El darrer dimecres del 2011

Avui ha estat la darrera sortida de “Dimecres” de l’any.

Com cada dimecres ens hem trobat a la tarda al punt de sortida, avui de forma excepcional també ha vingut a pedalar en Ricard que s’ha sumat amb el trio habitual dels dimecres.

Hem començat la sortida a bon ritme pujant direcció als Àngels per Can Valldemia, llavors hem agafat direcció a la carretera que va cap a Madremanya per en arribar a la carretera començar a endinsar-nos en corriols i corriols, algun enllaç per pista i a tornar-hi.

Com ja va passar la setmana passada hem tornat a fer tècnica, es a dir que els corriols en algun punt eren pràcticament inexistent i que si ho eren tenien un grau de dificultat elevat per fer-los sobre la bike, però si el crack ens demana això i ens fa de mestre, nosaltres el seguim.

Al final hem fet 31km en 2:15h i amb un desnivell de +792 metres.

Avui també s’ha fet el pas decisiu i ja hem tancat el repte del 2012. Fa uns minuts ja he fet les inscripcions, ara ens toca preparar-nos, però ens queda encara molt de temps.

Un bon final d’any el que hem fet aquest dimecres.

Entrant a la última setmana de l’any

Corriols extraordinaris, quina sort poder-hi rodar

Un dilluns més, però en aquest cas diferent, de fet tots son diferents, però avui es Sant Esteve i a més és el darrer dilluns de l’any.

Com si res hagués passat l’any es proper a finalitzar i n’encetarem un de nou en pocs dies. La darrera setmana no ha estat malament en l’aspecte esportiu, no per realitzar rés d’especial, però si per sortir molts de dies seguits.

Un inici de setmana que ens va fer aplaçar la sortida de dimecres a dijous semblava que podia condicionar la cosa, però en cap cas ha estat així.

La sortida del dijous amb en Xavi i en Miquel va caracteritzar-se per fer un corriol darrera l’altre, en alguns casos corriols de mig pam i amb algun entrebanc. Es el que podríem anomenar una classe particular de tècnica sobre la bici, i es que seguir en Miquel per aquest tipus de corriols obliga a millorar la tècnica tant per superar obstacles tant pujant com baixant. En cap cas reps una indicació del que cal fer o per on cal passar, es tracta únicament d’estar atent i fixar-se en cada detall, i això any rere any ens va fent millors pel que fa a la tècnica.

Cel rogent emtre torno cap a casa desrès de pedalar

Aquest dia, per la seva data te una component dificil de descriure en paraules, una data que està marcada per la perdua d'un company, un company amb qui vaig passar molt bones estones, a qui recordo moltes vegades en tornar apedalar per on ho haviem fet plegats.

Sempre amb un somriure, això és el que recordo

El divendres, una sortida nocturna com torna a ser habitual darrerament, aquesta setmana a part d’en Marcos també va venir en Ricard. Pujada a Sant Grau per la font d’en Coromines i baixada per camí de les tres fonts. Un ritme suau però no lent va ser el que va marcar la sortida, on la temperatura va ser excessivament generosa i pujant feia molta calor per l’equipament que portàvem. Cap de nosaltres anava molt abrigat, però una acusada inversió tèrmica feia que la temperatura fresca que es notava en el moment d’iniciar la ruta es convertís en una temperatura on es podia pedalar completament d’estiu a partir d’una quarta part de l’ascensió a Sant Grau. Durant la baixada i aprofitant que en Ricard portava la manxa per l’amortidor a la seva motxilla, vaig aprofitar per modificar la pressió de la càmera inferior de la SID el que la va fer molt més sensible, donant un plus de comoditat a la Yeti. Faltarà poder-la provar pujant per veure si es belluga molt o no.

El dissabte al matí sortida amb l’Aleix, això si a l’hora dels senyors, que els adolescents això de sortir a primera hora no ho tenen massa clar. Una sortida suau sense massa desnivell, voltant per Sant Roc, Estanyol i tots els corriols i camins que hi ha per la zona. Es tracta de pedalar una estona en família i si en fem més del compte al final no serà. L’Aleix pedala amb la Ibis Mojo i jo amb la Maverick Durance, així anem els dos amb bicis més "all mountain" i la cosa queda més compensada al menys estèticament.

Agermanades, molt cami per fer els queda

Falta encara per que l’Aleix rodi a un ritme lleuger, pujant no està malament, però baixant li falta millorar la seguretat per poder passar-ho be baixant.

Be, en aquest punt no és un tema de seguretat

El dia de Nadal!! Bufa, la panxa plena del sopar del dia anterior on la tradició familiar està fixada en menjar de tot i molt, i encara que vulguis controlar costa no caure-hi i menjar més del compte. La sortida es curta i en solitari. L’objectiu es que em toqui una mica l’aire, ni tant sols pretenc cremar algunes de les calories ingerides en excés.

Feia molts de dies que no agafava la Tallboy i com cada cop que això passa he de reconèixer que em sento molt còmode sobre la bike, ara que per fer el passeig dominical qualsevol hagués anat be.

Sant Grau vist desde la Miquela el dia de Nadal

Sant Esteve, és dilluns i encara estic més tip que el diumenge. L’escudella de Nadal es quelcom que no es pot desaprofitar, clar que els torrons, la coca, les neules, el cava,... en fi que tot i ajuda. Per això tot i que fa una mica de mandra a les vuit del mati ja estem a punt per pedalar, aquest cop com el divendres amb en Marcos i en Ricard.

Hi ha poc temps, alguns fan de “pinxe de cuina” o d’alguna cosa similar i cal que tornin aviat, així que cal aprofitar les dues horetes disponibles per pedalar.

Anem cap a la zona del Mas lluners seguint un munt de corriols que en un continu puja i baixa ens fan entrar en calor i treure’ns de sobre el fred que feia en el moment de sortir. En Ricard ja torna a rodar amb la Intense desprès de molts de mesos d’esperar un basculant nou, i com sempre baixa ràpid, en cap cas més que el que ho fa amb qualsevol de les altres bicis.

