sinó pels forts pendents, ara recordo la pujada a Puig Cargol o per la zona de Sant Grau (riera de la font del bac) i ja estic cansat.

Penjat es el que s'ha d'estar per pujar per depèn de on

Ahir sortida amb grup, en Xavi, en Miquel en Ricard i jo. Objectiu pujar a Santa Bàrbara, Osor, Sobirà, Santa Bàrbara i cap a Anglès.

Pluja a partir de mitja pujada a Santa Bàrbara que no va parar ja en cap moment, al contrari, de fet es va anar intensificant mentre baixàvem cap a Osor i allí vàrem decidir avortar la sortida i tornar cap a Anglès. Temperatura molt baixa en arribar a Osor, estàvem a 6ºC molls, molt molls, i llavors encara ens quedava arribar fins Anglès per carretera on el fred donada la velocitat es deixava notar molt més.

Final de sortida prenent un cafè amb llet en una cafeteria per recuperar una mica la temperatura i fixant objectius de un sol dia però interessants.

Seguirem pedalant.

Entrem a la SS

Això és el que passa aquesta setmana, som a la Setmana Santa, on ben segur que podem voltar amb SingleSpeed, però de fet el més important es mirar de pedalar una estona sempre que sigui possible.

La gestió de prioritats ha fet que durant molts dies no fes cap intervenció al blog, però si he de triar si pedalar o escriure, la tria és ràpida. Hi altres aspectes com la família o la feina que estan per sobre dels dos primers termes i això fa que calgui modular molt be el temps que es dedica a cada cosa.

No estic pedalant el que voldria, de fet em vaig fixar uns objectius i no els estic complint, algunes setmanes per diferències molt grans, però tampoc és que m’amoïni massa. La setmana que menys he sortit han estat dues les sortides i la que més cinc, així que tampoc em puc queixar.

Ara que ja no fa tanta fred he tornat a rodar amb la bici de carretera mirant de fer rutes llargues que em donin una mica més de consistència pel que fa al fons i a mirar de reduir les pulsacions.

Parats al marge, a beure aigua de la font

També surto normalment un cop per setmana amb la SS, una disciplina divertida però que per a mi en cap cas pot ser com a única. Les sortides en SS es mouen entre els 30 i 40km i els desnivells son propers als +1000, superant-los en alguns casos per pocs metres. Es cert que actualment ja estem fent pràcticament els mateixos recorreguts que amb les geared, però l’exigència en alguns trams i les mancances de velocitat en d’altres fan que no es pugui considerar una disciplina vàlida per a totes les sortides.  

Les sortides amb les 29er geared segueixen estan a l’odre del dia, així tant la Tallboy com la Highball son dues companyes de ruta incansables (elles, jo si que em canso), la primera per la seva polivalència i comoditat, la segona per el seu caràcter més racing que sempre en vol més.

El que tenen les rieres quan ha plogut

Així, que alternant diferents especialitats segueixo pedalant un dia si l’altre també mirant de mantenir-me en un bon nivell de forma física i passar-ho el millor possible.

A veure si aquesta Setmana Santa ens dona l’oportunitat de fer quelcom de més que les setmanes que no son santes.

Dies freds, seguim pedalant.

Arriba el cap de setmana, i per poc que sigui possible sortim a pedalar. Tant li fa si fa fred o fa calor, si plou o fa vent, per norma som fidels al compromís i sortim a fer un volt. Només en el cas de que més d’una condició adversa es produeixi al mateix temps ho deixem córrer. Bé, si plou molt intensament en el moment de sortir també, no podem dir el que no és.

Així aquest cap de setmana la cosa no era molt prometedora, fred, neu i pluja era el que s’anunciava, però al final tot ha quedat nomes amb fred.

La sortida del dissabte amb en Ricard i en Marcos va desenvolupar-se per la zona de Quart i el Celrer.

De fet vàrem realitzar una part els corriols que fa uns 10 dies havia fet jo amb en Josep Mª i en Xavi amb les SS. En algun moment la memòria va jugar una mala passada i enllaçàvem per altres camins o pistes conegudes.

