El darrer dimecres del 2011

Avui ha estat la darrera sortida de “Dimecres” de l’any.

Com cada dimecres ens hem trobat a la tarda al punt de sortida, avui de forma excepcional també ha vingut a pedalar en Ricard que s’ha sumat amb el trio habitual dels dimecres.

Hem començat la sortida a bon ritme pujant direcció als Àngels per Can Valldemia, llavors hem agafat direcció a la carretera que va cap a Madremanya per en arribar a la carretera començar a endinsar-nos en corriols i corriols, algun enllaç per pista i a tornar-hi.

Com ja va passar la setmana passada hem tornat a fer tècnica, es a dir que els corriols en algun punt eren pràcticament inexistent i que si ho eren tenien un grau de dificultat elevat per fer-los sobre la bike, però si el crack ens demana això i ens fa de mestre, nosaltres el seguim.

Al final hem fet 31km en 2:15h i amb un desnivell de +792 metres.

Avui també s’ha fet el pas decisiu i ja hem tancat el repte del 2012. Fa uns minuts ja he fet les inscripcions, ara ens toca preparar-nos, però ens queda encara molt de temps.

Un bon final d’any el que hem fet aquest dimecres.

Entrant a la última setmana de l’any

Corriols extraordinaris, quina sort poder-hi rodar

Un dilluns més, però en aquest cas diferent, de fet tots son diferents, però avui es Sant Esteve i a més és el darrer dilluns de l’any.

Com si res hagués passat l’any es proper a finalitzar i n’encetarem un de nou en pocs dies. La darrera setmana no ha estat malament en l’aspecte esportiu, no per realitzar rés d’especial, però si per sortir molts de dies seguits.

Un inici de setmana que ens va fer aplaçar la sortida de dimecres a dijous semblava que podia condicionar la cosa, però en cap cas ha estat així.

La sortida del dijous amb en Xavi i en Miquel va caracteritzar-se per fer un corriol darrera l’altre, en alguns casos corriols de mig pam i amb algun entrebanc. Es el que podríem anomenar una classe particular de tècnica sobre la bici, i es que seguir en Miquel per aquest tipus de corriols obliga a millorar la tècnica tant per superar obstacles tant pujant com baixant. En cap cas reps una indicació del que cal fer o per on cal passar, es tracta únicament d’estar atent i fixar-se en cada detall, i això any rere any ens va fent millors pel que fa a la tècnica.

Cel rogent emtre torno cap a casa desrès de pedalar

Aquest dia, per la seva data te una component dificil de descriure en paraules, una data que està marcada per la perdua d'un company, un company amb qui vaig passar molt bones estones, a qui recordo moltes vegades en tornar apedalar per on ho haviem fet plegats.

Sempre amb un somriure, això és el que recordo

El divendres, una sortida nocturna com torna a ser habitual darrerament, aquesta setmana a part d’en Marcos també va venir en Ricard. Pujada a Sant Grau per la font d’en Coromines i baixada per camí de les tres fonts. Un ritme suau però no lent va ser el que va marcar la sortida, on la temperatura va ser excessivament generosa i pujant feia molta calor per l’equipament que portàvem. Cap de nosaltres anava molt abrigat, però una acusada inversió tèrmica feia que la temperatura fresca que es notava en el moment d’iniciar la ruta es convertís en una temperatura on es podia pedalar completament d’estiu a partir d’una quarta part de l’ascensió a Sant Grau. Durant la baixada i aprofitant que en Ricard portava la manxa per l’amortidor a la seva motxilla, vaig aprofitar per modificar la pressió de la càmera inferior de la SID el que la va fer molt més sensible, donant un plus de comoditat a la Yeti. Faltarà poder-la provar pujant per veure si es belluga molt o no.

El dissabte al matí sortida amb l’Aleix, això si a l’hora dels senyors, que els adolescents això de sortir a primera hora no ho tenen massa clar. Una sortida suau sense massa desnivell, voltant per Sant Roc, Estanyol i tots els corriols i camins que hi ha per la zona. Es tracta de pedalar una estona en família i si en fem més del compte al final no serà. L’Aleix pedala amb la Ibis Mojo i jo amb la Maverick Durance, així anem els dos amb bicis més "all mountain" i la cosa queda més compensada al menys estèticament.

