Desprès de 9 dies de sortir amb la 29er rígida 100% el dimecres vaig fer-ho amb la Ibis Mojo SL, per tant de rodes de 29” i 0/0 de suspensió a rodes de 26” i 140/140 de suspensió, un canvi prou interessant.
La primera impressió sobre la bici es que vaig assentat mes enlaire com si fos mes alta, cosa que segur que no es, però aquesta es la sensació, possiblement motivada per el fet de que al ser les rodes mes petites les tens mes lluny.
La resta tot igual, no vaig notar que rodés diferent, o al menys de forma tant evident que en fer-hi uns metres fos perceptible. Segurament baixar d’una i pujar a l’altre evidenciaria molt mes els canvis. Això es pel que es refereix a rodar al menys sobre planer, ja que només el fet de baixar una vorera ja es transforma en un fet diferencial molt interessant, ja que amb la Ibis es nota un amortiment del cop que fa innecessari fer res amb el cos, cosa que amb la Niner no era així ja que transmetia l’ impacte amb tota la seva contundència.
Al començar a pujar el que es nota es que la bici es més còmode, puja per sobre les irregularitats de forma fàcil, no cal aixecar mai el cul del seient i tant la forquilla com l’amortidor treballen perfectament.
Inicialment em costa pedalar, el ritme també es ràpid, per a mi gairebé molt ràpid i possiblement el fet de que ara pedali amb un 3x9 en lloc de amb un 2x9 també fa que l’ inici sigui mes dur. Un cop calent la cosa es normalitza una mica i la pujada dels Àngels pel camí vell des de Sant Martí la pujava ràpid seguint el ritme dels dos companys, que si be em deixen anar a davant m’empenyien a mantenir un ritme ràpid. Com més a munt mes feixuga es feia la pujada i la rampa final abans d’arribar a l’asfalt ja em va costar mes del compte, finalment l’asfalt fins el santuari em permet recuperar l’alè.
Assaig de baixar des de la pista que va a Montnegre cap a la riera del Celrer, que si be inicialment era ciclable, al cap de poc anava essent mes impracticable fent-nos baixar moltes vegades fins que va arribar el punt on va ser impossible continuar i ens va tocar desfer el fet, una estona a peu, l’altre amb la bici a coll i finalment sobre la bici pujada a munt.
Amenaça de pluja, prou de assajos, toca anar cap el punt de partida i ràpid, així que enfilem baixada ràpida i allí la doble suspensió es deixa notar i molt. No cal patir les pedres, els escalons i ni tant sols els trenca aigües son obstacle, tot es pot passar sense que les clavícules surtin disparades si no calcules be l’impacta.
Llavors està clar que la 26” doble no pot marxar de casa, no es ni millor ni pitjor, es diferent, en qualsevol cas es pot pedalar molt be amb ella.
Crec que les consequencies de les nevades ens han portat només una cosa positiva per a nosaltres, bé, podriem dir dues:
ResponElimina-Una que varem poder gaudir d'una setmana ben bona de neu i de poder pedalar per sobre d'ella en uns camins i pistes que possiblement no ho farem mai més
-Dues, que l'estat de forma que anem agafant degut al puja i baixa continu de la nostre MTB per culpa dels arbres trencats és i serà excepcional, era un exercici que ni molts menys haviem fet mai, ens ha enfortit uns muscles que no estem acostumats a fer-los treballar i estic segur que aquest puja i baixa que en un altre temps es transformava en possibles pujades dels bessons i les maleïdes rampes, ara ja no les tindrem.
Que el bosc està impossible és un fet ben clar, que la gent fa tot el possible per netejar-los també està clar, quan tarderem a poder fer el que feiem, això ja no ho tinc tant de clar, més ben dit, ara per ara ho tinc enfosquit.
TEMPS ERA TEMPS, TEMPS AL TEMPS.