divendres, 13 de juliol de 2012

Post Transpyr 2012

Ja fa gairebé una setmana que la Transpyr 2012 ha finalitzat, tot i així encara tot és molt recent i és fàcil pensar en aquesta aventura.

És curiós que en el meu cas tot i no haver realitzat la Transpyr d’una manera o altre també l’he feta una mica, he tingut dies més bons que d’altres i fins i tot he patit en alguna de les etapes.
Tot això de ben segur va lligat amb el fet de que he passat 6 mesos preparant-me per fer aquesta prova, i a més no ho he fet sol ja que en la majoria del casos ho he fet acompanyat d’algun dels companys que si hi ha participat.

Formalitzant el registre
Acompanyar els companys a Roses va ser un dels moments que se’m van fer més durs, deixar-los a ells i marxar jo no havia estat mai el que havíem planificat. Tenia la sensació de que m’escapava sense voler fer la Transpyr, i ells tampoc estaven massa contents de fer-ho sense que jo hi fos.
El fet de que els teus companys et facin saber el que pensen sobre la teva no participació és important, però costa de pair el saber que ells esperaven que jo fos allí i que el no ser-hi sembla que els hi fa més costa amunt un repte que ja de per ell mateix és difícil.
A punt de iniciar la Transpyr
Molt més difícil va estar el moment en que els vaig veure travessar l’arc de sortida a Roses. Una sensació difícil de descriure em va recórrer tot el cos, els pels de punta, un calfred de cap a peus i feines a no deixar anar algunes llàgrimes. Content i emocionat per ells, comença un repte de 8 dies, el més dur que han fet, al menys tres dels quatre que hi participen y al mateix temps trist per a mi, no hi participo i no crec que hi participi mai més.
Moments d'emoció a la sortida
A uns 20 km de la sortida els FD1
Els FD2 liderant un grupet de ciclistes
Quin ritme i quin estil!!
Obligatori fer-ho a peu
Terreny difícil, no cal arriscar, i menys el primer dia

Durant el dia juntament amb en Marcos els vàrem anar seguint, fen fotos i preparant avituallaments entremigs que els varen ajudar a suportar millor la calor i espero que els hi donés a més una mica d’ànims per aquell dia.
Ni els professionals ho tenen tant be!!
Fins i tot donant suport a altres membres com a aquesta parella d'austríacs
Ja a l’arribada, un cop feta la primera etapa em sento satisfet. Ells ho han fet molt be, han començat el repte i ara ja hi son pel mig. Marxar al vespre i deixar-los a punt de sopar es fa menys dur que el dia anterior a Roses, ara ja està més que clar qui fa la Transpyr i qui no.
Els FD1 desprès de la 1ª etapa
A pocs metres de finalitzar l'etapa els FD2 fan patxoca
A partir d’aquell dia el Twitter, el facebook, internet i el telèfon em permetrien anar fet un seguiment del que passava. Es però molt difícil amb 10 minuts al dia de  conversa amb els uns i els altres fer-se una idea clara del que passa, de quin és el seu estat, de mirar de donar ànims, de mirar d’imaginar-me a mi mateix en aquella situació.
Així que dia a dia mirava de fer-los costat, està clar que jo no em vaig mullar, ni vaig passar hores fent la mateixa pujada, no em feia mal res (be una cosa si però millor no dir-la) però tot i això em sentia part dels FD.

Males notícies, en Miquel ha trencat el canvi en un accident i s’ha de retirar. Això em te un munt d’hores preocupat, tant per ell com per en Xavi, un perquè no acabarà i l’altre per quedar-se sense el seu company d’equip. Per sort al final del dia en el segon equip n’arriben 3 i tots dins dels temps previstos, això em fa feliç.

Les darreres etapes son molt dures, estan cansats, avorrits, desmotivats. Tinc la sensació de que no s’ho estan passant be, que per algun motiu han oblidat que el més important és ser feliç i compartir. M’agradaria ser amb ells, potser igual de cansat, avorrit i desmotivat, però compartint aquests moments. Des de lluny penso que en el cas de ser-hi els podria animar, si hagués estat allí, potser serien ells els que m’animarien a mi, qui sap, si no hi ets es difícil donar opinió.
Costa conversar amb ells fins i tot per telèfon, normalment ningú em diu com està ell, si em diu com està l’altre i amb això jo me’n faig una idea global.
Faig una errada important i no parlo mai amb en Miquel, he donant per bo que ell sempre està be tant física com anímicament i qui sap, potser això tampoc és així, son molts de dies, moltes hores, molt de temps per pensar, possiblement massa de tot.

El dissabte quan varen arribar a San Sebastián, vaig sentir-me alleujat, ja son a lloc tots quatre. Son uns cracks!! Jo he pedalat amb ells cada setmana, quina sort que tinc de poder-ho fer.

Ja son finishers
 D’altre banda no vaig rebre cap trucada amb un missatge eufòric, ple d’alegria i emoció. Possiblement el cansament acumulat i les emocions internes de cada un van fer que aquest missatge fos complicat de transmetre en aquell moment. A mida que passin els dies de ben segur aniré escoltant un miler d’experiències i anècdotes de la Transpyr, n’estic segur.

Les experiències extremes ens posen a prova, i ells han estat a prova durant 8 dies. El més important es que han superat la prova, potser amb algunes petites ferides no només físiques, i a ells els correspon curar-se les ferides i posar-se la nota.
Per a mi tots tenen màxima nota que es pot tenir, ja que a banda de ser Finishers de la Transpyr 2012, seguirà essent un plaer pedalar amb ells.    

1 comentari:

  1. T´has preguntat mai com es manté dret un paller d´aquells que es veien abans a pagès?
    Dons amb un collons de pal al mig, a partir d´aqui..............................................................................

    ResponElimina