L'art del teatre?

Cada dia que passa miro d’aprendre quelcom de nou, quelcom de diferent, quelcom de profitós. Això, una actitud natural que caldria que tots i cada un de nosaltres tinguéssim des de ben jovenets, en el meu cas va arribant amb el temps, on totes les coses, com si estesin dins d’un got d’aigua tèrbola mica a mica es van decantant fins el fons permetent-me veure amb una mica mes de claredat les que queden en suspensió.

Per la meva manera de raonar, no vaig a la recerca de respostes per a cada una de les coses que passen, però mica en mica miro d’entendre perquè passen.

La majoria del que ens passa està relacionat amb les persones, que d’una manera o un altre influeixen en la nostra vida be sigui en temes d’afecte, d’aficions, professionals, de fet és el compartir amb les persones el que fa que aquesta aventura de la vida sigui emocionant.

Amb els anys m’adono que el que és realment important és compartir experiències, que viure-les tot sol no té massa sentit, que costa molt i poc a l’hora mirar de fer contents als altres mentre tu també estàs content pel fet de compartir-ho amb ells.

Aquesta manera de fer, que sense cercar-ho forçadament intento mantenir i que en molts casos no aconsegueixo, fa que l’aigua torni a ser tèrbola i que calgui que passi un temps per tornar-ho a veure clar.

En certs casos t’adones que d’altres no cerquen el mateix que tu, i t’adones, sovint tard, de que qui en un determinat moment t’idolatra, es desfà en elogis per tu, demà ni tant sols et parla. Que el que deien que era blanc, ara és blau; que el que era petit, ara és gran; que si calia ser lleuger ara ja no cal, que si poder triar era important ara ja no hi ha opció.

Això finalment no tindria cap importància, tots podem canviar d’idea, tots podem rectificar o modificar les nostres accions, decisions, compromisos,... Ara be, el que no és justificable és quan aquest canvi d’actitud respon al interessos de qui és amb tu, del que et diu les paraules boniques només en funció del que en podrà obtenir.

Finalment en descobrir-ho, sorprès o no, aprens que ni el bo és tant bo, ni el dolent tant dolent, que no et pots regir per les valoracions que facin els altres de les coses que son importants per a tu, que t’has de regir per el teu codi de comportament, essent fidel al que tu creus que ha de ser.

Passa el temps, dies, setmanes, mesos, anys, però per sort l’experiència queda. Ara sé veure dins la terbolesa del dia a dia allò que abans no sabia identificar, i que per ara no se anomenar només amb un mot.

El problema, és veure com el mateix comportament es repeteix cap a d’altres persones. Persones que carregades de bona fe es deixen portar per l’entusiasme fals d’aquell mateix que et deia les paraules boniques pensant en quin profit en podia treure.

L’experiència em diu que no he de fer res, que el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc, que n’hi ha que acabaran més sols que d’altres, de fet moltes cançons parlen d’aquests temes possiblement amb més encert que jo. Un exemple el tenim en El arte del teatro del Café Quijano

Deixaré per tant que cada cosa segueixi el seu ritme, uns aprendran a no deixar-se enlluernar, a els altres el cercle de gent a la qui enlluernar se’ls farà mes petit, i qui sap, potser també aprenguin que és molt millor ser honestos, que això dona molta més felicitat que enlluernar.