Agermanades, molt cami per fer els queda

Falta encara per que l’Aleix rodi a un ritme lleuger, pujant no està malament, però baixant li falta millorar la seguretat per poder passar-ho be baixant.

Be, en aquest punt no és un tema de seguretat

El dia de Nadal!! Bufa, la panxa plena del sopar del dia anterior on la tradició familiar està fixada en menjar de tot i molt, i encara que vulguis controlar costa no caure-hi i menjar més del compte. La sortida es curta i en solitari. L’objectiu es que em toqui una mica l’aire, ni tant sols pretenc cremar algunes de les calories ingerides en excés.

Feia molts de dies que no agafava la Tallboy i com cada cop que això passa he de reconèixer que em sento molt còmode sobre la bike, ara que per fer el passeig dominical qualsevol hagués anat be.

Sant Grau vist desde la Miquela el dia de Nadal

Sant Esteve, és dilluns i encara estic més tip que el diumenge. L’escudella de Nadal es quelcom que no es pot desaprofitar, clar que els torrons, la coca, les neules, el cava,... en fi que tot i ajuda. Per això tot i que fa una mica de mandra a les vuit del mati ja estem a punt per pedalar, aquest cop com el divendres amb en Marcos i en Ricard.

Hi ha poc temps, alguns fan de “pinxe de cuina” o d’alguna cosa similar i cal que tornin aviat, així que cal aprofitar les dues horetes disponibles per pedalar.

Anem cap a la zona del Mas lluners seguint un munt de corriols que en un continu puja i baixa ens fan entrar en calor i treure’ns de sobre el fred que feia en el moment de sortir. En Ricard ja torna a rodar amb la Intense desprès de molts de mesos d’esperar un basculant nou, i com sempre baixa ràpid, en cap cas més que el que ho fa amb qualsevol de les altres bicis.

Un ritme interessant, que ha començat ràpid, per baixar en la zona mitja i tornar a pujar al final del recorregut.

El resum es que en aquesta setmana he fet un total de 122km que tampoc està malament, de fet compleix amb els objectius marcats a principis d’any de fer més de 100 km a la setmana.

Ara ja només queda aquesta setmana per que l’any s’acabi, miraré de fer-ne el balanç un cop finalitzat, en qualsevol cas ha estat un any interessant.

Decisions importants a la lleugera?

Aquest dilluns és dia de descans, de fet a vegades un bon descans és fins i tot millor que sortir i permet al cos recuperar-se dels esforços que en més o menys mesura va fent un dia rere l’altre.

De fet des del passat dimecres havia estat fent alguna cosa o altre tots els dies, el dijous vaig sortir a córrer una mica amb la Paula, el divendres nocturna amb en Marcos i en Ricard, el dissabte matinal de senyor amb l’Aleix (varem sortir a les 11 del matí) i el diumenge matinal amb en Marcos, en Ricard i en Pepe que segueix igual d’impuntual que sempre, be de fet ara ho és més que abans, ja que fa dos dies que arriba gairebé un quart d’hora tard.

El resum de tot això és que he fet uns 110km amb 2200 metres de desnivell i uns 6km corrent per planer en 5 dies que no és molt, però que quan ho sumes al dia a dia i a les poques hores de llum no està malament.

A banda d’això el dijous varem fer un sopar biker on l’idea era de retrobar-nos a taula els que habitualment pedalem per celebrar una mica el Nadal i plantejar una mica el calendari 2012. Varies eren les propostes possibles, des d’un passeig arran de mar amb festa inclosa a una prova de resistència tipus 24h o una prova de resistència de diversos dies.

Cap d’elles es va presentar de forma formal, es a dir amb un planning un pressupost un perquè fer-ho o no. Únicament la darrera opció s’havia treballat de forma individual per els uns o els altres i almenys es sabia quin era el recorregut, quines eren les dates, i que el realitzar-ho implicava un compromís important amb un mateix i amb la resta en tractar-se d’un projecte en equip.

Així que al final s’acorda tirar endavant i anar per el repte més ambiciós, de fet dels 8 que érem a taula 5 diuen que si volen acceptar el repte i que ja podem anar per formalitzar-ho tot.

Penso que en Miquel no te massa problema per assumir el repte, ell ja és finisher d’una prova per etapes de llarga distancia, ja que el 2011 ha realitzat la Transalp.