Un ritme interessant, que ha començat ràpid, per baixar en la zona mitja i tornar a pujar al final del recorregut.

El resum es que en aquesta setmana he fet un total de 122km que tampoc està malament, de fet compleix amb els objectius marcats a principis d’any de fer més de 100 km a la setmana.

Ara ja només queda aquesta setmana per que l’any s’acabi, miraré de fer-ne el balanç un cop finalitzat, en qualsevol cas ha estat un any interessant.

Decisions importants a la lleugera?

Aquest dilluns és dia de descans, de fet a vegades un bon descans és fins i tot millor que sortir i permet al cos recuperar-se dels esforços que en més o menys mesura va fent un dia rere l’altre.

De fet des del passat dimecres havia estat fent alguna cosa o altre tots els dies, el dijous vaig sortir a córrer una mica amb la Paula, el divendres nocturna amb en Marcos i en Ricard, el dissabte matinal de senyor amb l’Aleix (varem sortir a les 11 del matí) i el diumenge matinal amb en Marcos, en Ricard i en Pepe que segueix igual d’impuntual que sempre, be de fet ara ho és més que abans, ja que fa dos dies que arriba gairebé un quart d’hora tard.

El resum de tot això és que he fet uns 110km amb 2200 metres de desnivell i uns 6km corrent per planer en 5 dies que no és molt, però que quan ho sumes al dia a dia i a les poques hores de llum no està malament.

A banda d’això el dijous varem fer un sopar biker on l’idea era de retrobar-nos a taula els que habitualment pedalem per celebrar una mica el Nadal i plantejar una mica el calendari 2012. Varies eren les propostes possibles, des d’un passeig arran de mar amb festa inclosa a una prova de resistència tipus 24h o una prova de resistència de diversos dies.

Cap d’elles es va presentar de forma formal, es a dir amb un planning un pressupost un perquè fer-ho o no. Únicament la darrera opció s’havia treballat de forma individual per els uns o els altres i almenys es sabia quin era el recorregut, quines eren les dates, i que el realitzar-ho implicava un compromís important amb un mateix i amb la resta en tractar-se d’un projecte en equip.

Així que al final s’acorda tirar endavant i anar per el repte més ambiciós, de fet dels 8 que érem a taula 5 diuen que si volen acceptar el repte i que ja podem anar per formalitzar-ho tot.

Penso que en Miquel no te massa problema per assumir el repte, ell ja és finisher d’una prova per etapes de llarga distancia, ja que el 2011 ha realitzat la Transalp.

Crec coincidir amb en Xavi en el fet de que si be el repte m’atrau i molt sé que cal que em prepari i molt per poder realitzar durant forces dies més de 100km i desnivells de 2500m o més. El nivell actual ens permet afrontar (cada un al seu ritme) trajectes de uns 60km diaris sense que això ens comporti cap problema dia rere dia, però queden lluny dels 100 o més de 100 que cal fer. No considero acceptable no preparar-me a consciència per aconseguir el repte de ser un finisher, si és que sí, és que sí i per tant vaig a per totes o no hi vaig. Crec que acceptar el repte és apostar fort, al menys per a mi ho és i si no puc acabar, en cap cas vull que sigui per no estar prou preparat.

En Ricard, sempre optimista, penso que inicialment menysté la duresa del que s’ha de fer, possiblement les ganes de fer, el no haver-ho meditat prou o algun altre factor que desconec el fan ser optimista. De fet en gran part és ell qui ens ha arrossegat cap a aquesta idea i ha insistit a tothom, per fer-los participar en el projecte, un projecte que alguns tenen molt clar que no poden o volen assumir.

Finalment en Josep Mª, nouvingut al grup, sembla sentir-se motivat per aquest tipus de repte que obliga a auto exigir una disciplina i un pla d’entrenament que d’un altre manera no faria.

Passat el dijous a la nit, començo a pensar amb el que em caldrà fer a mi personalment per estar a l’alçada del esdeveniment: pla d’entrenament, alimentació, bike a utilitzar, material necessari, ..., en fi tot el que em be al cap.

Avui, dilluns, només 4 dies després de dir que sí, ja tinc clar que serà que no, al menys amb els punts de partida inicials.

De ben segur que per aconseguir finalitzar el repte, el primer que cal, és ser sincer amb un mateix, no deixar-se portar per cap moment d’eufòria, tenir clar que és el que es vol aconseguir i perquè, estar convençut que és el moment i acceptar mentalment el repte moltes vegades després de respondre que sí a les moltes preguntes que et venen al cap. De fet no sé si és o no necessari fer aquest pas, o si tothom l’ha de fer, però jo en el meu cas l’he de fer.

Ara dons, el projecte per a mi està pendent de validar, crec que jo ho tinc força clar, ara faltarà que es faci la llum i avanci fins el final, o que ho deixi estar com un repte que no he volgut assumir o com un idea d’un moment que mai va estar presa seriosament en consideració.

Tinc però quelcom a dins que em demana que no em rendeixi, que al igual que en altres moments i reptes dins la vida, acabi de valorar si realment el que vull és això, i en aquest cas, en el cas del sí vull, de ben segur no em rendiré. 

Pedalant plegats de nou

Feia anys que no passava, però aquest dimecres va ser el dia. De fet ja m’ho havia anunciat en Xavi feia unes setmanes i en aquell moment ja em va semblar un punt interessant.

Així el dimecres en arribar al punt de sortida ja el veig allí, amb el mateix aspecte de sempre, prim i atlètic. Unes primeres paraules entre nosaltres emocionants, quant de temps que fa que no pedalem plegats!!

Així en Lluís estava apunt per pedalar amb els habituals dels dimecres formant un grup de quatre, en Lluís en Xavi en Miquel i jo.

