diumenge, 30 de gener del 2011

Plovent sobre mullat

Si ahir al mati el dia era esplèndid, la tarda es va torçar i ja abans de les quatre ja plovia. No va ser una pluja continuada, però si va anar plovent amb mes o menys intensitat i en el moment de posar-se al llit, encara plovia.

Som animals de costums, així que a l’hora de sempre al lloc de sempre, això es el que vàrem acordar ahir.
De fet estava previst sortir només tres, però per allò de les costums a l’hora prevista es a dir a les vuit del matí també hi havia en Ricard, que ahir va deixar la neu per tornar cap a casa i aquest matí s’ha afegit a la sortida.

Un dia no molt clar, amb alguns núvols que enteranyinaven el cel, la temperatura sense ser molt baixa, donada la humitat es notava fresca.

Anem a la recerca d’un corriol nou del que han informat a en Marcos. Iniciem camí cap els Àngels per la vall de Sant Daniel. Es evident que ahir va ploure una bona estona i que a mes la muntanya estava molla, ja que l’inici del camí es troba força moll i si be no hi ha fang excessiu, el que si hi ha en alguns ponts son bases, una darrera l’altre.

La primera pujada s’ha fet a bon ritme, costava fer rodar la bici que s’enganxava en algunes zones mes del desitjable. Un cop a Can Max hem agafat el lateral que segueix paral·lel a la carretera fins arribar a una zona on en una neteja forestal havien tallat el corriol. Ara ja existeix una accés que connecta amb el camí vell, que per cer puja com sempre i moll es deixa notar.

Es en sortit d’aquest corriol que han netejat una de les pistes que sortia de la zona, i en acabar la pista hi ha un tram de corriol estret i divertit, exceptuant els darrers 200 metres que pujant de valent i amb el terreny que hi havia avui era impossible pedalar-hi.

D’aquí hem anat fent ruta fins a Montnegre i allí hem connectat amb el circuit que està previst fer la setmana vinent per l’Open BMW. A partir d’aquell punt gairebé tot el camí es corriol rere corriol, tots plens d’aigua.

Es posa en evidència el que ja es sabia, que ni el monorail ni el race king son bons pneumàtics per el fang i en algunes baixades mes complicades he de baixar i fer-ho caminant.

El tram final de la ruta era pujant per un corriol ple de pedres i d’aigua. Calia controlar molt be la pedalada i jugar amb els canvis de pes sobre la bike per evitar que rellisques i fos necessari posar peu a terra. 

Novament la Maverick m’ha ajudat a pujar aquelles zones sense molts de problemes. La suspensió amb el sistema Monolink funciona molt be, mira que fa temps que la faig servir i encara tot i així em sorprèn.

Al final han estat 42 km i un desnivell de 937 metres a una mitjana de 14,3 km/h que donat l’estat del terreny està mes que bé.

dissabte, 29 de gener del 2011

I desprès de la pluja…

Un senyal d'dentitat

Aquest matí en aixecar la persiana i veure la llum del dia el panorama era ben diferent al d’ahir. Un cel ben blau i un sol esplèndid lluïa convidant a qualsevol cosa menys a quedar-se a casa.

Esmorzar tranquil, gaudint de un dia sense presses i desprès de romancejar una mica em vesteixo de biker i surto a pedalar.

La bike escollida ha estat la Maverick. Entre d’altres coses per que cal que miri de resoldre un problema d’ajust del fre del darrera. En canviar les pastilles tot i netejar perfectament els pistons i recular-los be, resulta que ha estat necessari treure una mica de líquid de fre per tal de que les pastilles no bloquin el disc.

Inicio amb un rodar tranquil mentre surto de la ciutat i em dirigeixo cap als afores on trobaré la natura. La temperatura es magnifica, noto el sol a la cara, l’aire es net.

En poc mes de 10 minuts ja no hi ha cotxes, el soroll de la ciutat ja el sento llunya, cada cop mes feble. Ara ja no hi ha asfalt, la terra es el mitja pel que em desplaço. El terrenys està molt moll, cal anar esquivant les bases fent el pedalar mes distret.

No tinc ganes d’anar ràpid, vaig pedalant gaudint del dia i del silenci, hi ha molts moment on no s’escolta res mes que la fresa de les rodes sobre la terra, una sensació molt agradable.

Pujo intentat evitar els llocs on se segur que hi haurà fang, en una de les pujades hi ha molta pedra barrejada amb terra i penso: La Maverick funciona fantàstica, la posició sobre la bike es perfecte i la tracció i l’absorció de irregularitats es excel·lent. En cap moment noto que perjudiqui la pedalada, però veig com absorbeix les irregularitats i no sembla possible que ho faci tant be.

Aturada a Sant Roc per fer la foto de rigor, no es pot deixar passar l’ocasió d’immortalitzar un dia així. 
Un cel ben blau a Sant Roc
Segueixo la ruta dent corriols i corriolets, alguns mes lliscants que d’altres, però majoritàriament ciblables sense masses problemes. Algun petit ensurt en baixades una mica mes complicades i ràpides ja que la bike no anava on jo volia i amb arbres al costat això espanta una mica.

Pujo fins a la Miquela, la vista es magnífica, les muntanyes es veuen netes i clares, el cel te un blau intens, núvols d’evolució es van formant fent grans formes blanques.

