De Maverick a Santacruz

Vistes des del cim

Avui hem repetit la volta que vaig fer el dia 1 de gener d’aquest any com a sortida inaugural. 

Les condicions ben diferents, d’entrada la nit anterior no havia estat de celebració, no havia menjat mes del comte i la beguda encara que per la nit de cap d’any fos amb mesura, la d’ahir va ser inexistent.  

Ja només per això la sortida era diferent tot i que el passat dia 1 tampoc vaig trobar-me massa cansat.

Un altre diferència ha estat la temperatura, avui feia fred, molt de fred. Si en la passada ascensió dubto que la temperatura fos inferior a 5 graus positius, avui hem sortit del punt de partida a gairebé -5ºC, en concret el termòmetre de la furgo marcava -4,5ºC, una temperatura agradable!!

Quina rasca!!

La darrera diferència es que avui la bike utilitzada no ha estat la Maverick Durance, si no que he anat amb la Santacruz Tallboy. Recorreguts de suspensió diferents 150/140 per la Durance i 100/100 per la Tallboy. El diàmetre de rodes també diferent  de 26” a 29” i per acabar una es 3x9 i l’altre es 2x10. Ep i que la Tallboy pesa 1 Kg menys que la Durance.

Al iniciar el recorregut el fred es deixa notar i molt, per sort al inici no fa aire i només notem el que generem en pedalar. Al iniciar la primera pujada per sobre de la Cellera ens toca el vent, que sense ser molt intens es important i molt, molt fred.

Per sort de seguida hem entrat dins de bosc per començar a fer un seguit de corriols que ens han portant al punt de partida de “la” pujada. Dic "la" pujada perquè només n’hi ha una que dura 9km i que ens fa passar dels 196 metres d’alçada als 935 de la cota màxima en la que acumularem uns 1000 metres de desnivell positiu.

Les rampes inicials son dures, molt dures movent-se entre el 20 i el 30%. Al inici durant uns 4 kilòmetres la pujada es per corriols, el que fa que les pedalades siguin ràpides i ben dirigides si no vols posar peu a terra. Al arribar a la pista hi ha una estona de descans amb un pendent mes reduït que volta el 10% però que torna a pujar de valent en el tram final.

Una petita pausa en una clapa de sol per menjar una mica de xocolata amb avellanes abans de fer el tram final. Allí en anar a veure aigua del bidó m’adono de que tinc un bloc de gel dins el bidó. Puc beure, però mai m’havia passat de glaçar-se l’agua del bidó.

vista de les Serres prop del cim

Pujada final fins el cim i iniciem la baixada. El primer tram per pista, però aviat agafem el primer corriol de baixada, que a diferència del dia 1 el terreny estava ben sec i no humit. Això feia que les frenades fossin mes difícils, ja que el terreny sorrenc lliscava bastant.

Hem anat enganxant un corriol amb un altre fins arribar a baix de tot. Algun ensurt en els trams tècnics. Hem rigut una bona estona escoltant els comentaris i retransmissió de la baixada que ens anava fent en Pepe. Gairebé al final en Josep Maria ha fet un vol rasant deixant la seva Lapierre al camí i entrant ell al bosc. Afortunadament cap conseqüència ni pel pilot ni per la bike.

Una bona sortida per millorar la tècnica baixant, ja que alguns girs molt tancats seguits d’escalons de pedres amb arbres emmarcant el pas fan que no sigui possible l’error i per tant cal esforçar-se per no fallar la traçada.

Final de sortida al cap de 2h i 28 minuts, un total de 23 km i 1117 metres de desnivell acumulat. Poden semblar poc, de fet no son molts kilòmetres, però la ruta es exigent, el 18% de la mateixa te pendents d’entre el 15 i el 30% i si tenim en compte de el 42% era de pujada, gairebé la meitat era de mes del 15%. De fet he verificat el pendent mitjà i queda en un 13,8% que no està gens malament.

Prenet el sol en el descans

La Tallboy ha anat fantàstica, en els revolts mes tancats no gira tant be com la Maverick, però passa molt millor per sobre dels escalons i arrels, el que fa que una cosa compensi l’altre. Els 100mm de la forca son mes que suficients per poder baixar a un ritme alt sense problemes. La sensació de confiança es alta, sembla que sempre estigui tot sota control. Només en les frenades fortes he notat que el race king relliscava molt, no se si per el terreny, per la velocitat o per les dues coses.

L’equipament d’avui ha estat de rigorós hivern: pantalons Assos LL.607.5 campeonissimo, samarreta interior Sportful second skin active 100, jaqueta Sportfull Anakonda X Jacket , mitjons de llana merino, botes Northwave de gore-tex, guants Trek de super hivern i un gorro Biemme amb teixit windstopper. Inicialment a sobre de la jaqueta m’he posat un paravent de la casa Gore que m’he tret abans de començar la pujada.

El resultat perfecte, no he tingut dens de fred en tota l’estona, el cos i les cames perfectes, les mans com torronets, només una estoneta de fredor als peus que en cap cas ha estat molesta.

Perfectes, còmodes i calents

Els pantalons Assos que he estrenat avui (fins ara no havia fet fred) van perfectes, tant per comoditat del teixit, com per la badana que es excel·lent, com per la regulació tèrmica que l’he trobat perfecte.

Que calentones que he portat les mans a qui dins

Els guants fa molts anys que els tinc i els utilitzo poc, de fet estaven oblidats dins el calaix. Per temperatures com les d’avui perfectes, amb mes calor cal canviar-se de guants per no suar, però avui excepcionals, gens de fred a les mans, i era un dia per tenir-ne.

Una sortida mes, aquesta setmana no he arribat als 100 km, m’he quedat en 98,76 km i 3118 metres de desnivell.

Anem sumant dia rere dia