En Lluís segueix amb el seu humor de sempre, i es divertit anar parlant mentre pedalem. Decidim fer una pujadeta als Àngels i ho fem per Can Valldemia a bon ritme. En Lluís continua amb el seu desig d’estar davant del grup i segueix a en Xavi de ben a prop.

En Lluís mentre feiem els pedals de Foc el 2006

Jo no em sento especialment be, ha menjat massa a l’hora de dinar i amb la panxa massa plena costa anar a bon ritme a les pujades; però es que amb una bona gana i un bon plat a taula em costa massa el moderar-me.

Les cames tampoc les noto massa be, no estan cansades, però les noto i durant els primers kilòmetres em fan una mica de dolor els quàdriceps, no sé si com a conseqüència dels més de 70 km del diumenge, tot i que exceptuant el bicicarril, la resta va ser d’allò més tranquil.

Mica en mica la cosa millora i a més comença la baixada, així que cap problema. A les Zones tècniques en Lluís no va tant lleuger com en les amples o més fàcils però tot i així va a bon ritme.

El corriol final que va de prop de Celrà fins a Joià el fem a un ritme ràpid, en Xavi no perdona i posa la màquina a rodar ràpid. Segueixo, però per que sé exactament el que em queda, de no ser així no sé si mentalment hagués mantingut aquell ritme.

Ja comença a fosquejar, de fet quan entrem a Bordils queden poc més de 10 minuts de llum. En total 25km i 627m de desnivell en 1 hora i 48 minuts a una mitjana de 14km/h.

Una sortida que et deixa veure que hi ha encara molt de temps per davant a l’hora d’anar en bici, sempre i quant la salut ens respecti, però poder pedalar amb un company de 59 anys i no poder-lo seguir en alguns moments es un clar indicador de que si tot ba ve podrem seguir passant-ho be anant a voltar amb les nostres bicis.

IV Marxa per parelles de Llagostera

Ahir a la nit en parlar amb en Pepe de que fer avui ell va treure el tema de la cursa per parelles de Llagostera. A mi la veritat tant em feia fer una cosa que l’altre, així que li dic que d’acord. Com quedem? I en Pepe en respon que a les 8 a la Guardia civil com sempre. Com? Sí, sí diu en Pepe podem anar-hi pedalant!!

Davant aquest plantejament l’adverteixo de que Llagostera està lluny, però ell diu que total és una mica de carril bici.

Així que aquest matí a les 8 ens trobem, be era més tard, en Pepe sempre es retarda i avui ho ha fet una mica més del habitual, i comencem a pedalar cap a Llagostera.

Sortim a una mica menys de tres graus de temperatura i el pedalar ràpid fa que la sensació de fred es deixi notar força. Hem trigat una hora i deu minuts en fer el trajecte. Arribem just a temps de fer la inscripció i ja anuncien que en 12 minuts donen la sortida.

Ens hem apuntat a la volta llarga ja que hi som fem-ho be.

Donen la sortida que inicialment és neutralitzada i comencem a rodar xino xano amb el grup. Un cop passat el lloc de sortida real miro a veure on és en Pepe i ja l’estic perdent. L’espero una mica i ell em diu que tiri jo sol al meu aire, que ell a les pujades no puja be. La meva resposta és que si és per parelles anem plegats i segueixo pedalant a un ritme molt suau.

Comencen les pujades i la gent va super lenta, tot i anar molt suau perdo a en Pepe que avui va molt més lent del normal. Costa parar a llí al mig, així que segueixo el ritme del grup en el que estic que és molt lent i penso que deu haver tingut algun petit problema i que ja m’atraparà. Una mica de baixada i la baixo molt poc a poc, quasi que fa vergonya baixar així de lent. En Pepe no apareix per enlloc així que finalment en un lloc més ample paro i l’espero. Al cap d’uns minuts apareix al seu ritme, li pregunto que si te algun problema i em diu que els quilòmetres des de Girona han tingut més efecte que el que ell pensava.

Poso la reductora i em mentalitzo per fer una passejada per un lloc desconegut. La resta de la ruta ha seguit la mateixa tònica, ritme molt lent i corriols distrets i bonics. En moltes zones l’aigua havia malmès els camins i els xargais i el fang eren sovint presents.

Ens havien advertit a la sortida que la ruta llarga tenia temps de tall al quilòmetre 20 al cap de dues hores i per uns escassos tres minuts no hem pogut passar i ens han fet fer la curta, un fet que en Pepe ha agraït, ja que 13 km més no li venien gens de gust.

Arribada al lloc de sortida amb poc més de 20 km, esmorzar, bossa d’obsequis i preparats per tornar cap a casa.

La idea és rodar tranquils, però tot i no córrer massa rodem a més de 20 km/h de mitjana fins arribar a Girona.

Aquest pujada l' ha maleit tothom!!

Al final la cosa queda en 72km i 1120mts de desnivell positiu, que no està malament per voler fer una volteta. No tinc molt clar si en Pepe voldrà tornar a fer aquestes aproximacions a les curses, jo diria que no, però...

Resum setmana del pont

Dies estranys, poques ganes de fer, a vegades ja em passa això de tenir temporades menys actives en alguns sentits com per exemple el blog.

No sé ben be que vol dir, ja que surto a pedalar i hi ha projectes en curs, però menys ganes d’escriure, com més dies passen menys son les ganes si vull fer un recull del que he anat fent.

Ara però toca escriure, encara que nomes sigui per més endavant recordar que a vegades en tinc menys ganes que d’altres.

Les dues darreres setmanes han estat diferents, una per els dos dies de festa entre mig i l’anterior per estar fora de viatge primer per formacions i desprès per celebracions durant el cap de setmana.

Això ha fet que durant una setmana no hagi pedalat gens i que durant l’altre plena de festes sigui un dia si un dia no.