M’aturo a fer unes fotos abans de baixar el tram final fins a Bescanó i tornar cap a casa per el bici carril.

Vistes des de la Miquela
A mida que vaig baixant per la ruta escollida trobo que una màquina ha anat eixamplant el camí , això fa que en alguns punts el terreny no sigui compacte i que la bike rellisqui molt.

Com mes baixo pitjor està la cosa, en alguns moments la roda s’enfonsa fins que el disc de fre toca a terra i es impossible pedalar. En posar el peu a terra aquest s’enfonsa i molt. Desclavar la bike no es fàcil, iniciar la marxa de nou tampoc.

Per baixar cal pedalar i de valent, si aconsegueixo donar una mica de velocitat la cosa mig funciona, però mes d’una vegada estic a punt de caure.

En arribar a baix la Maverick sembla un tractor, escup fang per tota arreu. 

Finalitzo la ruta no sense abans fer una neteja de la bike. No vull vi pensar el que hagués costat de treure aquell fang un cop sec.

A veure qui pedala aquí
Be ara ja ho sé, desprès de la puja el que hi ha es fang!

Nocturna frustrada

Avui la pluja i els fred ens han privat de fer la nostra sortida de divendres. Feia molts de divendres que no fallàvem , normalment poden més les ganes de sortir a pedalar que els possibles inconvenients que ens podem trobar en sortir.

Val a dir que fins la setmana passada la climatologia havia estat benèvola amb nosaltres i no havíem patit ni pluja ni fred. La setmana passada ja varem tenir un avis de que al hivern fa fred, mes encara de nit, però tot i així vàrem sortir.

Avui però ha estat diferent, la passada nit ha estat plovent, i ho ha continuat fent pràcticament tot el dia, el que assegurava, fang, pedres i arrels molles i relliscoses, branques humides que en tocar-les al passar et deixen ben moll...

Tot això es pot superar, de fet al anar cap a casa no plovia, i ja feia una estona que era així per tant he iniciat la rutina de confirmacions d’assistència i sincronització d’horaris. Ja mentre ho feia ha començat a caure de nou un plugim suau però dels que ja van mullant mes del que es voldria.

En veure això i sumat a que les condicions del terreny son les descrites i que sortim de nit, han fet que al final s’anul·les la nocturna, mes per la meva banda que per la d’en Marcos, ja que ell estava disposat a mullar-se en cas de que la pluja augmentés.

De fet avui ha estat l’excepció que confirma la regla. Miraré de sortir demà si no plou i si ho fa em quedaré a casa ben calentó.

divendres, 28 de gener del 2011

Abans s’agafa a un mentider que a un coix

Això m’ho deia el meu pare sempre que s’ensumava que li deia una mentida. Amb el temps vaig aprendre que volia dir questa frase. Sovint les persones grans diuen coses amb mes sentit del que pensem.

Jo ahir parlava d’autopistes, però de fet estava parlant d’un altre blog, en concret d’una entrada que tenia com a títol quelcom com “amics”, però escrit amb una llengua estrangera, de ben segur que els que el vàreu llegir sabeu perfectament del que parlo.

Resulta que al final per alguna raó misteriosa, aquella entrada que posava en evidència una sèrie d’aspectes i de maneres de fer d’una determinada persona ara JA NO HI ES.

Mira per on ara algú dels que ha llegit la meva entrada “Entrebancs amb la mateixa pedra” m’ha comentat que no entenia res. Jo pensant que potser jo no havia entès correctament les coses he anat a rellegir el que em va motivar a fer aquella entrada i mira per on ara ja no hi es.

Curiosament no tinc massa memòria per depèn de quines coses, però si que en tinc molta per d’altres, i recordo perfectament on estava posicionat el text que he cercat. Tant segur n’estava que finalment l’he trobada i de fet si no buido la cache del PC puc veure perfectament l’entrada encara, així com també els comentaris. Curiós això de l’informàtica, no?

I que vol dir això? Que o be hi ha gent dins de Google que fan conspiracions per esborrar determinada informació?, o que resulta que l’amo de l’autopista n’ha esborrat un tros del recorregut?

Jo, encara que només sigui per sentit comú tinc tendència a pensar que es tracta de la segona opció, perquè segurament a els de Google no els interessi massa el que es diu en un comentari dins d’una intervenció.

Fa ja mes d’un any, quan encara a vegades viatjava per aquella autopista ja vaig veure alguna vegada que els trams apareixien i desapareixien a voluntat i conveniència d’ algú, que determinades coses que deien blanc al cap d’unes hores deien blau cel.

Sempre es mes fàcil mirar de amagar les probes que acceptar un error o un mal moment i demanar excuses, mes encara si aquest reconeixement d’imperfecció s’hauria de fer via el mateix mitja amb el que s’ha anat comunicant fins el moment, per l’autopista.

Mira per on al final el pare tenia raó i el coix es mes ràpid que el mentider.

dijous, 27 de gener del 2011

Nou disseny

Avui he passat una estona modificant el disseny del blog.

Alguna imatge de fons, una mica mes de color que la foscor que hi havia fins ara i mes espai per les fotos i els vídeos que calia reduir molt per evitar que sortissin tallats.

