TRAMUNBIKE 2011, Agraïments

Fa dos dies ja que la cursa es va acabar, però per a mi aquesta continua, i de fet continuarà durant setmanes.

La primera part, la que va arribar fins el quilòmetre 41, a una de les primeres baixades desprès de l’hostal del Fang va esser un cursa de BTT, plena de tot el que és el BTT quan és en estat pur i concentrat tant en duresa com en tecnicitat.

Ara en la segona part, la que segueix el quilòmetre 41, el patiment va ser i és diferent. En poc més d’un segon vaig passar d’estar damunt la bike a estar estirat al terra.

El dolor de la caiguda va passar a un segon pla, un cop al terra el primer pensament es els de fer un anàlisi ràpid dels danys, verificar la bike i seguir. En aquells pocs segons. Desprès de girar-me, al intentar moure el braç esquerra el dolor era molt intens. Al dirigir la mirada al punt on sentia el dolor ho vaig tenir clar: “Noi aquí s’acaba la cursa”

El meu braç feia una torta estranya abans d’arribar al canell i qualsevol moviment de la ma feia molt de dolor.

Al cap de pocs instants arriba un corredor i em demana si estic be, li dic que no, que m’he trencat el braç. No ho recordo amb detall, però a mida que arribaven més corredors la pregunta era la mateixa, i jo em sentia com un tap que impedeix que tot avanci bloquejant el pas a la resta de bikers. Recordo haver collit el bidó de l’agua i posar-lo al seu lloc a la meva bike, també que vaig demanar que apartessin la bike per deixar passar la gent. Jo mica a mica em vaig assentar el costat del camí.

Crec que el primer biker que va parar va cercar el número que ens havien donat per si calia avisar algú, amb algun operador no hi havia cobertura, així que altres bikers treien el seu telèfon, un d’ells va trucar i amb dificultats va parlar amb els responsables de carrera. Només recordo està al km 41, res més. Ja amb el camí transitable els corredors anaven passant, tots interessant-se per mi  i donant-me ànims. Va arribar el meu company de ruta, en Marcos. Crec que jo ja estava dret, una mica marejat al principi, però calia sortir d’allí, era un lloc molt estret i podíem fer caure a més gent. Estava clar que d’aquell punt n’havia de sortir jo sol, no era gens accessible.

Uns metres més avall creuava una pista estreta i segurament no transitada en molt de temps. Em vaig asseure al terra i en Marcos i el noi que havia fet la trucada van provar de comunicar amb direcció de cursa, però cap dels dos tenia cobertura. Molts corredors seguien demanant com estava i en saber el que tots deien que al arribar al control avisarien.

Calia seguir a peu, en Marcos amb una càmera fa un cabestrell que m’aguanta el braç més quiet i comencem a caminar.

Varen ser tres quilòmetres els que varem caminar, la majoria d’ells en Marcos empenyia les dues bicis mentre caminava pel fang o les pedres. Jo feia el cor fort i marcava el pas caminant davant d’ell. En algun tram el pendent era molt fort i el camí molt estret, llavors en Marcos feia viatges: primer una bici, baixar i desprès l’altra.

En un lloc mes planer i ample vaig portar una estona la meva bike amb la ma bona, sabia que en Marcos estava mort tot i no dir res. A mi em va semblar un bon tros, segurament va ser molt menys, però passat aquest tros, jo no podia més i en Marcos anava fent Tramun amb dues bicis, segur que pocs ho han fet.

Al cap de 51 minuts de caminar que és el que marca el GPS com a temps en moviment des de la caiguda va arribar un 4x4 amb personal de l’organització i mèdic.  Em varen immobilitzar el braç, carregar les bikes i iniciar el retorn.

Mentre tornàvem varem recollir un noi que ens esperava, ja que no podia fer un pas degut a les rampes que tenia. El descens fins a Amer on ens esperava l’ambulància va ser tot un poema. Realment els 4x4 passen per llocs molt complicats. No recordo quant de temps va passar, però fàcilment el nostre retorn fins a Amer fos proper a una hora.

Ja a l’ambulància la cosa es veia millor, més còmode i ja vies a solucionar el problema camí a l’hospital. A partir d’aquest moment no val la pena recordar massa res, el resum: males noticies, el radi trencat i cal fer intervenció quirúrgica per deixar-ho be.

L’escriure aquestes ratlles era per poder agrair als que em varen ajudar l’esforç que varen fer, i destacar la solidaritat rebuda per la gran majoria de bikers que al passar pel meu costat s’interessaven pel meu estat  i em donaven ànims.

Especial menció al conductor del 4x4 per arribar fins allí i per baixar amb la màxima suavitat possible per aquells camins plens de rocs. Al sanitari que va fer el viatge de tornada a la caixa del 4x4 junt amb els altres dos bikers passant molta estona encongits i sacsejats.

Finalment vull agrair especialment l’esforç que va fer en Marcos fent-me costat i arrossegant la meva bike durant quilòmetres.

Moltes gràcies a tots.

Ara marxo cap a la clínica on en breu m’operaran, fins aviat!!!