Per fi la crònica de l'Alta Via Stage Race 2014

En Team Fire Dragons a la Alta Via Stage Race 2014

Fa varies setmanes que l’Alta Via Stage Race ja està feta, i per a mi el més important és haver-la finalitzat sense patir cap lesió no problema físic important.

Això que pot semblar una tonteria és una de les coses que m’ha portat de cap durant les setmanes, gairebé mesos anteriors a disputar la cursa. Podria dir que el normal es que sigui així, és a dir que un s’apunti a fer una proba esportiva i que la pugui fer i finalitzar sense fer-se mal, però en el meu cas ha estat la primera vegada en força temps que he pogut fer sense problemes el que he programat.

Pel pedals del Cister em vaig una fissura a una costella la setmana anterior a fer la sortida. Després d’entrenar força per tal de tenir un bon nivell per fer la Tramun, durant la cursa em vaig trencar cúbit i radi i vaig muntar un accessori de Titani al braç per allò de ser més friqui (i que encara ara tres anys desprès es deixa notar de tant en tant). Preparo la Transpyr durant mesos amb els companys entrenant el físic i el cap i 10 dies abans ingresso al hospital una setmana sencera per tractar una prostatitis. Ja més darrerament el passat més de setembre mentre participava a l’Euskadi Extrem en una caiguda a la primera de les dues etapes em trenco dos dits de la ma esquerra per un mal lloc.

Així, si ho miro en perspectiva, sembla que no tocava anar a fer cap activitat de més d’un dia i que requerís una preparació específica; i potser per això aquest temor abans i durant la cursa de tornar a tenir mala sort i no acabar.

Pel que fa a la cursa i el seu recorregut, es pot dir molt i es pot dir poc, de les 8 etapes si en traiem la primera i la última que eren una mica menys exigents en desnivell i km, les altres 6 eren etapes molt dures.

Penso que qui no ha fet la AVSR te difícil fer-se una idea del que vol dir molt dures. Etapes de 88km i desnivells de +3481 i -3600 les has d’haver fet per saber-ne la duresa, més encara quant una bona part d’aquest desnivell es feia amb la bici a l’esquena per la impossibilitat de pedalar.

En Xavi en un tram de Portage

Així per resumir puc dir que vaig fer les 6 sortides més dures que he fet mai en BTT seguides una darrera l’altre, i que ja un cop cansat d’haver finalitzat aquestes 6 varem disputar per primer cop una contra rellotge.

Dormir en tendes de campanya en un campament muntat cada dia en un lloc diferent i envoltat de la resta de competidors que fan la cursa ha estat també un dels punts interessants i de descoberta en aquesta cursa. Compartir un espai tant petit amb en Xavi dia rere dia feia que la organització i el companyerisme fossin presents en tot moment. Cada dia feia falta instal·lar-se i cada dia feia falta recollir, mai varem tenir cap problema de convivència, sempre va haver-hi màxima entesa, mai ni un moment de tensió, un fet que valoro molt.

Important el fet de que en Xavi ja hagués fet la Transpyr, els petits detalls d’organització feien que l’estres per recollir-ho tot al matí, l’hora d’anar a esmorzar,... fos inexistent. Començar el dia tranquil, amb la feina ben feta i la panxa plena és molt important en aquest tipus de prova.

A nivell mecànic la meva Highball es va portar molt be, de fet zero incidències. La Open d’en Xavi va fer una mica la guitza, ja que a la segona etapa va fallar el fre del darrera i va obligar a fer un muntatge d’un altre fre per poder fer la tercera etapa, i a la sisena etapa la boixa de la roda del davant va dir prou i va haver d’acabar la resta de la cursa amb una roda de 26” muntada a la 29”. Per sort la fortuna va voler que just en el moment de dir prou la boixa, el mecànic de la cursa fos a prop i poguéssim continuar. 

Pel que fa al pedalar es va constatar una cosa que ja sabia, i és que el meu company d’equip està més fort que jo. Per més que jo entreno i entreno no aconsegueixo reduir la diferència de nivell, jo vaig més ràpid però ell hi va més. Fa molts anys que pedalem plegats, i això fa que cada un sàpiga on és l’altre pel que fa a possibilitats de pedalar, per tant ell m’estira però sense trencar la corda, i jo segueixo sense morir en el intent de mantenir un ritme massa alt per a mi.