Algun aspecte no m’acaba de convèncer, però no sé si es per el canvi sobtat o perquè no es massa encertat.

Deixaré passar uns dies i desprès ja veurem com acaba tot plegat.
S’accepten idees per millorar-lo, així que ja sabeu.

Entrebancs amb la mateixa pedra

Diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra.
Es curiós però com l’home no només ho fa dues vegades, sinó que hi pot tornar moltes mes, segurament mogut per intents d’ assolir una fita, be sigui esportiva o humana.

També es cert que hi ha pedres amb les que per moltes vegades que t’entrebanquis no arribaràs a moure ni a desplaçar, ja que son pedres posades expressament amb aquesta funció, la de fer caure.

D’aquests tipus de pedra, alguna es pot posar amb malicia, només pel fet de fer caure, d’altres estan posades per protegir quelcom que algú creu seu, d’altres estan posades per evitar que els altres pugui parlar o donar opinions, es a dir impedir les manifestacions ideològiques dels altres.

És curiós el veure com els que diuen que fan autopistes per unir països i experiències, son aquells que posen peatges per evitar que es facin servir i realment tinguin una dimensió plural i lliure.

En alguns casos un peatge pot estar justificat, però en cap cas ho està si el preu es elevat i a mes comporta obligacions d’us a una determinada freqüència.
Tampoc es pot considerar acceptable el fet de que aquest peatge només el pagui qui l’amo de l’autopista unificadora de camins i experiències plural i lliure creu que l’ha de pagar, no sempre s’aplica a tothom el mateix criteri de peatge, de freqüència de pas , o de qualitat.

Imaginem però que de tant en tant et deixen passar a mirar com corren les coses per dins l’autopista, això si des del voral, i et diuen que mentre ets al voral pots donar la teva opinió del que veus, que ara l’amo ha designat un grup de controladors i que ja no vol que tot depengui d’ell.

Pot passar que el que vegis no et generi la necessitat de fer cap comentari, be perquè està molt clar o perquè no t’interessa, llavors mentre no dius res, per l’amo es com si no miressis el que passa: l’amo creu que el gos no fa la feina, ja que no borda.

Arriba el dia que el gos que no borda, en veure un seguit de moviments que no son comprensibles, s’interessa per saber que passa i fa “bup” un lladruc sense importància amb l’únic propòsit de aclarir el que ell no ha entès.

De fet segons l’amo, li va dir tu pots mirar i si vols lladrar cap problema, aquí som plurals, fins i tot pots lladrar en xinés. Però mira per on que si es lladra quan l’amo no vol la cosa no funciona i t’exigeixen les obligacions i els peatges del mes alt nivell oblidant el tema de la pluralitat i la col·laboració que no es treu mai de la boca.

Aprofitant que ja s’han engegat les sirenes et torna a fotre un rotllo del be i del mal, et diu on estàs tu i on està ell, no respon a cap pregunta, t’explica les magnificències de la seva autopista i lo be que ho fan els que hi van a dins.
Davant de tanta qualitat i magnificència, s’accepta i s’adora a qui faci falta, però llavors tampoc va be, a l’amo no li agrada i novament renya el gos pel que no ha fet en el passat i l’hi exigeix que faci i molt, tot demanat amb pels i senyals, per acabar dient: a veure si en un any ets capaç de fer-ho!  

Tal com ho veig es fàcil. Resulta que com passa per desgràcia a molts de llocs, hi ha un determinat perfil de persones que no pren compromisos ferms ni amb ell mateix, persones que sense comprometre’s ells a res (ni en l’aspecte personal ni en el professional), demanen als altres que ho facin, normalment per tal de que els resultats els beneficiïn a ells mateixos i no necessariament a ningú mes.

Aquestes persones mai s’equivoquen, mai demanen perdó, estan per sobre de tothom i de tot, només hi ha una visió possible, i totes les no coincidents, no es poden compartir, ni tant sols es poden esmentar, ja que això fa que la policia de l’autopista t’aturi et demani tots els papers i t’exigeixi el peatge i les obligacions.

D’altre banda mai aixequen la barrera, no fos cas que la teva feina desmereixes la seva o que els diesis allò que no volen sentir.

Es curiós que tothom que ha demanat alguna explicació d’alguna cosa, (tant des del voral com des de dins) sempre ha trobat el mateix, la desqualificació i l’exigència de submissió a l’amo.

Ja fa molt de temps el meu germà va dir prefereixo fotre el camp d’aquí i no saber-ne res mes d’ algú que juga a ser deu.
En aquell moment jo encara no havia picat masses vegades amb la mateixa pedra i la sang i el dolor no eren prou intensos per fer-me donar compte del que passava realment.

Ja fa temps que no entro a l’autopista, ni tant sols al voral per fer un tímid “bup”.

Malgrat tot veure com un company s’entrebanca i li foten un roc al cap m’entristeix. Tot i saber que es corre el risc de ser rebutjat, ell ho proba i torna a ensopegar, es el que deia al començament, mes de dues vegades i de tres i de ...

Un fet es cert, que mentre uns fan autopistes, d’altres fan corriols, pistes o carreteretes. Aquestes segurament no tenen la categoria d’altres, però hi son, funcionen i no hi ha exigències de cap tipus.

