XIII TRAMUNBIKE. La 1ª que he fet

La Tramunbike sempre havia estat una cursa mítica, especial si més no.

Jo no soc una persona a la que m’agradi anar a les curses, de fet la multitud de gent a la sortida sempre ha fet que no em senti especialment còmode els primers quilòmetres. Com que no tinc cap objectiu clar, sobre quin és el paper que vull fer, sobre quin pot ser un bon resultat per a mi, crec que em manca motivació per afrontar aquells primers minuts que tant em costen, més encara si començo a un ritme alt com acostuma a passar a les curses.

Puc dir que el meu objectiu principal és el de passar-ho be durant la sortida, i això ja acostumo a fer-ho en les sortides amb els companys, de manera que el que m’aporta una cursa és el rodar per paratges nous, llocs pels que no acostumo a rodar.

En els últims tres anys no crec haver participat a més de 6 o 7 curses en total, però he de dir que segurament pel fet de que el meu nivell físic és més elevat l’experiència ha estat prou satisfactòria, i en les pedalades realment populars he fet bons resultats.

Això és un fet que et dona una satisfacció interior, ja que tot i que els anys passen veus com els resultats milloren i que queda molt per fer, molt per pedalar, molt per compartir.

L’any passat ja vaig estar a punt d’anar a la Tramun, però no va ser. Aquest any ja ho tenia decidit, però a més el fet de fer alguna petita ajuda a l’organització de la cursa era encara més motivant.

Així que tot d’una soc a una setmana de la Tramun, la meva primera Tramun. El meu dilema és quina bike fer servir, està clar que si és molt baixadora segur que ajuda, però també cal pujar el pes, possiblement en algun tram amb la bici a l’esquena. Això fa que descarti la Maverick, baixa molt be, puja molt be però pesa una mica més de12kg. Tinc clar que no es pot anar amb una rígida total, al menys si es disposa d’altres opcions més còmodes, així que tot i que per el seu pes es sense dubte la més lleugera de les que disposo, la Niner no serà la meva companya.

Queden la Mojo SL y la SC Tallboy, una amb roda de 26” i 140 de recorregut i l’altre de roda de 29” i 100 de recorregut de suspensions. El pes una mica menys de 11kg per la Mojo i 11,3Kg per la Tallboy. Desprès de donar-hi moltes voltes, tot i haver fet una prèvia d’una part del recorregut amb la Mojo SL em decideixo per la 29er, que possiblement en els pocs llocs rodadors i en els 15 darrers km pot donar-me una mica més de ritme.

La bike

Arriba el dia Tramunbike, en Marcos i jo som dels primers en anar a buscar els dorsals. Mica en mica va arribant més gent, es nota ambient de cursa, però sobre tot de bikers que van a passar-ho be. Molts son bikers que competeixen habitualment, això fa que entre ells es coneguin i comentin aspectes de la cursa, en especial el de si el temps ens respectarà o no.

Mica en mica arriben els bikers

El temps passa ràpid, carreguem la bici al camió i pugem al bus. Al nostre costat seu un noi amb qui ja em coincidit abans i la fem petar una mica, ell ja ha fet varies edicions de la tramun i el seu consell és anar conservadors i acabar-la, més encara essent la primera edició.

Inici del viatge en bus, que passa ràpid i be, en arribar a les Preses tothom te ganes de començar ja, es nota en l’ambient una tensió/emoció especial.

Recollida de bikes

A punt de sortir

A punt per la nostra primera Tramun

Recollida de bicis i fem uns quants puja baixa per el polígon per verificar la bici i per escalfar una mica, tot i que poc és el que escalfem en els pocs minuts que pedalem.

Tot és apunt per la sortida i comencem a pedalar per la carretera fins a trobar el desviament que puja a Xenacs. Hem sortit del últims, la gent pedala ràpid, la fressa dels pneumàtics de tantes mountainbikes  rodant per l’asfalt sembla un vesper. Accelerem una mica el ritme per avançar algunes posicions fins que comença la pujada.

Molts de bikers rodant plegats a un ritme similar fa que fins i tot costi trobar per on passar. Comentem la pujada amb en Marcos i ens diem que cal buscar un bon ritme però no massa alt i així anem pujant i guanyant posicions. A mida que els metres passen noto les cames, aniria més be una mica més lent, però en Marcos manté el ritme i el vaig seguint. Mica a mica vaig escalfant i em sento millor, anem avançant posicions, mica en mica però sense parar de progressar.

Fi de la pujada a Xenacs

S’acaba l’asfalt i ja tenim el primer tap, cal pujar a peu, la pujada, que és tècnica esta plena de gent caminant i plena de fang, el que fa que provar de pedaler sigui absurd. Algun tram sobre la bici, altres a peu son la dinàmica a seguir fins l’inici de la baixada. La baixada de Xenacs és técnica, amb un pendent important, sobre lloses de pedra en molts de casos. La pluja de la nit anterior, propera als 100 l/m2 en aquella zona fa que tot estigui molt relliscós i no cal plantejar-se pujar a la bici. Una rua de bikers baixa caminant la majoria de la baixada i això mateix fen en Marcos i jo.

Ja som al coll d’en Bas ara toca pujar de nou, no sense abans travessar una zona més aviat planera on el fang és el protagonista. Surt aigua per tot arreu, el camí és com un petit rierol de fang, ja que el pas de les bicis fa que l’aigua es converteixi en un fang clar i profund en molts de llocs.

Iniciem la pujada per unes grans lloses de pedra, la majoria de bikers ni tant sols proven de pujar i van directament caminant. Jo pujo sobre la bici fins que comença el corriol on hi ha un petit tap de gent pujant caminant.