Divendres

Desprès de una setmana de no sortir en bici vaig fer una sortida nocturna amb en Marcos i en Ricard, la idea era d’anar fent, però no va esser així al menys tota l’estona. Un inici suau er anar augmentat el ritme mentre pujàvem cap a Montnegre per les bústies, que en agafar la pista que porta cap els Àngels va passar a ser un ritme rapidet i que en iniciar la baixada per la pista lateral que porta fins a can Mascort va ser a fons.

En Ricard deia sentir-se molt be, com feia molt de temps que no es sentia, i jo desprès d’una setmana parat necessitava treure les ganes acumulades. En Marcos feia el que podia ja que les cames castigades de la sortida que havia fet el dia anterior no l’ajudaven massa. Bona sortida amb un total de 36km i 580m de desnivell a una mitjana de 18km/h

Dimarts
La propera sortida seria ja una sortida transcendent, ja que del que passes allí es podien decidir diferents coses. Hi ha projectes en curs que necessiten poder contrastar la duresa de les etapes i veure els temps que tardem respecte a gent que ha competit en un circuit similar.

Cal fer una 118km, però donat que el dia és molt curt i que alguns components del grup alentiran una mica la marxa, decidim retallar una mica i farem la primera etapa de la Transpyr sortint des de Pont de Molins en compte de Roses.

Rodant al inici de la ruta

Inici divertit, molts de corriols i pista estreta, un terreny trencacames i en cap cas ràpid de rodar. L’aigua caiguda durant les setmanes anteriors i durant la nit anterior fa que les basses i els fangars siguin abundants tot i que ens deixen rodar be. Les rieres i torrents porten aigua i cal travessar-los amb conte si no volem mullar-nos els peus, el que en un cas ens obliga a descalçar-nos si volem evitar anar tot el dia amb els peus freds i molls. Aquest punt sembla no importar a en Pepe (ja ho fa habitualment) i a en Miquel que sempre te por a l’aigua, i de cop decideix travessar damunt la bici un lloc on el mullar-se era assegurat.

Mira que era cantat que et mullaves es peus, però en Pepe i en Miquel...

Un munt de rieres i torrents a travessar els primers quilòmetres

Seguim per aquest tipus de terreny començant ara si una bona ascensió que ens deixa prop de Beuda on deixarem els corriols i començarem a rodar per asfalt durant una bona estona. Les carreteretes i les pistes en molt bon estat ens fan agafar un ritme més ràpid, un ritme que podia ser molt més ràpid i que d’haver-ho estat podia passar factura més endavant. Anem passant per Argelaguer, Tortellà, Montagut, St. Eudald de Jou.

En Pepe mentre esmorçavem. La pujada anterior el va cansar de valent

Molt desnivell i molta pedra cap la va baixar sobre la bici sense caure

Apa nois a apretar que això no es puja

Ja nomès per travessar el pont valia la pena fer la ruta

Seguim per aquest tipus de pista/carretera fins a trobar la carretera que va a Oix on en el trencat ens cal esperar molta estona a en Pepe, que ve acompanyat per en Miquel. Fa estona a fet un petit tall al lateral de la coberta i el líquid no l’arriba a tapar del tot, així que cal inflar de tant en tant.

Ara ens ve una bona estona d’asfalt, pujant en direcció a Oix. Aquesta pujada se’m fa llarga i avorrida, sembla que no s’acabi mai i al ser ample i asfaltat sempre es té la sensació de poder anat més ràpid. En arribar a dalt cal tornar a esperar a en Pepe i a en Miquel que li fa d’escolta. Una grupet de tres s’avança fins a Oix per trobar quelcom per beure i tenir-ho preparat quan arribi en Pepe perdent així menys temps.

L'unic refrigeri del dia, 4 Coques i 2 cervesses

Jo em quedo a esperar i estic sol fàcilment 15 minuts. Arriben finalment en Pepe i en Miquel que han parat a posar una càmera per evitar inflar tota l’estona. Baixada fins a Oix on tenim la taula amb els refrescos esperant-nos.

Ara ens be una bona pujada per la carretera que porta a Beget son uns 6 km d’asfalt i una pendent del 10% que es fa feixuga i avorrida. En arribar al cim fem un reagrupament, cada una ha pujat al seu ritme i ara cal refer el grup. En Pepe tarda molta estona a arribar i quan ho fa està clar que la pujada se li ha fet molt llarga.

Paisatge mentre fem el reagrupament desprès de la pujada entre Oix i Beget

Reprenem la marxa i ara ens queda encara una bona estona pujant. La pista es molt pedregosa i tot i que en alguns punts el pendent no és molt elevat costa fer rodar la bici i a cada pedalada es com començar a pedalar de parat. Ara les forces comencen a fer figa i uns mes que d’altres anem acusant el cansament dels quilòmetres i el desnivell. El paisatge es espectacular, els colors de la tardor ho envolten tot, el camí es ple de fulles que impedeixen veure les pedres, el que fa que sigui més bonic i més traïdor al mateix temps.

En Ricard aprofita un parell de minuts d'espera per estirar-se una mica

Poca llum i poc per pujar, ja i tenim el peu al coll

Tot i el cansament el fet de saber-me prop del final em deixa rodar tranquil i sense patir en excés, ara només queda anar fent i ja serem a  lloc.

A l’hora de començar a baixar ens abriguem, ja que ara baixarem una estona llarga i el sol ja no ens acompanya, aprofito per muntar el llum ja que el tram final serà de nit.

Ens abriguem per la baixada final

La baixada és ràpida, en Ricard que la coneix va a davant marcant el ritme i la resta cara avall no es queden endarrere baixant en un tres i no res.

Tram final de transició fins a Llenars o tenim el cotxe per tornar, a en Marcos aquest tram se li fa especialment llarg, els darrers tres o quatre quilòmetres no li han anat gens be, possiblement un tema de manca de aliment l’ha deixat fora de combat.