El primer dia vàrem anar massa ràpid, de fet tothom va sortir massa ràpid. Això va ser visible veient el ritme dels dies posteriors. Inici de cursa amb ganes de començar, amb la incertesa del tipus de recorregut que es farà, frescos dins el que cap (1000km de viatge ja deixen una mica tocat) i amb ganes de quedar be varen fer que el ritme fos el que va ser i això ens va donar la segona posició de l’etapa, un fet que no ens havíem plantejat en cap moment a la preparació de la cursa.

El podi, una costum diraria a l'AVSR

Així des del primer dia ja sempre vàrem ser els segons a la classificació general, de fet menys el sisè dia que varem fer tercers (es va trencar la roda d’en Xavi i jo estava tocadet) i el darrer que varem guanyar l’etapa sempre vàrem quedar segons.

Darrer dia, primer triomf d'etapa, i amb la maglia rossa!

No havíem plantejat mai l’AVSR com a un objectiu esportiu pel que fa a la posició final, sempre l’objectiu era finalitzar i prou. Un cop allà i veient els resultats volíem mantenir el lloc si o si. Això feia que per a nosaltres cada etapa era una cursa, on si be no es podia perdre de vista que l’objectiu final era acabar, l’objectiu del dia era tornar a quedar segons, mirar d’ampliar el marge amb els tercers i disminuir-lo o mantenir-lo amb els primers.

El pas pels avituallaments era fugaç, parar el mínim, menjar molt, emplenar el bidó i a continuar. Per sort la majoria dels avituallaments eren correctes, alguns d’ells excepcionals, de fet per quedar-se una bona estona menjant, cosa que no va passar mai.

Cada dia al matí la sortida era amb pujada, una pujada que la majoria dels dies començava en el metre 0, es a dir començava la cursa a la pujada, una pujada que acostumava a ser molt dura pel que feia a pendent. Així cada dia de fred en fred volíem mantenir-nos en un bon lloc, no forçar més del compte, mirar d’escalfar progressivament, en fi moltes coses, que mica en mica anàvem posant en ordre mentre passaven els primers km.

Sota la pluja a la segona etapa

La pluja ens va visitar un parell de dies, un al final d’etapa i l’altre durant tot el dia. Per sort l’equipament que dúiem era l’adequat per la temperatura que feia i tot i quedar ben molls no vàrem passar fred.

Final d'etapa enfangats i satisfets.

Caminar i caminar va ser també una de les feines que vaig fer molt, gairebé podria dir que massa. Els trams de “portage” eren nombrosos i llargs, no es tractava de fer un petit tram per a superar una zona difícil, es tractava de caminades que anaven de pocs minuts a vàries hores amb la bici a coll; sí la bici a coll per ser impossible ni tant sols arrossegar-la al costat.

Portage, una constant que es repetia dia si, dia també.

Val a dir que el recorregut en la majoria dels casos era excepcional, tant pel paisatge com per lo divertit que era anar-hi en bici. Molts de trams de corriols, i quan eren corriols eren tècnics amb zones molt tècniques o baixar o pujar i requerien a més de força física una bona tècnica. Moltes de les baixades eren plenes de pedres grans que formaven escalons importants i que gracies al fet de rodar durant molts d’anys amb en Miquel em anat aprenent a superar amb força traça.

Nomes el primer dia vaig estar pendent del GPS per saber el pendent que faltava, quan faltava de pujada, quan falta per arribar,... A partir del segon dia el GPS servia per seguir la ruta i prou. Tant li feia el que venia o faltava, l’etapa s’acabava al passar per sota del arc d’arribada, i fins aquell moment tant li feia el que ens posessin al davant, calia fer-ho ja fos a sobre de la bici o en un “portage”.

La satisfacció al arribar al final de cada dia era important. Una encaixada de mans amb el meu company em permetia veure que per a tots dos havia estat important acabar-la. Finalitzar l’etapa era la fi de un esforç important i passar a la fase de recuperació.

Final d'etapa cronometrada. Comentant amb el Lorenzo el cap de cursa els temps.