La temperatura va rondar el -2ºC la major part de la ruta, però al pedalar dins de bosc en una continu puja baixa va fer que no es notes massa al menys en el meu cas.

Mentre decidíem per on continuar pedalant per el Celrer, la roda de darrera d’en Ricard va dir prou. Sembla que la boixa XT s’ha mort. Mentre pedala la cosa va bé, però si deixa de pedalar fa una fressa gens normal i es nota un fregament que no és el normal. Així que decidim anar cap a casa, ja fa una estoma que pedalem i tampoc tenim rés a guanyar.

La sortida del diumenge torna a repetir de components, així que en Marcos en Ricard i jo ens dirigim cap a Sarrià de Ter per tal de fer la volta de la cursa del 2012. A primera hora fa fred, força fred, els termòmetres del GPS marquen uns -4ºC, a les noticies diuen que a Girona estem a -6ºC. Per sort en arribar a Sarrià es comença pujant fins el Golf el que ens fa entrar en calor i escalfar les cames.

A partir d’allà, la majoria del terreny és pista o corriol i gairebé tot està glaçat. La sensació es estranya, sents aquell soroll característic de terra glaçat sota la roda i no saps massa be com respondrà la bike en els viratges, frenades o traccionant en un pujador. Per sort al menys els meus pneumàtics no m’han donat cap ensurt important i el glaç evitava el fang.

A vegades és millor anar a peu que córrer massa riscos, més amb en terra gelat

La temperatura ha anat baixant fins gairebé el -7ºC i la major part del temps s’ha mantingut entre els -4 i -5 ºC. Prova d’això ha estat que en mirar de beure, l’aigua del bidó estava gairebé tota glaçada.

Mica en mica el sol ha anat guanyant terreny i cap els volts de les 11 el terra es començava a desglaçar i mostrava els problemes del fang relliscós i empipador.

Per temes horaris hem retallat una mica la volta que ha quedat en 35km i 920 metres de desnivell positiu en una jornada freda, molt freda.

Dimecres SS,SS,SS

I Ja en van dos de seguits, aquesta setmana hem tornat a sortir amb les SS, i hem tornat a ser tres.

A diferencia de la setmana passada, aquesta no ha vingut el Josep Mª i en el seu lloc tal i com és habitual els dimecres ha vingut en Miquel. Així que com la majoria de dimecres erem en Miquel, en Xavi i jo.

Avui ha esta el dia en que en Miquel ha rebut la seva nova bike, una bike d’acer, una bike de 29”, rígida i muntada en Single Speed, una bike realment molt bonica.

Així hem aprofitat per tal de que ell probes la seva nova bike per anar tots tres amb SS.

Hem iniciat el recorregut pujant al dipòsit de l’aigua per començar allà mateix a endinsar-nos en l’entrellat de corriols i corriols que existeixen per aquella zona. Com sempre això és un seguit de puja i baixa, en alguns casos exigents i que en el cas de la SS en deixa notar més.

Les tres SS en un moment de pausa

Al cap de poca estona en un viratge i una baixada complicada en Miquel m’ha deixat molt clar que el problema de que les 29 per zones revirades i molt tècniques no van be és mentida. El que passa, es que quan no se’n sap, no se’n sap i no cal donar-hi més voltes. En més d'un lloc en Xavi i jo anaven a peu i en Miquel ha baixat sense problema.

En algun moment ens hem enredat per corriols que tenien alguna pendent més forta i un munt d’arbres a anar esquivant. Aquí està clar que a la que perds velocitat la SS costa un piló de tornar a engegar i en alguns casos acabes pujant caminant.

No podia ser de cap més manera i al final hem agafat direcció als Àngels, no fos cas que no ens canséssim prou. En alguns punts la pista es pujava be, però en algunes rampes les cames agafaven una temperatura que no era la normal, al menys per a mi.

Tot i això hem pujat sense masses problemes als Àngels on en parat un moment al cim i llavors ja direcció a Sant Marti Vell i cap a Bordils.

En total han estat 26km i un desnivell de 844 metres positius, que per anar amb la SS ja ha estat prou bé.

