Sembla que no és el més normal, i de fet no ho
és el fer una sola crònica er explicar el que ha donat un any sencer, però es
que el 2015 ja estat un any especialment complicat, des del seu inici fins el
mateix final.
Si, la vida és complicada a vegades, no tot és
de color de rosa, a vegades la vida et mostra el seu costat dur i difícil, on
demana que lluitis per a poder tirar endavant. Es la vida la que et posa a
proba a tu i a les persones del teu entorn, i la que et fa veure que quan penses
que hi ha coses que son molt importants dins del teu dia a dia, altres encara
ho son més, i si penses que tot va malament, sempre encara pot anar pitjor.
Les sortides en bici es van reduir molt
respecte al 2014, de fet nomes sortia a pedalar el cap de setmana i encara no
tots els dies possibles. A cada moment cal fer el que toca i a principis d’any
no tocava bike.
Tot i així mirava de sortir quan podia amb els companys a
compartir unes hores al aire lliure fet l’esport que més m’agrada.
Així va anar passant els mesos, sense pena ni
gloria, sense emprendre cap projecte biker al no saber si podria anar-hi o no,
per que buscar un objectiu si no tenia massa clares moltes altres coses?
Amb l’arribada de la primavera, dels dies més
llargs, sempre es disposa d’una mica més de temps per sortir, i si es pedala
una mica la forma millora i un ho passa millor. Així algunes tardes al volts de
les 7 sortia amb el meu germà a fer una volteta, i de fet era un dels millors
moments del dia.
En arribar el juny, en concret el dia 29,
sortida de tarda com molts altres dies, aquest dia sortida amb la Single Speed.
En sortir al carrer amb en Ricard, trobem en Lluís que també sortia amb bike i
decidim anar plegats, dues SS i una Geared, totes 29”.
Iniciem la sortida cap al la zona que queda
entre Aiguaviva, Bescanó i Estanyol. Corriols i més corriols, bon ritme tota
l’estona, pujant a bon ritme amb la SS on fèiem patir la Geared per seguir el
ritme, i les baixades divertint-nos d’allò més. Una sortida d’aquelles que quan
arribes a casa, mentre et dutxes penses “que be que ho he passat”.
Va ser però quan enfilàvem el darrer corriol
per ja tornar cap a casa on la vida en va voler mostrar que en menys d’un segon
passes d’estar gaudint i passant-ho be a estar en una situació totalment
diferent.
Una relliscada de la meva roda del davant em
fa caure i tinc la mala fortuna de que una arrel impacta a la part superior del
maluc dret i el meu fèmur no aguanta l’envestida i es trenca. En un sol segon
vaig ser conscient de la magnitud del problema, tot i no saber l’abast de la
trencadissa vaig tenir clar que la cama estava trencada, que jo d’allà no em
mouria i que tardaria molt a poder fer vida normal.
Per sort la vida no va voler ser més cruel i
en va mostrar que si vas ben acompanyat, un mal moment es menys dolent. Així
entre en Ricard i en Lluis varen agilitzar l’arribada dels equips de rescat. En
Ricard es va quedar amb mi i coordinava les comunicacions mentre que en Lluis
va anar a esperar-los a una zona on l’ambulància i els bombers podien arribar
amb els seus vehicles i els va acompanyar per el corriol fins on vaig caure.
En un temps proper a una hora em van treure
d’allà i em varen portar cap al hospital en una tasca que no va ser gens fàcil
donat la dificultat existent per arribar on vaig caure.
Només puc tenir paraules amables per a les
persones tant del cos mèdic com del de bombers que varen fer una feina
impecable per ajudar-me en un moment molt difícil. Igualment per els dos
companys que m’acompanyaven, no vull ni pensar com hagués estat el mateix sol.
Un cop a l’hospital es confirma el diagnòstic:
Fractura de fèmur intertrocanteriana. Caldrà operar i posar-hi una mica de
metall per que la cosa quedi be.
Uns dies que prefereixo no recordar, de fet
varen estar els pitjors de la meva vida, son els que passen fins que m’operen i
comença el procés de recuperació. Tot és molt llarg, molt dur, sense poder fer
res per mi mateix,... dona molt per pensar,...
Tinc la sort de tenir una família excepcional
i el tenir el seu suport en tot moment va ser molt important. El mateix puc dir
dels amics que em visitaven i feien que les hores fossin més curtes.
Al cap d’uns dies cap a casa i a iniciar el
llarg procés de recuperació. Un estiu de moltes hores de llit i de sofà és el
que vaig passar. Mica en mica puc començar a fer més passes amb les crosses, i
al cap de 5 setmanes puc sortir a l’exterior i començar a fer passejadetes molt
curtes pel barri.
I així mica en mica fins que 108 dies desprès
de la caiguda, el 14 de novembre surto a pedalar de nou fent una sortida de road
bike. A partir d’aquí tot ha anat estan més fàcil, el poder recuperar mica en
mica la normalitat en el dia a dia i poder iniciar una mica l’exercici físic és
molt més engrescador. La recuperació es molt lenta, costa molt desprès
de tant de temps de ni caminar tornar a pedalar amb dignitat, i a més el dolor
en alguns moments es força important.
Fins el moment de la caiguda havia realitzat
2311km. Durant el període de recuperació a casa vaig fer 194km amb el rodet i a
la fi han estat un total de 2949km una xifra que no està malament si es te en
compte el que ha estat l’any en general, però que és molt baixa respecte al
2013 que ja havia fet aquest km al maig i més baixa encara respecte al 2014 que
ja estaven fets abans de finalitzar el mes d’abril.
Be, la vida es així i a vegades vol que ens
adonem de que les coses importants son altres a les que moltes vegades no parem
prou atenció. A la fi aquest any ha estat un any de màster i he après més del
que pensava que aprendria, potser cal canviar el mètode per un de menys
traumàtic, be segur que cal fer-ho, però a la fi l’experiència m’ha ajudat a
entendre les coses d’una manera diferent.
Ara ja al 2016, espero que aquest sigui un any
millor en molts aspectes i que em permeti gaudir una mica d’algunes de les
coses que la vida m’ha ensenyat durant el 2015.
Algunes fotos del any per tenir un record en imatges.
 |
| En Ricard, company i germà, que pot ser millor? |
 |
| Una Santa, la Tallboy, corriols i més corriols |
 |
| un altre Santa, Higball alumini SS, aquesta per exigir al màxim |
 |
| Primera ajuda mèdica |
 |
| Esperant per el trasllat |
 |
| La fractura |
 |
| Al Trueta amb la tracció instalada |
 |
| Reparació efectuada |
 |
| Primeres passes a la clínica |
 |
| Al cim de Sant Grau el 2 de Gener del 2016 |