Mentre, a mes, podem pedalar, drets o assentats, amb 26 o 29, amb suspensió o sense amb carbó o alumini, amb mes recorregut o amb menys, amb fred o calor, sols o amb grup, per pistes i corriols.

Fa ja molts anys que pedalem plegats, possiblement existeixi entre nosaltres quelcom mes que una afició per un esport, possiblement una determinada manera de fer i de deixar fer.

Seguirem anant per vies menys clamoroses, menys elitistes, amb menys projecció internacional, però ens ho passarem molt be.

dimecres, 26 de gener del 2011

Sortida de 29's

Aprofitant l’absència del crack que ja sabem que es anti 29, avui en Xavi i jo hem aprofitat per rodar amb les 29. Ell amb la Niner EMD i jo amb la Santacruz Tallboy.

Inici de lla ruta cap a Sant Martí, això sempre ens dona un parell de quilòmetres per escalfar una mica les cames. Ja allí inici del recorregut fent corriols que ara ja son perfectament ciclables però que segueixen essent corriols, no com en alguns cassos on al netejar-los es converteixen en pistes.

Mes endavant hem canviat els corriols per pistes, algun tram amb força pendent per un cop a dalt baixar direcció a Madremanya i tornar a agafar corriols novament. Ens acostem cap a Vilers, recorregut per corriols i pistes petites, per alguna d’elles feia molt de temps que jo no hi pedalava, tampoc recordava perfectament els seu pendent.

Baixar i cap al punt de sortida. Tota la ruta ha estat a ritme lleuger, en algun punt podia anar mes ràpid, en altres no, i es que en Xavi apreta, no escanya però apreta.

Al final el GPS diu que hem fet 36 km 850 metres de desnivell a una mitjana de 16,5 km/h, per a mi una bona mitjana. Mica en mica vaig millorant, tot i que darrerament a mitja setmana no se el perquè em costa una mica trobar el ritme.

Una bona sortida de 29's que ara podrem fer una setmana si i una no.

Mini vídeo

Tot i que la càmera “on board” no va funcionar, ja que les seves piles no es varen portar be amb les baixes temperatures i això fa que les imatges disponibles siguin poquetes, he fet un petit vídeo del que va donar de si el diumenge passat en la nostra sortida per la zona de la Cellera


diumenge, 23 de gener del 2011

De Maverick a Santacruz

Vistes des del cim
Avui hem repetit la volta que vaig fer el dia 1 de gener d’aquest any com a sortida inaugural. 

Les condicions ben diferents, d’entrada la nit anterior no havia estat de celebració, no havia menjat mes del comte i la beguda encara que per la nit de cap d’any fos amb mesura, la d’ahir va ser inexistent.  

Ja només per això la sortida era diferent tot i que el passat dia 1 tampoc vaig trobar-me massa cansat.
Un altre diferència ha estat la temperatura, avui feia fred, molt de fred. Si en la passada ascensió dubto que la temperatura fos inferior a 5 graus positius, avui hem sortit del punt de partida a gairebé -5ºC, en concret el termòmetre de la furgo marcava -4,5ºC, una temperatura agradable!!
Quina rasca!!
La darrera diferència es que avui la bike utilitzada no ha estat la Maverick Durance, si no que he anat amb la Santacruz Tallboy. Recorreguts de suspensió diferents 150/140 per la Durance i 100/100 per la Tallboy. El diàmetre de rodes també diferent  de 26” a 29” i per acabar una es 3x9 i l’altre es 2x10. Ep i que la Tallboy pesa 1 Kg menys que la Durance.

Al iniciar el recorregut el fred es deixa notar i molt, per sort al inici no fa aire i només notem el que generem en pedalar. Al iniciar la primera pujada per sobre de la Cellera ens toca el vent, que sense ser molt intens es important i molt, molt fred.

Per sort de seguida hem entrat dins de bosc per començar a fer un seguit de corriols que ens han portant al punt de partida de “la” pujada. Dic "la" pujada perquè només n’hi ha una que dura 9km i que ens fa passar dels 196 metres d’alçada als 935 de la cota màxima en la que acumularem uns 1000 metres de desnivell positiu.

Les rampes inicials son dures, molt dures movent-se entre el 20 i el 30%. Al inici durant uns 4 kilòmetres la pujada es per corriols, el que fa que les pedalades siguin ràpides i ben dirigides si no vols posar peu a terra. Al arribar a la pista hi ha una estona de descans amb un pendent mes reduït que volta el 10% però que torna a pujar de valent en el tram final.

Una petita pausa en una clapa de sol per menjar una mica de xocolata amb avellanes abans de fer el tram final. Allí en anar a veure aigua del bidó m’adono de que tinc un bloc de gel dins el bidó. Puc beure, però mai m’havia passat de glaçar-se l’agua del bidó.
vista de les Serres prop del cim
Pujada final fins el cim i iniciem la baixada. El primer tram per pista, però aviat agafem el primer corriol de baixada, que a diferència del dia 1 el terreny estava ben sec i no humit. Això feia que les frenades fossin mes difícils, ja que el terreny sorrenc lliscava bastant.

Hem anat enganxant un corriol amb un altre fins arribar a baix de tot. Algun ensurt en els trams tècnics. Hem rigut una bona estona escoltant els comentaris i retransmissió de la baixada que ens anava fent en Pepe. Gairebé al final en Josep Maria ha fet un vol rasant deixant la seva Lapierre al camí i entrant ell al bosc. Afortunadament cap conseqüència ni pel pilot ni per la bike.