Sembla que a partir d’ara les sortides dels dimecres seran de SS, veurem que és el que ens aporta a més de cansar-nos una mica més. De moment es prou divertit això del SS.

Sant Tornem-hi

Aquest cap de setmana dues sortidetes més en bike.

La primera va ser el dissabte voltant per la zona de la Miquela, Bescanó, Aiguaviva, on varem enllaçar i fer part del recorregut que es va fer l’anterior cap de setmana a l’open BMW.

Exceptuant un parell de caminets la resta del recorregut era ja conegut, únicament que la manera d'enllaçar els diferents trams li donava un nou al·licient.

Com sempre que es volta per aquesta zona el recorregut es trenca cames i s’acaba fent un bon desnivell en pocs quilòmetres en especial si voltes prop de Bescanó.

La segona va ser el diumenge, aquesta més llarga ja que amb en Ricard volíem fer una mica més de quilòmetres del que fem un diumenge normal.

Inici de la ruta acompanyat de dues rígides de 29"

L’objectiu era anar fins a Rocacorba, al final sabem que ens plantem en uns 50km i uns 1000 de desnivell. El recorregut no és rés de l’altre mon, però es un bon entrenament per agafar l’hàbit de fer pujades llargues, ja que només tenim una pujada i una baixada.

El recorregut fins passat Canet d’Adri és una mica llaunós, ja que hi ha força tram d’asfalt si es vol anar a la idea, ja que si es fa per camins de terra la sortida s’allarga i fa falta molta estona per completar el recorregut. Un cop es deixa l’asfalt la monotonia segueix una estona. La pista està en molt bon estat i es tant o més ample que la carretera asfaltada. Sempre puja, poc o molt sempre anar pujant i això fa que et cansis d’estar tanta estona en la mateixa postura sobre la bici.

Un cop s’arriba a l trencall que permet anar cap a Biert o cap Rocacorba la cosa ja és diferent. Tot i que el principi de la pista està en molt bon estat, el pendent ja és més pronunciat i cal esforçar-se una mica més, anar canviant el pes d’un costat a l’altre, ajudar a pujar alguna pedra o reguerot de l’aigua,...

Pista monòtona molta estona

Al cap de poc la cosa canvia i ja es torna més exigent, el pendent és més fort i hi ha trams amb més pedra que son una mica més tècnics i en els que cal parar més atenció. Si l’objectiu és el de mantenir-se no gaire alt de pulsacions la cosa es complica una mica més, ja que anar a poc a poc i no perdre l’equilibri no sempre és fàcil.

Pujada i pedres, una bona convinació

A mida que anem pujant el dia encara és menys bonic del que era, i més aviat era poc atractiu. Cada cop hi ha més núvols i a la fi quedem envoltats de boira, tanta que en arribar sota l’antena no es veu la part superior.

Girem i cap a avall que fa baixada, i mai tant ben dit. El que hem tardat 40 minuts a pujar (sense preses) ho baixem en poc més de 7. La baixada és molt ràpida, nomes cal fer atenció a les pedres grans que hi ha agrupades en zones, un cop passada la zona cap problema fins la següent.

En arribar a Canet d'Adri fem una aturada a Cal Sabater on fem una torradeta amb truita per recuperar forces i seguim. 

Esperant a que ens atipem una mica

En passar pel peu de Sant Grau decidim fer algun dels molts corriols que volten els peus de la muntanya. Una bona manera de finalitzar la ruta.

En total 2 hores i 59 minuts per fer 49km i 986 de desnivell, que no és molt però es un tipus de volta que a mi m’ajuda a gestionar be les pujades llargues.

En fi, ja en tenim dues més de fetes. 

Es per això?

Avui endreçant una mica l'arxiu de fotografies de bike he trobat aquesta foto que us exposo a continuació i m'he preguntat: Es per això que anem en bici?

De ben segur que hi ha molts altres motius, però segur que aquest també és dels que compta.

Vista des de Sant Grau el passat 17 de desembre de 2012

Feu-la gran, val la pena.