Ja hem fet la primera etapa de la Transpyr, be gairebé. Ara ja sabem quin pa i donen en aquestes curses de llarga distància i quin tipus de recorregut es fa. Si volem apuntar-nos a una aventura d’aquest tipus cal millorar forces punts o no tindrem masses oportunitats d’acabar. En total la cosa es queda en 91km 2465 metres de desnivell positiu a una mitjana de 13km/h Tot un repte per davant que caldrà decidir en breu.

Dijous

Ja el dijous, sortida amb en Xavi voltant per Bescanó i Mas Llunés enllaçant corriol rere corriol acabem fent 38km i uns 700 metres de desnivell positiu a un bon ritme, no ràpid però en cap cas lent.
Ell amb la Niner EMD9 i jo amb la Yety.

Una sortida en que ho vaig passar be, feia molt de temps que no anava cap aquella zona

Divendres
El divendres tota nocturna com era norma anys anteriors i que aquest any ha anat passant de manera més irregular. Nomes sortim en Marcos i jo tots dos amb les Niner rígides. Decidim anar a pujar a Sant Grau sense córrer massa i desprès de pujar baixem per les tres fonts, un recorregut que habitualment fem a la inversa. Mentre rodem per la zona alta entre Sant Grau i l’ inici de la baixada ens sorprenen un grup molt nombrós de senglars. En total prop de una 10 exemplars un parell d’ells molt grossos que abans de veure’ls ens adverteixen amb un crit que son allí.

Al final de la sortida la cosa es queda amb 29km 500 metres de desnivell positiu i una mitjana de 15,9 km/h.

El dissabte finalment m’animo a sortir, ho faig sol i amb la Niner i torno a pujar a Sant Grau. Ritme suau, molts dies de sortir i no cal carregar-se més del compte.

Vista desde Sant Grau

Pocs metres d'alçada i un bon munt de corriols

Mentre baixo trobo en Miquelet Campasol que va caminant amb el braç al cabestrell. M’aturo el saludo i baixo amb ell una bona part de la baixada, l’anem fent petar comentat com en un moment una mala caiguda et fot enlaire els plans.

Segueixo jo sol al arribar al trencant de la font d’en Coromines i cap a casa amb 24km 4338 metres de desnivell i una mitjana baixa de 11,8km/h que es correspon amb una baixada lenta amb xerrada inclosa.

Al final la setmana queda força complerta pel que fa a sortides en bici en una tardor que de moment no es mostra especialment freda i que et deixa suar més del normal.

Sortides curtes de tardor

Aquests dies he anat sortint, no molt però el suficient per recordar-me de pedalar d’una vegada a l’altre.

El temps no ajuda massa, ha plogut molt i tot està moll i ple de fang, alguns llocs més que d’altres, son dies de contrasts, ja que tan aviat estàs rodant per un terreny perfecte com et trobes rieres plenes d’aigua o zones de fang i poti poti. No cal dir que les pedres, troncs i arrels rellisquen d’allò més i que depèn de a quin lloc millor baixar que anar per terra. Tot i això encara a la sortida del diumenge vaig fer una estiradeta per terra en lliscar sobre una llosa de pedra mentre pujava a Sant Miquel, per sort sense cap conseqüència.

Aquests dies és difícil decidir que posar-se de roba, tant aviat tens fred com calor. Els canvis tèrmics es noten molt a les primeres hores del dia i quan el sol es pon, en el darrer cas només uns minuts després de la posta de sol la temperatura baixa i molt.

Des de la darrera entrada al blog he fet un total de cinc sortides, tres d’elles amb la Tallboy ja que amb la Niner donat uns dolors a la ma he preferit no sortir, la Maverick està neta impecable i emprenya una mica deixar-la plena de fang i la Yeti tenia el pneumàtic del darrera pendent de reparar.

Un cop reparat el pneumàtic de la Yeti les dues darreres sortides han estat amb ella. De moment he substituït el pneumàtic tallat fa un parell de setmanes per un de nou. Donat que el líquid durant la sortida havia tapat el forat primer vaig optar per reomplir de líquid i ja està, però en inflar a la pressió corresponent el tall es va obrir i ni amb tot el líquid acabat de posar es va poder tapar el forat.

Així que el Hutchinson Python 2,0 tubeless ready ha donat pas a un Kenda Karma de 2,10 tubeless. Es evident que les propietats de l’un o de l’altre pel que fa a consistència i gruix dels laterals es tan gran com la seva diferència de pes. Ara caldrà veure si dura el que ha de durar.

Fa algunes setmanes que en pedalar amb la Yeti la noto com pesada, em costa fer seguir el 32 a tot arreu. Crec que això esta condicionat pel fet d’haver fet darrerament molts quilòmetres amb la Tallboy i el fet de portar un 39-26 de ben segur que influeix. Ara que toca canvi de transmissió del XTR caldrà pensar en un 2x9 amb una relació més propera al 39-26.

En Pepe baixant el corriol de la mina Victoria

Nomes he pedalat sol el darrer dissabte, la resta dels dies sempre ho he fet acompanyat, el diumenge va venir en Josep Maria que feia molt de temps que no sortia amb el grupet dels diumenges. Està clar que això li va passar factura i els darrers quilòmetres se li van fer més pesats del que ell voldria.

Aquesta setmana els pedals ho tenen malament, si tinc sort potser el divendres a la nit serà l’únic dia que podré pedalar.

Cal mirar de rodar més, molt més sobretot per preparar el projecte del que parlem des de fa una dies. 

Després de la pluja

Aquesta setmana vàrem canviar la sortida del dimecres a la tarda per una sortida de dia sencer, en principi pel mateix dimecres.  Les previsions del temps eren de pluja i pluja, així que ho varem passar a el dijous que semblava que pintava millor.

Volíem anar a voltar per la zona d’Olot, però amb el terreny ben moll varem decidir que millor voltar per una zona on coneixem el tipus de terreny i així evitar el fang i les rieres plenes.

