Entrebancs amb la mateixa pedra

Diuen que l’home es l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra.

Es curiós però com l’home no només ho fa dues vegades, sinó que hi pot tornar moltes mes, segurament mogut per intents d’ assolir una fita, be sigui esportiva o humana.

També es cert que hi ha pedres amb les que per moltes vegades que t’entrebanquis no arribaràs a moure ni a desplaçar, ja que son pedres posades expressament amb aquesta funció, la de fer caure.

D’aquests tipus de pedra, alguna es pot posar amb malicia, només pel fet de fer caure, d’altres estan posades per protegir quelcom que algú creu seu, d’altres estan posades per evitar que els altres pugui parlar o donar opinions, es a dir impedir les manifestacions ideològiques dels altres.

És curiós el veure com els que diuen que fan autopistes per unir països i experiències, son aquells que posen peatges per evitar que es facin servir i realment tinguin una dimensió plural i lliure.

En alguns casos un peatge pot estar justificat, però en cap cas ho està si el preu es elevat i a mes comporta obligacions d’us a una determinada freqüència.

Tampoc es pot considerar acceptable el fet de que aquest peatge només el pagui qui l’amo de l’autopista unificadora de camins i experiències plural i lliure creu que l’ha de pagar, no sempre s’aplica a tothom el mateix criteri de peatge, de freqüència de pas , o de qualitat.

Imaginem però que de tant en tant et deixen passar a mirar com corren les coses per dins l’autopista, això si des del voral, i et diuen que mentre ets al voral pots donar la teva opinió del que veus, que ara l’amo ha designat un grup de controladors i que ja no vol que tot depengui d’ell.

Pot passar que el que vegis no et generi la necessitat de fer cap comentari, be perquè està molt clar o perquè no t’interessa, llavors mentre no dius res, per l’amo es com si no miressis el que passa: l’amo creu que el gos no fa la feina, ja que no borda.

Arriba el dia que el gos que no borda, en veure un seguit de moviments que no son comprensibles, s’interessa per saber que passa i fa “bup” un lladruc sense importància amb l’únic propòsit de aclarir el que ell no ha entès.

De fet segons l’amo, li va dir tu pots mirar i si vols lladrar cap problema, aquí som plurals, fins i tot pots lladrar en xinés. Però mira per on que si es lladra quan l’amo no vol la cosa no funciona i t’exigeixen les obligacions i els peatges del mes alt nivell oblidant el tema de la pluralitat i la col·laboració que no es treu mai de la boca.

Aprofitant que ja s’han engegat les sirenes et torna a fotre un rotllo del be i del mal, et diu on estàs tu i on està ell, no respon a cap pregunta, t’explica les magnificències de la seva autopista i lo be que ho fan els que hi van a dins.

Davant de tanta qualitat i magnificència, s’accepta i s’adora a qui faci falta, però llavors tampoc va be, a l’amo no li agrada i novament renya el gos pel que no ha fet en el passat i l’hi exigeix que faci i molt, tot demanat amb pels i senyals, per acabar dient: a veure si en un any ets capaç de fer-ho!  

Tal com ho veig es fàcil. Resulta que com passa per desgràcia a molts de llocs, hi ha un determinat perfil de persones que no pren compromisos ferms ni amb ell mateix, persones que sense comprometre’s ells a res (ni en l’aspecte personal ni en el professional), demanen als altres que ho facin, normalment per tal de que els resultats els beneficiïn a ells mateixos i no necessariament a ningú mes.

Aquestes persones mai s’equivoquen, mai demanen perdó, estan per sobre de tothom i de tot, només hi ha una visió possible, i totes les no coincidents, no es poden compartir, ni tant sols es poden esmentar, ja que això fa que la policia de l’autopista t’aturi et demani tots els papers i t’exigeixi el peatge i les obligacions.

D’altre banda mai aixequen la barrera, no fos cas que la teva feina desmereixes la seva o que els diesis allò que no volen sentir.

Es curiós que tothom que ha demanat alguna explicació d’alguna cosa, (tant des del voral com des de dins) sempre ha trobat el mateix, la desqualificació i l’exigència de submissió a l’amo.

Ja fa molt de temps el meu germà va dir prefereixo fotre el camp d’aquí i no saber-ne res mes d’ algú que juga a ser deu.

En aquell moment jo encara no havia picat masses vegades amb la mateixa pedra i la sang i el dolor no eren prou intensos per fer-me donar compte del que passava realment.

Ja fa temps que no entro a l’autopista, ni tant sols al voral per fer un tímid “bup”.

Malgrat tot veure com un company s’entrebanca i li foten un roc al cap m’entristeix. Tot i saber que es corre el risc de ser rebutjat, ell ho proba i torna a ensopegar, es el que deia al començament, mes de dues vegades i de tres i de ...

Un fet es cert, que mentre uns fan autopistes, d’altres fan corriols, pistes o carreteretes. Aquestes segurament no tenen la categoria d’altres, però hi son, funcionen i no hi ha exigències de cap tipus.

Mentre, a mes, podem pedalar, drets o assentats, amb 26 o 29, amb suspensió o sense amb carbó o alumini, amb mes recorregut o amb menys, amb fred o calor, sols o amb grup, per pistes i corriols.

Fa ja molts anys que pedalem plegats, possiblement existeixi entre nosaltres quelcom mes que una afició per un esport, possiblement una determinada manera de fer i de deixar fer.

Seguirem anant per vies menys clamoroses, menys elitistes, amb menys projecció internacional, però ens ho passarem molt be.