Crec coincidir amb en Xavi en el fet de que si be el repte m’atrau i molt sé que cal que em prepari i molt per poder realitzar durant forces dies més de 100km i desnivells de 2500m o més. El nivell actual ens permet afrontar (cada un al seu ritme) trajectes de uns 60km diaris sense que això ens comporti cap problema dia rere dia, però queden lluny dels 100 o més de 100 que cal fer. No considero acceptable no preparar-me a consciència per aconseguir el repte de ser un finisher, si és que sí, és que sí i per tant vaig a per totes o no hi vaig. Crec que acceptar el repte és apostar fort, al menys per a mi ho és i si no puc acabar, en cap cas vull que sigui per no estar prou preparat.

En Ricard, sempre optimista, penso que inicialment menysté la duresa del que s’ha de fer, possiblement les ganes de fer, el no haver-ho meditat prou o algun altre factor que desconec el fan ser optimista. De fet en gran part és ell qui ens ha arrossegat cap a aquesta idea i ha insistit a tothom, per fer-los participar en el projecte, un projecte que alguns tenen molt clar que no poden o volen assumir.

Finalment en Josep Mª, nouvingut al grup, sembla sentir-se motivat per aquest tipus de repte que obliga a auto exigir una disciplina i un pla d’entrenament que d’un altre manera no faria.

Passat el dijous a la nit, començo a pensar amb el que em caldrà fer a mi personalment per estar a l’alçada del esdeveniment: pla d’entrenament, alimentació, bike a utilitzar, material necessari, ..., en fi tot el que em be al cap.

Avui, dilluns, només 4 dies després de dir que sí, ja tinc clar que serà que no, al menys amb els punts de partida inicials.

De ben segur que per aconseguir finalitzar el repte, el primer que cal, és ser sincer amb un mateix, no deixar-se portar per cap moment d’eufòria, tenir clar que és el que es vol aconseguir i perquè, estar convençut que és el moment i acceptar mentalment el repte moltes vegades després de respondre que sí a les moltes preguntes que et venen al cap. De fet no sé si és o no necessari fer aquest pas, o si tothom l’ha de fer, però jo en el meu cas l’he de fer.

Ara dons, el projecte per a mi està pendent de validar, crec que jo ho tinc força clar, ara faltarà que es faci la llum i avanci fins el final, o que ho deixi estar com un repte que no he volgut assumir o com un idea d’un moment que mai va estar presa seriosament en consideració.

Tinc però quelcom a dins que em demana que no em rendeixi, que al igual que en altres moments i reptes dins la vida, acabi de valorar si realment el que vull és això, i en aquest cas, en el cas del sí vull, de ben segur no em rendiré. 

Pedalant plegats de nou

Feia anys que no passava, però aquest dimecres va ser el dia. De fet ja m’ho havia anunciat en Xavi feia unes setmanes i en aquell moment ja em va semblar un punt interessant.

Així el dimecres en arribar al punt de sortida ja el veig allí, amb el mateix aspecte de sempre, prim i atlètic. Unes primeres paraules entre nosaltres emocionants, quant de temps que fa que no pedalem plegats!!

Així en Lluís estava apunt per pedalar amb els habituals dels dimecres formant un grup de quatre, en Lluís en Xavi en Miquel i jo.

En Lluís segueix amb el seu humor de sempre, i es divertit anar parlant mentre pedalem. Decidim fer una pujadeta als Àngels i ho fem per Can Valldemia a bon ritme. En Lluís continua amb el seu desig d’estar davant del grup i segueix a en Xavi de ben a prop.

En Lluís mentre feiem els pedals de Foc el 2006

Jo no em sento especialment be, ha menjat massa a l’hora de dinar i amb la panxa massa plena costa anar a bon ritme a les pujades; però es que amb una bona gana i un bon plat a taula em costa massa el moderar-me.

Les cames tampoc les noto massa be, no estan cansades, però les noto i durant els primers kilòmetres em fan una mica de dolor els quàdriceps, no sé si com a conseqüència dels més de 70 km del diumenge, tot i que exceptuant el bicicarril, la resta va ser d’allò més tranquil.

Mica en mica la cosa millora i a més comença la baixada, així que cap problema. A les Zones tècniques en Lluís no va tant lleuger com en les amples o més fàcils però tot i així va a bon ritme.

El corriol final que va de prop de Celrà fins a Joià el fem a un ritme ràpid, en Xavi no perdona i posa la màquina a rodar ràpid. Segueixo, però per que sé exactament el que em queda, de no ser així no sé si mentalment hagués mantingut aquell ritme.

