dijous, 29 de maig del 2014

Dia de pluja, dia Bkool

Això va passar ahir, una tarda de pluja insistent va fer que la bike es quedes aturada sense sortir al carrer.
Les cames però, al igual que el cap i la resta del cos volien sortir. Mullar-se no és opció si pots triar en el moment de sortir, i la lluita continua: sortir, no sortir, ...

A la fi em decideixo, toca pedalar, però serà amb el Bkool que fa moltes setmanes que esta aturat.
Les pujades fan mal al bkool
Tant pedalar per no moure'm ni una mica bufff
Sessió finalitzada
Sort del ventilador que ajudava a no suar tant
Al final sessió de 35 km amb el seu escalfament i retorn a la normalitat. Les cames ja han treballat una mica

dilluns, 26 de maig del 2014

Falta menys...

Vista des de Rocacorba ahir al matí
Cada dia que passa falta menys, i això passa sempre, però ara ja som molt a prop del inici de l’Alta Via Stage Race 2014. Queda poc més de 15 dies per començar la cursa, dues setmanes senceres i a la propera ja marxarem cap a Itàlia a participar en aquesta cursa.

Finalment i pel que ens ha dit l’organització el nombre d’inscrits total és de 50 persones a la cursa sencera i 10 a la weekend de només tres dies. A mi no em semblen molts, però de fet ells tenen les inscripcions limitades a 100 persones i a dia d’avui hi ha 60 inscrits.

La darrera setmana he estat força aturat, de fet només he sortit 3 dies dels 7 possibles, i a més els he sortit l’un a darrera de l’altre, el que m’ha mantingut aturat 4 dies consecutius.

La sortida del divendres va ser molt curta, de fet no va ni arribar als 20km ja que la roda dels darrera de la Tallboy va fer figa en trencar-se 2 raids. Amb aquest 2 ja en van 5 de raids trencats a aquesta roda, i tots menys un han estat del costat de la pinyonera i trencats per el mateix lloc. Segurament el fet de que la cadena saltés del pinyó gran a sobre dels raids, a de ser el motiu de tal nombre de trencades, de fet ahir revisant els raids es pot veure com alguns d’ells estan tocats, un punt que caldrà resoldre.

Sortida el dissabte per carretera dent una pujada a Sant Hilari, i el diumenge sortida en btt fins a Rocacorba i Sant Grau. Les dues sortides no han estat especialment ràpides, o be podria dir que podia rodar més ràpid, però el que em fa la guitza es que no trobo les sensacions que m’agradaria trobar.
Travessant el Llemana sota el pla de Sant Joan
La veritat és que no puc dir que les sensacions siguin dolentes, però tot i que puc fer les sortides a bon ritme, no tinc unes sensacions motivadores o que em facin sentir be. Potser això és el que jo penso i realment les sensacions son les que son i no poden ni han de ser unes altres.
Val a dir que tot i les sensacions, i fent  sortides on no s’ha anat a fons, els temps milloren, el que no deixa de ser una bona senyal en contrast amb les sensacions.

La mitjana de desnivell per setmana es manté al voltant dels +5000m, la de la darrera setmana ha baixat fins a poc menys dels +3000m, unes xifres que no son dolentes però queden lluny dels +19000 que hauré de fer en 8 dies a l’AVSR.

Ja he començat a fer la llista de coses que m’he d’emportar a Itàlia. La llista surt llarga, ja que cal incloure el material per a pedalar, el de després de la cursa, els del campament (això d’anar amb tenda obliga a dur més coses) i el material per la bici.

Ja tenim els tracks i la cartografia, cal que ho carregui tot al GPS i verifiqui que funciona correctament, no hauria d’haver-hi problema, però sense això no hi ha cursa.