Trams en bici, alguns caminant depenent majoritàriament de qui tens davant. Moltes vegades pedalo molt poc a poc per anar al ritme dels que van davant meu caminant. Mica en mica la cursa es va estirant i és més fàcil trobar el teu ritme. Toca novament baixar, aquí no hi ha lloses, però si molt si fang, el que fa que calgui extremar les precaucions per no caure. Començo a passar-ho be, molt be, no pateixo físicament i el recorregut tot i que tècnic és molt bonic i distret.

Avituallament, parem i mengem una mica de fruita, jo prenc una cola, en Marcos crec que aigua. A la pregunta de “com vas”, en Marcos em diu que carregat de cames però be, així que seguim. Una llarga pujada sobre lloses de pedra ens espera, i tot i no ser molt pendent les lloses llisquen d’allò més i pugem algunes zones caminant, ràpidament tot és ciclable i a pedalar, pujar, baixar, pujar,... que dur i que divertit. Està clar que les Sidi Dragon no son per caminar, a banda de lliscar molt em fan mal a un taló i ràpidament em surt una butllofa. Arriben a la zona dels prats, baixada ràpida i gens complicada. S’agraeix poder descansar una mica.

No son per fer la Tramun, i menys amb fang

Seguim per la pista fins a trobar un corriolet que baixa, i com baixa!! La baixada és tècnica, pendent però ràpida en alguns llocs. Ara no tenim ningú que ens marqui el ritme, anem al nostre aire. En dos o tres punts la prudència ens fa baixar de la bici i fer uns pocs metres  caminant, per tornar a pujar i seguir baixant. Que be ho estic passant!!

Avituallament novament, en Marcos fa estona m’ha dit que estava cansat i que li aniria be de parar una mica, hem quedat de fer-ho al avituallament, i així ho fem. Menjar fruita, veure cola, una mica d’aigua, més fruita, esperar uns minuts i tornem-hi. Sé que el meu company hagués volgut esperar algun minut més, però després costa molt tornar-hi.

Pujada novament, inici per pista per passar ràpidament a corriol, un corriol que es puja molt be, alguns petits escalons donen un punt tècnic a la pujada que la fa més divertida si es pot. En arribar a la darrera pujada abans de iniciar el descens cap l’hostal del fang trobem una acumulació de bikers, molts pugen caminant ocupant tot el camí, estic a punt de demanar pas, però penso que això farà que en Marcos s’hagi d’esforçar més i també penso que cal ser prudents, encara queda molt recorregut. Pujo pedalant lent metre puc i quan no poso peu a terra i camino com la resta. Iniciem la baixada, precaució però passant-ho be. En el proper avituallament només agafo un got d’aigua passant que llenço al piló que hi ha uns metres més enllà.

Rodo poc a poc per esperar en Marcos que arriba en un no res i seguim. Rodem per un “falso llano” que acaba en pujada i en Marcos em diu “ així que tot baixada fins l’hostal del Fang, ehhh!!” Finalment baixada i ja som al hostal del fang.

Avituallamant del Hostal del Fang

Fins i tot ple de fang va funcionar be

Parem a l’avituallament, un conegut d’en Marcos li aconsella veure molt per reduir el risc de rampes. Menjo fruita i aprofito per veure un parell de gots d’aigua, soc conscient que el haver arribat aquí és un punt important i que no hi haurà problemes per arribar a Salt. Físicament estic perfecte, no em fa mal res i la bike funciona perfecte tot i el fang. El funcionament del XX és fins el moment perfecte, tot és ple de fang, però al prémer el polsador els canvis son perfectes, estic molt satisfet del seu rendiment.

No podem quedar-nos aturats més estona:” Va Marcos que tenim feina per fer” i comencem a pujar per una rampa amb pòrtland que castiga desprès d’haver parat. En Marcos em diu:”quin mal que em fan les cames”, li responc que afluixi i que posi plat petit, xino xano ja arribarem.  

La pujada és llarga, un cop s’acaba el paviment el pendent no és molt fort, en tornar-se corriol hi ha molt de fang i el grupet que tinc davant avança lent per al meu gust, no vaig còmode. Al final decideixo tirar i anar al meu ritme, ja esperaré en Marcos al avituallament. Agafo un bon ritme, en cap cas el més ràpid del que soc capaç, podia anar més ràpid, però no calia m’ho estava passant molt be. La bici pujava con si fos un tractor sense parar mai, imagino que les rodes de29” ajudaven en aquest cas. Vaig avançant gent, de fet la majoria en sentir-me arribar ràpidament em cedeixen el pas, i no em deixen descansar gens. Rodo gairebé sol i tinc les millors sensacions, que be m’ho passo. El recorregut es perfecte, ple de fang però perfecte.

Comença la baixada, ara no és molt forta ni molt tècnica, baixo sense córrer, aprofito les bones sensacions, arribo a un baixador una mica més dret, el miro i l’enfilo. La roda del davant rellisca, perd la bona traçada i surto per davant.

Els que heu llegit les entrades anteriors ja en sabeu la resta.

El resultat de la meva primera tramunbike ha estat una fractura de rel radi de la ma esquerra, també coneguda com a fractura de colles, una intervenció quirúrgica, una placa i 7 cargols de fixació.

Millor no tornar-hi

Tot i el mal final, he de dir que m’ho vaig passar molt be, i que si res ho impedeix espero poder participar a la XIV edició de la Tramunbike.

El que és segur és que recordaré sempre aquesta meva primera participació a la Tramunbike.