La recuperació a partir del tercer dia estava formada per: Menjar el que poguéssim, anar a la dutxa que normalment va ser amb aigua calenta (menys un dia que estava GELADA), instal·lar-nos per be al campament (inflar els matalassos, posar be les bosses,...) rentar la roba, posar a carregar els GPS i telèfons, verificar les bikes i engreixar una mica la cadena, una sessió de compex (gràcies Xavi) i en alguns casos anar a fer un tomb per el poble. A partir del tercer dia en arribar anava a demanar torn per el massatge i a la hora indicada el fisio intentava refer el que estava malmès, desfent les contractures de l’esquena i repassant les cames i les lumbars.

El cinquè dia a més vaig incorporar uns 30 minuts de maquina de recuperació amb el metge per tal de treure la inflor que tenia en el turmell esquerra com a conseqüència de les hores de caminar per pendents molt durs. També varen fer-me una aplicació de “tape” al genoll esquerra per fer una mica d’efecte genollera ajudant a la ròtula a mantenir-se al seu lloc al caminar per les baixades.

Moments de compartir al campaments

Les nits eren fredes, el sac d’estiu no va ser una bona idea, tret de tres dies que vaig dormir confortablement, la resta vaig tenir fred. Algun dia molt de fred, així que tant en Xavi com jo dormíem vestits dins del sac en un intent fallit de no passar fred. Amb temperatures exteriors de uns 5-6 graus i l’equipament que dúiem era normal passar fred. Una de les nits vàrem dormir amb el buff posat de barret per evitar el fred al cap.

Sopars, en bancs de fusta compartint estones amb la resta de corredors

El sopar era també un ritual. Cada dia ens asseiem en llargues taules de fusta i bancs (no podíem repenjar mai l’esquena) per tal de menjar un plat de pasta i normalment alguna cosa de carn. El menjar era per norma abundant i relativament bo, i tot i menjar cada dia pasta no es va fer massa monòton. Varem fer un grupet i sempre sopàvem plegats amb en Cèsar i en Xus, tots dos de Castelló, i l’equip danès amb en Hans i en Michael. Un cop menjats tocava esperar el brífing de l’etapa següent, i si podíem anàvem a fer un café amb llet en algun bar, aprofitar per anar al WC i cap a dormir normalment pels volts de les 23h.

Les nits es feien curtes, en especial per que cap els volts de les 5:30 ja començàvem a despertar-nos per tenir temps de fer-ho tot, tot i que algun dia ens vàrem aixecar a les 6:30 al ser la sortida una mica més tard.

El matins també de ritual, aixecar-se, vestir-se i mig recollir, anar a esmorzar 10 minuts abans de l’hora que deien per ser els primers o dels primers, anar al WC, recollir-ho tot, preparar la bici i anar tranquil·lament cap a l’arc de sortida per començar una nova etapa.

Situats a primera línia, el que ens tocava per defensar la nostra posició

He de dir que al final, un cop tens la rutina agafada la cosa rutlla força be i no se’m va fer feixuc ni llarg estar tots aquests dies  seguint aquesta rutina, de fet en acabar-se vaig pensar: llàstima, ja s’acaba.

Pel que fa a l’organització general de la cursa aquesta estava força be. Alguns detalls son d’excepció, gairebé un luxe. Per a mi el millor detall és l’organització dels transfers dels participants per anar i tornar del final de cursa fins al inici de cursa, amb transports gairebé de taxi fins i tot fins els aeroports. Una peculiaritat aquesta que no conec que es faci en cap altra cursa i que fa que sigui molt més còmode l’arribada i tornada dels participants.

Per primer i únic cop situats a la primera posició del podi

Altres punts es poden millorar, son problemes derivats de la joventut de la prova i que en vistes de les ganes i empenta dels organitzadors segur que la propera edició serà molt millor.

De tota l’Alta Via Stage Race 2014 em quedo amb l’experiència humana, amb el compartir, amb l’esforç, amb la simplicitat de viure i pedalar, els paisatges meravellosos, la camaraderia general, i res, res del que vaig viure mereix esser recordat com negatiu.

Amb aquests paisatges és un privilegi pedalar

Qui sap, potser el 2015 es pot repetir.