Una bona sortida per millorar la tècnica baixant, ja que alguns girs molt tancats seguits d’escalons de pedres amb arbres emmarcant el pas fan que no sigui possible l’error i per tant cal esforçar-se per no fallar la traçada.

Final de sortida al cap de 2h i 28 minuts, un total de 23 km i 1117 metres de desnivell acumulat. Poden semblar poc, de fet no son molts kilòmetres, però la ruta es exigent, el 18% de la mateixa te pendents d’entre el 15 i el 30% i si tenim en compte de el 42% era de pujada, gairebé la meitat era de mes del 15%. De fet he verificat el pendent mitjà i queda en un 13,8% que no està gens malament.
Prenet el sol en el descans
La Tallboy ha anat fantàstica, en els revolts mes tancats no gira tant be com la Maverick, però passa molt millor per sobre dels escalons i arrels, el que fa que una cosa compensi l’altre. Els 100mm de la forca son mes que suficients per poder baixar a un ritme alt sense problemes. La sensació de confiança es alta, sembla que sempre estigui tot sota control. Només en les frenades fortes he notat que el race king relliscava molt, no se si per el terreny, per la velocitat o per les dues coses.

L’equipament d’avui ha estat de rigorós hivern: pantalons Assos LL.607.5 campeonissimo, samarreta interior Sportful second skin active 100, jaqueta Sportfull Anakonda X Jacket , mitjons de llana merino, botes Northwave de gore-tex, guants Trek de super hivern i un gorro Biemme amb teixit windstopper. Inicialment a sobre de la jaqueta m’he posat un paravent de la casa Gore que m’he tret abans de començar la pujada.

El resultat perfecte, no he tingut dens de fred en tota l’estona, el cos i les cames perfectes, les mans com torronets, només una estoneta de fredor als peus que en cap cas ha estat molesta.

Perfectes, còmodes i calents
Els pantalons Assos que he estrenat avui (fins ara no havia fet fred) van perfectes, tant per comoditat del teixit, com per la badana que es excel·lent, com per la regulació tèrmica que l’he trobat perfecte.
Que calentones que he portat les mans a qui dins
Els guants fa molts anys que els tinc i els utilitzo poc, de fet estaven oblidats dins el calaix. Per temperatures com les d’avui perfectes, amb mes calor cal canviar-se de guants per no suar, però avui excepcionals, gens de fred a les mans, i era un dia per tenir-ne.

Una sortida mes, aquesta setmana no he arribat als 100 km, m’he quedat en 98,76 km i 3118 metres de desnivell.

Anem sumant dia rere dia

Dissabte

Busquem el sol per pujar

Ja en van dos que sortim a pedalar amb l’Aleix, son pedalades suaus per a mi mes dures per a ell. No tardarà molt a poder fer voltes mes exigents si segueix sortint periòdicament, pedala be i a les pujades no acostuma a rendir-se, el que fa que acabi pujant sempre damunt la bike, normalment mai a peu.

Aquest dissabte vàrem començar tard, gairebé a tres quarts d’onze, però es que la temperatura a aquella hora era només de 2 graus positius i això motiva poc. Vam  anar direcció a la Creueta per després pujar cap el Biocenturi i dels camins que surten després de la cadena agafar el de mes a la dreta entre d’altres coses perquè i toca el sol.

Un cop a dalt anem direcció a Can Mascort però abans d’arribar-hi baixem cap el Celrer que anirem seguint fins a gairebé arribar Quart. La riera no porta gairebé aigua i això permet travessar sense problema d’un costat a l’altre en totes les ocasions. Nomes en dues o tres ocasions cal fer atenció a no mullar-se els peus.
Mirant de no mullar-nos els peus
En enllaçar la pista decidim tornar a pujar cap a Can Mascort i baixar pel corriol que hi ha just abans d’arribar-hi. Ara ja es plenament ciclable, un pel massa net, ha perdut el qualificatiu de corriol i en alguns punts gairebé es una pista. Aquest es el preu que cal pagar per tornar a disposar del camí net.

La sortida la vaig fer amb la Niner EMD, l’Aleix Amb la Ibis Mojo. Les sensacions de la 29 100% rígida son diferents de les de la Tallboy, això es bo ja que ens queda recorregut per fer tant amb una com amb l’altre.

En total 21 km i 380 metres de desnivell positiu, no es molt, però tot suma i cal que l’Aleix millori sense patir mes del compte.

divendres, 21 de gener del 2011

Freda i fosca

Vista de Girona des del cim de Sant Grau

Divendres, toca nocturna. Avui com els darrers divendres nomes som en Marcos i jo, en Ricard està liat amb la neu.

Val a dir que avui la climatologia no era la millor per sortir, millor dit era poc motivadora, ja que un cop sobre la bike el fred tampoc era tant, el vent deu ni do.

Avui sortida direcció cap a Bescanó, mentre anàvem cap allí hem decidit pujar a Sant Grau ja que amb el vent possiblement la vista fos d’allò mes.