Ja comença a fosquejar, de fet quan entrem a Bordils queden poc més de 10 minuts de llum. En total 25km i 627m de desnivell en 1 hora i 48 minuts a una mitjana de 14km/h.

Una sortida que et deixa veure que hi ha encara molt de temps per davant a l’hora d’anar en bici, sempre i quant la salut ens respecti, però poder pedalar amb un company de 59 anys i no poder-lo seguir en alguns moments es un clar indicador de que si tot ba ve podrem seguir passant-ho be anant a voltar amb les nostres bicis.

IV Marxa per parelles de Llagostera

Ahir a la nit en parlar amb en Pepe de que fer avui ell va treure el tema de la cursa per parelles de Llagostera. A mi la veritat tant em feia fer una cosa que l’altre, així que li dic que d’acord. Com quedem? I en Pepe en respon que a les 8 a la Guardia civil com sempre. Com? Sí, sí diu en Pepe podem anar-hi pedalant!!

Davant aquest plantejament l’adverteixo de que Llagostera està lluny, però ell diu que total és una mica de carril bici.

Així que aquest matí a les 8 ens trobem, be era més tard, en Pepe sempre es retarda i avui ho ha fet una mica més del habitual, i comencem a pedalar cap a Llagostera.

Sortim a una mica menys de tres graus de temperatura i el pedalar ràpid fa que la sensació de fred es deixi notar força. Hem trigat una hora i deu minuts en fer el trajecte. Arribem just a temps de fer la inscripció i ja anuncien que en 12 minuts donen la sortida.

Ens hem apuntat a la volta llarga ja que hi som fem-ho be.

Donen la sortida que inicialment és neutralitzada i comencem a rodar xino xano amb el grup. Un cop passat el lloc de sortida real miro a veure on és en Pepe i ja l’estic perdent. L’espero una mica i ell em diu que tiri jo sol al meu aire, que ell a les pujades no puja be. La meva resposta és que si és per parelles anem plegats i segueixo pedalant a un ritme molt suau.

Comencen les pujades i la gent va super lenta, tot i anar molt suau perdo a en Pepe que avui va molt més lent del normal. Costa parar a llí al mig, així que segueixo el ritme del grup en el que estic que és molt lent i penso que deu haver tingut algun petit problema i que ja m’atraparà. Una mica de baixada i la baixo molt poc a poc, quasi que fa vergonya baixar així de lent. En Pepe no apareix per enlloc així que finalment en un lloc més ample paro i l’espero. Al cap d’uns minuts apareix al seu ritme, li pregunto que si te algun problema i em diu que els quilòmetres des de Girona han tingut més efecte que el que ell pensava.

Poso la reductora i em mentalitzo per fer una passejada per un lloc desconegut. La resta de la ruta ha seguit la mateixa tònica, ritme molt lent i corriols distrets i bonics. En moltes zones l’aigua havia malmès els camins i els xargais i el fang eren sovint presents.

Ens havien advertit a la sortida que la ruta llarga tenia temps de tall al quilòmetre 20 al cap de dues hores i per uns escassos tres minuts no hem pogut passar i ens han fet fer la curta, un fet que en Pepe ha agraït, ja que 13 km més no li venien gens de gust.

Arribada al lloc de sortida amb poc més de 20 km, esmorzar, bossa d’obsequis i preparats per tornar cap a casa.

La idea és rodar tranquils, però tot i no córrer massa rodem a més de 20 km/h de mitjana fins arribar a Girona.

Aquest pujada l' ha maleit tothom!!

Al final la cosa queda en 72km i 1120mts de desnivell positiu, que no està malament per voler fer una volteta. No tinc molt clar si en Pepe voldrà tornar a fer aquestes aproximacions a les curses, jo diria que no, però...

Resum setmana del pont

Dies estranys, poques ganes de fer, a vegades ja em passa això de tenir temporades menys actives en alguns sentits com per exemple el blog.

No sé ben be que vol dir, ja que surto a pedalar i hi ha projectes en curs, però menys ganes d’escriure, com més dies passen menys son les ganes si vull fer un recull del que he anat fent.

Ara però toca escriure, encara que nomes sigui per més endavant recordar que a vegades en tinc menys ganes que d’altres.