La bici funciona be, ara ja toca canviar els pneumàtics, cables i fundes, revisió a fons, un petit test i deixar-la aturada fins el dia de la cursa. Això no ho he fet mai, però penso que per precaució és el que toca fer, deixem-ho tot en perfecte estat i esperem que durant la cursa no passi res que ens impedeixi finalitzar-la.
Realment durant les sortides que he fet amb la Highball sempre m’he sentit còmode, per tant res fa pensar que durant l’AVSR no sigui així. Penso que el que pot fer que no sigui així pot ser el ritme que ens marquem, que de ser massa elevat pot fer-me patir més del compte.

L’entrenament d’aquest any sembla que ha donat bons resultats, El dimecres vàrem fer la proba d’esforç amb el Dr. Molera. Ara ja fa 3 anys que hi anem amb en Xavi i això ens permet veure quina és la nostra progressió. Jo sobre les dades dels altres anys he perdut greix, també una mica de pes, a priori un fet interessant. Les meves pulsacions en repòs han baixat 4 bpm, i el que és més interessant, que a la potència màxima del 2013 hi arribo amb 10 bpm menys, un fet que també es constata amb la recuperació on novament baixo 10 bpm.
Això i un menor pes, augmenta als meus watts per/kg i segons el Dr. Molera això és nota molt sobre la bici, esperem que sigui així.


Ja ho tenim tot molt a prop, ara és el moment de no dubtar, de estar tranquil i de confiar que amb el que s’ha fet es pot finalitzar la cursa sense problemes, i que per molt dura que sigui estem preparats tant física com mentalment per poder finalitzar-la i gaudir-la com cal.

dilluns, 12 de maig del 2014

Per fi la veritat de l'AVSR 2014

Avui han sortit els darrers detalls importants, al final han posat les distàncies i desnivells definitius.

Al final s'han escurçat els km i ha augmentat el desnivell, si son els definitius ja està ben clar que tocarà patir i molt en especial a la tercera, cinquena i sisena etapes



Amb aquest números la cosa queda que el desnivell positiu és de +3584 m per cada 100 km que si la comparem amb la més bèstia de totes que és l'Ironbike reulta que es queda a +3857 per cada 100km.

Apa, jo que no em volia apuntar a l'Ironbike, sortiré del foc per caure a les brases.

Ruta pedregosa del team AVSR

Ens cal pedalar i pedalar per estar el millor preparats possible, això si cal arribar a lloc sense està cremats o lesionats, per tant prudència davant de tot.
Diumenge al matí sortida amb en Xavi, ens troben a Sant Gregori, jo ja he vingut pedalant de casa, i a bon ritme, que si no arribava tard.
Iniciem el recorregut direcció a Rocacorba pujant cap el dipòsit de l’aigua de Sant Gregori, llavors al cap d’un tram enllacem la carretera i seguim pujant a bon ritme fins arribar a Adri.

Agafem el desviament del camí de pujar caminant, un cop al inici del corriol seguim per el costat dret seguint el corriol i la pista que ens porten a enllaçar amb la pista clàssica de pujar a Rocacorba. El ritme es ràpid per a mi, vaig controlant amb el pulsòmetre per tal de limitar i no cremar-ho tot al inici de la ruta. La pujada és exigent en els trams on hi ha molta pedra i no és fàcil de pedalar. Per sort hi ha petits descansos que em deixen recuperar-me una mica.
Passat el cartell de Rocacorba em sento les lumbars al costat dret, la prudència s’imposa i miro de treballar fent patir menys les lumbars, una tasca difícil donada la natura del terreny i els nombrosos cops de ronyó que cal anar fent per pujar.
Arribem a la primera antena i agafem l’asfalt per pujar fins a l’ermita. Aquest tram em va be i vaig recuperant-me de les lumbars, en arribar a l’ermita, unes fotos, uns missatgets als companys i tornem-hi.