Al entrar a la zona de bosc  el vent ja no es deixa sentir tant i el fet de que la pujada sigui considerable ajuda a entrar en calor. Hem pujat cap a la font d’en Coromines per desviar-nos cap a l’esquerra un moment abans d’arribar-hi. Al final del  corriol abans de tornar a sortir a la pista en Marcos ha tingut un problema amb el canvi. El X0 sembla tocat de una enganxada que va patir fa unes setmanes i el cargol que gradua el topall superior ha caigut ja que els suports del mateix (son de una mena de plàstic) s’han trencat i la cadena saltava a la banda dels raids.

La solució era ben fàcil, no posar el darrer pinyó, però pujant per aquella banda on les rampes son considerables i força tècniques aquest remei es paga amb un esforç extra.

En arribar a la zona dels castanyers la tramuntana es deixava notar i molt. A banda de ser molesta, en la segona rampa ens venia de cares dificultant encara mes la pujada.

En aquesta zona l’ascensió tenia quelcom d’especial, ja que la lluna amagada darrera de l’únic núvol no era visible, deixant una nit fosca. El vent udolava al mig dels arbres fent remolins amb les fulles que eren pel terra i fen caure al camí les que eren a la part superior de la muntanya. Això il·luminat per les llums dels cascs i dels manillars donava una sensació una mica tètrica, que acompanyada per la fressa de les fulles i del vent semblava que un munt de coses  voltesin al teu costat.

Arribem al cim i la vista es la prevista tot i que els estels que es veien al principi de fer-se fosc ara ja no es veuen, els llums de la ciutat llueixen molt clarament. Fem unes fotos i el vent tot d’una s’ha posat a bufar amb tanta força que fins i tot l’estructura del mirador es movia considerablement. Baixem, ens abriguem del tot i cap a vall que fa baixada.
La senyera lluitant amb la tramuntana
Baixem per la pista fins a la meitat, allí decidim agafar el corriol per protegir-nos del vent i de la fred. Al final de corriol enllacem amb la baixada cap a la font d’en Coromines, cap a Bescanó i cap a casa.
En total uns 21 km i 489 + de desnivell positiu. 

Feia mandra sortir, però al finalitzar la sensació era molt bona. Si podem demà mes.

dimecres, 19 de gener del 2011

Queda molt per fer

Avui sortida de dimecres, sortida des de Bordils com es habitual. 

M’acompanyen en Xavi i en Miquel. Iniciem ruta cap a Sant Martí Vell per pujar als Àngels pel camí vell amb algunes variants. El ritme inicial imposat per en Xavi es força alt el que m’obliga a esforçar-me de valent.

Porto les sabates Spiuk i tant el gruix de les sabates com la posició de les cales no son el mateixos que a les Sidi Dragon que porto normalment. Aquest fet i el ritme ràpid de bon començament fa que noti molèsties a les cames que no desapareixeran totalment en tota la ruta, però que disminuiran a partir de la meitat aproximadament.

Un cop dalt dels Àngels baixem pel corriol fins a la pista que porta a Montnegre, girem a l’esquerra i baixem per la pista de la casa fent tot el corriol que segueix la riera. El corriol està ciclable, però en alguns punts força tapat. Provem d’anar cap el camí que segueix la tanca metàl·lica, però el trobem tapat, així que a pujar en direcció cap el Montigalà. 

No pugem al cim, el voregem per la pista i ens dirigim a Madremanya per la forta baixada que deixa prop de la font picant. Madremanya i cap al lloc de sortida.

Al final han estat 30km i 773metres de desnivell a una mitjana de 15,4km/h

Cal que aconsegueixi evitar els dolors musculars a les cames i així poder mantenir un ritme més ràpid. Cal que m’imposi unes determinades hores de descans  fixes al dia, possiblement l dormir mes m’ajudi a recuperar millor.

En fi que queda molt per fer. Ara per ara es mante el fer mes de 100km per setmana, en els set darrers dies estic a 115km. Ara només cal mantenir-ho

dimarts, 18 de gener del 2011

Santacruz Tallboy


El nom i el color
La bike ja es aquí, ja he rodat uns quilòmetres amb ella, les primeres impressions son bones.

Faig una mica de presentació per saber on som i perquè, es a dir quins son els components que munta la Tallboy i quin es el seu pes final amb el muntatge indicat.

Val a dir que el plantejament sempre ha estat de fer una bike lleugera, ja que no teníem massa clar que una bike de 29” de doble suspensió aportés res d’especial si no era molt lleugera. Es important tenir en compte que venim de rodar amb una 29er rígida, d’alumini i amb una forquilla de carboni rígida que està en el meu cas situada una mica per sota dels 9,5kg, per tant una diferència de pes molt elevada desvirtuaria la comparació del comportament de les dues bikes.

Així que si exceptuem la forquilla que munta la Tallboy, la resta sense entrar en el material exòtic es material de gama alta amb una pes molt contingut.

Els pesos que poso a la meva llista de components val a dir que els he recollit pesant-los jo manualment un a un, es a dir que no son pesos de catàleg, sinó que son pesos reals.


Finalment un cop la bike ha estat muntada el seu pes final a la bàscula ha estat de 11,341kg es a dir una desviació de 259 grams sobre els components individuals, segurament degut a les fundes dels cables, el suport del GPS i alguna altre coseta que m’hauré deixat.