Finalment iniciem la sortida a Bordils a les 8 del matí. Som quatre els que sortim a pedalar, en Miquel, en Xavi, en Ricard i jo.

Inici de jornada, terreny impecable

Comencem a pujar cap els Àngels des de Sant Martí Vell, nomes de sortir ja travessem un parell de vegades la riera, però no ens mullem els peus. Comencem a pujar i al cap de poc s’inicia un parar engegar que duraria una bona part de la pujada, ja que quan veus els bolets metre pedales, costa molt deixar-los, més encara amb lo bons que estan.

Arriben als Àngels i enfilem direcció a Montnegre. Al cap de poc noto que la meva bici no va bé, la transmissió s’encalla i la roda queda frenada. Al mirar-ho be resulta que s’ha afluixat la pinyonera!! Desmuntar i neteja, apretem com podem ja que com es normal no portem la clau específica per això i seguim la ruta.

Direcció a Montnegre ja comencem a trobar un bon tràfic de boletaires amunt i avall, tots amb el cistell buit. En arribar a St.Mateu mengem una mica per agafar forces per continuar, la temperatura és agradable i llueix el sol tot i que no és un sol intens.

Rodant per pista, els corriols la majoria impracticables si no et vols mullar molt

Continuem cap a Sta. Pellaia, travessem la carretera i anem direcció als metges. En aquella zona el terreny està més moll, corre més aigua i ens esquitxem força, per sort el no haver-hi passat cotxes fa que el fang sigui poc present.

Un cop al trencall dels metges decidim anat cap al Puig d’Arques, així sense anar als metges seguim pedalat. El terreny, que en aquesta zona és molt de sauló permet rodar perfectament. En arribar al Puig d’arques el darrer pujador el fem pel camí vell que ens fa posar el peu a terra a tots en els darrers metres.

Al peu del Puig d'Arques

Bones vistes des del cim

Un moment dalt del mirador i tornem-hi. Ara toca baixada i hem decidit que sigui per pista, ja que els corriols de la zona son molt drets i amb tanta aigua trobarem fang en algun punt i molta pedra molla amb pendents molt importants, per tant i per no caure baixem per la pista.

Un cop som a baix, prop de la font d’en Mercader travessem dues rieres i pugem fins a trobar la pista que porta dels metges cap a la zona de Cruilles. Un cop a la pista toca baixada, aquest cop pel pas dels vehicles el fang es ben present i ens embrutem de valent.

En arribar al Daró aquest cop, tot i que es pot travessar per sobre la passera, com que passa un bon gruix d’aigua fem servir el pas que hi ha per anar a peu. És el primer cop que el fem servir, i prou be que va per no mullar-se els peus.

Per primer cop fem servir el pas elevat

Direcció cap a Sant Sadurní de l’Heura on parem a dinar. Mentre dinem converses de tot tipus, fins i tot de bicis.

Un cop ja amb la panxa plena, però tampoc massa iniciem el retorn cap a Madremanya passant pel Mas Sagrera. En aquell punt unes gotes d’oli a la cadena de la Ibis d’en Ricard, posen de manifest que l’aigua ha anat fent la seva feina deixant les transmissions fetes un fàstic. La resta tot i que comencen a grinyolar, encara funcionen be.

L’aturada per posar oli a mitja pujada ha fet que aquesta passes desapercebuda i ara ja som a Madremanya.

Des d’aquest punt tornarem seguint l’asfalt, tant a en Ricard com a mi ens anirà be passar una estona per la feina a la tarda i a més ja portem un bon quilometratge.

En total han estat 61km i prop de 1400 metres de desnivell positiu, una bona sortida. Poder rodar per la muntanya veien com l’agua va sortint de tot arreu és un goig, veus com la natura segueix el seu cicle i que l’agua i juga un paper molt important.

Tardor i pluja continuada

Hem passat molts de dies, be de fet mesos sense pluja i ara sembla que calgui recuperar el temps perdut.

Fa dies que no pare de ploure, de fet els darrers 15 dies han estat plujosos dia sí dia també. Això no és el que millor va per sortir a pedalar, però dintre tot encara ens hem pogut sortir forces vegades sense mullar-nos massa.

La darrera sortida el diumenge va ser una mica l’excepció, ja que feia molt que no em mullava pedalat i es veu que això no pot ser, així que quan érem prop de Juià es va posar a ploure, i es clar jo no portava paravents, ni jaqueta de goretex, en fi que em vaig mullar durant una horeta que va durar la tornada. Per sort la pluja que era inicialment de la que mulla d’allò més be, va anar canviant a una pluja fina que tot i mullar ho feia de forma més suau, es a dir que et mulles però sembla que no ho facis.

Ja mentre anàvem cap aquella zona prop de Sant Miquel per un corriol d’aquells que ens ensenya en Miquel que son de tot menys ciclables fàcilment, vaig fer un bon trau a la roda del darrera en clacar-hi un “pinxo” com diu en Miquel dels que queden en tallar els brucs. El líquid antipunxades va fer el que va poder, però vaig haver de caminar uns 5 minuts amb la roda a molt baixa pressió per que el líquid selles i desprès tornar a inflar.

Per sort el forat es va tapar i varem poder continuar la ruta, quina sort, no duia càmera de roda de 26” i a més quina mandra tot ple de fang i posar-se a muntar una càmera.

Avui en decidir quina seria la bike que vindria amb mi demà a la sortida matinal, he vist la Yeti plena de fang del diumenge i he tingut clar que era la que calia utilitzar, ja que no val la pena enfangar-ne un altre.

Calia però reposar la quantitat de líquid antipunxades a la roda del darrera, ja que el diumenge en va perdre molt. He desmuntat el obús de la vàlvula he emplenat la roda amb el líquid corresponent (uns 40ml) i he començat a inflar. En arribar a 2 bars de pressió, el tall de l diumenge s’ha obert de cop i ha començat a sortir líquid per tot arreu i no ha aconseguit tapar el forat. Una bona estona netejant el terra abans de que el líquid s’assequés i a preparar un altre bici, que està clar que aquesta coberta està morta, una llàstima ja que no portarà més de 200km.