Rocacorba

La bike i la creu, o la creu és la bike?
Iniciem baixada cap a Granollers de Rocacorba, una baixada que al cap d’una estona es converteix en pujada amb alguns punts prou tècnics que ens fan mantenir les cames calentes.
Comencem el tram llarg de baixada on les pedres son protagonistes. Les forques treballen, però tot i així anem lents per evitar caigudes i fatiga excessiva. Al cap d’una estona el camí és ple de branques, estan netejant les bores i deixen les branquetes al mig del camí, com si no tinguéssim prou feina amb les pedres.
Al fer un gir cap a la dreta, la baixada és menys exigent i les pedres son menys nombroses, però les mans ja estan força cansades i segueix essent una baixada “non grata”. Al arribar a uns 300 metres de la carretera, a la zona de camps de conreu, la cosa canvia, i al sortir al asfalt, buff quin gust rodar relaxat.

Agafem un lateral a la dreta que ens portarà a Sant Martí de Llémena i un cop allà travessem la carretera i iniciem accés a la Barroca.   Aprofito per prendre un gel, l’esmorzar fa estona que s’ha acabat.
La pujada es per pista rodadora, puja, però es pot fer be, de fet anem força estona per sobre del 20km/h, al final com no podia ser de cap altre manera la cosa puja més i per pista molt estreta i malmesa pels senglars, així que el pedalar fàcil desapareix per donar pas al pedalar normal. Interessant entrellat de corriols, algun d’ells molt bonic passant per paratges dels d’estirar-se i gaudir del dia, però és evident que no ho fem. Se’ns està fent tard, la ruta resulta més lenta del que pensàvem.
Al fons Rocacorba, ja hem pedalat una bona estona
Fem un gir a la dreta i comencem a pujar per una avinguda empedrada, que es redueix a pista empedrada i a corriol empedrat. Grans blocs de pedra semblen enrajolar el terra, però els escalons entre ells son prou importants per fer que les tibades de manillar i cops de ronyo per fer avançar la bici es succeeixin un rere els altres.
Aquest camí és llarg, així que el ritme baixa necessàriament fins el moment on un pendent fort  moltes i pedres molles per la pluja obliguen a posar peu a terra. Caminem una estoneta i ens trobem al costat de la cinglera amb unes vistes magnífiques. 
Vistes des del cingle
Alternem caminar i bike fins arribar al que penso que és Santa Elena, no ens queda molt clar que sigui així, no hi ha campana ni creu.
Decidim seguir unes fletxes blanques marcades amb guix que hem trobat fa una estona en la mateixa direcció, ja que pensem que serà més fàcil que baixar el Pedregal.


Mentre fem les fotos

Les dues bikes descansen abans de baixar
Iniciem el camí i en uns metres ja anem a peu fent “Portage” la modalitat italiana que descriu el pringar i caminar.  Potser seran només uns metres pensem, però l’anar en bici és cada cop menys i el “Portage” cada cop més. Fem un tram a peu, de fet costa fer-lo a peu i amb la bici a coll, la baixada és molt dreta i cal anar amb compte. Al cap d’una estona ja podem pedalar, ara cada cop hem de baixar menys, només en llocs on la prudència obliga o la pujada és impossible. En aquesta zona fem el corriol més bonic de la jornada, be podria dir que de moltes jornades, és un tram magnífic. 

Ens allunyem de Girona en comptes d’acostar-nos, però està clar que per el cingle no es pot baixar, així que cal anar a buscar una baixada ciclable.  Anem seguint el corriol que ens porta cap a Amer, i en sortir a la pista ja identifico on som. Ara toca baixar cap a Sant Climent d’Amer, pujar una mica fins a can Pere Puig i agafar el camí del rei fins a can Casademont. Això ho fem ràpid, molt ràpid. De fet menys una pujada que se m’entravessa una mica la resta ho fem a tota vela, buff, quina baixada!

Sortim a Casademont i ens dirigim cap a Constantints pedalant a bon ritme, un ritme que cada cop és més ràpid. Molta estona per sobre de 30km/h, les cames ja no podem, en Xavi està valent i fa de cap de files i jo em limito a seguir la seva roda, i tot i així al cap d’una estona estic amb el pito del pulsòmetre tocant. Fem el darrer pujador passada la granja d’ànecs i ja baixem aprofitant per despedir-nos.