Es cert que pensava que la bike quedaria per sota dels 11kg, de fet mes propera als 10,5 que als 11, però el que hi ha es això. 

Un pes que es pot  reduir uns 35gr substituint la tanca de la roda del darrera, uns 54gr  si substitueixo els pedals XTR per uns CB SL, 75gr si utilitzo pneumàtics WTB Nano i uns 50gr si la tija es un EC90 en comptes de una EC70 i uns 100gr en muntar un disc al darrera de 160 que sigui lleuger. Així que la cosa pot baixar uns 314gr sense fer despeses astronòmiques però tot i així el pes quedaria superior als 11kg, per poc però per sobre. 

Ara que sempre puc fer com a les revistes i donar el pes sense pedals llavors la cosa quedaria en uns 10,759 una xifra molt maca

Una imatge de la bike en qüestió

Així que de moment es quedarà així que ja està mes que bé. 

En els propers dies aniré escrivint les sensacions damunt la bike, un cop aquestes siguin mes contrastades.

diumenge, 16 de gener del 2011

Rodant i rodant



Formes i colors
Aquesta setmana no ha estat la millor a nivell de forma física, un refredat que sembla ja mig superat i nits en vetlla han fet que pedalar fos mes feixuc que de costum.

Tot i així des de el passat dimecres he fet un total de 115 km i 2498 metres de desnivell a una mitjana de 15 km/h.

Aquesta setmana era important, ja que es va confirmar l’arribada de les TB despres de molts de dies d’espera. Es cert que no eren bikes necessàries per sortir a rodar, però ja feia molt de temps que voltava pel cap l’idea de fer aquest pas, de fet fins i tot abans de que ens decidíssim per les Niner EMD ja parlàvem de la TB, així que ara esperar es sumava ja a un llarg temps de reflexió i evolució.

Ja el dimecres vaig poder rodar amb la Ibis al costat de una TB i fins i tot provar-la i verificar que la talla era la correcta. Les sensacions varen ser prou bones tot i que jo no estava físicament en el millor moment per valorar res.

Divendres nocturna amb en Marcos, decidim perdre’ns per la muntanya i restem una bona estona sense tenir ni idea de on som ni a on anem. Quina sensació mes especial, perduts, de nit, sobre la bike, ple de camins no identificats davant nostre, al final ens trobem i seguim per camins coneguts. Va estar la primera sortida TB, sensacions bones, però de nit costa definir.

Dissabte sortida amb l’Aleix, com sempre li costa deixar el llit per sortir a pedalar amb el seu pare, però un cop sobre la bike s’ho passa be. A ritme suau el condueixo cap a fer el seu primer Sant Grau, que he de dir que va fer molt dignament i tot sobre la bike fins i tot la pujada final. Jo recordo fa uns anys no poder pujar aquell pendent final, es cert que les bikes d’abans no eren les d’ara, però també és cert que la meva forma física no era la que tocava.

Baixant provo la TB en les trialeres de baixada, l’Aleix baixa per la pista. Faig tota la trialera sense posar cap peu. Noto la Bike segura, en cap cas mes feixuga que la Niner EMD, si mes còmode, sense cap dubte la forca i l’amortidor fan molta feina.

Caldrà veure la seva durabilitat, de moment funcionament impecable

Avui hem anat a fer el recorregut de l’Open BMW a Llambilles amb en Pepe i en Marcos. El tram d’enllaç fins a Llambilles serveix per escalfar una mica. Seguir la ruta amb el GPS era complicat. La humitat es posava sobre la pantalla del Garmin fent una pel·lícula que impedia veure res, essent necessari netejar la pantalla amb el guants. La llum inicial al matí feia molts reflexos i això feia encara mes difícil veure la pantalla.

La ruta era molta estona per corriols, diversos d’elles desconeguts ja que han estat recuperats per l’ocasió, de ben segur una bona manera d’organitzar una cursa i deixar-ne algun benefici als bikers locals. Algunes rampes conegudes molt dures, cal fer atenció al rodar en cursa per no quedar desfondat. Algunes trialeres importants de baixada, estretes i molt pendents. Avui he baixat per llocs tècnics i pendents que no recordo haver baixat anteriorment, no sé si es que últimament he millorat en aquest aspecte o que la TB també ajuda. Disposar de forca i amortidor donen molta mes seguretat en depèn de quins casos.

Ens ha faltat fer la part final de la ruta, ja que en Marcos disposava de temps limitat, però de ben segur que hi tornarem.

El que puc dir de moment es que la TB no m’ha decebut, caldrà fer-hi mes quilòmetres per treure’n conclusions.

dimarts, 11 de gener del 2011

UFF!!!!


Es el que he dit forces vegades en veure aquest vídeo. Es evident que hi ha riders que tenen un nivell una mica mes elevat que el meu al menys pel que fa a les zones tècniques.

Jo només imaginant que pot passar en caure ja no em veuria en cord de fer-ho. Aquest parell no semblen pas massa amoïnats.

Les vistes espectaculars, fins i tot a peu ha de ser magnífic. 


diumenge, 9 de gener del 2011

Rodant

Aquest matí sortida prevista a les 8h. Components del grup: Pepe, Marcos, Xavi i jo.
La ruta estava prevista pe tal de poder parar a esmorzar a Sant Gregori, ja que s’havia de celebrar el 38 aniversari d’en Marcos, així que hem adaptat la ruta per tal de que l’horari coincidís mes o menys amb el de esmorzar al lloc previst.