Les dues darreres setmanes han estat diferents, una per els dos dies de festa entre mig i l’anterior per estar fora de viatge primer per formacions i desprès per celebracions durant el cap de setmana.

Això ha fet que durant una setmana no hagi pedalat gens i que durant l’altre plena de festes sigui un dia si un dia no.

Divendres

Desprès de una setmana de no sortir en bici vaig fer una sortida nocturna amb en Marcos i en Ricard, la idea era d’anar fent, però no va esser així al menys tota l’estona. Un inici suau er anar augmentat el ritme mentre pujàvem cap a Montnegre per les bústies, que en agafar la pista que porta cap els Àngels va passar a ser un ritme rapidet i que en iniciar la baixada per la pista lateral que porta fins a can Mascort va ser a fons.

En Ricard deia sentir-se molt be, com feia molt de temps que no es sentia, i jo desprès d’una setmana parat necessitava treure les ganes acumulades. En Marcos feia el que podia ja que les cames castigades de la sortida que havia fet el dia anterior no l’ajudaven massa. Bona sortida amb un total de 36km i 580m de desnivell a una mitjana de 18km/h

Dimarts
La propera sortida seria ja una sortida transcendent, ja que del que passes allí es podien decidir diferents coses. Hi ha projectes en curs que necessiten poder contrastar la duresa de les etapes i veure els temps que tardem respecte a gent que ha competit en un circuit similar.

Cal fer una 118km, però donat que el dia és molt curt i que alguns components del grup alentiran una mica la marxa, decidim retallar una mica i farem la primera etapa de la Transpyr sortint des de Pont de Molins en compte de Roses.

Rodant al inici de la ruta

Inici divertit, molts de corriols i pista estreta, un terreny trencacames i en cap cas ràpid de rodar. L’aigua caiguda durant les setmanes anteriors i durant la nit anterior fa que les basses i els fangars siguin abundants tot i que ens deixen rodar be. Les rieres i torrents porten aigua i cal travessar-los amb conte si no volem mullar-nos els peus, el que en un cas ens obliga a descalçar-nos si volem evitar anar tot el dia amb els peus freds i molls. Aquest punt sembla no importar a en Pepe (ja ho fa habitualment) i a en Miquel que sempre te por a l’aigua, i de cop decideix travessar damunt la bici un lloc on el mullar-se era assegurat.

Mira que era cantat que et mullaves es peus, però en Pepe i en Miquel...

Un munt de rieres i torrents a travessar els primers quilòmetres

Seguim per aquest tipus de terreny començant ara si una bona ascensió que ens deixa prop de Beuda on deixarem els corriols i començarem a rodar per asfalt durant una bona estona. Les carreteretes i les pistes en molt bon estat ens fan agafar un ritme més ràpid, un ritme que podia ser molt més ràpid i que d’haver-ho estat podia passar factura més endavant. Anem passant per Argelaguer, Tortellà, Montagut, St. Eudald de Jou.

En Pepe mentre esmorçavem. La pujada anterior el va cansar de valent

Molt desnivell i molta pedra cap la va baixar sobre la bici sense caure

Apa nois a apretar que això no es puja

Ja nomès per travessar el pont valia la pena fer la ruta

Seguim per aquest tipus de pista/carretera fins a trobar la carretera que va a Oix on en el trencat ens cal esperar molta estona a en Pepe, que ve acompanyat per en Miquel. Fa estona a fet un petit tall al lateral de la coberta i el líquid no l’arriba a tapar del tot, així que cal inflar de tant en tant.

Ara ens ve una bona estona d’asfalt, pujant en direcció a Oix. Aquesta pujada se’m fa llarga i avorrida, sembla que no s’acabi mai i al ser ample i asfaltat sempre es té la sensació de poder anat més ràpid. En arribar a dalt cal tornar a esperar a en Pepe i a en Miquel que li fa d’escolta. Una grupet de tres s’avança fins a Oix per trobar quelcom per beure i tenir-ho preparat quan arribi en Pepe perdent així menys temps.

L'unic refrigeri del dia, 4 Coques i 2 cervesses

Jo em quedo a esperar i estic sol fàcilment 15 minuts. Arriben finalment en Pepe i en Miquel que han parat a posar una càmera per evitar inflar tota l’estona. Baixada fins a Oix on tenim la taula amb els refrescos esperant-nos.