En Xavi direcció a Sant Gregori, jo Bescanó i Girona. Ha estat una bona volta, una pujada llarga que he fet més ràpid que mai i la resta a bon ritme amb unes bones sèries al final. Ens hem quedat amb 75 km +1736 de desnivell i un ritme de 15.2km/h que si tenim en compte el “Portage” està més que be.  


Un altre sortida per sincronitzant-nos per l’AVSR

diumenge, 11 de maig del 2014

Les experiències dels altres que han fet l'AVSR

Buscant informació de l'Alta Via Stage Race vaig trobant coses, el que passa es que al llegir-ho no tinc massa clar si he triat be o no al apuntar-me a aquesta cursa.
Ja ho diuen en el seu slogan :"Only the brave", el problema és saber que vol dir per ells ser un "Brave"

Deixo uns links per poder llegir l'experiència d'algú que ho fet i que pel que he pogut anar llegit en el seu blog no és pas el primer dia que pedala.

http://fabribiker.blogspot.com.es/2013/06/il-momento-tanto-atteso.html

http://fabribiker.blogspot.com.es/2013/06/alta-via-stage-1-ovvero-foggy-race.html

http://fabribiker.blogspot.com.es/2013/06/alta-via-stage-2-ovvero-la-processione.html

http://fabribiker.blogspot.com.es/2013/06/alta-via-un-giorno-alla-fine-se-non.html

http://fabribiker.blogspot.com.es/2013/06/alta-via-stage-race-only-brave.html

De tot el que diu, potser el que més sorprèn és la última frase.

En fi esperem que no.

dimecres, 7 de maig del 2014

Ensurt i prou

Ja sabem tots els que anem en bici que caure és més fàcil del que sembla, i tot i que l’experiència i la prudència ajuden a disminuir el risc de caiguda, aquest sempre està present.

Les caigudes poden tenir conseqüències més o menys greus, poden quedar-se només en un ensurt, deixar-te dolorit i rascat o acabar a l’hospital desprès d’un viatge amb ambulància.

Dels diferents tipus que he esmentat, jo personalment n’he tingut de totes. Algunes d’elles s’han acabat amb unes cures i radiografies, d’altres amb algun punt de sutura, guixos i fins i tot amb kits de titani per refer algun os trencat.

De fet mentre escric això no tinc molt clar si és millor jugar al domino, ja que porto un bon repertori de caigudes si anem sumant els anys. Tot i això puc dir que no surto amb por a pedalar, si amb més prudència mirant de córrer menys riscos, les caigudes un cop tens més de 45 anys costen molt més de recuperar i cal ser més prudents que abans.

Fins fa relativament poc la practica del ciclisme la limitava a l’especialitat del BTT, però fa una mica més de dos anys que vaig començar a pedalar amb la bici de carretera per tal de millorar el fons per les llargues distàncies.
És una especialitat diferent al BTT tot i que al final acabes pedalant, per a mi la principal diferència és la lleugeresa i minimització de la bici (en especial les rodes) i el fet de que pedales per llocs on has de conviure amb vehicles a motor.
Fa uns mesos, sortint a rodar un dia desprès de ploure i amb el terra moll vaig tenir la primera mostra del difícil que és aturar la bici de carretera amb el terra moll. Una entrada en una rotonda en la que va aparèixer un cotxe a qui jo havia de deixar passar, va acabar amb que el cotxe va parar per deixar-me passar a mi desprès de veure les dues fuetades de la bici en intentar parar. Un toc d’atenció que va fer que entengués d’una sola vegada que si el terra és moll cal triplicar la distancia de frenat.

Puc dir que la resta de sortides no he tingut masses problemes, recordo no fa molt un toc entre companys en una corba a la zona del Mas Lluners que no va tenir conseqüències. Amb els cotxes tampoc he tingut problemes, de fet rodem gairebé sempre per zones on el trànsit és molt baix per minimitzar aquest risc.
El passat dissabte però vaig patir una caiguda que m’ha fet pensar en que el risc de caure pot tenir conseqüències greus o molt greus. Mentre anava amb un company des de la rotonda de Riudellots fins a Cassa, un tram de carretera amb més trànsit del que m’agrada veure, tot i que la carretera te un bon voral, vaig patir una caiguda.