Nomes sortir, be un cop fets uns 400 metres, en frenar en un trencant encara dins de Salt, la maneta del  meu R1 corresponent al fre del darrera a baixat fins a tocar el puny!! El primer moment he pensat que havien saltat les pastilles o que havia perdut el líquid de fre, però en mirar-ho be he vist que la maneta no tenia el cargol que fa d’eix i que estava fora de la seva posició normal. Mirem si veiem el cargol sense exit i decidim anar a casa a fer un canvi de bike. Mentre tornàvem en Xavi ha dit “buscarem dins del cotxe” i en fer-ho ha sortit un parell de cargolets i femelles a joc que han permès reparar provisionalment  el frè. Sort que ha estat aquí on m’he quedat sense fre, no vull imaginar-me aquest problema apurant una frenada en les baixades corrioleres d’avui.
Així ha quedat el R1, una mica llarg el cargol, però eficaç!

Finalment sortida direcció a Constantins seguint la llera del Ter desprès de travessar-lo a Bescanó, sn uns primers kilòmetres en planer o poc pendent que hem fet a ritme lleuger. Tots pedalàvem amb ganes, clar, a veure qui diu que no pot seguir el ritme només començar? Així que els primers 14 km els hem fet a una velocitat de 22,5 km/h. Les meves cames no accepten be començar ràpid, menys encara si he pedalat tres dies seguits i durant aquest tram notava les cames pedades i una mica dolorides a la zona del abductors.   

Per sort o desgracia el planer s’acaba i cal començar a pujar direcció a Sant Climent d’Amer per la pista que ara ja no es ample i planera, es una pista que es deixa fer terreny una mica trencat, ample, però no excessivament. En Xavi i en Marcos imposen un ritme fort, de fet com si fos planer. En Pepe i jo fem el que podem seguin-los a un metres de distància mirant d’acostumar-nos a pujar a aquell ritme. Mica en mica les sensacions milloren, les cames ja no les noto pesades, han agafat temperatura i ara pedalen be.

En un dels reagrupaments en un planer entre pujada i pujada m’ajunto amb en Xavi i en Marcos i seguim a bon ritme pujant per la pista que es deixa fer be tot i que te varis punts de mes del 20% de pendent.

En arribar a dalt iniciem la baixada per deixar-la agafant el corriol que baixa a l’esquerra. Tot i que les motos el fan malbé el corriol be es val una bona baixada. Zones diferenciades de terra sorrenca i fulles, pedra solta, escalons de pedra i argila mullada fins que s’arriba ala riera que portava una mica d’aigua i ens ha deixat travessar be sense mullar-nos els peus.
Avui he utilitzat la Ibis Mojo SL i en baixades ràpides on hi ha entrebancs, pedres i escalons no hi ha color a la sensació que es te amb la 29” (encara tinc dolorits els muscles del coll de la baixada a sac d’ahir). Tot es encarar i deixar fer, les suspensions s’encarreguen de la resta i es clar que 140 de recorregut donen per molt.

Pujada per corriol, amb terreny perfecte, humit però sense enganxar-se, Això ha estat així fins que un grup de 6-7 moteros ens ha avançat amb les seves tot poderoses 4 temps Llaurant literalment el terreny. Per sort el tipus de terreny tot i estar remogut es deixava pujar bé. Al cap de poc hem trobat el grup de moteros amb una de les seves bèsties ferida ja que havia enganxat un filferro dels que fan de tanca pel bestiar a la cadena. Així les petites bikes avances a les bèsties motoritzades i cap a munt.

Sortim a la pista i agafem direcció a les Serres, travessem la carretera asfaltada i iniciem la pujada cap a Sant Grau. El ritme torna a ser bo, però en Pepe ja comença a justejar una mica i abaixem una mica el ritme, no molt, només el que en Pepe pot mantenir que cada cop es mes alt.

Gairebé a dalt en Xavi ha d’inflar la roda del davant ja que baixant el corriol sembla que ha picat una mica amb la llanda i ha perdut aire. Un cop inflat tot correcte, però en Marcos veu que té un dels suports que fixa el sensor del Polar a la forquilla està trencat i parem per desmuntar-lo.

Seguim a ritme fins el cim i agafem la baixada pel corriol que va a sortit a Santa Afra, un corriol que les darreres vagades hem pujat amb en Xavi, però que no havíem baixat. Baixada ràpida, molt ràpida, però si anem ràpid pujant només faltaria que falléssim baixant.

Variant corriolera al final per sortit a la zona d’accés a Sant Gregori per anar a esmorzar. Hem arribat 10 minuts massa tard, tenim un munt de gent davant i el lloc està ple a petar. Un bon esmorzar es el que fem, en Marcos no mereix menys tot i que estem massa estona parats.

Retorn cap el punt d’origen per els camins planers que ens porten cap a Bescanó per travessar el riu. En Pepe desprès de menjar i beure es un míssil, ja ho tenim comprovat d’altres vegades, però és així, el pla gran li queda petit!!

Final de la ruta i en arribar a casa han estat 42,6 km, 756 m de desnivell + i una mitja de 16,7km/h.