Finalment m’he decantat per la Tallboy, rodaré amb roda de 29” en una jornada on espero que la pluja ens respecti i només ens mullem del que ens arribi del terra.

Està previst pedalar 4-5 hores al matí i ja està. Finalment ens quedarem per les zones conegudes, està clar que desprès de ploure un piló de dies no es el millor anar a fer rutes desconegudes on no sabem ni per on passen les rieres o el fang que podem trobar en determinades zones.

De totes maneres quatre o cinc hores ben aprofitades donen per molt.

Millorant sensacions

Avui nova sortida de dimecres. Podríem dir que les ganes de sortir a pedalar eren més de les habituals, ja que el diumenge la pluja ens va impedir sortir a pedalar i un dia menys fa que les ganes de sortir augmentin.

Com ja va passar la setmana passada el disposar de menys estona de llum fa que sigui necessari accelerar el ritme si es vol fer una volta una mica llarga. Avui també s’ha afegit al grup dels tres de sempre l’Enric que ja va venir la passada setmana.

Inici de ruta rodant a bon ritme per anar incrementant-lo mica a mica fins a un ritme força ràpid que m’ha fet esprémer de valent al final de la segona pujada. A partir d’allà, ja sigui per que el pendent era inferior o pel fet d’haver finalitzat la digestió la cosa anava millor i podia seguir el ritme be.

El terreny està molt moll, força trencat en molts de llocs, però per la zona a la que hem rodat no hem tingut problemes de fang i es podia rodar molt be.

A la part final de la ruta l’Enric a decidit tornar per carretera, ja que la darrera pujada l’havia deixat massa tocat. 

A partir d’aquell moment un seguit de puja i baixa per pistes estretes i corriols ha estat la tònica general. Els hem fet a bon ritme, però no podem dir que el ritme hagi estat elevat, de fet ha estat un ritme en el que m’ho he passat molt be.

Arribada quan ja la llum començava a escassejar, en 10 minuts la llum a donat pas a la foscor, cal calcular be el temps per no quedar fotuts i a fosques al mig del bosc, o qui sap, potser portar llum a partir d’ara.

Una bona sortida, a bon ritme i amb una sensacions millors que les de la setmana passada, a veure la propera si la cosa segueix millorant.

Primer dimecres amb horari curt

Desprès de la sortida dels tracks dels volcans, sembla que sortir prop de casa i nomes un parell o tres horetes a priori no sembla massa res. Últimament ja sigui per una cosa o per un altre el temps em passa volant, els dies d’anar en bike s’enganxen i les cròniques o petits recordatoris del que he fet no arriben a escriure’s.

Amb tot això des de la fi dels tracks ja he fet sis sortides més amb un total de 205 km i exceptuant la Niner he sortit a rodar amb la resta de les bicis, de fet 4 sortides amb la Yeti ASR-SL una amb la Maverick Durance i una amb la SC Tallboy.

No descriuré les altres sortides, ja que no te massa importància. De totes maneres aquí algunes de les imatges de les sortides dels darrers dies.

El primer cop es treu les sabates

El segon i successius ja no te cap mirament en travessar calçat

Si que faré la descripció de la sortida que hem fet avui.

Aquest dimecres s’han sumat al grup dues persones mes, les dues de Celrà, les dues son de les que pedalen molt sovint.

Donat que el temps del que disposaven era breu donat el canvi d’horari i que un dels nouvinguts tenia un compromís al cap de poc més d’una hora em iniciat el recorregut direcció a Celrà.

Seguint els corriols de sempre ens acostem a Joia per continuar apropant-nos a Celrà. Un cop ja a la zona de Celrà iniciem el camí que va a les mines del nen Jesús, que estava impecable per pujar en bici desprès de les pluges. Si fins allà havíem portant un bon ritme, ara al complicar-se la cosa el ritme no es podia baixar, de fet proporcionalment s’ha incrementat i les primeres rampes han estat força dures, al menys per a mi, tant pel pendent com pel desnivell.

No hem arribat a les mines, abans hem girat a lèsquerra per agafar un corriol de pujada que ens portarà a la pista que va de la carretera dels Àngels a Sant Miquel. Clar que el corriol en qüestió es dels que tenen rampes de més del 20% i que fins i tot en els descansos te un bon pendent. El ritme no ha afluixat gens i en alguns moments costava d’allò més no abandonar i seguir a peu, per sort hi ha una zona de pujada inciclable que ens ha fet baixar i empènyer la bici i recuperar una mica l’alè.

Continuem pujant fins a la pista i allí un dels nouvinguts ens deixa i empren el cami de baixada cap a Celrà.

Seguim direcció cap als Àngels, baixem trossets per corriols per tornar a pujar en un puja baixa, de fet pujava més que no baixava fins sortir a la pista que va dels Àngels a Montnegre. Decidim agafar direcció a Celrà baixant per pistes i corriols, be de fet fem alguna pujada més, però ja no puja tant, únicament és el ritme que es manté intens igualment.

Prop de Sant Joan Salerm el segon nouvingut també es separa de nosaltres. Com no podia ser de cap altre manera, acabem fent el petit pujador que ens porta fins a Sant Joan Salerm, ara si que els companys baixen una mica el ritme i m’és més fàcil mantenir el ritme.

Retornem ja cap el punt de sortida, queda poca estona de llum i de fet finalment hem fet 30km i uns 730 de desnivell que no està gens malament per haver-los fet  en dues horetes.

El ritme d’avui podem dir que era el màxim que jo podia donar, possiblement en alguns punta podia anar més ràpid, però segurament hagués hagut que afluixar en d’altres, en fi que la sortida ja m’ha estat be.