Anava pedalant darrera del company a uns 30km/h i situat a uns 30-40 cm de la seva roda. En arribar un dels petits pujadors que hi ha, el que va davant s’aixeca per pedalar dret, el que fa que perdi velocitat fins que prem el pedal un cop dret. Aquest fet fa que jo em trobi de sobte sobre la bici del que porto davant. Giro i freno una mica aconseguint posar la meva roda del davant al costat dret de la seva roda del darrera passant a pocs mil·límetres una roda de l’altre. En aixecar-se, fa bascular la bici cap el costat dret, ajudant-se dels braços per donar més força a la pedalada i toca la meva roda del davant fent-me girar de cop i desviant-me inexorablement contra el guarda-rail. Tocar el guarda-rail amb la roda va fer que aquesta es frenés de cop i jo i la bici vérem sortir disparats cap el terra i l’interior de la carretera. Un bon cop, una arrossegada i el pànic de que pogués venir un cotxe és el que notava en aquell moment. Tant bon punt com es va parar la bici i jo, vaig girar-me a terra mateix cap el voral arrossegant també la bici. No va tardar més de 10-15 segons a passar un cotxe, que penso que segur que va veure la meva caiguda però no va parar.
Ja al voral vaig començar a notar el dolor a la ma esquerra i al maluc, vaig aixecar-me i asseurem al guarda-rail mentre em feia càrrec del que havia passat. 
A banda del dolor produït pel cop que era intens i que durant molts de minuts em va fer pensar que m’havia trencat novament els dits de la ma esquerra, una sensació de por m’envaïa, les cames em tremolaven, només pensava una cosa: i si el cotxe hagués estat just al costat o al darrera?
Ho tinc clar, segur que seria amb sort a l’hospital, tot i que la carretera és ample jo vaig entrar un metre i mig dins de la zona de rodadura dels cotxes, i de fet jo mateix com a conductor de un vehicle veig poc probable poder esquivar algú si et cau just al davant.

Per sort només ha estat un ensurt, uns dits rascats i dolorits, un maluc a qui li ha costat seure durant uns dies i que encara està ressentit i res més.
Caigudes road, mala feina
Escric això per que tots els que ho llegiu, que segur que ja coneixeu els riscos de anar en bici, extremeu les precaucions al rodar per la carretera, especialment si aneu en grup. Cal estar molt atents, es roda ràpid i per tant qualsevol canvi fa que sigui difícil de poder corregir a temps. Tant li fa si vas al davant, al costat o al darrera d’un o de varis companys, qualsevol cosa et pot fer caure a tu o als altres, per tant minimitzeu els riscos, compte amb la distancia entre bicis, compte amb els canvis de direcció, de ritme o frenades fora de lloc, ja que si bé el caure ens fa mal, existeix el risc de que la caiguda tingui un desenllaç molt més complicat si un cotxe s’hi veu embolicat.


Per sort un ensurt i prou, que ens serveixi a tots per extremar precaucions.  

diumenge, 4 de maig del 2014

Cims de les Guilleries

Les Guilleries un espai per gaudir
Continuant amb la progressió del entrenament per l’AVSR, ahir varem sortir amb en Xavi a fer una volta per les Guilleries.

Diferents objectius a acomplir, el primer anar-nos sincronitzant pel que fa al ritme en sortides per llocs que no coneixem, millorar la forma física, en especial la meva, i el darrer anar agafant el costum de seguir les rutes al GPS.

Fa molts anys que pedalem plegats amb en Xavi, però el fet de que anem a fer una cursa per etapes plegats no és una cosa que fem habitualment, de fet no ho hem fet mai. Està clar que quan participes en una cursa, vulguis o no sempre surt el costat competitiu, i tots mirem de donar el màxim. En una cursa de 570km la cosa és diferent, si ho dones tot el primer dia és possible que t’arrosseguis els altres 7, això per no parlar d’una lesió o una sobrecàrrega que pot fer-te la resta de la cursa molt dura. Ahir però la cosa va anar be, varem rodar a bon ritme plegats, vaig notar una millora a les meves prestacions i això es tradueix en més velocitat a les pujades el que permet que en Xavi pugui rodar més proper al seu ritme. El resum pel que fa a rodar plegats per la meva part marca un bon camí, a afinar però bon camí.

