Realment avancem?

Això es el que fem, pensem que anem endavant i resulta que o molt m’enganyo o anem enrere.

Ja fa dies que en transitar determinats camins pedregosos, però no de pedra solta, pedregosos perquè la muntanya es pedregosa veia marques que em feien pensar, però passa el que passa que entre la pujada dura i exigent o la baixada ràpida i tècnica els pensaments no connectaven amb la base de dades del coneixement que tots portem integrada.

Això passava cada cop que feia aquella ruta, cada cop aquella sensació de que et diuen quelcom i no ho escoltes o no hi pares atenció. Així que tornem-hi que ara puja, ara baixa i el que faig es anar en bike i passar-ho el millor que puc, no m’amoïna que existeixi un missatge que no veig o no soc capaç d’entendre.

Però caram, que pot tenir un camí de carros amagat que jo no vegi? La meva vista ja no busca la millor traçada, ni evitar aquella petita pedra que em pot desestabilitzar, estic buscant pistes.

Unes línies marquen el camí de tant en tant, a vegades a un costat a vegades a un altre, en alguns casos en els dos costats. Aquestes línies a vegades son llargues, a vegades curtes, uns cops poc visibles, altres de tant visibles son invisibles, el que es cert es que son presents a molts dels camins pels que transito.

Fondes i marcades permanentment aquestes línies esculpides a la pedra segueixen sinuosament els camins, a vegades amagades per la terra moguda per la pluja i el pas de les persones i els vehicles, recorden els temps on les coses eren diferents, on sobreviure era la feina principal, on les comunicacions eren directes, lentes però directes, on el temps es mesurava diferent, sempre hi havia temps, sempre calia estar actiu, els homes, els animals i la natura estaven mes en contacte, de fet eren un equip que ho compartia tot.

Les línies son el resultat del treball conjunt de l’home i els animals, que conjuntament avancen fent camí. Un camí que sovint es fa per tal de transportar matèries primeres o productes de primera necessitat, uns productes que donat el seu pes i volum eren difícils de portar d’un lloc a l’altre, per això l’home i l’animal treballen plegats per fer avançar un enginy de fusta i metall que pot transportar el materials d’un lloc a l’altre: Un carro.

Ara ens sembla poc interessant, però de ben segur que a aquells homes del passat no els semblava pas el mateix. Sense ell no podien transportar les seves collites, els materials necessaris per construir una casa, o qualsevol altre element pesat i gran. Els carros comptaven amb dues enormes rodes de fusta amb un anell de metall que les envoltava per tal d’evitar el desgast de la fusta amb el continu voltar per sobre les pedres. Aquest anell de fusta es el que mica a mica anava solcant les línies per sobre les pedres, de fet anava fent un tall a la pedra i marcava el camí que dia rere dia feien els nostres abans passats.

Això es el que em deia el camí: “soc un camí de carros, un camí on grans rodes han anat marcant per on passar, per on fer que l’esforç de l’animal sigui mes petit, on els forats i els escalons siguin mes petits per tal de facilitar la feina.”

Aquí es on he trobat la connexió entre el passat i el present. Els nostres avantpassats ja ho tenien clar, el que necessitaven era dues rodes grans, molt grans per tal de poder transitar per els camins plens de pedres i forats. Els romans, per exemple no ho tenien tant clar i feien grans vies que travessaven països sencers per tal de tenir un ferm mes planer i uniforme o poder rodar amb carretons amb rodes mes petites, però els que de veritat anaven a la muntanya sabien que calien rodes grosses.

Nosaltres mateixos definim moltes vegades un camí amb el nom de “camí de carros” per indicar un camí difícil i poc transitable, llavors resulta que els carros eren com les BTT del passat, anaven on altres vehicles no podien.

Ara ens interessem per les bikes amb roda de 29 polzades, amb un diàmetre mes gran que les nostres BTT de 26 i en provar-les ens diem: “Caram que be que passem ara pel escalons i les arrels” i ens sembla que hem descobert qui sap que.

Possiblement el que ens passa es que sovint no ens parem a mirar d’entendre el que feien els nostres avantpassats, pensem que tot està obsolet, que el mes modern es el millor. Potser en alguna ocasió sigui així, però de ben segur en moltes d’altres valdria la pena pensar com ho feien abans i perquè ho feien així, no sigui cas que un dia ens trobem re inventant la roda.