I desprès de la pluja…

Un senyal d'dentitat

Aquest matí en aixecar la persiana i veure la llum del dia el panorama era ben diferent al d’ahir. Un cel ben blau i un sol esplèndid lluïa convidant a qualsevol cosa menys a quedar-se a casa.

Esmorzar tranquil, gaudint de un dia sense presses i desprès de romancejar una mica em vesteixo de biker i surto a pedalar.

La bike escollida ha estat la Maverick. Entre d’altres coses per que cal que miri de resoldre un problema d’ajust del fre del darrera. En canviar les pastilles tot i netejar perfectament els pistons i recular-los be, resulta que ha estat necessari treure una mica de líquid de fre per tal de que les pastilles no bloquin el disc.

Inicio amb un rodar tranquil mentre surto de la ciutat i em dirigeixo cap als afores on trobaré la natura. La temperatura es magnifica, noto el sol a la cara, l’aire es net.

En poc mes de 10 minuts ja no hi ha cotxes, el soroll de la ciutat ja el sento llunya, cada cop mes feble. Ara ja no hi ha asfalt, la terra es el mitja pel que em desplaço. El terrenys està molt moll, cal anar esquivant les bases fent el pedalar mes distret.

No tinc ganes d’anar ràpid, vaig pedalant gaudint del dia i del silenci, hi ha molts moment on no s’escolta res mes que la fresa de les rodes sobre la terra, una sensació molt agradable.

Pujo intentat evitar els llocs on se segur que hi haurà fang, en una de les pujades hi ha molta pedra barrejada amb terra i penso: La Maverick funciona fantàstica, la posició sobre la bike es perfecte i la tracció i l’absorció de irregularitats es excel·lent. En cap moment noto que perjudiqui la pedalada, però veig com absorbeix les irregularitats i no sembla possible que ho faci tant be.

Aturada a Sant Roc per fer la foto de rigor, no es pot deixar passar l’ocasió d’immortalitzar un dia així. 

Un cel ben blau a Sant Roc

Segueixo la ruta dent corriols i corriolets, alguns mes lliscants que d’altres, però majoritàriament ciblables sense masses problemes. Algun petit ensurt en baixades una mica mes complicades i ràpides ja que la bike no anava on jo volia i amb arbres al costat això espanta una mica.

Pujo fins a la Miquela, la vista es magnífica, les muntanyes es veuen netes i clares, el cel te un blau intens, núvols d’evolució es van formant fent grans formes blanques.

M’aturo a fer unes fotos abans de baixar el tram final fins a Bescanó i tornar cap a casa per el bici carril.

Vistes des de la Miquela

A mida que vaig baixant per la ruta escollida trobo que una màquina ha anat eixamplant el camí , això fa que en alguns punts el terreny no sigui compacte i que la bike rellisqui molt.

Com mes baixo pitjor està la cosa, en alguns moments la roda s’enfonsa fins que el disc de fre toca a terra i es impossible pedalar. En posar el peu a terra aquest s’enfonsa i molt. Desclavar la bike no es fàcil, iniciar la marxa de nou tampoc.

Per baixar cal pedalar i de valent, si aconsegueixo donar una mica de velocitat la cosa mig funciona, però mes d’una vegada estic a punt de caure.

En arribar a baix la Maverick sembla un tractor, escup fang per tota arreu. 

Finalitzo la ruta no sense abans fer una neteja de la bike. No vull vi pensar el que hagués costat de treure aquell fang un cop sec.

A veure qui pedala aquí

Be ara ja ho sé, desprès de la puja el que hi ha es fang!