La millora de la forma física també va per bon camí, tot i portar el “pito” del pulsòmetre connectat aconsegueixo rodar a un ritme més elevat que fa unes setmanes, i el millor es que això es manté durant hores que és el que interessa per una cursa de resistència. A banda d’això el fet de fer varies pujades llargues, alguna d’elles intensa, ajuda a que m’acostumi a agafar un ritme i seguir-lo sempre. Rodar amb la Highball en looc de la Tallboy també es nota, a banda de la diferència de comoditat les prestacions son diferents tant pel fet de que una és doble i l’altre no com pel fet de la diferència de pes que és de poc menys de dos quilos.

Rodar amb el GPS ha anat be, dues petites errades que hem corregit en molt poc temps ha estat tot el problema. De fet penso que durant la sortida ja hem anat posant en marxa l’automatisme de seguir una ruta, i per tant les mirades al GPS son constants i breus, el que fa que en tot moment estiguis alerta per si cal agafar un trencall o corriol. Aquest punt el tenim força controlat, no penso que ens porti masses problemes.

La sortida va estar una ruta circular que passa per 5 pics emblemàtics de les Guilleries i que de fet son els que millors vistes et donen.

Sortida des d’Anglès amb un inici de jornada incert pel que fa a la climatologia, ja que el cel estava ple de núvols amenaçadors. Iniciem sortida cap a Santa Bàrbara el primer dels cims. El pedalar amb motxilla se m’ha fet molt incòmode els primers minuts, per sort mica a mica m’he anar acostumant al fet de portar-la fins que al final no em generava cap problema.
Cel no gaire esperançador
La primera pujada em costa fins que n’he fet la meitat, cal anar escalfant les cames i agafar el ritme de respirar i pedalar. Aquesta tasca de coordinació i escalfament sempre em porta entre 15-30 minuts i un cop passat aquest temps tot va millor, que no necessariament més ràpid.
Agafant ritme

Seguint el company, envoltats de natura
La humitat és molt elevada, de fet molta estona estem envoltats per un núvol que corona Santa Bàrbara. En arribar al cim la visibilitat és nul·la cap a la banda de Girona i Sant Hilari, nomes mirant cap el nord es pot veure on hem d’acabar la jornada i es veu clarament el Puigdefrou.

Agafem direcció cap a Sant Miquel de Solterra, fem una petita baixada i després anem carenejant, pujant i baixant constantment. De fet pugem més que baixem per unes pistes estretes plenes de pedra solta i que cada cop més evidencien la presencia de pluja hores abans. Per sort el terreny drena bé i no és argilós, de manera que al menys no tenim problemes amb el fang. Passem per una zona que sempre m’ha agradat ja que el camí queda envoltat de uns grans avets en una zona on hi ha les ruïnes del que devia de ser una gran masia. En passar-hi tinc la sensació de ser molt lluny de casa, en canvi estem molt propers a casa, quina sort que tenim. Ens apropem a l’ermita de la Mare de Déu del Pedró un lloc envoltat per pins molt alts, el camí està envoltat de boira i la imatge de la zona és màgica, sembla que ens endinsem en un bosc encantat.
Boira i bifurcació, on anem?
 Seguim per les pistes del mateix estil, ara però es tornen més pendents. Ens apropem a Sant Miquel de Solterra, conegut per Sant Miquel de les Formigues. Després d’alguna pujada exigent arribem a una zona on la pista passa a ser corriol, i a partir d’aquell moment i durant aproximadament 1 km alternem el portar la bici a coll i el pedalar per corriol tècnic i pendent. El cim és un pic de pedra situat a 1202m d’alçada i situat en un lloc privilegiat.
Sotal el núvols Sant Hilari

El pic més alt és Santa Barbara, el primer cim del dia.