Ara ens be una bona pujada per la carretera que porta a Beget son uns 6 km d’asfalt i una pendent del 10% que es fa feixuga i avorrida. En arribar al cim fem un reagrupament, cada una ha pujat al seu ritme i ara cal refer el grup. En Pepe tarda molta estona a arribar i quan ho fa està clar que la pujada se li ha fet molt llarga.

Paisatge mentre fem el reagrupament desprès de la pujada entre Oix i Beget

Reprenem la marxa i ara ens queda encara una bona estona pujant. La pista es molt pedregosa i tot i que en alguns punts el pendent no és molt elevat costa fer rodar la bici i a cada pedalada es com començar a pedalar de parat. Ara les forces comencen a fer figa i uns mes que d’altres anem acusant el cansament dels quilòmetres i el desnivell. El paisatge es espectacular, els colors de la tardor ho envolten tot, el camí es ple de fulles que impedeixen veure les pedres, el que fa que sigui més bonic i més traïdor al mateix temps.

En Ricard aprofita un parell de minuts d'espera per estirar-se una mica

Poca llum i poc per pujar, ja i tenim el peu al coll

Tot i el cansament el fet de saber-me prop del final em deixa rodar tranquil i sense patir en excés, ara només queda anar fent i ja serem a  lloc.

A l’hora de començar a baixar ens abriguem, ja que ara baixarem una estona llarga i el sol ja no ens acompanya, aprofito per muntar el llum ja que el tram final serà de nit.

Ens abriguem per la baixada final

La baixada és ràpida, en Ricard que la coneix va a davant marcant el ritme i la resta cara avall no es queden endarrere baixant en un tres i no res.

Tram final de transició fins a Llenars o tenim el cotxe per tornar, a en Marcos aquest tram se li fa especialment llarg, els darrers tres o quatre quilòmetres no li han anat gens be, possiblement un tema de manca de aliment l’ha deixat fora de combat.

Ja hem fet la primera etapa de la Transpyr, be gairebé. Ara ja sabem quin pa i donen en aquestes curses de llarga distància i quin tipus de recorregut es fa. Si volem apuntar-nos a una aventura d’aquest tipus cal millorar forces punts o no tindrem masses oportunitats d’acabar. En total la cosa es queda en 91km 2465 metres de desnivell positiu a una mitjana de 13km/h Tot un repte per davant que caldrà decidir en breu.

Dijous

Ja el dijous, sortida amb en Xavi voltant per Bescanó i Mas Llunés enllaçant corriol rere corriol acabem fent 38km i uns 700 metres de desnivell positiu a un bon ritme, no ràpid però en cap cas lent.
Ell amb la Niner EMD9 i jo amb la Yety.

Una sortida en que ho vaig passar be, feia molt de temps que no anava cap aquella zona

Divendres
El divendres tota nocturna com era norma anys anteriors i que aquest any ha anat passant de manera més irregular. Nomes sortim en Marcos i jo tots dos amb les Niner rígides. Decidim anar a pujar a Sant Grau sense córrer massa i desprès de pujar baixem per les tres fonts, un recorregut que habitualment fem a la inversa. Mentre rodem per la zona alta entre Sant Grau i l’ inici de la baixada ens sorprenen un grup molt nombrós de senglars. En total prop de una 10 exemplars un parell d’ells molt grossos que abans de veure’ls ens adverteixen amb un crit que son allí.

Al final de la sortida la cosa es queda amb 29km 500 metres de desnivell positiu i una mitjana de 15,9 km/h.

El dissabte finalment m’animo a sortir, ho faig sol i amb la Niner i torno a pujar a Sant Grau. Ritme suau, molts dies de sortir i no cal carregar-se més del compte.

Vista desde Sant Grau

Pocs metres d'alçada i un bon munt de corriols

Mentre baixo trobo en Miquelet Campasol que va caminant amb el braç al cabestrell. M’aturo el saludo i baixo amb ell una bona part de la baixada, l’anem fent petar comentat com en un moment una mala caiguda et fot enlaire els plans.

Segueixo jo sol al arribar al trencant de la font d’en Coromines i cap a casa amb 24km 4338 metres de desnivell i una mitjana baixa de 11,8km/h que es correspon amb una baixada lenta amb xerrada inclosa.

Al final la setmana queda força complerta pel que fa a sortides en bici en una tardor que de moment no es mostra especialment freda i que et deixa suar més del normal.