Aquest any entre una cosa i un altre no acabo de trobar un punt òptim de forma física, primer la fissura a la costella que em va fer una mica la guitza i desprès del inici del any ja vaig començar a fer una petita aturada. Quan la cosa començava  a agafar una bona dinàmica i em sentia be al pedalar, còmode, possiblement no molt més ràpid, però molt a gust, va arribar la caiguda i trencadissa de braç va generar gairebé dos mesos i mig sense cap activitat. Al tornar de nou a la activitat la cosa m’ha costat molt, de fet crec que massa.

Aquests darrers dies ja torno a tenir millors sensacions, però en cap cas son iguals que les del maig. Donat que el que queda d’any no és precisament la millor època per pedalar tot fa pensar que acabaré aquest any si tot va bé sense haver millorat les meves prestacions sobre la bike. Penso però que d’acabar-se així estaré preparat per iniciar un 2012 en bones condicions.

En fi, seguiré pedalant mentre pugui!! 

Un bon recorregut

Una sortida de més de un dia sempre te quelcom d’especial. D’entrada em venen al cap: el recorregut, l’aventura, la duresa, els companys, compartir, patir, gaudir, pedalar un munt d’hores, ganes de seguir, ganes d’arribar, ...

Queda clar que en el nostre petit país tenim uns recorreguts extraordinaris per a pedalar i que si es va fora de casa no és en cap cas per no tenir per on pedalar. Quantes vagades pensem en viatjar per el mon en busca de llocs meravellosos per pedalar sense pensar amb tot el que ens queda per fer aquí.

Aquest cop no ha estat diferent als altres i tot i estar molt a prop de casa hem gaudit d’allò més descobrint nous camins, llocs o tant sols diferents maneres d’arribar d’un lloc a l’altre.

No deixa de ser curiós que massa sovint coneixem només una part del que tenim molt a prop, i que si en comptes d’anar a la dreta anem a l’esquerra ja trobem coses que no coneixem. Aquest fet s’accentua quan ens separem uns pocs quilòmetres del nostre punt de partida habitual i en passar pedalat per llocs on sovint passem amb el cotxe ens adonem que no tenim ni idea del que hi ha allí amagat. Fer sortides que ens permetin descobrir aquests indrets propers és un al·licient molt interessant.

En gairebé totes les sortides hi ha un component d’aventura, però en les zones conegudes, on tu decideixes si vols seguir o vols tornar, essent coneixedor en cada moment del que passarà amb una o altre opció, el factor aventura es desvirtua una mica. El desconèixer el recorregut en detall, fa que sempre existeixi aquella incertesa sobre el que vindrà, el que falta, si arribarem de dia o de nit, de si la pujada és molt llarga o no, perquè per molt que ho mirem al mapa o al GPS qualsevol petit detall fa que tot canviï. Si la baixada és molt tècnica, el corriol es molt estret, tancat i ple de romegueres, si la pujada és plena de pedres i escalons, tot el que havies previst se’n va a fer punyetes i l’aventura pren cada cop més protagonisme.

La forma física sempre em marca on soc quan faig sortides de varis dies. En cap cas és el mateix al menys per a mi pedalar varis dies seguits, que intercalar-hi dies de descans. Molt més es complica la cosa quant en compte de pedalar dues o tres hores en fas el doble o més i al dia següent toca repetir el mateix. En aquest tipus de pedalades no val el fer un esforç per acabar de forma airosa una pujada, ja que després en ve o pot venir un altre i una altre, així que dosificar i esforçar-se és el que toca.

No comparteixes el mateix en pedalar dues hores que en fer-ho durant tres dies. Aquí no hi ha excusa que valgui, cada un te el nivell que te i no val la pena mirar de fer el que no pots fer. Llavors es quan veus que fa cada un dels companys de grup per la resta, cada un juga un rol, cada un participa i aporta alguna cosa al grup. Tant li fa el que sigui, la qüestió es aportar i compartir bones estones, i si n’hi ha de dolentes, també es comparteixen només faltaria. Acostuma a passar que en veure les fotos, tot i saber que en algun punt estem cansats, normalment sempre hi trobem somriures, que hi ha res millor?

La lluita amb un mateix apareix sempre un moment o altre. No cal que sigui al final de la jornada, en qualsevol moment apareix un repte nou, una situació que penses que està més enllà del que fas normalment. Tant li fa que sigui una pujada molt dura, una zona de pujada tècnica, un baixador complicat o complicadíssim o un tram planer dels de rodar amb el plat gran i tot posat, de cop vols demostrar-te a tu mateix que pots fer una mica més, de que et capaç de superar aquell tram o mantenir aquella velocitat fins el final del planer. Moments de patiment seguits de moments de satisfacció en aconseguir-ho o tant sols en millorar el que fas normalment.

Es desprès d’aquests moments que en funció del teu estat vols que mai s’acabi la ruta i així seguir gaudint o be al contrari tens ganes de que arribi la fi per donar per acabada l’experiència i deixar el patiment i la fatiga, baixar de la bici i poder dir: ho he aconseguit.

Totes aquestes sensacions les he viscut aquest passat cap de setmana mentre feia la ruta dels tracks dels Volcans amb en Pepe en Xavi en Miquel i en Marcos. Una ruta que hem completat en tres etapes, en tres senyores etapes que ens han tingut tot el dia pedalant.

En total han estat 249km i + 6636 metres de desnivell acumulat molts d’ells per senders i pistes plens de rocs, pedres, arrels, escalons, en fi tot el que va bé per pedalar de forma plàcida i tranquil·la.

De les rutes d’aquest tipus que he realitzat puc dir que aquesta és la més dura a nivell d’exigència física i tècnica.

Aquesta ruta l’he realitzat amb la Tallboy i he de dir que m’he sentit molt còmode en tot moment i que el funcionament de la bike ha estat excelent. Crec que per aquesta ruta el fet d’anar amb una 29er fa que en determinats llocs els entrebancs es notin menys que amb una 26.

En resum una bona experiència.