Els núvols ens empaiten tot el dia

Les bicis fins el cim, cal acostumar-se a caminar amb la bike a coll

La creu i les formigues
Per sort en arribar al cim els núvols s’han esvaït i podem gaudir de una bona vista de les Guilleries.  Sorprenen els colors de primavera i la quantitat de muntanya que ens envolta. També sorprèn l’alçada del proper cim a fer i la distancia a recórrer. Sant Benet tot i ser una mica més baix es veu imponent amb els seus 1149m, més encara si saps que has de baixar fins a la vall per poder fer l’ascensió. Baixem fins a trobar la carretera de Sant Hilari a Osor, passem per la masia de “El Soler” una construcció impactant per la seva dimensió i alçada de murs.

Al arribar a la carretera seguim uns metres per l’asfalt fins que agafem un trencall a l’esquerra que ens permetrà pujar fins el coll de Querós. Per aquest coll ja varem passar-hi quan vàrem fer la Tramobike. Torna a ser una zona on tens la impressió de ser al Canadà o algun lloc similar, et trobes envoltat d’arbres enormes que fan que la resta sigui molt petit, una sensació diferent la de pedalar per aquesta zona. Passat el coll de Querós ja anem direcció a Sant Benet, aquí la pista puja sinuosament guanyant alçada ràpidament. Aquest tram el recordo a bon ritme, possiblement el millor ritme de la jornada. Acabo la beguda isotònica que porto al bidó, he begut 750cl en tota la volta, ara noto que caldria hidratar-se més, però no hi ha enlloc per fer-ho.
Sant Miquel des de Sant Benet
Ja un cop a Sant Benet comencem la Baixada cal el Coll on pararem a dinar. De fet passen poc de la una, però el fet de seguir fins a Anglés faria que arribéssim tard per dinar i que al final un bocata fos tot el que mengéssim desprès de varies hores de pedalar.
Habituallament en ruta
Un cop menjats ens abriguem per seguir el descens fins el coll de Nafré on agafem una pista que puja seguin intervals de més o menys duresa que fan que no sigui fàcil agafar un ritme constant. Aquesta pujada a més te el terreny més pedregós i es fa menys confortable de pedalar que les anteriors. El fet de tenir la panxa una mica plena tampoc ajuda en els primers minuts on em costa tornar a sincronitzar pedalada ritme i respiració. Anem pujant fins a Sant Gregori a 1094 metres d’alçada on trobem l’ermita i el curiós refugi en forma de piràmide. 
Sant Gregori
Comencem a baixar, de fet ja tocava, tenim la sensació d’haver pujat més que no baixat, i de fet així és. Un tram de baixada i arribem a llocs que em son familiars d’altres sortides, i poc desprès el pujador a Puigdefrou ens fa fer el darrer esforç.
A l'esquerra Sant Barbara, al fons a la dreta Sant Miquel

Panoràmica nord est des de Puigdefrou
Les vistes son espectaculars, el contrast de verds, el blau del cel i els núvols fan una imatge impactant. Fem unes fotos i anem per baixar ja cap a la Cellera que tenim just a baix. Despres de un tram de pista ens fan agafar un corriol, be de fet agafem la part menys ciclables del corriol que baixa fina a baix. Al tornar a sortir a la pista el track segueix la pista i nosaltres també, però al final deixem el track i fem els darrers trams de corriols que per cert estàn força malmesos per les pluges.  

Som a la Cellera i pedalem direcció a Angles seguint el bicicarril i amb un no rés som davant dels cotxes.
Al final han estat 64km i +2483m de desnivell positiu en 5 hores i 27 minuts. 

Una bona ruta tant pel recorregut com per les vistes dels paisatges que hem anat recorrent. Al final la climatologia ens ha respectat i tot i que els núvols amenaçadors en forces casos ens han anat seguint, no ha caigut ni una gota.


Un bon entrenament per l’AVSR.